,

El Salton Sea

5 d'abril 2018

En Jaume Terradas explica com un error a l’hora de canalitzar l’aigua del riu Colorado a Califòrnia va crear un gran llac artificial que, ara, està en perill per la gran demanada d’aigua dels camps i les ciutats properes.

Salton_Sea_homes

Estructures abandonades plenes de sal a la riba est del Salton Sea. (Domini Públic)

La història del Mar d’Aral és ben coneguda com a exemple de pèssima gestió dels recursos i de l’ambient, amb resultats socialment catastròfics, realitzada per un règim comunista, tal i com vaig explicar en un article d’aquest blog dedicat a la qüestió ambiental a l’URSS. Al sud de Califòrnia hi ha el llac endorreic conegut com Salton Sea. Aquest llac, que ocupa part d’un antic mar interior quasi tot dessecat fa algun milió d’anys, durant segles, en funció de canvis en el curs del riu Colorado, va ser cíclicament inundat d’aigua dolça, salada o tornat a dessecar.

L’actual llac fou creat per una pífia en una intervenció d’aprofitament de les aigües del riu Colorado. El 1900, es van construir canals per portar aigua d’aquest riu per regar amb més seguretat l’Imperial Valley, que té sòls fèrtils formats per les aportacions de sediments del Colorado, que havia estat canviant de curs en funció de l’acumulació d’aquests sediments cada 400-500 anys, formant els esmentats cicles: llacs d’aigua dolça – aigua salada – desert. El canal Imperial es va omplir de sediment en dos anys. El 1905, hi hagué una riuada que trencà alguns dics i el riu es desvià en part del seu curs formant dos nous rius, Álamo i New, que inundaren la plana de Salton, uns 1.000 km2 de desert, i la major part del cabal del Colorado va seguir fluint cap allà durant dos anys. La ciutat de Salton i les terres índies de Torres-Martínez quedaren en part submergides.

Salton_Sea_from_Space1

El llac Salton vist des de l’espai. Tot i que les seves dimensions fluctuen segons les aportacions estacionals del Colorado, de mitjana té una llargada aproximada de 55 km i una amplada mitjana d’uns 24 km. Font: NASA

Els anys 1950, es van construir vora el llac àrees residencials i de lleure turístiques (en deien la Riviera de Califòrnia), però s’han abandonat en disminuir la qualitat de l’aigua i aparèixer molts peixos morts i blooms d’algues, així com mala olor. Posteriorment, el Salton Sea es va convertir en el destí de les aigües sobreres dels regadius a l’Imperial Valley, que baixen carregades d’adobs i plaguicides i el riu New és un dels més contaminats d’Amèrica. El nivell i l’extensió del llac fluctuen força segons l’estació, ja que l’evaporació pot superar durant llargs períodes les entrades d’aigua. Això empitjora la qualitat de l’aigua. Entre 1942 i 1978, la U.S. Navy va tenir al Salton Sea una base per proves que van incloure armes nuclears inertes i maniobres. A partir de 2014, la dessecació va augmentar considerablement, deixant bona part del llit del llac exposada.

El Salton Sea va ser un paradís per als ocells, dels que se n´havien comptat unes 400 espècies, la diversitat més elevada del territori continental de Nord-Amèrica, amb un 30% de tota la població de pelicà blanc americà (Pelicanos erythrorhynchos), i era parada obligada per a menjar de cents de milions d’ocells migradors, gran part dels quals s’alimenten de peixos.

Salton Sea Birds

El Salton Sea ofereix un lloc on passar l’hivern al pelicà blanc americà, i a molts d’altres ocells. Crèdit de la fotografia: Douglas Banum, USGS

El llac té una salinitat més alta que el Pacífic (56 g/L al Salton Sea, per 35 g/L al Pacífic), i augmenta un 3% l’any. Però en començar el 2018 es van desviar les aigües que s’hi enviaven per mantenir el nivell i la salinitat, per tal de satisfer la demanda creixent de San Diego. Com a conseqüència, el llac perdrà superfície i es salinitzarà encara més, de manera que els peixos aniran desapareixent. Els invertebrats passaran a ser l’únic aliment disponible pels ocells. Bradley i Yanega (2018) han advertit que s’empobrirà el nombre d’espècies, encara que algunes augmentaran les seves poblacions: les pròpies de maresmes salines i les que mengen invertebrats. També parlen del perill que suposaran, pels centenars de milers d’humans que viuen a les rodalies, els vents que arrosseguin pols tòxica de les zones dessecades del llac. Ja és aquesta una de les regions amb més casos d’hospitalització per asma. Proposen un seguit d’actuacions, que inclouen la construcció i manteniment d’hàbitats apropiats allà on es retirin les aigües i l’ús de sistemes per evitar l’efecte del vent. La pudor és freqüent que arribi a l’Imperial Valley i a Coachella, i de vegades es deixa sentir fins a Los Angeles.

Però fa 15 anys que se sap que les coses empitjoraran i no es fa res, millor dit, s’acaba de desviar més aigua. Les promeses de fons per la restauració s’han incomplert un any i un altre. Els costos de la inacció han estat calculats entre 30 i 70.000 milions de dòlars en 30 anys per malalties respiratòries, pèrdua de valor de les propietats i danys als ecosistemes, sense incloure les reduccions de producció de les granges. Si en el film de Polansky Chinatown la corrupció jugava en favor de desviar l’aigua de les ciutats als camps, avui la demanda d’espai i d’aigua de les ciutats és tan gran que ocupa les valls i posa en perill la disponibilitat d’aigua de rec. I també els hàbitats aquàtics i els ocells migradors.

Salton_Sea_Tilapia_2000

Peixos, anomenats tilàpia, morts al Salton Sea, el 2000. Autor: Jeff T. Alu (CC BY-SA 3.0)

De solucions, n’hi ha. Que s’ajornin un cop i altre o, finalment, es posin en pràctica, és una qüestió de voluntat política. El Salton Sea és, en petit, un cas força similar al del molt més conegut Mar d’Aral que tant es va criticar a la Rússia soviètica.

 

ARTICLE REFERENCIAT

Bradley T.J., Yanega G.M. (2018). Salton Sea: ecosystem in transition. Science, 359, 6377: 754

, , , , , ,

Jaume Terradas
Professor emèrit d’Ecologia de la UAB. Investigador del CREAF en temes d’ecologia de la vegetació. També ha treballat en educació ambiental. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Articles relacionats
, ,
A quines fonts hi creixen més molses?
7 de març 2018Albert Naya i Díaz
Una ploma pel barret, madame?
26 de febrer 2018Jaume Terradas
,
Disponible la CREAF Talk d’Scott Ollinger sobre absorció de nitrogen i carboni als boscos
22 de febrer 2018CREAF
,
El vídeo de la CREAF Talk sobre innovació animal d’en Louis Lefebvre
21 de febrer 2018CREAF
,
Disponible el vídeo de la CREAF Talk sobre incendis de la Cristina Santín i l’Stefan Doerr
13 de febrer 2018CREAF

Follow CREAF on: