Comunitats naturals

5 de novembre 2015

Quan jo estudiava l’assignatura d’Ecologia, cap a l’any 1964-65 (fa cinquanta anys!), a la Universitat de Barcelona, Ramon Margalef n’era el professor, tot i que encara no era catedràtic sinó investigador (i director) de l’Institut d’Investigacions Pesqueres del CSIC (avui, Institut de Ciències del Mar). Les classes eren a l’edifici de la plaça Universitat i les pràctiques a l’Institut. Hi havia només un llibre de la matèria traduït al castellà, el de Clarke, que no tenia massa relació amb el que Margalef explicava. Vam poder adquirir, no sé com, però fent-lo dur de fora, un llibre ciclostilat i relligat amb tapes toves grises que el propi Margalef havia escrit per un curs a la Universitat de Puerto Rico. Es deia Las comunidades naturales.

Aiguamoll. Foto: J.P.Roja (CC BY-NC 2.0)

Aiguamoll. Foto: J.P.Roja (CC BY-NC 2.0)

El concepte de comunitat ens era familiar, ja que era també el punt de partida dels estudis de geobotànica de l’escola de Josías Braun-Blanquet, seguida per Oriol de Bolòs i Josep Vigo, els nostres professors de Botànica. La comunitat semblava, doncs, la unitat bàsica indiscutible per l’estudi de l’ecologia. Aviat vam descobrir que això no era tan evident per tothom i que el debat sobre aquest concepte venia de molt lluny, havia estat molt viu a les tres primeres dècades del segle vint.

Mentre que Frederick Clements havia vist en la comunitat un ens amb un alt nivell d’organització, quasi orgànic, Henry Gleason afirmava que els lligams entre les espècies d’una comunitat eren molt febles i la coexistència, llevat de casos especials de simbiosi, era més producte de coincidències en els requeriments ambientals que d’unes relacions particularment fortes entre els components de la comunitat. Molts anys després, els estudis paleoecològics sobre la manera com es desintegraren i reorganitzaren les comunitats com a resultat de les fluctuacions climàtiques lligades a les glaciacions recents van donar arguments a favor de les tesis individualistes de Gleason. Els anys 1980 l’ecologia va adreçar-se majoritàriament cap a una visió reduccionista, més dirigida a l’estudi de les poblacions que al de les comunitats, però les comunitats no van desaparèixer del camp.

El premi internacional Ramon Margalef d’ecologia d’enguany l’ha guanyat l’ecòleg i ornitòleg nord-americà Robert Ricklefs, dos llibres del qual van ser textos molt emprats durant una colla d’anys (Ecology, 1973, i The economy of nature, 1983) entre l’època en que vam tenir com a referència la Ecología de Margalef (1974)– llibre insuperable però excessiu per un sol curs- i la que va dur al predomini del llibre de Begon et al Ecology: individuals, populations, communities (1986), tots ells traduïts al castellà.

Ricklefs no ha guanyat el premi pels seus llibres de text sinó per les seves aportacions sobretot a l’estudi de la comunitat. En la conferència que Ricklefs va fer el passat 28 d’octubre a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, va qüestionar un punt considerat normalment central: que la competència té un paper bàsic en l’organització de la comunitat.

Foto: A. Maseda (CC BY-NC-SA 2.0)

Foto: A. Maseda (CC BY-NC-SA 2.0)

La visió tradicional d’una comunitat composada per nínxols, cadascun dels quals és ocupat per l’espècie més capacitada per fer-ho, que exclou competitivament les rivals, no convenç Ricklefs (tampoc convencia Margalef, que creia que el concepte de nínxol havia quedat superat, i l’ecologia actual tendeix a pensar que no hi ha nínxols preexistents sinó que cada espècie se’l construeix).

Ricklefs pensa que la competitivitat juga molt poc paper i que, per entendre les comunitats locals, cal tenir ben presents els fenòmens regionals, entre l’ecologia local i la biogeografia, per entendre la biodiversitat i composició de les comunitats.

Al llarg del temps, diu, les poblacions pateixen expansions i regressions en les seves àrees de distribució, associades a petits canvis per interaccions amb sobretot patògens. Aquests cicles expansió-retroacció poden durar molts segles o mil·lennis i donar lloc a possibilitats evolutives amb la fragmentació i isolament de grups petits d’individus. Per tant, Ricklefs demana, amb raó, que fem atenció a processos a gran escala, més enllà de la comunitat.

Tanmateix, la seva crida “gleasoniana” a desintegrar la comunitat local en distribucions superposades (en la pràctica, a prescindir de l’estudi de diversitat i composicions d’espècies a les escales fines) feta el 2008 en un article a American Naturalist, no és acceptada per la majoria d’ecòlegs i va ser replicada per Brooker i altres (un d’elles Francisco Pugnaire) en la mateixa revista l’any següent, amb una defensa de la necessitat d’estudiar la comunitat local i d’una recerca integradora entre escales espacials diferents. De fet, la posició de Ricklefs potser a molts els sembli massa radical, però li hem d’agraïr que això estimuli el pensament.

Repassar aquí més d’un segle de controvèrsies sobre la comunitat és impossible, però el premi a Ricklefs pot ser una manera de recordar que el debat sobre la comunitat és viu perquè encara apareixen nous punts de vista, fet que no deixa de ser una bona notícia.

, , , , , , ,

Jaume Terradas
Professor emèrit d’Ecologia de la UAB. Investigador del CREAF en temes d’ecologia de la vegetació. També ha treballat en educació ambiental. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Articles relacionats
Inundacions, canvi climàtic i urbanisme a la Mediterrània
12 de febrer 2019Jaume Terradas
La complicada història de l’illa de Pasqua
15 de gener 2019Jaume Terradas
De mapes, espècies i clima
19 de desembre 2018CREAF
Barris sota les aigües: lliçons del Katrina
28 de novembre 2018Jaume Terradas
Pins, nadius o exòtics?
19 de novembre 2018Francisco Lloret

Follow CREAF on: