Al bressol de la civilització

26 de juny 2018

El Poema de Guilgameix és el text de ficció més antic que es coneix, i representa brillantment el conflicte entre les societats nòmades i les agrícoles i urbanes; entre natura i ciutat. Un conflicte que s’estén des de la Mesopotàmia de fa cinc mil·lennis fins l’actual Iraq.

ancient_babylonia

Mapa de Mesopotàmia amb les principals ciutats Uruk es troba al sud-est, molt a prop de l’Èufrates, a la regió de Sumer.

La Mesopotàmia és el bressol de la civilització. És un territori voltat d’altes muntanyes al nord, est i sud. Des del nord baixen uns altiplans que es van fent més secs, amb estepes i deserts que continuen en la regió més baixa, una plana lleument inclinada cap al sud, formada per sediments aportats pel Tigris i l’Èufrates. Aquests rius sovint es desborden, i al sud hi ha una important zona d’aiguamolls. La història de Mesopotàmia és la dels pobles semites nòmades de les estepes i deserts, la dels agricultors de regadiu que van crear les primeres civilitzacions urbanes, com la accàdia, i els de les maresmes de característiques especials. La relació complexa entre les societats nòmades i les agrícoles i urbanes és essencial en la història del país.

El Poema de Guilgameix, escrit en vers, que enguany Oriol Broggi ens duu al Teatre Grec, és l’obra de ficció més antiga de què tenim notícia. El text accadi, potser del 600 a.C., s’ha trobat, fragmentàriament, en onze tauletes d’argila del rei Assurbanipal, d’escriptura cuneïforme. Altres fragments són d’èpoques posteriors, babilònics i hitites.

tauletaV

Una de les últimes tauletes descobertes del Poema de Guilgameix. Aquesta és la V, i com les altres està grabada a l’argila amb escriptura cuneïforme. Correspon a la trobada en la que Guilgameix i Enkidu es troben amb Humbaba, el guardià del bosc dels Cedres, i s’hi han d’enfrontar. Està exposada al Museu Sulaymaniyah, del Kurdistan iraquià. Autor: Osama Shukir Muhammed Amin FRCP (Glasgow) (CC BY-SA 4.0)

El poema es basa en el potser històric Guilgameix, rei d’Uruk, que hauria viscut uns 2.700 anys a.C. i fet construir la muralla de la ciutat. És, en el Poema, un rei (dos terços diví) molt dur amb els seus súbdits, queixosos perquè han de treballar sens descans en la construcció de la muralla. El déu Anu, déu del cel, crea un salvatge de l’estepa, Enkidu, tan fort com el rei, un precursor del salvatge de Rousseau, perquè el rei tingui un amic que l’humanitzi. La ciutat neix com una societat autocràtica, molt jeràrquica, amb funcionaris i treball forçat, on la gent és productora sens dret a plaers que els distreguin de la feina. El rei veu en Enkidu un aliat per a una empresa més gran: tallar els sagrats boscos de cedres del Líban per construir, no ja la muralla, sinó els palaus i temples i el zigurat d’Uruk. De fusta no n’hi havia gaire al país, era molt cobejada.

(…) Em vull fer senyor del bosc dels Cedres per fer saber a tot el país / la força que té un fill d’Uruk. / Vull fer caure la meva mà i talar els cedres / i assolir així una fama eterna.

gilgameshlion

Estàtua de Guilgameix a la Universitat de Sydney Camperdown, amb el lleó subjugat sota el braç. Segons la llegenda, Guilgameix, com Enkidu, feia tres metres d’alt, i tractava la natura amb poques consideracions, fossin lleons o cedres. (CC BY-SA 4.0)

Que el rei marxi no és mala notícia pel sofert poble, i ho celebra a la plaça major acomiadant els dos herois armats: l’expedició a un país llunyà i foraster ha de ser militar. No s’enfronten només a enemics humans, també al déu protector dels sagrats cedres, Shamash. Prendre els arbres sagrats i fer-ne bigues és una gesta heroica i tota una declaració d’intencions envers la natura, allò sagrat esdevindrà utilitari: la civilització urbana dessacralitza la natura. Enkidu, home de llargues grenyes que menja herba i beu de les fonts com els animals, fa néixer sentiments humans en el rei. Tots dos són un, la raó constructora i l’animal instintiu. El que vol construir i el que prefereix gaudir. Tots dos s’humanitzen, el rei gràcies a Enkidu, i aquest fent l’amor amb Shamhat, una dona que li proporciona el rei.

Un cop assadollat del plaer que ella li donà / va voler tornar amb el seu ramat / però en veure Enkidu les gaseles s’espantaren / i les bèsties salvatges el defugiren. / Enkidu les perseguí, però ja no tenia força / els genolls li fallaren mentre el seu ramat marxava. / Enkidu estava dèbil, ja no corria com abans. / Però, de cop, se li obrí la comprensió de les coses i la seva intel·ligència es desvetllà.

Prendre els arbres sagrats i fer-ne bigues és una gesta heroica i tota una declaració d’intencions envers la natura, allò sagrat esdevindrà utilitari: la civilització urbana dessacralitza la natura.

La dona el duu a Uruk, on coneix places i carrers, mercats, música, festa, joies, perfums i cervesa. És la civilització, una societat estatal que un mur separa de la natura de la que ell ve. Dins els murs, s’està segur, i als magatzems hi ha menjar per si un dia cal. La ciutat és el lloc que escau a l’home, li diuen. Ell, que a la natura, és un animal més, esdevé realment humà a ciutat. Abans, feia por als pastors i els prenia les preses per alliberar-les. Però després, ja urbà:

Era ell qui matava els lleons; / del somni dels vells pastors / Enkidu era el vigilant / l’home sempre despert, el guerrer únic.

IraqMarshesAnnotated

A les vores de rius i aiguamolls, una de les civilitzacions més antigues existents, els Àrabs de les Maresmes (m’dan), procedents d’una colla d’antigues tribus i en part dels sumeris, va construir regs i rescloses. La seva vida actual es basa en la cria dels búfals i la pesca. Les Maresmes estan sobre un mar de petroli i ells són xiïtes. Sadam Hussein va fer dessecar gran part dels aiguamolls i els agredí. Molts van fugir, per tornar en part a partir de 2004. El 2017, els aiguamolls de l’Iraq van ser declarats patrimoni de la humanitat per la UNESCO, però la construcció de 34 grans embassaments a Turquia en els dos rius, les captacions d’aigua i la minva de precipitacions al nord del país comprometen el seu futur. Font: NASA

El ja civilitzat Enkidu domina la natura caòtica. Però la filla d’Anu, Ishtar, deessa de l’amor, desitja Guilgameix, que la rebutja. Ella es venja enviant el Brau del Cel contra els dos herois, que el maten. Enkidu llença una cuixa del Brau a Ishtar. Ofesa, fa que Endiku emmalalteixi i mori. Guilgameix, desesperat per la pèrdua de l’amic (i amant) es desentén del poder, marxa a l’estepa vestit amb pells i demana la recepta de la immortalitat a Utnapishtim, supervivent del Diluvi a qui els déus van dir-li com havia de fer la barca i carregar-hi la llavor de tota cosa viva. El secret de la vida eterna és el punxós Arbre de la Vida que creix al fons del mar. Guilgameix el cull, però, esgotat, s’adorm i una serp li pren la planta. Els déus castiguen així, cruelment, el seu propòsit: no l’han destinat a la vida eterna. Guilgameix es resigna a  la mortalitat però invoca Enkidu i parla amb ell (en un somni o visió):

—Digues, amic meu, digues, digues-me la llei del món subterrani que coneixes.

—No, no te la diré, amic meu, no te la diré. Si et digués la llei del món subterrani que conec et veuria asseure’t a plorar.

—Està bé. Vull asseure’m a plorar.

—El què has estimat, el què has acariciat i que donava plaer al teu cor, és ara com un vestit vell rosegat pels cucs. Està ara cobert de pols. Tot és enfonsat en pols.

Ishtar-Enki

A l’esquerra, “La Reina de la Nit”. La hipòtesi més acceptada diu que aquest alt relleu és d’Ixtar (a qui els grecs van donar el nom d’Afrodita), deessa de l’amor i la guerra, la vida, el sexe i la fertilitat. Està exposat al Museu Britànic. (CC0)
A la dreta, el déu Enki, el Senyor de la Terra i déu de la Creació i l’Aigua. Porta els seus símbols característics de l’au, la cabra i els corrents d’aigua. Data de l’any 2300 a.C. aproximadament i es conserva al Museu Britànic. (CC0)

Guilgameix és ja un home madur que coneix el seu amarg destí. En un episodi previ, una cambrera divina, Siduri, li havia recomanat el “carpe diem”:

Guilgameix, per què erres d’un lloc a altre? / La Vida que persegueixes no la trobaràs mai. / Quan els déus van crear la humanitat / li assignaren la mort / i van conservar la Vida entre les seves mans. / Tu, Guilgameix, el què has de fer/ és omplir el teu ventre. / Viu alegre dia i nit, / que els teus vestits siguin sense màcula, / renta’t el cap, banya’t, / estigues pel nen que t’agafi la mà, / complau la teva dona, abraçada al teu pi  ./ Aquest és el destí de la Humanitat!

El Poema és un mite més antic que el Gènesi, d’enorme interès sobre la natura humana i l’evolució social. Mostra el conflicte entre estepa i terres de regadiu i ciutats. Es personifica en els dos herois, que intercanvien rols: representen el xoc cultural entre pastors i agricultors, natura i ciutat, que es reparteixen l’ésser de l’home mesopotàmic.

enkidu shamhat

Linogravat de l’autor Wael Tarabieh, del 1996. S’hi pot veure Enkidu abraçat a Shamhat, les bèsties que comencen a fugir de l’heroi, i amagat entre els arbres, Guilgameix.

Els dos herois, Guilgameix i Enkidu, representen el xoc cultural entre pastors i agricultors, natura i ciutat, que es reparteixen l’ésser de l’home mesopotàmic.

Uruk va florir cap el 3500 a.C. gràcies als sistemes de canals i als aiguamolls. Però entre 3200 i 3000 a.C. es va produir un període de menys de 200 anys en que les precipitacions es van reduir i la gent va tornar al nomadisme. Quan van venir temps més humits, van reaparèixer societats urbanes a tot l’Orient Pròxim i Mitjà: Egipte, Mesopotàmia —accadis—, vall de l’Indo, Grècia i Creta van assolir els seus màxims cap el 2300 a.C.: Guilgameix hauria viscut en aquests temps. Un nou període de sequera (amb una reducció de l’ordre del 30% de les precipitacions) provocà un esfondrament catastròfic.

Que els canvis sobtats de condicions climàtiques han estat responsables dels col·lapses de moltes civilitzacions està demostrat també a Amèrica, amb la dels moches peruans el segle VI, la dels mayes el s. IX, la dels tiwanaku andins el s. X, la dels anasazi a Nord-Amèrica el s. XIII. En tots aquests casos, hi hagué períodes d’almenys tres dècades o més de sequeres (Weiss i Bradley, 2001). L’efecte de canvis d’aquesta mena depèn també de la demografia i l’empobriment i mala nutrició poden atraure altres problemes, com epidèmies o una major debilitat davant de veïns agressius. A Mesopotàmia, hi ha hagut tot això en diferents moments històrics i la demografia ha oscil·lat, amb desplaçaments de població urbana a l’estepa i a l’inrevés. Guilgameix i Enkidu han estat dues cares del mateix poble.

kirkuk

Estepa de Kirkuk, al nord de l’Iraq. Autor: Hiwa Sherzad.

L’Iraq, que els anglesos van definir amb llapis i esquadra el 1919, l’Iraq tiranitzat per Sadam Hussein i martiritzat per les bombes americanes i el terrible embargament que, després de la invasió de Kuwait i fins la caiguda de Sadam, va costar la vida a mig milió d’infants (Fisk, 2005), és el bressol de la civilització. Hi hagué un temps, a l’Edat Mitjana, en que Bagdad fou, com molt abans ho havia estat Babilònia, la ciutat més important del món, abans que els nòmades mongols la destruïssin. Occident no té dret a menysprear els iraquians. Guilgameix i Enkidu són, malgrat tot, immortals, i tenen dret a creure’s més savis que nosaltres.

Referències

  • Fisk R. (2005). La gran guerra per la civilització. La conquesta de l’Orient Mitjà. La Magrana. 2005. ISBN: 978-84-7871-519-0
  • Weiss H., Bradley R.S. (2001). What drives societal collapse? Science 291 (5506): 609-10. DOI: 10.1126/science.1058775

, , ,

Jaume Terradas
Professor emèrit d’Ecologia de la UAB. Investigador del CREAF en temes d’ecologia de la vegetació. També ha treballat en educació ambiental. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Articles relacionats
,
En record de Josep Maria Serrano Farrera
7 de setembre 2018Jaume Terradas
, ,
“Les ciutats creixeran un 56% cap al 2050 i cal que les fem més verdes si volem protegir la biodiversitat”
4 de maig 2018Verónica Couto Antelo
,
El Salton Sea
5 d'abril 2018Jaume Terradas
, ,
A quines fonts hi creixen més molses?
7 de març 2018Albert Naya i Díaz
Una ploma pel barret, madame?
26 de febrer 2018Jaume Terradas

Follow CREAF on: