,

2020, l’any de… de què?

25 de gener 2021

Aquest 2020 que acabem de deixar serà molt recordat, sens dubte, i de manera no gaire positiva. Més enllà de les persones que han perdut éssers estimats —com ha succeït a la nostra família— per a les quals l’any que hem deixat enrere no podrà ser mai de bon record, la qüestió és com acabarà passant a la història de la humanitat.

Aquest 2020 que acabem de deixar serà molt recordat, sens dubte, i de manera no gaire positiva. Més enllà de les persones que han perdut éssers estimats —com ha succeït a la nostra família— per a les quals l’any que hem deixat enrere no podrà ser mai de bon record, la qüestió és com acabarà passant a la història de la humanitat. De moment, si ens fixem tant en les notícies com en els missatges a les xarxes socials, memes, GIF’s i no sé quantes formes més de mostrar i difondre les nostres opinions, no sembla haver-hi cap dubte que el 2020 serà considerat un dels anys més negres del món contemporani. Ara bé, molt sovint les societats no són plenament conscients dels moments històrics que estan vivint, si més no amb tota la seva extensió i complexitat, i només amb el pas del temps és poden contextualitzar els fets amb objectivitat i visió global. Stefan Zweig, filòsof i historiador, ha estat un dels escriptors que millor ha sabut interpretar els moments claus de la història sota un prisma diferent de l’establert per l’ortodòxia. En aquest sentit, us recomano vivament el seu llibre Moments estel·lars de la humanitat.

Amb les dades actuals —persones mortes i malaltes, caiguda de l’economia, problemes socials— i amb una mirada a curt termini, resulta difícil trobar alguna virtut al pobre any que ha tancat la segona dècada del segle XXI. Però quina serà l’etiqueta, el títol, l’epítet, la llufa que acabarà penjant del 2020 amb el pas del temps? Simplement la desgràcia, la catàstrofe, l’apocalipsi? O bé s’hi afegiran determinades característiques menys negatives? Doncs en la meva modesta opinió, crec que això dependrà del que fem a partir d’ara. De si totes les calamitats que hem viscut el 2020 —que segur que seguirem vivint encara durant un període de temps considerable—, acaben sent la palanca per impulsar canvis socials, econòmics i ecològics imprescindibles, que ens facin més forts a llarg termini. O bé si tantes penúries no hauran servit de res.

Però quina serà l’etiqueta, el títol, l’epítet, la llufa que acabarà penjant del 2020 amb el pas del temps?

Perquè no cal oblidar que, més enllà de mecanismes concrets que amb una determinada dosi d’atzar provoquen l’aparició i dispersió de pandèmies com l’actual, els ingredients necessaris perquè es produeixin aquests episodis d’abast mundial són més presents que mai i estan directament relacionats amb la nostres model socioeconòmic. S’han escrit nombrosos articles al respecte, de com un model basat en l’explotació indiscriminada dels recursos naturals és el detonant de la present pandèmia, i ho serà de les futures, si no posem en marxa de manera urgent els canvis necessaris. Nombrosos persones de reconegut prestigi en els àmbits de l’economia, la sociologia, la política i la filosofia, per posar només alguns exemples, ja fa temps que reclamen un gir radical que avui dia és més imprescindible que mai. En aquest sentit, permeteu-me fer algunes reflexions en el camp que ens toca més de prop, el de la conservació del patrimoni natural.

Un gir radical en la conservació del patrimoni natural

En primer lloc, aquests darrers anys, i especialment el 2019 i 2020, s’han presentat nombrosos informes i treballs per part dels organismes internacionals més rellevants. Les dades mostren l’increment de la magnitud, l’escala i la velocitat dels processos de degradació del patrimoni natural —deguts, evidentment, als diversos factors antropogènics que componen el canvi global— i els científics exigeixen una acció urgent i contundent, que vagi a les arrels socioeconòmiques dels problemes, si es vol tenir alguna opció de revertir les problemàtiques. Més enllà de la gravetat de la degradació dels hàbitats o de la pèrdua de biodiversitat en si mateixes, per posar alguns exemples, els efectes sobre la salut i la qualitat de vida de les persones són cada cop més evidents i alarmants, des dels fenòmens meteorològics extrems fins a la mateixa pandèmia que estem patint. Organismes com les Nacions Unides, l’Organització Mundial per a la Salut, la Plataforma Intergovernamental sobre Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics (IPBES), o la Fundació WWF, entre d’altres, han deixat dades actualitzades i contundents, com ara la pèrdua del 68% de les poblacions de 4.000 espècies de vertebrats (Living Planet Index) (link al darrer informe), el milió d’espècies en risc d’extinció o la davallada dràstica dels beneficis de la natura per a la nostra salut i benestar (link informe IPBES 2019). En conjunt, els posicionaments de nombroses institucions científiques de totes les disciplines han estat més clars que mai sobre la necessitat d’actuar de manera integral, radical i coordinada sense cap més demora.

En conjunt, els posicionaments de nombroses institucions científiques de totes les disciplines han estat més clars que mai sobre la necessitat d’actuar de manera integral, radical i coordinada sense cap més demora.

En aquest marc, l’any 2020 s’han aprovat i posat en marxa diverses estratègies polítiques per a la lluita contra la degradació del medi ambient. De manera succinta, anem a repassar algunes de les principals iniciatives en l’esfera de la Unió Europea, l’Estat espanyol i Catalunya.

LPI report

LPI report

Les estratègies polítiques europees per promoure un canvi urgent: la de Biodiversitat 2030, el Green Deal i la nova PAC

La Unió Europea ha aprovat aquest any passat l’Estratègia de Biodiversitat pel 2030. El punt de partida és l’avaluació dels resultats de l’Estratègia anterior (2020), que demostra un fracàs en pràcticament tots els àmbits, vinculat a la manca d’una visió global i d’una acció directa sobre els processos causants de la pèrdua de biodiversitat, de l’escassetat de recursos econòmics i de la poca comunicació i implicació de la societat. Amb aquest precedent, la nova estratègia parteix de la premissa de “portar la natura de nou a les nostres vides”, ja que d’això depèn la nostra seguretat i resiliència en nombrosos camps, com el canvi climàtic, la proliferació de futures malalties o l’alimentació. La natura està en greu crisi a Europa i cal una acció immediata per protegir-la i recuperar-la. Des del punt de vista econòmic, el cost de la inacció és molt superior al cost de protegir i conservar la natura, i garantir així els beneficis que ens aporta. Així mateix, les inversions que es realitzen en aquest camp tenen un gran retorn estrictament econòmic (d’aproximadament 100 a 1). D’aquí neix l’anomenat European Green Deal , un programa econòmic per aconseguir la neutralitat climàtica el 2050, la conservació de la biodiversitat o l’agricultura sostenible, entre d’altres objectius.

La natura està en greu crisi a Europa i cal una acció immediata per protegir-la i recuperar-la. Des del punt de vista econòmic, el cost de la inacció és molt superior al cost de protegir i conservar la natura, i garantir així els beneficis que ens aporta. 

Sembla que el punt de partida resulta, si més no, prometedor, encara que la lletra petita (les actuacions i inversions concretes) de l’Estratègia s’ha de definir al llarg dels propers mesos. Tanmateix, ja s’han posat de manifest algunes debilitats importants de les polítiques ambientals europees, vinculades sobretot a l’escassa ambició dels objectius i la manca d’un canvi real de model. A tall d’exemple, les darreres dades científiques (que han de ser la base per a tots els signants de l’Acord de París) indiquen que per evitar superar els 2° d’increment de temperatura (que en realitat hauria de ser tan sols 1,5° per evitar processos irreversibles), no és suficient la reducció del 50% de les emissions pel 2050, com ha establert la UE, sinó que hauria de ser del 65%. Quant a la forma de dur a terme la reducció, no es pot basar tan sols en una transició energètica cap a les renovables, ja que així no es podran assolir els objectius i, a més, tindrà un impacte extrem sobre el medi natural vinculat a l’extracció i tractament de l’enorme quantitat de matèries primeres que caldrien.

Panells solars: <span>Photo by <a href="https://unsplash.com/@ryansearle?utm_source=unsplash&utm_medium=referral&utm_content=creditCopyText">Ryan Searle</a> on <a href="https://unsplash.com/s/photos/solar-energy?utm_source=unsplash&utm_medium=referral&utm_content=creditCopyText">Unsplash</a></span>

Panells solars. Foto Ryan SearleUnsplash

Aquesta externalització d’impactes ambientals fora de les fronteres de la UE és una altra de les principals crítiques que els científics han fet a les polítiques europees, en general, i a l’European Green Deal, en particular . Així, l’extraordinària i creixent importació d’aliments (la UE és el segon importador mundial, darrere la Xina) està causant, per exemple, un gran deforestació en països com Brasil i Indonèsia, lligada al conreus d’oleaginoses, i greus impactes en moltes parts del planeta deguts a la utilització indiscriminada de pesticides, herbicides i organismes modificats genèticament (PMG), pràctiques regulades o prohibides a la UE.

Per tant, mentre Europa no incorpori una avaluació global dels seus impactes sobre tot el planeta, i no només dins del territori de la UE, i exigeixi a les importacions els mateixos estàndards ambientals que als aliments i materials produïts a la UE, l’efectivitat de les nostres polítiques ambientals serà més que discutible. Potser podrem donar xifres molt positives sobre l’increment de la superfície forestal a Europa o de la sostenibilitat de l’agricultura, però a costa d’impactes molt més greus en països tercers.

La nova PAC no encaixa amb l’ambició ni els objectius de la Comissió i del mateix Green Deal, en termes de sostenibilitat i neutralitat climàtica

Per si això fos poc, aquesta reducció de la pressió agrícola i ramadera en els països europeus, gràcies a les importacions d’aliments, tampoc no està redundant en una millora de la conservació del patrimoni natural vinculat a aquestes pràctiques. Les dades científiques mostren com els hàbitats i les espècies dels conreus, prats, pastures i espais oberts en general, són de les que estan patint una major davallada, conjuntament amb els vinculats als ambients aquàtics. Per això, la nova PAC (Política Agrària Comuna) hauria d’incorporar mesures molt més directes i d’obligat compliment si es vol revertir la situació actual, fruit de les anteriors PAC’s, que no han aconseguit assolir, de lluny, els objectius plantejats.

L’extraordinària i creixent importació d’aliments (la UE és el segon importador mundial, darrere la Xina) està causant, per exemple, un gran deforestació en països com Brasil i Indonèsia.

A finals del 2020, el Parlament Europeu i el Consell de Ministres de la UE han aprovat les bases de la nova PAC, que han estat durament contestades per part de la Comissió Europea , ja que consideren que no encaixen amb l’ambició ni els objectius de la Comissió i del mateix Green Deal, en termes de sostenibilitat i neutralitat climàtica. No són, doncs bones notícies, ja que mostren com els interessos del sector agrari, reticent al canvi, defensats pels estats membres poden dur, un cop més, a una manca d’alineament de les polítiques sectorials amb la necessària globalitat i transversalitat de la sostenibilitat i la conservació. Caldrà esperar a veure com acaba aquest pols polític el 2021.

Finca d'agricultura regenerativa a Les Planeses. Crèdit: Adrià Nebot.

Finca d’agricultura regenerativa a Les Planeses. Crèdit: Adrià Nebot.

Les apostes polítiques que fa Espanya

En aquest marc europeu, una de les iniciatives més rellevants del govern de l’Estat espanyol ha estat aprovar el 2020 el “Proyecto de Ley de cambio climático y transición energética”, que actualment es troba en procés de debat al Congrés dels Diputats. Tot i els avenços que representaria l’aprovació de la Llei, d’entrada neix amb la mateixa mancança que la legislació europea (la Proposició de Llei Europea sobre el Clima), esmentada anteriorment, ja que tampoc no incorpora els criteris científics actuals, que mostren la necessitat d’una reducció de les emissions més ambiciosa per assolir els objectius de neutralitat climàtica. Planteja, doncs, uns objectius insuficients per assolir els reptes climàtics amb una relativa garantia d’èxit.

Al darrere d’aquestes insuficiències es poden trobar els mateixos pecats originals que en el cas europeu, és a dir, una aposta per una transició cap a les energies renovables que resulta necessària però incompleta, donat que no proposa obertament la necessitat d’una reducció notable del consum d’energia i, en definitiva, d’un decreixement. En tractar-se d’una llei estatal, apareixen molts més instruments i regulacions concretes que en una legislació europea, en aquest cas en referència a la transició energètica. En la proposta de llei, igual com succeïa en el cas de la PAC, segueixen pesant massa els interessos a les grans empreses, en aquest cas del sector energètic —per exemple, en la regulació dels grans parcs solars fotovoltaics, les concessions a les centrals hidroelèctriques o l’ús dels combustibles de transició—.

14486751845_eca52ddf4f_k.2e16d0ba.fill-1200x630

En canvi, es troba a faltar una aposta decidida per fórmules tecnològicament més trencadores (com l’hidrogen procedent d’electròlisi), l’impuls enèrgic, d’una vegada per totes, de l’autoconsum, i la posada en marxa d’una reforma fiscal del sector, imprescindible i urgent per canviar de veritat de model. Malauradament, estem veient ja sobre el territori, especialment en la meitat sud de la península, la construcció d’immensos parcs solars fotovoltaics —per part de les mateixes empreses del sector energètic—, sobre sòls fèrtils o de valor per a la conservació, que envien l’energia, amb les pèrdues, els costos i els impactes associats, als grans centres de consum elèctric del centre i el nord. Tot un despropòsit. El mateix model centralitzat de sempre, canviant tan sols la forma de produir l’energia, en comptes d’incentivar la producció tan a prop com sigui possible del lloc on es consumeix i, en definitiva, l’autoconsum. Mentre quedi un metre quadrat de sostre industrial sense plaques solars, no s’hauria de malbaratar ni un pam més de terra per a aquestes instal·lacions.

En la proposta de llei de canvi climàtic espanyola, igual com succeïa en el cas de la PAC, segueixen pesant massa els interessos a les grans empreses, en aquest cas del sector energètic —per exemple, en la regulació dels grans parcs solars fotovoltaics, les concessions a les centrals hidroelèctriques o l’ús dels combustibles de transició—.

En un altre ordre de coses, el projecte de llei tampoc entra en qüestions tan crucials avui dia com la qualitat de l’aire a les ciutats i, en general, en la imprescindible transformació energètica urbana. Ni en el tractament adequat dels residus agroramaders, amb la importància que té aquest sector en l’Estat espanyol i la gran magnitud del seu impacte sobre les emissions, l’estat global del medi ambient i la conservació del patrimoni natural, en particular.

Catalunya també es posa en marxa

Finalment, en el cas de Catalunya, el Govern de la Generalitat va aprovar l’any 2018 l’Estratègia del patrimoni natural i la biodiversitat de Catalunya . Des de llavors, s’han pogut posar en marxa algunes de les accions clau per aconseguir un canvi substancial en les polítiques de conservació, com ara el Fons del patrimoni natural, que s’ha de nodrir del nou impost sobre les emissions dels vehicles, i l’Agència de la Natura de Catalunya, creada a través de l’aprovació de la Llei al Parlament el 2020 i de la qual al llarg del 2021 se n’han de redactar els Estatuts per poder iniciar el seu desenvolupament.

Dues fites cabdals per poder disposar de recursos econòmics i d’una entitat per gestionar el patrimoni de manera àgil, a manca d’una tercera d’imprescindible llargament esperada: un marc legal que substitueixi l’actual i obsoleta Llei d’espais naturals, de l’any 1985. Tanmateix, d’una banda, el Fons i l’Agència encara han d’iniciar la seva singladura i demostrar la seva eficàcia; de l’altra, aquests instruments necessiten d’un entorn polític i social favorable als canvis globals que cal que posem en marxa com a país. I de manera especialment urgent a la vista de l’informe “Estat de la natura a Catalunya 2020”, encarregat per la Generalitat de Catalunya al CTFC i el CREAF, i que va ser presentat a les darreries d’any.

L’informe potser no aporta cap nou titular que els especialistes no coneguéssim per endavant, però té la virtut de posar xifres rigoroses i actualitzades a la problemàtica de la conservació de la natura a Catalunya, de manera clara i entenedora per a la societat, en un exercici de transparència molt lloable. En el document es pot trobar des de la dada corresponent a Catalunya del Living Planet Index —amb una davallada de les poblacions de fauna autòctona del 25% en els darrers 20 anys, especialment accentuada en els sistemes aquàtics (un 50%) i en els ambients agrícoles i prats (30%)— fins a la constatació que el canvi d’usos del sòl continua sent la principal causa de pèrdua de biodiversitat (tot i la creixent importància del canvi climàtic i les espècies invasores).

Tenim un país on, d’una banda, s’estan intensificant els usos del sòl, per a la seva urbanització o per a l’agricultura i ramaderia, mentre, de l’altra, s’estan abandonant grans superfícies que perden el seu característic i divers mosaic agroforestal.

Tenim un país on, d’una banda, s’estan intensificant els usos del sòl, per a la seva urbanització o per a l’agricultura i ramaderia, mentre, de l’altra, s’estan abandonant grans superfícies que perden el seu característic i divers mosaic agroforestal. Res gaire diferent del que està succeint a bona part d’Europa. Davant d’això, les accions específicament de conservació estan aconseguint protegir o recuperar determinades espècies o hàbitats emblemàtics; tanmateix, resulta imprescindible un canvi territorial, econòmic i social si volem revertir realment la regressió actual de la natura a Catalunya, així com els perjudicis que representa per a la economia del país, i per a la salut i la qualitat de vida de la nostra ciutadania. Un canvi que no es podrà assolir només des de les polítiques de conservació.

Tres escales amb tres ambicions polítiques que no canvien el paradigma

Això és el que tenen en comú les tres escales que hem comentat —europea, espanyola i catalana—, uns avenços importants en aspectes concrets i imprescindibles, com ara la conservació, però que no són suficients. Allò que necessitem ara no són pedaços per mirar de mitigar els estralls que el nostre model socioeconòmic està causant sobre el patrimoni natural o sobre el clima. Ara és el moment de canviar de manera radical i urgent les bases mateixes del model. La pandèmia del 2020 és només un exemple d’allò que tots els experts indiquen que succeirà de forma cada vegada més freqüent en el futur si seguim com fins ara: noves malalties epidèmiques, episodis meteorològics extrems, refugiats climàtics, morts prematures per entorns urbans poc saludables…

El primer món, amb Europa i Catalunya al capdavant, ha de impulsar i liderar el nou paradigma, per capacitat i per responsabilitat. Sense més dubtes, sense més rebaixes, sense més trampes al solitari.

Cal plantejar els objectius més ambiciosos d’acord amb les dades científiques existents en cada moment —i avaluar contínuament el seu grau d’assoliment—, alinear totes les polítiques per emprendre les accions necessàries de manera transversal i integral —no només un “enverdiment” estètic per seguir fent el mateix de sempre—,  i contribuir a una visió global i planetària, l’única possible, en comptes d’externalitzar els nostres impactes negatius a altres zones del món.

No resulta gens agradable haver de fer el paper de l’home del sac, o de Nostradamus d’anar per casa, advertint de gran calamitats si continuem com fins ara. Però és el que tots els científics porten dient des de fa dècades i, de moment, només hem fet petites passes que resulten insuficients. Tant de bo totes les desgràcies que hem vist aquest 2020 serveixin perquè ens ho prenguem seriosament d’una vegada. Si no, hauran estat en va. Seguirem repetint que el 2020 va ser una calamitat o una merda (amb perdó) d’any i que afortunadament ja s’ha acabat. Però en vindran més. En canvi, si tot el que ens ha succeït ha aconseguit trasbalsar-nos i ens fa reaccionar de debò, potser el 2020 passarà a la història com “l’any del desvetllament” o “l’any del clatellot”, amb un significat menys pejoratiu.

Podem alçar el puny al cel i renegar contra els déus, contra la fortuna, fent-los culpables de la nostra mala sort. Igual que fem quan no plou al nostre gust i ho enllestim dient que a casa nostra la pluja no sap ploure, com canta Raimon, en comptes de reconèixer com hem alterat el clima i hem emplenat les lleres dels rius amb tota mena de construccions i andròmines. Si oblidem l’any que hem viscut sense una crítica a fons i un canvi fonamental, les calamitats i desgràcies del 2020 no hauran servit de res. Només per penjar-li la llufa de maleït 2020. Però llavors, malauradament, no serà l’últim amb aquest qualificatiu.

Potser el 2020 passarà a la història com “l’any del desvetllament” o “l’any del clatellot”

Per acabar d’una manera no tan dramàtica, permeteu-me transcriure una frase que vaig sentir aquests dies no sé on i que em va fer força gràcia (m’encantaria recordar-ho i poder citar la font; si la persona en qüestió llegeix això, li demano disculpes per la meva mala memòria). Deia: “Ja hem col·lapsat, però, si més no, fem-ho amb estil”. Jo voldria ser una mica més optimista i pensar que encara no hem col·lapsat i que som a temps de donar-li el tomb a tot plegat. Si ho fem de manera urgent. I amb estil, és clar.

Mentrestant, feliç 2021, i tant de bo aconseguim entre totes les persones que el 2021 es guanyi un qualificatiu menys galdós.

, , , , , , , , , , , , ,

Doctor en Ecologia per la UAB i investigador del CREAF durant uns quants anys. Després, uns quants més treballant per la conservació dels espais naturals a l'administració pública. M'apassiona la interfície entre la recerca i la gestió, i m'agrada escriure sobre tot plegat: ciència, divulgació, opinió. I també ficció.
Articles relacionats
Sobre mentides i càstigs
23 de febrer 2021Francisco Lloret
Pseûdos: sobre veritat i engany en la natura i la cultura
25 de gener 2021Jaume Terradas
,
Es confirma amb dades robustes que cada espècie té una identitat atòmica única
20 de gener 2021Anna Ramon Revilla
,
Una part del planeta sempre està congelada i funciona com una nevera enorme de carboni
7 de gener 2021Verónica Couto Antelo
, ,
“Sabadell té una gran riquesa d’arbres, però hi predominen poques espècies autòctones”, segons la Mariona Ferrandiz
15 de novembre 2020CREAF

Follow CREAF on: