De ciència, medi ambient i optimisme

13 de novembre 2018

La petjada humana sobre la Terra és indubtable i fins a cert punt inevitable. La ciència i la tecnologia, lluny de contribuir a crear més desigualtats, han de poder paliar aquests impactes, afavorir el progrés i millorar el benestar de totes les persones del món.

smoke-factory-pollution

FL13_CAT_CienciaProgres

Per a Oriol.

Steven Pinker sembla un optimista exagerat. Psicòleg cognitiu, professor a Harvard, en el seu últim llibre, En defensa de la Il·lustració, analitza les millores en el benestar dels humans que s’han implementat en la història recent. Defensa que la capacitat racional d’afrontar problemes i l’aplicació del coneixement científic han permès que la humanitat, en el seu conjunt, hagi millorat els seus nivells de longevitat, salut, alimentació, seguretat, democràcia i igualtat de drets. El seu discurs contrasta amb una visió pessimista àmpliament estesa que proclama que les coses sempre van a pitjor. Pinker identifica l’inici d’aquesta visió pessimista en la reacció romàntica al racionalisme il·lustrat sorgida el segle XIX i que perviu fins avui. De fet, darrerament es detecta una creixent corrent d’opinió qüestionant el coneixement científic. Aquesta opinió es recolza sovint en sensacions o emocions, i freqüentment en coneixements ancestrals o tradicionals —el principal valor dels quals sovint és el seu propi caràcter ancestral, sense una anàlisi racional de les seves causes o de la seva efectivitat. La profusió actual de les anomenades pseudociències forma part d’aquesta tendència. Per descomptat, és bo qüestionar-s’ho tot, i en primer lloc el propi coneixement científic. De fet, l’autoavaluació contínua forma part de l’essència de la ciència. Però en un moment en què la capacitat tecnològica ha avançat tant, no és d’estranyar un cert efecte de pèndol que qüestioni la ciència. Pinker basa la seva argumentació en demostrar que les opinions contràries al progrés tenen escàs fonament ja que les dades quantitatives mostren les millores de la qualitat de vida dels humans en el seu conjunt, particularment des del segle XVIII. Per a això fa servir una aclaparadora quantitat de dades, cosa que apreciem els científics, encara que alguns d’aquests dades siguin estimacions bastant grolleres quan retrocedim en la història o puguin ser contraposades a altres indicadors.

life expectancy

Evolució històrica de la esperanza de vida a diferents regions del món. Font: Life expectancy – James Riley for data 1990 and earlier; WHO and World Bank for later data (by Max Roser) OurWorldInData.org/life-expectancy · CC BY-SA

La capacitat racional d'afrontar problemes i l'aplicació del coneixement científic han permès que la humanitat, en el seu conjunt, hagi millorat els seus nivells de longevitat, salut, alimentació, seguretat, democràcia i igualtat de drets. El seu discurs contrasta amb una visió pessimista àmpliament estesa que proclama que les coses sempre van a pitjor.

Pinker dedica un ampli capítol al medi ambient en el seu llibre. Seguint la tònica general del seu discurs rebutja l’ecologisme apocalíptic com una variant del romanticisme anti-il·lustrat. La visió més extrema advocaria per un retorn a una Terra sense intervenció humana, la qual cosa implica la pèrdua d’alguns dels nostres estàndards de benestar. No obstant això, aquesta visió tan extrema difícilment tindria molts partidaris ja que representa renunciar a certs avenços desitjables per a la immensa majoria dels humans, com els que proporciona la medicina que allarga la vida gràcies a tecnologies sovint sofisticades. Encara que no en la seva vessant més extrema, la visió ecologista s’ha vist recolzada habitualment per la comunitat científica, fent servir una estratègia reactiva, amb crides desesperades a canviar radicalment el funcionament de la nostra societat. No obstant això, Pinker argumenta que les prediccions de col·lapse sistèmic de la nostra societat no s’han complert: el petroli i altres recursos minerals que semblaven destinats a esgotar-se en poc temps no ho han fet. La ciència ecològica no admet que els recursos siguin infinits, i un dels seus paradigmes és que les poblacions els esgoten, el que limita el seu creixement demogràfic. Però l’ecologia també es pot aplicar a les societats humanes quan considera la flexibilitat de les espècies en l’ús dels recursos i els mecanismes naturals de reciclatge d’aquests.

Tanmateix, és indubtable que l’activitat humana, a la qual òbviament no hi podem renunciar, altera la Terra i el seu funcionament, sovint amb conseqüències indesitjables. El recent reconeixement de l’Antropocè —com un període de la història de la Terra en què l’empremta humana s’estén a escala global en el registre geològic— reflecteix aquesta situació. De fet, la història de la Terra està indissolublement associada a la vida. La novetat rau en el fet que la nostra intervenció és desmesuradament ràpida i intensa. El repte és aprofitar el nostre potencial intel·lectual, social i tecnològic per minimitzar els problemes que nosaltres mateixos creem i dur-los on els puguem tractar millor. Pot semblar un contrasentit dedicar-se a esmenar destrosses que es podrien haver evitat, però la realitat és que som més efectius tractant problemes que ens aclaparen que gestionant imponderables. Al llarg de la major part de la història de l’espècie humana cada persona amb prou feines ha viscut unes poques dècades i la seva capacitat de proveir-se de recursos i de gestionar-los no ha sobrepassat molt més enllà d’un cicle anual.

coltan_mine

Mina de coltan de Luwowo, a la República Democràtica del Congo. Autor: MONUSCO/Sylvain Liechti (CC BY-SA 2.0)

El repte és aprofitar el nostre potencial intel·lectual, social i tecnològic per minimitzar els problemes que nosaltres mateixos creem i dur-los on els puguem tractar millor. Pot semblar un contrasentit dedicar-se a esmenar destrosses que es podrien haver evitat, però la realitat és que som més efectius tractant problemes que ens aclaparen que gestionant imponderables.

De fet, l’èxit del concepte de sostenibilitat és sorprenent i possiblement es tracta d’un dels majors èxits del nostre moment històric. Consideracions ètiques a banda, la idea és extraordinàriament complexa —probablement aquesta és la causa de les seves limitacions—, ja que implica un enorme grau d’abstracció temporal i espacial. Projectar-se conscientment a les generacions futures —no als fills i nets, sinó a tot el llinatge per secula seculorum— no se li pot ocórrer a cap altra espècie, ni probablement a cap homínid ancestral, pel qual l’èxit evolutiu es mesura en les generacions immediates. Preveure que els recursos poden esgotar-se de forma universal implica un coneixement global del món completament fora de l’abast d’una tribu o d’una societat local. Quan sento parlar de sostenibilitat, m’emociono pel que representa de compromís ètic i de coneixement intel·lectual per part de la nostra societat il·lustrada, més que pel reconeixement d’usos tradicionals incerts que en la majoria de les ocasions no tenien ni capacitat de previsió a llarg termini ni opcions per implementar-la.

Sens dubte l’avanç tecnològic associat a l’acumulació de riquesa, el consumisme i la desigualtat que promou el sistema capitalista genera grans problemes mediambientals i de disponibilitat de recursos energètics i materials, així com d’acumulació i tractament dels residus derivats. Molts d’aquests problemes són bastant previsibles i podem idear formes alternatives per minimitzar-los abans que es produeixin. És el que els científics declaren en els seus manifestos, amb un to més o menys catastrofista. Però no és la forma com funciona el model socioeconòmic, que prefereix retardar tant com sigui possible la pèrdua de beneficis immediats que implicaria una planificació a llarg termini. Sigui com sigui, Pinker reconeix que la situació no és ideal i que ens hem d’aplicar a fons per solucionar aquests problemes. En particular, reconeix el canvi climàtic com el principal repte per la seva complexitat i abast global: haurem d’esforçar-nos molt per poder minimitzar els efectes, transformant completament la nostra forma d’obtenir energia.

airpollutiondeaths

El avenços tecnològics han comportat grans problemes ambientals com la contaminació o el canvi climàtic. Font: Institute of Health Metrics and Evaluation (IHME). OurWorldInData.org/air-pollution/ · CC BY-SA

Quan sento parlar de sostenibilitat, m'emociono pel que representa de compromís ètic i de coneixement intel·lectual per part de la nostra societat il·lustrada, més que pel reconeixement d'usos tradicionals incerts que en la majoria de les ocasions no tenien ni capacitat de previsió a llarg termini ni opcions per implementar-la.

Un dels problemes d’aquesta visió positiva davant els problemes ambientals és que els sistemes socioambientals són complexos i canvien ràpidament; qualsevol acció comporta efectes col·laterals molt difícils de predir a mig termini —hi ha estudis que mostren que la capacitat de preveure amb detall el futur de la societat perd tota fiabilitat més enllà dels cinc anys, fins i tot per als experts més clarividents. Hem doncs de refiar-nos de la nostra capacitat de reacció. És com una cursa en què competim en un recorregut incert darrera d’uns contrincants que sempre van per davant: estem condemnats a no guanyar la cursa i ens conformem amb seguir avançant. Pot semblar frustrant, però és el més normal en l’activitat humana: els arquitectes fan construccions que saben que s’acabaran deteriorant i els metges lluiten per retardar la mort irremeiable. Al món real només hi ha solucions subòptimes i les inèrcies per implementar alternatives de cara al futur s’enfronten a l’enorme poder de la incertesa. Per tant, tot i adoptant una visió optimista, hem de reconèixer el paper important dels manifestos catastrofistes, normalment basats en el principi de prudència, per posar en marxa mecanismes de retroalimentació que el sistema social, particularment el capitalista, trigaria massa a implementar per si mateix, o senzillament seria incapaç de posar en marxa. Tenint en compte que aquest sistema es veu regulat mitjançant legislacions i normatives que en primera instància controlen les institucions i els qui les dirigeixen, aquestes es converteixen en un objectiu natural de les reclamacions ambientalistes. En el fons es tracta d’un joc d’exageracions per aconseguir cert grau de compromís que recondueixi les tendències socioambientals destructives. Tanmateix sempre s’arriba més tard del que seria desitjable, mentre els problemes mediambientals s’agreugen i les situacions de patiment i injustícia arriben a situacions inacceptables.

Els mecanismes de control del sistema capitalista acoblats a la innovació tecnològica i l’avanç del coneixement són essencials perquè l’ús dels recursos es racionalitzi i per contrarestar la desigualtat entre les persones. Karl Polanyi, en el seu clàssic llibre The Great Transformation de 1944 ja assenyalava que l’apropiació privada per part d’uns pocs de la riquesa generada a partir de la innovació tecnològica produeix una reacció contra el progrés per part dels sectors socials que pateixen la desigualtat resultant. Segurament la resposta social que observem actualment està relacionada amb aquest tipus de reacció. Tot i reconèixer la incertesa sobre els estimadors de desigualtat, algunes xifres, com que l’1% de la població mundial tingui més riquesa que la resta de la població, indiquen que es tracta d’un dels majors problemes de l’actualitat. Pinker ho reconeix, però addueix que es tractaria d’un pic dins de la tendència històrica de disminució de la desigualtat, i que fins i tot els sectors que la pateixen han vist millorats els seus estàndards. Aquesta visió infravalora la importància de les perspectives emocionals, ja que els humans, en ser una espècie social, per força ens comparem amb els nostres semblants. Segurament hem d’acceptar que la riquesa associada al progrés científic-tecnològic no es distribueix equitativament, com no ho fan els recursos entre les diferents espècies. Però un excés d’asimetria fa més vulnerable el sistema. Si la ciència es desenvolupa segons el programa il·lustrat, i aquest defensa que el progrés ha de repercutir en el benestar de tots els humans, la ciència ha d’afavorir els mecanismes de control de la desigualtat. Hi ha estudis que mostren una correlació entre el nivell econòmic de les societats i el seu nivell de qualitat mediambiental. La millora de la qualitat ambiental global passa per incrementar també el benestar de les societats més pobres, i això serà particularment efectiu si el coneixement científic col·labora amb regulacions que probablement disminuiran el benefici del percentil més ric.

Landfill

Abocador a Ontario, Canadà. Autora: Michelle Arseneault (CC BY-SA 3.0)

La millora de la qualitat ambiental global passa per incrementar també el benestar de les societats més pobres, i això serà particularment efectiu si el coneixement científic col·labora amb regulacions que probablement disminuiran el benefici del percentil més ric.

Als ecologistes sovint no els agrada la idea de progrés basat en un creixement il·limitat. Qualsevol sistema natural tendeix a regular-se quan els recursos es tornen més escassos o quan factors externs, com les pertorbacions, destrueixen una part important del sistema. És per aquesta raó que la lògica ecològica prediu que un sistema no pot mantenir-se en un estat de creixement continu. És evident que el planeta Terra és finit i que el model de creixement continuat d’explotació generalitzada dels seus recursos no és viable a mitjà o llarg termini. Encara que l’explotació dels recursos pugui ser cada vegada més eficient o hagi substitucions d’uns recursos per altres alternatius, és evident que un model econòmic basat en el creixement continu no és molt consistent amb el principi de creixement regulat i limitat que observem en la natura. Ara bé, per Pinker la idea de progrés significa abans de res la tendència a millorar la qualitat de vida de les persones, i en això pot ser més fàcil posar-se d’acord. A aquest fi, Pinker atorga un paper essencial al manteniment del creixement econòmic. Però, sabem que les mesures utilitzades per descriure el creixement econòmic i la seva relació amb els indicadors de benestar són clarament inadequades. Imbricar els models ecològics i socioeconòmics de creixement és un dels reptes per aconseguir parlar un llenguatge comú. La idea de creixement basada en un o pocs indicadors és inadequada per descriure sistemes que es tornen més complexos i s’organitzen, com els socio-ecològics. A més, a priori, un major creixement econòmic no té per què implicar necessàriament un creixement en l’explotació de recursos naturals. No es tracta tant de parlar de que el sistema col·lapsarà per falta d’un recurs determinat, sinó d’aprendre de l’evolució i de l’ecologia. La biodiversitat s’ha multiplicat al llarg de la història, alhora que aprofitava i generava nous recursos, integrant-se en el funcionament dels fluxos d’energia i matèria dels ecosistemes.

En un llibre recent, The wizard and the Prophet, Charles Mann exemplifica el debat entre els profetes com William Vogt —que van tenir a la seva tauleta de nit l’obra The Limits of Growth de 1972—, defensors del decreixement com a única sortida a una explotació creixent de recursos, la qual ha portat a un apoderament de la major part dels recursos per unes elits, aprofitant el model capitalista, enfront dels “mags” com Norman Borlaug (Premi Nobel per les seves contribucions a la “Revolució Verda” agrícola) que defensen la capacitat del sistema de resoldre els problemes ambientals que genera, com sosté Pinker. Desgraciadament, les evidències en un sentit o un altre són incompletes. El món no ha col·lapsat, encara que els problemes ambientals i les desigualtats segueixen augmentant, i la nostra capacitat de resoldre qualsevol problema futur no deixa de ser una especulació amb un greu risc de caure en l’excés de confiança.

El programa il·lustrat es pot veure frustrat si els científics no ens comprometem amb les inquietuds de la societat i generem empatia, compartint l'emoció dels nostres descobriments i participant de les aspiracions emocionals de les persones.

Les opinions de Pinker poden semblar reaccionàries a primera vista. Però crec que això seria desvirtuar el principal missatge que pretén donar. Pinker es veu a si mateix hereu de la Il·lustració, amb un programa que consistia en proveir els humans d’una vida més satisfactòria mitjançant l’aplicació del coneixement i la racionalitat. Però el fet que la nostra societat hagi estat capaç de millorar l’esperança de vida, la salut, la fam o la violència en un major percentatge de la població no evita que, en termes absoluts, el nombre de persones que pateixen privacions és insostenible i que hi ha problemes ambientals, com el canvi climàtic, que té unes dimensions descomunals. Davant aquesta situació, no hem de caure en culpabilitzar el coneixement científic d’aquests problemes. Per contra, la seva aplicació ha de permetre pal·liar les deficiències en un sistema que reforça les desigualtats. L’actual tendència que busca apropar la ciència a la societat, amb totes les reticències lògiques que pugui haver-hi sobre el seu rigor, van en aquesta línia. Però difícilment podríem defensar les bondats del coneixement científic si no reconeixem els seus èxits. El famós forat d’ozó proporciona un bon exemple. La disminució de la capa d’ozó antàrtic com a conseqüència dels avenços tecnològics constitueix una greu amenaça per a la salut dels humans, a més de per a moltes altres espècies. Actualment el forat d’ozó s’està recuperant gràcies a l’acció concertada de polítics, científics, empreses i societat en general. Òbviament, seria millor que els problemes no haguessin arribat a produir-se. Però la gran lliçó que hem après és que quan el coneixement científic s’aplica de manera coordinada podem pal·liar aquests problemes. Això és molt important per donar sentit a l’activitat professional dels que treballen per preservar el medi ambient. O si no, ¿per a què serveix dedicar-se a aquest camp si fem el que fem el resultat és sempre desastrós? La resposta és que efectivament som capaços d’introduir millores. La consciència ambiental ha augmentat en les últimes dècades i intentar un ús racional dels recursos minimitzant l’impacte ambiental s’ha assentat a l’agenda. Necessitem certa perspectiva històrica per percebre aquesta tendència ja que el dia a dia tendeix a magnificar els problemes. Fa més de quinze anys Lester R. Brown en el seu llibre Ecoeconomia feia un seguit de propostes perfectament racionals i argumentades, algunes de les quals, com l’ús d’energies alternatives, avui ja han deixat de ser utopies i s’han tornat quotidianes.

foratozo

Estabilització i tendència a la recuperació del forat de la capa d’ozó des de la regulació d’emissions de CFCs mitjançant protocols internacionals. Font: NASA Ozone Watch. CC BY-SA

A diferència d’altres moviments socials acostumats a enaltir els seus èxits, en el conservacionisme ha predominat una estratègia reactiva, més focalitzada en subratllar els problemes. Potser es deu a la pròpia naturalesa complexa dels sistemes naturals, que fa summament difícil obtenir èxits inequívocs. La situació pot provocar una frustració al conservacionista, mentre aparentment els científics no deixen de clamar al desert. Però l’alternativa, l’abandó del coneixement, deixant el camp obert a creences basades exclusivament en opinions o en la fe, sense fonament realista, com passava abans de la Il·lustració, portaria a empitjorar els nostres estàndards globals mediambientals i de benestar. Els humans ens movem més freqüentment per emocions que per raons. I el poder de les emociones augmenta enormement quan es socialitzen i es comparteixen. Tot i que el coneixement ha disminuït una part significativa d’aquesta incertesa, la veritat és que necessita la complicitat de les emocions. El programa il·lustrat es pot veure frustrat si els científics no ens comprometem amb les inquietuds de la societat i generem empatia, compartint l’emoció dels nostres descobriments i participant de les aspiracions emocionals de les persones. La idea l’expressava perfectament K. Hayhoe en un recent editorial a la revista Science quan deia que no n’hi ha prou que els científics expliquin els fets si l’interlocutor no se sent emocionalment lligat al científic (perquè són veïns, tenen fills o comparteixen la mateixa religió). Afortunadament, s’ha aconseguit que la noció de la naturalesa transmeti valors positius a la nostra societat. L’ecologia ha de compartir aquest afecte i interès per la natura fent propostes en positiu i racionalitzant el catastrofisme. Alhora, ha de comprometre’s en dos ingents tasques: d’una banda, explicar els riscos que determinades creences infundades, més lligades a l’esoterisme que a la raó, arribin a convertir-se en autèntics paradigmes; de l’altra, contribuir a mostrar com l’ús actual dels recursos del planeta, basat principalment en el benefici privat, resulta poc compatible amb el benestar de la societat humana en el seu conjunt.

, , ,

Francisco Lloret
Professor d’Ecologia de la UAB. Investigador del CREAF en temes d’ecologia de la vegetació i canvi global. President de l’Asociación Española de Ecología Terrestre.
Articles relacionats
Pins, nadius o exòtics?
19 de novembre 2018Francisco Lloret
Humboldt, el primer ecòleg
29 d'octubre 2018Jaume Terradas
,
Disponible en format digital el llibre Ecologia Urbana d’en Jaume Terradas
17 d'octubre 2018CREAF
Guerres pel petroli
4 d'octubre 2018Jaume Terradas
Vida de fractal
1 d'octubre 2018Francisco Lloret

Follow CREAF on: