Aquest 17 de juny de 2020 el Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei de creació de l’Agència de la Natura de Catalunya amb un ampli consens polític. Finalment, 35 anys després de l’aprovació de la Llei d’Espais Naturals —encara vigent, malauradament, una legislació més que obsoleta i ineficaç—, 23 anys més tard del primer projecte de creació de l’Agència, i 15 després de l’Avantprojecte de Llei presentat pel Conseller Salvador Milà, l’Agència és avui una realitat.
Els motius d’aquest llarg calvari són nombrosos i diversos, alguns d’ells de caràcter general, com la inestabilitat política durant els darrers vint anys; d’altres, més específics, des de la indiferència política per la conservació de la natura, tractada com una política sectorial de segona categoria, amb honroses excepcions, fins als interessos de determinats partits i grups de pressió per no perdre ni un bri del seu poder sobre el territori i dels rèdits polítics, socials i econòmics que aquest els genera. Tanmateix, no és la meva voluntat disseccionar el llarg, tortuós i sovint trist procés que ens ha dut fins aquí —diverses veus prou reconegudes ho han fet aquests dies amb claredat i solvència —, sinó mirar de compartir algunes reflexions sobre el camí que s’inicia a partir d’ara.
Com es diu habitualment, aquesta aprovació no representa el final de res sinó el començament de tot. Encara que s’ha abusat fins a la sacietat d’aquesta frase, crec que en aquesta ocasió s’escau força. De fet, esperem que sí, que la creació de l’Agència representi almenys el final del despropòsit de tants anys d’anades, vingudes, esmicolaments, deixadeses i menyspreus de les competències i responsabilitats en la conservació de la natura a Catalunya. Ara bé, a partir d’aquí, el que acabi essent l’Agència dependrà en total mesura d’allò que els Governs de les successives legislatures decideixin que sigui. I del control democràtic que la societat duguem a terme, evidentment.
Esperem que la creació de l’Agència representi el final del despropòsit de tants anys d’anades, vingudes, esmicolaments, deixadeses i menyspreus de les competències i responsabilitats en la conservació de la natura a Catalunya.
L’Agència, com no s’han cansat de repetir els seus principals impulsors, sobretot per contrarestar les crítiques equívoques que ens volien fer creure que la creació de la nova entitat provocaria la immobilització absoluta del setanta per cent del territori, l’Agència, deia, no és més que un instrument. Com un martell, que et permet clavar un clau de ganxo per penjar un quadre o fotre’t enlaire l’ungla del dit gros, segons com el facis servir. Igualment, l’Agència podrà contribuir decisivament a capgirar les polítiques de conservació i redreçar el nostre model de relació amb la natura, o fer veure que ho canvia tot perquè en realitat no canviï res. Tanmateix, ara que tenim el nadó en braços no puc deixar de desitjar-li tot el millor i de fer-li, així mateix, algunes humils peticions.
D’entrada, que el concepte i l’objectiu en si mateixos de l’Agència ja no tinguin marxa enrere. És a dir, que el conjunt de les competències del nostre país en matèria de conservació, que inclouen la recerca, la planificació, la restauració, la gestió, el seguiment i l’avaluació del patrimoni natural, estiguin en un únic organisme, depenent del departament de polítiques ambiental, dotat amb els recursos legals, humans i materials per exercir-les de forma eficaç i efectiva. És el mínim que es pot demanar, oi? Doncs fins avui no ho havíem tingut mai. A partir d’aquí, la ciutadania exigirem el corresponent retiment de comptes, com ha de ser en totes les polítiques públiques. El mateix que succeeix en els països i regions més avançats d’Europa des de fa molts anys —França, Finlàndia, Escòcia, Anglaterra, Valònia…— sense que això hagi paralitzat les economies corresponents. Al contrari. La natura és el centre mateix del progrés, de la salut, del benestar.
Per fi el conjunt de les competències del nostre país en matèria de conservació, que inclouen la recerca, la planificació, la restauració, la gestió, el seguiment i l’avaluació del patrimoni natural, estiguin en un únic organisme.
Sobre els recursos necessaris, de ben segur que trigarem uns quants anys en assolir el marc adient, però cal començar a treballar des del primer moment. A manca d’una Llei de Conservació del Patrimoni Natural i la Biodiversitat, una altra de les grans mancances del nostre país, comptem amb tot un seguit de normes de caràcter europeu, estatal i català, que conjuntament amb els compromisos internacionals, constitueixen un context suficient per anar molt més enllà d’on som ara. En aquest sentit, l’Estratègia del Patrimoni Natural i la Biodiversitat de Catalunya 2030, aprovada pel Govern l’any 2018, representa un bon punt de partida que indica les grans línies i accions prioritàries per als propers anys.
El fet que l’Agència hagi nascut com una entitat de dret públic amb personalitat jurídica pròpia li ha d’atorgar l’agilitat i flexibilitat necessària per dimensionar i distribuir equips humans i recursos materials allà on facin més falta, per raó de l’elevada complexitat que té la gestió de la natura i la contínua adaptabilitat que requereix per part les gestors. Una de les principals queixes de molts dels principals detractors de l’Agència era que els espais bandera de la conservació, els espais naturals de protecció especial, constituïen una excel·lent mostra de les equivocacions d’aquestes polítiques, degut a la manca de gestió existent. S’ha de reconèixer que la incapacitat per gestionar adequadament les àrees protegides ha estat notable durant els darrers anys, especialment durant el període posterior a les retallades dels pressupostos públics després de la crisis de 2008. Molts parcs naturals es van quedar pràcticament sense personal de manteniment, molts equipaments de visitants no es van poder ni obrir i la gestió mínima vinculada a la conservació va ser inexistent. Però no per la voluntat de fer-ho així, de no-gestionar com a model, sinó simplement per l’escanyament extrem de recursos.
Hem de poder demostrar que la gestió activa i efectiva per a la conservació no immobilitza el territori.
Això no pot tornar a succeir. I hem de poder demostrar que la gestió activa i efectiva per a la conservació no immobilitza el territori. Al contrari. Apostant per invertir en conservació hem de fer paleses a la societat en forma de progrés i benestar aquelles xifres de retorn de 9 euros d’impacte econòmic directe i indirecte per cada euro invertit en espais naturals protegits, que augmenten fins a 22 euros si es considera el valor de tots els beneficis que els ecosistemes ofereixen a les persones. Per tal de garantir aquests recursos econòmics, la Llei de l’Agència preveu diverses fonts de finançament, una de les més rellevants de les quals, almenys en l’actualitat, és el Fons per al Patrimoni Natural, que permetria, pel cap baix, multiplicar per tres el pressupost per a conservació.
Durant aquests dies hem sentit a dir que l’Agència ha de ser generosa. Sens dubte. Però sempre amb la condició que el seu objectiu primer sigui la conservació de la natura i els beneficis per a la societat que això significa, per tant, la defensa del bé comú. Tots els esforços han d’anar en aquest sentit. S’ha acabat estirar i deformar les directrius de conservació que defineix, per exemple, la Unió Europea associades a l’aplicació dels seus fons, i torturar el contingut de les seves línies estratègiques en conservació (en els denominats Marcs d’Acció Prioritària) fins que coincidien amb allò que es volia fer en realitat. I que sovint no tenia a veure amb la conservació. Allò que dèiem abans de buscar l’escletxa que ens permeti que, malgrat tot, res no canviï.
S’ha acabat estirar i deformar les directrius de conservació fins que coincidien amb allò que volíem fer en realitat.
Existeixen nombrosos fons provinents de la Unió Europea, de l’Estat espanyol o dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya per incentivar el turisme sostenible, el desenvolupament rural, la producció agrària o la gestió forestal. Només per posar un exemple, els darrers deu anys els ajuts de la Política Agrària Comuna han representat per a Catalunya de l’ordre de 3.300 milions d’euros, dividits entre pagaments directes als productors, mesures de mercat i suport al desenvolupament rural. Uns fons totalment necessaris, d’altra banda.
En aquest context, no sembla una proposta draconiana exigir que, entre d’altres mesures, el Fons del Patrimoni Natural, que es calcula representi de l’ordre dels 40 milions d’euros aquest 2020 (depenent de l’impacte de la crisi actual) es destini íntegrament a polítiques de conservació. Aquest, i altres fons dels que es nodrirà l’Agència, arribaran igualment al territori, però prioritzant sempre les accions que tinguin un impacte més positiu sobre l’estat de conservació del patrimoni natural i sobre els beneficis que genera. No ens ha de fer por parlar de conservació, perquè no va en contra de ningú, sinó a favor de tothom. Igual que hem d’apostar de debò per l’economia del bé comú, per l’equitat, per la justícia social. Totes són peces imprescindibles de la nova imatge del país que hem de construir urgentment.
No ens ha de fer por parlar de conservació, perquè no va en contra de ningú, sinó a favor de tothom.
Sobre aquesta base d’equanimitat i coherència, amb l’objectiu primer de la conservació del patrimoni natural, l’Agència ha de ser sens dubte generosa, obrint-se a la societat per incorporar tots els territoris des del primer moment. Perquè l’administració pública responsable de la conservació també ha de canviar radicalment de model. Per això s’ha creat l’Agència.
En primer lloc, les polítiques de conservació i les línies d’acció prioritàries s’han de basar en un coneixement acurat, rigorós i actualitzat de l’estat, la dinàmica i les pressions sobre el patrimoni natural. Sota aquesta premissa, resulta essencial la posada en marxa de l’Observatori del Patrimoni Natural de Catalunya, un projecte en el qual la Generalitat està treballant des de fa anys per garantir que les polítiques públiques de conservació es desenvolupin en base a la millor informació possible. Per fer-ho realitat, l’Observatori, a banda de posar en marxa determinades línies de recerca per cobrir algunes mancances bàsiques d’informació, és una iniciativa principalment destinada a coordinar la recerca que en l’actualitat ja s’està duent a terme —en centres com el CREAF, el CTFC o l’ICTA, per exemple— i elaborar-la adequadament perquè estigui disponible per a la presa de decisions en tot moment. És a dir, garantir en la mesura possible que totes les accions tinguin una base científica sòlida, que eviti dinàmiques erràtiques, titllades de vegades fins i tot de discrecionals. Segur que el paper del nou Consell Científic que es vincularà a l’Agència serà clau en la millora d’aquest aspecte.
A més, la disponibilitat d’indicadors clars i el coneixement de la seva evolució al llarg del temps ha de permetre establir un altre dels pilars sobre els quals s’ha de fonamentar l’Agència: l’avaluació de les polítiques i la rendició de comptes a la societat. De la mateixa manera que els criteris de conservació han de ser rigorosos i públics, també ho han de ser els informes periòdics indicant la dinàmica dels elements del patrimoni natural i el grau d’eficàcia de les actuacions dutes a terme. I en base a això, aprofundir en allò que ha demostrat la seva utilitat i replantejar de manera dialogada aquelles iniciatives que no han tingut l’impacte positiu que s’esperava. En una democràcia madura, no hi ha altra manera de fer les coses.
Els criteris i iniciatives de conservació s' han de desenvolupar sobre el territori amb l’absoluta complicitat de les persones que hi viuen, adaptant-los a les realitats de cada espai i assegurant que els beneficis públics universals associats a la conservació no siguin a costes de les càrregues a cap privat.
A partir d’això, generositat, consens, implicació, transversalitat, descentralització… pràcticament sense límits, per assolir el canvi estructural que fa falta. El desenvolupament dels criteris i iniciatives de conservació, basats en la millor informació disponible que esmentàvem, s’han de desenvolupar sobre el territori amb l’absoluta complicitat de les persones que hi viuen, adaptant-los a les realitats de cada espai i assegurant que els beneficis públics universals associats a la conservació no siguin a costes de les càrregues a cap privat. I si en algun cas ho han de ser, preveure’n les compensacions necessàries. Aquesta ha de ser la base del nou model.
El coneixement del territori, i dels principals reptes de conservació en cada cas, el debat sense apriorismes amb els actors implicats, i la disponibilitat de recursos per garantir la viabilitat de les propostes han de permetre l’aplicació progressiva de les polítiques de conservació de manera que realment beneficiïn a tothom. Per aconseguir-ho, l’Agència ha de tenir presència permanent sobre el territori, especialment en aquells indrets on els reptes són majors i els estímuls per al canvi més profitosos. La confiança demana voluntat, temps i continuïtat. Recordo una visita ja fa uns quants anys al Parc Nacional de Dartmoor, a Anglaterra, un territori poc poblat amb una greu problemàtica de subsistència del sector agrari. Una tècnica del parc em va dur a visitar una granja on ens esperava la propietària amb un te amb pastes. Molt anglès. La dona em va explicar que de primeres no volia saber res del parc, que ho veia només com un entrebanc més al ja prou complicat negoci de la granja. Quan li vaig preguntar què havia canviat des de llavors em va dir sense dubtar: “Que ara el parc té cara humana”. I va mirar la meva acompanyant.
L’Agència ha de saber posar cara a la conservació, explicar els objectius i accions, sense pressa, desenvolupant primer els punts de major consens, debatent i modificant aquells que potser no estan prou clars, i rectificant quan calgui en allò que no estigui ben formulat.
Sense voler donar lliçons, crec que l’Agència ha de posar cares a la conservació. Persones expertes en gestió del patrimoni natural, però també en el coneixement de les característiques de cada territori i en el tracte amb les altres persones. L’Agència ha de saber explicar els objectius i accions, sense presses, desenvolupant primer els punts de major consens, debatent i modificant aquells que potser no estan prou clars, i rectificant quan calgui en allò que no estigui ben formulat. I després, avançant conjuntament amb totes les persones directament implicades en les diferents iniciatives, definint plegats la millor manera d’aplicar-les en cada cas, cercant els fons necessaris perquè l’esforç no recaigui sobre les espatlles dels particulars i, en definitiva, garantint que el benefici públic vagi sempre de la mà de millores en la qualitat de vida de persones, empreses i entitats involucrades en les actuacions de conservació. Si la societat, en tots els seus sectors i territoris, no hi surt guanyant amb les accions de conservació, l’Agència no haurà assolit el seu principal objectiu.
Les formes, especialment els darrers temps, han allunyat col·lectius que en el fons no estan gens distants. En el cas del món rural, els processos que més preocupen els productors agraris i forestals són en gran part els mateixos que preocupen el món de la conservació. La importació de productes alimentaris i forestals a baix preu procedents de l’altre punta del planeta, probablement extrets amb un gran impacte ambiental associat, ha deixat fora del mercat moltes explotacions de casa nostra, sobretot les més petites, de base familiar, i que més poden aportar a la conservació. La pèrdua de la seva rendibilitat els aboca sovint al cessament de l’activitat primària i l’abandonament humà del territori. Això és, en molts casos, també nefast per a determinats objectius de conservació, ja que es perden hàbitats oberts associats a l’activitat agrària, de gran valor, s’homogeneïtzen els paisatges, s’incrementa el risc de grans incendis forestals i es perd un valuós patrimoni cultural, entre moltes altres coses.
La intensificació i l’abandonament són dues de les principals problemàtiques que incideixen tant en el món agrari com en la conservació de la biodiversitat. Aquí trobarem un ampli camp per córrer conjuntament, utilitzant el coneixement comú i els recursos existents per definir objectius compartits i incrementar el valor afegit de l’activitat agrària basat en uns productes de qualitat, proximitat i beneficiosos per als sistemes naturals. El desafiament és notable, ja que en molts casos implica canvis importants en la manera de fer per totes les parts, però és inevitable, tant per a la viabilitat econòmica com per a la millora del patrimoni natural. I sense oblidar la necessitat d’explicar-ho al mateix temps als consumidors, molts d’ells ciutadans que no són del tot conscients de la cruïlla de camins en la que ens trobem. O tothom aposta pel canvi o ningú en sortirà beneficiat.
Durant la segona meitat del segle passat es van posar en marxa els anomenats serveis d’extensió agrària, unes oficines repartides llavors per tot el territori espanyol per desenvolupar el canvi radical en l’agricultura, la ramaderia i el sector forestal. Introducció de nous conreus i races de bestiar, mecanització del camp, utilització de fertilitzants, plaguicides, etc. Avui dia ens podem mirar la denominada “revolució verda” amb més o menys simpatia —sempre és fàcil caure en el revisionisme crític o condescendent—, però aquell canvi radical només va ser possible, a més de disposar de molts recursos econòmics, per la presència total i continuada de persones expertes i sensibles arreu del territori.
En la meva modesta opinió, el canvi que es planteja actualment precisa d’una intensitat i un compromís similar, si volem assolir els objectius associats a les greus problemàtiques ambientals, dins dels terminis d’urgència que planteja el món científic. Això requereix d’un esforç comú per part del món urbà i del món rural, junts, com components d’un sol territori i no com dues realitats artificialment confrontades. La Llei estableix que dins del termini d’un any s’han d’aprovar els Estatuts de l’Agència. Són dotze mesos per definir i debatre com entenem i concretem el nou model per part de tots els sectors implicats: administracions dels diversos departaments i nivells territorials, propietaris, empreses, científics, tercer sector i societat en general. Un debat que tant de bo pugui capgirar el sentiment d’una certa manca de diàleg durant la tramitació de la Llei, ja que, en impulsar-se com a Proposició de Llei, es va discutir en el si de la Comissió de Medi Ambient del Parlament, amb les corresponents compareixences, però segurament sense arribar al territori tant com hauria estat desitjable. A partir d’ara, l’esforç per bastir ponts i teixir complicitats és enorme, però les conseqüències de no fer-ho i no aconseguir el canvi necessari són d’un abast imprevisible. Estic convençut que els òrgans de direcció de l’Agència, amb presència de tots els sectors públics i privats esmentats, pot ser un molt bon fòrum per forjar aquest imprescindible consens.
Un any per posar els fonaments científics, tècnics, econòmics i socials d’un nou paradigma. D’una nova manera de fer que anirà consolidant-se i creixent al llarg dels propers anys, si es desenvolupa correctament, o d’un nou fracàs que, a aquestes alçades, no ens podem permetre. Tant de bo tothom pugui dir que per la seva part no quedarà. Per la meva, segur que no. L’esforç de les persones que ho han aconseguit i la memòria de les que tant van lluitar bé s’ho mereixen.
Autor: Carles Castell
