Ecologia pragmàtica

11 de desembre 2019

Recentment l’amic Paul Zedler em plantejava una qüestió entre insidiosa i filosòfica: la nostra activitat científica analitzant processos, establint relacions causals, no té cap transcendència si no es tradueix en accions. No em va quedar més remei que respondre afirmativament per a que no es veiés que estava a dalt de la famosa torre d’ivori.

La restauració ecològica sovint ha centrat la seva atenció en greus alteracions en el paisatge com la mineria a cel obert.

La restauració ecològica sovint ha centrat la seva atenció en greus alteracions en el paisatge com la mineria a cel obert. Pixabay/Public Domain.

FL_CAT_20-2-3

Per descomptat, pot haver molts tipus d’accions, com la publicació de la nostra investigació en revistes científiques o la seva divulgació a la societat. Però aquestes no deixen de ser accions en certa manera auto-contingudes en la pròpia pràctica científica. Al seu costat, la restauració ecològica, la conservació de la biodiversitat, o la utilització i gestió sostenible dels recursos naturals són activitats amb resultats més tangibles. Crec que representarien millor el que plantejava Paul. Històricament, aquestes disciplines han estat catalogades com a aplicades i s’han relegat a un segon pla darrera l’ecologia pura, dominant a l’acadèmia. Però segurament hauríem de canviar aquesta percepció i veure aquestes disciplines com a pedres angulars de la ciència de l’Ecologia, ja que és en elles on es posen plenament a prova els coneixements teòrics, tractant de construir alguna cosa nova en comptes d’esmicolar la realitat.

El coneixement científic disminueix les probabilitats de conseqüències aleatòries de les nostres accions, aproximant-nos més als objectius proposats. La intuïció pot enganyar-nos i allunyar-nos dels objectius que van motivar les nostres accions, sense comptar que puguin existir manipulacions interessades.

Contraposar la comprensió dels processos naturals enfront de l’acció té derivades interessants. Per exemple, si una mateixa acció resulta d’un elaborat procés científic, però també d’una decisió intuïtiva o casual, per a què serveix tanta ciència? En moltes universitats d’Amèrica del Nord, a l’hora de tractar els problemes relatius als espais naturals hi ha una necessitat d’integrar el punt de vista de les comunitats natives (Native Nations). Sovint, la cosmovisió de la ciència i la d’aquestes societats tenen poc en comú, encara que poden compartir objectius, com el de preservar la natura. A la nostra societat també escoltem sovint argumentacions basades en creences o intuïcions amb poc fonament racional. ¿Com treballar junts quan els arguments a favor o en contra d’un programa de conservació o de restauració són del tipus “ho ha dit el vent”, “m’ho diu el cor” o “surt en el meu model estadístic”? Aquests arguments, ja siguin “intuïtius” o “científics”, sonen igualment arbitraris quan els diu l’altra part. Podem desenvolupar sofisticades argumentacions racionals, però són poc comprensibles per a la majoria de les persones. La solució a aquest problema és més fàcil si ens acollim a l’estadística. El coneixement científic disminueix les probabilitats de conseqüències aleatòries de les nostres accions, aproximant-nos més als objectius proposats. La intuïció pot enganyar-nos i allunyar-nos dels objectius que van motivar les nostres accions, sense comptar que puguin existir manipulacions interessades. El mètode científic té un altre avantatge: és intrínsecament revisable i s’adapta amb relativa facilitat als nous coneixements i contextos. D’aquí el seu èxit, sempre que compensi la seva difícil comprensió amb un nombre suficients de rèpliques, i amb una apreciable ració de confiança.

Paul Zedler i l'autor de Festina Lente en un recés de les seves discussions sobre ecologia i filosofia. Crèdit: Francisco Lloret.

Paul Zedler i l’autor de Festina Lente en un recés de les seves discussions sobre ecologia i filosofia. Crèdit: Francisco Lloret.

Molts científics se senten còmodes amb les idees del pragmatisme, ja que descriuen bastant ajustadament el procés de comprovar experimental o empíricament les hipòtesis com una bona manera de millorar el coneixement que donem per veritable.

Els arguments que posen en valor l’acció estan fermament recolzats per la corrent filosòfic coneguda com pragmatisme. Aquesta escola de pensament es va desenvolupar als Estats Units en la segona meitat del segle XIX i continua vigent. Sintèticament, postula que la veritat no rau en les nostres conceptualitzacions mentals, sinó que emergeix de les seves conseqüències. Per tant, aquesta veritat, suportada per les accions que es deriven d’ella, no és absoluta, sinó que és susceptible de canvi quan millorem els nostres models explicatius del món. Aquesta corrent filosòfica es va desenvolupar a la vegada que el mètode científic s’afermava. Molts científics es senten còmodes amb aquestes idees, ja que descriuen bastant ajustadament el procés de comprovar experimental o empíricament les hipòtesis com una bona manera de millorar el coneixement que donem per veritable. Potser aquest pensament pragmàtic hagi influït més en l’ecologia desenvolupada a Amèrica del Nord que en altres parts del món -excepte segurament Austràlia on la investigació ecològica té un clar component aplicat-. Així, la Ecological Society of America fa anys que publica documents amb vocació de proporcionar informació directa a professionals de l’”acció ecològica” -no confondre amb el “activisme ecologista”-. En la mateixa línia, la British Ecological Society acaba de llançar una nova revista: Ecological Solutions and Evidence.

També va ser als Estats Units, on es va iniciar per primera vegada la pràctica de la restauració a la Curtis Prairie, dependent de l’Arboretum de la Universitat de Wisconsin. En les proximitats de la ciutat de Madison es poden visitar les 25 ha en què es van assajar diferents procediments per a la germinació de més de 200 espècies herbàcies, es van combinar tractaments de crema i llaurada en diferents parcel·les i se segueix actuant i monitoritzant en un procés d’aprenentatge continu. En aquesta part del món la restauració ecològica és una activitat en la qual habitualment participen, de forma conjunta, el món acadèmic, les organitzacions conservacionistes i les administracions públiques. Allà la restauració s’aplica habitualment a extensions importants de zones humides i xarxes fluvials, sistemes dunars, prats, boscos i tota una varietat d’ecosistemes. Aquí solem focalitzar les restauracions en espais generats per obres civils, com vies de comunicació, o per explotacions mineres, o en aiguamolls i zones costaneres i fluvials, totes elles intensament afectades per l’acció humana. Però també són freqüents els paisatges periurbans degradats, antigues explotacions agropecuàries o industrials, amb una dinàmica successional congelada des de fa decennis, en què es mantenen matolls i herbassars empobrits, plens d’espècies exòtiques. Un no deixa de pensar que aquest tipus de sistemes abandonats a la seva sort també mereixerien ser restaurats.

Prairie Curtis, primera restauració ecològica duta a terme el 1936 a les proximitats de Madison, Wisconsin, sota l'assessorament d'Aldo Leopold. Crèdit: Francisco Lloret.

Prairie Curtis, primera restauració ecològica duta a terme el 1936 a les proximitats de Madison, Wisconsin, sota l’assessorament d’Aldo Leopold. Crèdit: Francisco Lloret.

El lema seria alguna cosa així com "si volem un sistema natural plenament funcional, millor utilitzem les seves pròpies eines d'una manera integrada".

Sovint veiem la restauració ecològica d’una forma massa parcial. La restauració ecològica podria descriure’s com la pràctica per aconseguir que un sistema ecològic alterat es transformi en un ecosistema amb unes condicions que suposem millors. Pot tractar-se de la situació anterior a l’alteració, o més probablement a un ecosistema més o menys semblant, però amb unes propietats que considerem adequades. Arrelada indissolublement als principis ecològics, aquesta idea de restauració té una visió global del sistema i considera que opcions encaminades a preservar únicament determinades funcionalitats, com, per exemple, evitar l’erosió, tenen objectius massa parcials i solen comportar nous problemes. El lema seria alguna cosa així com “si volem un sistema natural plenament funcional, millor utilitzem les seves pròpies eines d’una manera integrada”. Com que els sistemes naturals són complexos per naturalesa, és impossible la reconstrucció peça a peça pretenent que  funcioni tot el conjunt. Per això, Joy Zedler, una de les millors expertes mundials en restauració de zones humides, i parella de Paul, no té molta confiança en l’aproximació de l’enginyeria als problemes de la restauració.

Joy i Paul viuen en una antiga granja al costat del llac Waubesa a Wisconsin, que conté una part important dels Wabesa Wetlands. Joy és una gran enamorada de les grues i de les zones humides, les quals percep com a un reservori de biodiversitat i una font d’importants serveis ecosistèmics. Joy beu de les fonts d’Aldo Lepold, pioner del conservacionisme que va viure en aquesta regió en els primers decennis del segle XX, i està pendent de si aquest any els agricultors tindran dificultats en recol·lectar el blat de moro per que a la primavera va ploure fins tard i les panotxes no han tingut suficient temps i sol per madurar, o si pel mateix motiu el canvi de tardor del color de les fulles dels arbres es presenta particularment fugaç. La naturalesa és massa complicada per ser encapsulada pel formigó. Una estratègia més eficaç és implementar processos i espècies clau que permetin que el sistema tendeixi a reorganitzar-se d’una manera integrada. Un exemple d’aquesta estratègia seria controlar la quantitat i la qualitat de l’aigua d’entrada en els aiguamolls i incorporar espècies de plantes hidròfites que colonitzen i regulen aquests ambients, alhora que generen nous hàbitats i recursos.

Els aiguamolls proporcionen importants serveis i la seva alteració per l'activitat humana sovint requereix accions de restauració ecològica. En aquesta foto, els aiguamolls de Els Muntanyans a Torredembarra. Crèdit: Francisco Lloret.

Els aiguamolls proporcionen importants serveis i la seva alteració per l’activitat humana sovint requereix accions de restauració ecològica. En aquesta foto, els aiguamolls de Els Muntanyans a Torredembarra. Crèdit: Francisco Lloret.

Aquesta interacció entre enginyeria i ecologia també es manifesta en els artificis humans. Des de fa uns anys, ha sorgit un important corrent en el disseny, particularment dels espais habitats i de les ciutats, que advoca per incorporar solucions basades en la natura. Aquesta idea està íntimament relacionada amb la Biomìmesi (Biomimicry), una disciplina que aplica principis biològics a qüestions tecnològiques, com el disseny de nous materials. Sabem que la proximitat de nombrosos elements naturals com l’aigua, el cel, la vegetació, les roques, i en menor escala les plantes, els aquaris o els animals de companyia proporcionen sensacions que milloren la nostra qualitat de vida. Però la cosa no és tan senzilla quan volem fer servir la natura com una drecera barata als problemes ambientals tecnològicament complexos.

En primer lloc, per que no és tan barat: mantenir un sistema biològic en un entorn artificial té costos, ja que hem d’incorporar fluxos que en la naturalesa es donen sense aparent esforç. Per exemple, en una coberta verda hem de condicionar sistemes de drenatge de l’aigua, que en la naturalesa penetra i flueix pel subsòl, sinó volem tenir costosos problemes de filtracions a l’edifici. Tots els jardiners saben que mantenir a ratlla les plagues que s’alimenten de les plantes dels parterres és més car a les ciutats, on les xarxes tròfiques estan depauperades i els depredadors d’aquestes plagues són escassos, que en un medi rural o natural.

En segon lloc, podríem pensar que un sistema construït sobre la base de peces biològiques s’organitzarà ràpidament i es mantindrà indefinidament al llarg del temps. La capacitat adaptativa dels éssers vius avalaria aquesta presumpció. Però l’evolució necessita força temps per implementar-se. Encara que ocasionalment puguem veure alguns processos adaptatius ràpids, sovint és més fàcil que les espècies es mudin a viure a un altre lloc millor.

Les parets verdes són un exemple de solució basada en la naturalesa que aprofita la regulació tèrmica proporcionada per les plantes.

Les parets verdes són un exemple de solució basada en la naturalesa que aprofita la regulació tèrmica proporcionada per les plantes. Pixabay/Public Domain.

No ens hem de deixar portar per una eufòria naïf i pensar que els sistemes biològics solucionaran per si sols tots els nostres problemes.

Quan mirem el sistema en el seu conjunt, la mútua regulació dels processos que el constitueixen necessita el seu temps, sobretot quan els seus artífexs són organismes de vida llarga, amb una inèrcia que provoca que les seves taxes demogràfiques siguin relativament lentes. Els llegats evolutius i històrics -els ecosistemes treballen amb els organismes que tenen disponibles- fa que l’eficiència dels sistemes ecològics sigui sub-òptima i no obtinguin els millors resultats teòricament possibles. Tot i que aquesta ineficiència no ha de ser pitjor que la que obtindríem amb un sistema completament artificial, no ens hem de deixar portar per una eufòria naïf i pensar que els sistemes biològics solucionaran per si sols tots els nostres problemes. A més de posar-los en marxa, haurem acompanyar-los, cuidar-los, suplementar recursos o energia.

L’any 2015 l’escriptor Kim Stanley Robinson va publicar la novel·la de ciència ficció Aurora en la qual una colònia d’humans viatja durant generacions en naus espacials constituïdes per ecosistemes o biomes que mimetitzen els de la Terra: boscos, praderies, deserts. A cada mòdul de la nau s’assenta una comunitat d’humans plenament integrada en un d’aquests biomes. La narració aborda el gran repte d’aquests humans per preservar el funcionament d’aquests ecosistemes, amb uns fluxos d’energia i matèria finament regulats, però d’una grandària reduïda i aïllats entre si. És un exemple literari del que probablement serà una important nova disciplina, la terraformació -creació d’ecosistemes complets fora de l’entorn terraqüi-, directament derivada de l’ecologia teòrica i la restauració. El projecte Biosfera II a Arizona posat en marxa el 1991 -una construcció aïllada de l’exterior, habitada per microorganismes, plantes, animals i humans que pretén construir un ecosistema amb tots els seus elements auto mantenint-se en el temps- hauria estat el pioner de aquest futur exercici professional per ecòlegs.

Projecte Biosfera II, a Arizona, un intent de construir artificialment ecosistemes.

Projecte Biosfera II, a Arizona, un intent de construir artificialment ecosistemes. Crèdit: hakaimagazine/courtesy of the University of Arizona.

Sens dubte, la restauració ecològica està lligada a la gestió sostenible i la conservació, les altres grans “accions” derivades del coneixement ecològic. ¿Que no poden considerar-se pràctiques de restauració les intervencions després d’un incendi devastador encaminades a recuperar la coberta vegetal amb espècies autòctones i així preservar la regulació hídrica del sistema?, ¿no ho són les accions destinades a millorar l’hàbitat i així incrementar les poblacions d’espècies amenaçades?, ¿no ho són les pràctiques destinades al manteniment de la biodiversitat en explotacions agrícoles? Totes elles necessiten un important fonament de coneixement teòric que sovint ha de suplir el desconeixement de com funciona concretament l’ecosistema en el qual es volen implementar determinades propietats. Això sol representar un salt en el buit que fa sentir, per una part, incòmodes als ecòlegs acadèmics i, per altre part, frustrats als que exerceixen la restauració ecològica. El coneixement únicament redueix aquesta incertesa, però no assegura l’èxit de les nostres prediccions i accions en els complexos i canviants sistemes naturals. Per treballar en aquest context sorprenent i en contínua transformació hem inventat la gestió adaptativa. Es tracta d’una aproximació a la gestió del medi natural, basada en dissenyar, executar, avaluar i refer els nostres dissenys previs en una sèrie d’iteracions -que aprèn de les seves equivocacions, afegeix racionalitat a la clàssica pràctica de prova i error-. Així esperem minimitzar el nombre d’intents estèrils, com van fer aquells ecòlegs que un dia van decidir recuperar un alè de les delmades praderies del mig oest nord-americà.

, , , , , , , , ,

Professor d’Ecologia de la UAB. Investigador del CREAF en temes d’ecologia de la vegetació i canvi global. President de l’Asociación Española de Ecología Terrestre.
Articles relacionats
,
CENTRE: Emergència per tothom
29 de maig 2020Enrique Doblas Miranda
, ,
La propera vegada, clausura
21 de maig 2020J.Luis Ordóñez
CENTRE: COVID-A
13 de maig 2020Enrique Doblas Miranda
,
Ecologia de les malalties infeccioses
11 de maig 2020Jaume Terradas
,
Indispensables, de vegades letals. Els microbis, els virus i nosaltres
14 d'abril 2020Jaume Terradas

Follow CREAF on: