Carlos Herrera, premi Haeckel; Joan Martínez Alier, premi Leontief

7 de març 2017

El comentari d’aquest mes el vull dedicar a dues grandíssimes personalitats de l’ecologia i l’economia ecològica, un andalús i un català. Tots dos són ben coneguts per molts membres del CREAF, però els premis són un bon motiu per recordar les seves  trajectòries.

Carlos Manuel Herrera Maliani. @cmhmaliani

Carlos Manuel Herrera Maliani. @cmhmaliani

Carlos M. Herrera Maliani, professor d’investigació del CSIC a la Estación Biológica de Doñana, és un dels ecòlegs espanyols més importants i influents. Ha fet aportacions molt destacades al coneixement de les interaccions entre plantes i ocells gràcies a la seva passió incansable per l’observació i el treball de camp. En aquest tema, va ser molt innovador, trencant les poques idees (més basades en apriorismes adaptacionistes que en un coneixement real) que hi havia en el darrer quart del segle XX.

La vàlua dels seus treballs li va permetre ben aviat publicar en les millors revistes d’ecologia. Va llegir la tesi, dirigida per J.A. Valverde, a la Universitat de Sevilla el 1977, però abans ja havia publicat, entre altres revistes,  a Oecologia i a Ornis Scandinavica. El 1981 ho feia, p.e., a Ecological Monographs i American Naturalist (revista en la que sortiren 3 articles seus el 1982-83 sobre els dispersadors de llavors, i d’altres posteriorment, un dels quals, sobre síndromes de caràcters en plantes llenyoses mediterrànies, el 1992, fou considerat el millor de l’any a la revista).

Ha fet aportacions molt destacades al coneixement de les interaccions entre plantes i ocells gràcies a la seva passió incansable per l’observació i el treball de camp.

Partidari dels treballs a llarg termini i amb molt contingut, ha publicat sovint articles llargs en revistes com Ecological Monographs, Annual Review of Ecology and Systematics, Ecology, Oikos, Evolution, Journal of Ecology, etc., i alguns han estat comentats a Science i altres revistes interdisciplinars. El llibre de 2009 Multiplicity in unity. Plant subindividual variation and interactions with animals (University of Chicago Press, Chicago, USA. 437 pp.) és una fita important en la seva tasca. S’ha interessat també pels llevats i bacteris del nèctar i, amb María I. Pozo, va demostrar (2010,  Proceedings of the Royal Society B 277, 1827-1834) que els llevats elevaven la temperatura de les flors d’Helleborus foetidus, planta que floreix a l’hivern. Aquest treball fou referenciat al New York Times, Der Spiegel, Kew Magazine i molts altres mitjans.

Els darrers anys, ha entrat en treballs moleculars i, especialment, en epigenètica de plantes. Ha escrit esplèndids articles de divulgació, especialment a Quercus, i ha contribuït a la formació de nombrosos ecòlegs, alguns d’ells avui molt reconeguts.

Entre 1985 i 2005, va ser un dels 15 ecòlegs més citats del món.

Herrera ha rebut, abans del Haeckel, nombrosos premis, com la Medalla d’Or del president de la British Ecological Society, el premi del president de l’American Naturalist Society o el Premio Nacional de Investigación Alejandro Malaspina, i és membre honorari de la Ecological Society of America, de l’AEET i de la Sociedad Española de Ecología Evolutiva i membre electe de l’Academia Europaea.

Té, segons Google Scholar, un índex h= 63 i un i10=181, amb unes 15.400 cites. Entre 1985 i 2005, va ser un dels 15 ecòlegs més citats del món. El premi Haeckel el dóna cada dos anys, des de 2011, la European Ecological Federation, de manera que Herrera és la quarta persona en rebre’l, precedit només per Georgina Mace (UK), Ernst-Delft Schulze (RFA) i Riccardo Valentini (Itàlia).

Joan Martínez Alier. Font: youtu.be/RnhrVVzfBb8

Joan Martínez Alier. Font: youtu.be/RnhrVVzfBb8

Joan Martínez-Alier, catedràtic emèrit d’Economia i Història econòmica de la UAB, nascut  a Barcelona el 1939, és un dels pares de l’Economia ecològica a nivell mundial. Va fer el doctorat a la UAB. Va començar estudiant el latifundisme agrícola a Andalusia i després va treballar temes d’economia agrària a Perú i a Cuba.

Catedràtic emèrit d’Economia i Història econòmica de la UAB, nascut  a Barcelona el 1939, és un dels pares de l’Economia ecològica a nivell mundial.

A partir de mitjans dels 80, s’orientà cap a temes ecològics i d’ecologia política. L’ecologia i l’economia (1984) s’ha traduït al castellà, l’anglès, el japonès, i altres llengües. Entre els seus llibres destaquen La estabilidad del latifundismo (1968), Cuba, economía y sociedad (amb Verena Stolcke, 1972), Los huacchilleros del Perú (1973), Haciendas, Plantations and Collective Farms: Cuba and Peru (1977), Ecological Economics: Energy, Environment and Society (1987), La economía y la ecologia (amb Klaus Schlüpmann, 1991), De la economía ecológica al ecologismo popular (1992), Los principios de la economía ecológica (1995), Varieties of Environmentalism: Essays North and South (amb Ramachandra Guha, 1997), Economía ecológica y política ambiental (amb Jordi Roca, 2001), El ecologismo de los pobres: conflictos ecológicos y lenguajes de valoración (2004, publ. en anglès el 2002, reeditat i ampliat en castellà el 2011), Getting down to earth: practical applications of ecological economics (editor, amb R. Costanza y O. Segura, 1996), Rethinking Environmental History: World-Systems History and Global Environmental Change (ed., amb A. Hornborg y J. Mc Neill, 2007), Recent Developments in Ecological Economics (ed., amb I. Ropke, 2 vols, 2008),  Ecological economics from the ground up (amb H.Healy et al, 2012), Handbook of Ecological Economics (ed., amb R. Muradian, 2015).

Va fundar i dirigeix la revista Economía Política. Als inicis de la carrera de Ciències Ambientals, vam donar junts uns anys l’assignatura d’Introducció a les Ciències Ambientals. Posteriorment, ell ha estat director del Programa de Doctorat. Fou el primer receptor del Premi de Medi Ambient de l’Institut d’Estudis Catalans-Fundació Caixa de Sabadell.

Va ser investigador al St. Anthony’s College d’Oxford (1966-73,1984-85), professor visitant de les universitats Estadual de Campinas (Brasil, 1974, Lliure de Berlin (1980-81), Stanford, Califòrnia-Davis  (1988-89), Yale (1999-2000), FLACSO Sede-Ecuador (1994-95, 2007). Des del 2000, és membre del Comitè Científic de l’Agència Europea de Medi Ambient. És membre fundador de la International Society for Ecological Economics, que ha presidit (2006 -2007).

El Leontief Prize for Advancing the Frontiers of Economic Thought el dóna el Global Development and Environment Institute de la Tufts University des del 2000, any en que s’atorgà a John Kenneth Galbraith i Amartya Sen (que fou Premi Nobel el 1998) i també l’han rebut, entre altres, H.E. Daly, Nicholas Stern, M. Weitzmann, etc. Sempre és compartit per dues persones, enguany Martínez-Alier i James Boyce. Wassily Leontief va ser Nobel d’Economia el 1973 i va morir el 1999, el premi es creà en honor seu. La universitat privada de Tufts té el campus principal a Sommerville, prop de Boston, i també en té un a Talloires, França. És prestigiosa en la recerca (la 12 en el rànking de Forbes del 2016).

Segur que tots els ecòlegs i ambientalistes que coneixem els premiats compartim una profunda satisfacció en veure reconeguts a tan alts nivells els seus mèrits i celebrem que tots dos continuïn fent avançar el coneixement en àmbits que ens són tan propers.

, , , , , , , ,

Jaume Terradas
Professor emèrit d’Ecologia de la UAB. Investigador del CREAF en temes d’ecologia de la vegetació. També ha treballat en educació ambiental. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Articles relacionats
Les arrels del cel: literatura i ecologia
26 de juny 2017Jaume Terradas
En record de Maria Rosa Miracle
23 de juny 2017Jaume Terradas
,
L’EXOCAT busca registres d’un paràsit de la figuera de moro
15 de juny 2017Albert Naya i Díaz
Aquesta pel·lícula viscosa que envolta la Terra
6 de juny 2017Francisco Lloret
,
Les abelles solitàries viuen tot d’aventures per fer-se el niu
2 de juny 2017Verónica Couto Antelo

Follow CREAF on: