Guerres pel petroli

4 d'octubre 2018

Tercera entrega sobre Mesopotàmia. Ens situem ja a finals del segle XX, les guerres a la zona, provocades pels interessos d’Occident, van provocar el genocidi de milers de persones, desastres ecològics terribles i deportacions en massa.

Mesopotamia1973-2000

La imatge superior mostra la zona el 1973, amb els aiguamolls (marshes), rius i llacs, el límit dels països (creus grogues), i la ciutat de Bàssora (al-Basrah).
La imatge inferior, del 2000, mostra una regió molt més àrida, amb canals i dics, on només queden els aiguamolls d’al-Huweiza. Font: Partow, H. (2001)

La guerra Iraq-Iran

Segueixo amb el tema del meu article precedent Entre el Tigris i l’Èufrates. Les Maresmes de Mesopotàmia estan sobre un mar de petroli i en una cruïlla fatídica, entre el món àrab i el persa, tradicionals enemics, i això encara ho paguen. Les guerres del Pròxim i Mitjà Orient han estat explicades per un periodista molt notable, l’anglès Robert Fisk, que ha viscut en aquells països més de 30 anys (La gran guerra por la civilización). Un quart de segle després que Thesiger visités els Ma’dan, la delimitació de la frontera al Shatt-el-Arab, entre l’Iraq de Saddam Hussein i l’Iran de Khomeini fou l’excusa (a més del “rescat” dels àrabs de Pèrsia, segons Saddam) per la guerra entre els dos països, iniciada el 1980. Durà 8 anys i no guanyà ningú —en certa manera ho va fer l’Iran, ja que l’agressor fou l’Iraq i la invasió fou rebutjada— però tot i així causà entre 500.000 i 1.200.000 morts, a més de terribles repressions contra els partidaris d’una república islàmica a Iraq i els d’un règim baassista a Iran, respectivament. Occident, fins la invasió de Kuwait, va veure en l’Iraq una barrera contra l’expansió islamista, que protegia els seus interessos en països propers rics en petroli, especialment l’Aràbia Saudita, sunnita com la major part de l’Iraq. Les advertències sobre la manca de respecte pels drets humans i la destrucció ecològica van tenir poc pes davant d’això. L’amic Saddam Hussein va rebre, en una suposada fàbrica d’adobs (que els americans s’apressarien a bombardejar quan el 2003 van envair l’Iraq), armament biològic, amb bacteris causants de l’àntrax, el botulisme, la brucel·losi i altres malalties; i armament químic (gas mostassa i gas nerviós), subministrat pels americans i després pels alemanys (que van enviar un gas fet amb un compost d’àcid cianhídric d’efectes terrorífics). Els gasos s’empraren, des de 1981, contra els iranians, crim de guerra que Occident ignorà, i el 1988, contra la població kurda iraquiana de Halabya, on van morir uns 5.000 civils. Human Rights Watch va considerar “vergonyosa” l’actitud nord-americana…15 anys després dels fets. Els iranians que van sobreviure explicaven que veien caure morts els ocells i les fulles dels arbres. Als soldats que duien màscares antigàs els van sortir a la pell, que se’ls tornà negra, butllofes espantoses, algunes de la mida d’una pilota de basquet (Fisk, 2005). Els supervivents han tingut greus seqüeles. Iraquians i nord-americans, amb el major cinisme, van atribuir l’ús de gasos tòxics als iranians. Quan, anys després, l’Iraq de Saddam va atacar Kuwait i el seu petroli i va deixar de ser considerat amistós, Bush Jr. i Blair van acusar-lo d’haver emprat contra l’Iran el gas que ells li havien donat…

Relata Fisk que, a Al Huzeiwa, al sud d’Al Amara, Iran, el 1984, els iraquians manats per Al Fajri van acular els iranians als aiguamolls, van construir un dic a l’est d’on eren aquests, van abocar la benzina d’enormes camions cisterna a l’aigua, van incendiar-la i el foc ho cremà tot. Després, van dur-hi generadors elèctrics i hi van enfonsar els cables per exterminar tota forma de vida:

Suraven arreu cadàvers esbudellats entre els que hi havia dones i nens, gent dels aiguamolls, gent que sabia distingir un gripau d’una granota, gent que havia viscut entre els ànecs i els búfals i que pescava amb llances, una civilització sencera esborrada del mapa. Vaig veure prop de 30 dones i nens esbudellats com si fossin peixos i molts, moltíssims iranians. Els innocents van haver de morir igual que tots els altres éssers vius. Aquest text és part de la narració de Mohamed Salam que Fisk recull i que he passat al català. Els innocents de què parla eren els Ma’dan.

KuwaitiOilFires

Els pous de petroli de Kuwait van cremar durant mesos després de l’atac de Saddam Hussein i el seu exèrcit iraquià. La fotografia, captada per la NASA un 7 d’abril de 1991, mostra l’estela que deixa el fum del petroli arrossegat pel vent, al Golf Pèrsic, a la desembocadura del riu Shatt al-Arab, format per l’unió del Tigris i l’Èufrates uns 170 km al nord. Font: NASA

Invasió de Kuwait per Iraq

Els anys 1990-91 es va produir l’atac de l’Iraq a Kuwait i el conseqüent canvi d’actitud dels americans cap a Saddam. Els Ma’dan, xiïtes, eren vistos per Saddam com una amenaça de suport a Iran, com la resta de la població del sud de l’Iraq, i un refugi per rebels i desertors. Les forces del règim van fer una implacable repressió contra les persones i l’entorn: es van fer drenatges molt importants i es van desviar les aigües dels rius Tigris i Èufrates per dessecar els aiguamolls i expulsar la població, així que els Ma’dan van esdevenir desplaçats interns. Algunes poques veus van denunciar aquesta política com un genocidi ecològic i humà. Els drenatges, començats ja en la guerra Iraq-Iran prop de la frontera, van afectar els aiguamolls del sud de Mesopotàmia en un grau estimat del 25-100% segons les zones. El govern d’Iraq deia que era un programa de dessalinització per tenir terres agrícoles i alimentar la població, que des de 1991 patia el bloqueig i les sancions imposades després de l’atac a Kuwait. Però el 1989 un document oficial deia que les maresmes eren un refugi de desertors i elements subversius, que els Ma’dan eren bruts i indignes de confiança, i recomanava que se’ls tallés el subministrament d’aliments, es prohibís la venda de peix, es confisquessin totes les barques amb motor… (Kazmi, 2000).

L’intent d’invasió de Kuwait per Saddam el 1991 va originar un desastre ambiental, amb els bombardejos de 700 pous de petroli que van cremar prop de 10 mesos, provocant una forta contaminació de l’aire, la formació de capes de sutge en els sòls del 5% del país i de llacs de petroli posteriorment solidificats, i episodis de “pluja negra”. La intercepció de la radiació solar va reduir la llum i va baixar les temperatures diürnes en uns 10ºC en una zona de fins 200 km de la font. Els efectes sobre la salut no han estat aclarits del tot (Browning et al 1991). L’atac posterior aliat contra Saddam va causar 125 morts americans i prop de 100.000 iraquians, segons Fisk (tant americans com iraquians es van negar a donar xifres i llistes de baixes, en contra del què exigeix la Convenció de Ginebra): una massacre innecessària contra un exèrcit que fugia pel que es conegué com la Carretera de la Mort. Per desgràcia, una emissora de ràdio de la CIA (Iraq lliure) va animar els iraquians a derrocar Saddam i kurds i xiïtes van creure que se’ls ajudaria si es rebel·laven. Els americans s’ho van mirar de lluny i la insurrecció fou esclafada per les restes de l’exèrcit de Saddam, que s’acarnissà amb els kurds (cosa no mal vista pels turcs) i els xiïtes de Bàssora i Ma’dans (la CIA i Aràbia Saudita volien evitar que l’Iraq acabés essent una república islàmica com l’Iran). El resultat foren uns 100.000 morts més i molts xiïtes refugiats a Iran, entre ells Ma’dans.

Els kuwaitians van aprofitar l’ocasió per expulsar, cap al territori en guerra de l’Iraq, 360.000 refugiats palestins, acusant-los d’haver ajudat els iraquians, una altra salvatjada.

Aquest reportatge de la CBS explica com, després que Saddam Hussein intentés anihilar els Ma’dan, aquesta civilització ha intentat tornar des de 2004 a la seva terra, amb l’intent de recuperació dels aiguamolls d’al-Huweiza.

Les sancions de l’ONU a Iraq

Encara van ser pitjors les sancions que les Nacions Unides, a instàncies dels nord-americans i els seus aliats, van dictar contra Iraq: en un país en el que les plantes potabilitzadores d’aigua i moltes infraestructures havien estat destruïdes, la prohibició de quasi tot comerç condemnà la majoria d’iraquians a la fam i a l’atur (que el 1998 arribava al 60%). L’Iraq era un dels països més desenvolupats de la regió i, per tant, més dependents de les infraestructures: la seva destrucció, el bloqueig de fons bancaris i les prohibicions d’exportació (excepte el Programa Petroli per Aliments, PPA, del que parlaré) i importació van col·lapsar el sistema. Al llarg dels anys 1990s, es calcula que van morir mig milió de nens més dels que haurien mort sense les sancions. La vulnerabilitat dels sistemes urbanitzats i industrials és especialment gran en front de catàstrofes bèl·liques o naturals, perquè depenen molt dels transports de recursos, especialment del petroli, l’electricitat, l’aigua potable i els aliments. Mentre, de tant en tant, americans i anglesos seguien atacant “llocs estratègics” per evitar que Saddam fabriqués noves armes químiques i biològiques, entre ells, a finals de 1998, la pròpia Bagdad i refineries de petroli, que eren justament indispensables per canviar petroli per aliments… Aquest bombardeig es justificà perquè Saddam havia expulsat la missió de l’ONU encarregada de controlar l’existència d’armes de destrucció massiva: ho va fer perquè deia que a la missió hi havia espies americans i anglesos que recopilaven informació per posteriors atacs, cosa que era certa.

El Programa Petroli per Aliments, PPA, en funcionament des de 1997 a 2003, va ser el pitjor escàndol de Nacions Unides i un dels més grans fraus de la història. El petroli iraquià es venia, però els diners anaven a un compte no accessible al govern del país. Una part era per rescabalar Kuwait, despeses dels aliats i de l’ONU. Amb la resta, l’ONU comprava menjar i medicaments. Però Saddam Hussein, va designar els 3.000 distribuïdors iraquians de les ajudes i no va permetre que arribessin a kurds i xiïtes, alhora que s’embutxacava uns 17 mil milions de dòlars venent petroli per sota del preu oficial i quedant-se’n la diferència. Una colla d’alts funcionaris de l’ONU, inclòs el director del programa, van cobrar suborns de prop de la meitat de les 4.500 empreses de l’Iraq i de més de 40 països que van participar, moltes de les quals sobrecarregaven els preus i algunes enviaven medicaments caducats o menjar en mal estat. L’afer es destapà el 2004, quan el diari iraquià Al-Mada publicà una llista d’uns 270 ex-funcionaris del govern i de l’ONU (inclòs el màxim responsable del PPA), activistes i periodistes de 46 països sospitosos de corrupció en les vendes de petroli. Una investigació de la Reserva Federal americana ho va confirmar. La història, tot i amb canvis, s’explica bé al film danès Doble traición (2018), de Per Fly.

deathratechild

El gràfic superior mostra la mortalitat, per cada 1.000 i per any a l’Iraq, d’infants menors d’un any (línia fosca) i de nens i nenes menors de 5 anys (línia rosa). S’hi observa una clara reducció fins els 1990s fins a nivells prou baixos (a EUA era d’11), i un augment molt ràpid arran de les guerres i les sancions. Font: Iraq: the Human Cost
El gràfic inferior mostra, per cada 1.000 naixements, la taxa de malformacions congènites observades a l’Hospital Universitari de Bàssora. Font: Wikipedia

Una epidèmia de càncers, sobretot leucèmies i limfomes però també altres, es va acabar relacionant (per la distribució geogràfica, en zones del sud on els afectats o els seus pares havien sofert bombardejos), no amb el fum dels incendis de pous, com primer es va pensar, sinó amb les municions americanes amb urani empobrit que es va dispersar en sòls i aigües. La Sanitat iraquiana, desvalguda per les sancions, no va poder fer gran cosa. El mateix problema es donà entre soldats anglesos i nord-americans i en serbis que el 1995 havien estat prop de llocs bombardejats pels nord-americans. L’urani empobrit en la punta dels míssils i bales de tanc augmenta la capacitat de penetració a través del blindatge i, després, s’inflama. Anglesos i nord-americans els han emprat a Iraq, Bòsnia i Kosovo. L’urani s’escampa com pols en núvols i pot ser inhalat, amb efectes nocius, i provocar càncers. El 2001 es va saber que els nord-americans usaven urani empobrit de plantes de reprocessament que contenien també una mica de plutoni i la pràctica s’abandonà. L’OMS recomana tancar l’accés a les zones on quedin trossos nombrosos de projectils amb urani empobrit i descontaminar-les.

El 2003, hi hagué la invasió de l’Iraq, decidida a les Açores per George Bush Jr. i Tony Blair, amb Aznar de somrient còmplice i amic de Bush, i australians i polonesos a saber per què, amb la falsa excusa que Saddam construïa armes atòmiques, invasió que certament acabà amb el règim despòtic de Saddam i amb ell mateix, però empantanegà del tot l’Iraq i el món en una crisi encara no superada.

Mummified_Bird

Fotografia de 2008, on un ocell apareix momificat per una capa de petroli sec, resultat de la destrucció dels pous petrolífers kuwaitians per part de l’exèrcit iraquià el 1991. Els ocells instintivament baixaven a terra en creure que el fluid era aigua. Font: Aljawad, Wikipedia (CC BY-SA 3.0)

Evolució de l’estat del medi després de la invasió d’Iraq

El 2003, les autoritats de l’Iran van obrir les comportes de l’embassament de Karkha per reomplir els aiguamolls d’al-Huweiza, nord d’Iran i sud d’Iraq, amb la intenció de recuperar 1/3 dels aiguamolls. Entre 2004 i 2008, molts Ma’dan van tornar a la seva manera tradicional de viure. Grans parts dels aiguamolls seguien en pèssim estat i els seus habitants subsistien en condicions sanitàries deplorables. El 2005, en aquesta zona, inclosa en el conveni de Ramsar de protecció de zones humides, hi havia 6 pobles, amb 11.000 habitants, i, en un radi de 10 km des dels límits de l’àrea, 74 pobles amb 150.000 residents. Un treball fet sobre una mostra d’aquestes poblacions va indicar que el 80% dels seus recursos procedien dels aiguamolls (ramats, pesca i agricultura). La ramaderia, sobretot de búfals d’aigua, era el més important i després la pesca. Com que tota la cultura i l’estil de vida d’aquesta gent depèn de l’aigua, l’escassetat i mala qualitat d’aquesta és la rel dels seus problemes. El 2007, es van refer els límits de la zona Ramsar a la part sud, sota indicacions del Ministeri del Petroli… El 2008-2009, l’eixut i la construcció d’un embassament a Turquia van fer baixar l’aigua als nivells del 2003 (Stevens i Salman, 2015). Les avaluacions de les poblacions de peixos, a partir de dades dels pescadors amb diferents arts, i de la vegetació, mostraren que la majoria dels aiguamolls estan amenaçats per l’important descens del nivell d’aigua al Tigris i l’Èufrates. A Majnoon, la zona més important en pesca, amb un centenar de barques traient uns 8 kg cada una al dia, la dessecació va ser total. Moltes de les espècies aquàtiques de plantes van desaparèixer (el Nature Irak Report 2009 esmenta Utricularia minor, U. gibba, Ceratopteris thalictroides, Limnophila indica, Marsilea capensis, Mentha aquatica i Ottelia alismoides). L’informe diu que s’espera que, en les excavacions de pous de petroli, es faci ús de noves tecnologies com la perforació lateral per evitar el drenatge d’àrees d’aiguamoll, però que calen més consultes amb el Ministeri del Petroli.

El 2010 es va publicar el llibre Operational Program on Huweiza Ramsar Site. S’hi adverteix que s’han produït alteracions significatives: a més dels dos anys seguits de sequera, 2008-2009, ha estat molt greu la construcció d’un dic que separa les parts iraniana i iraquiana dels aiguamolls, ja que l’aigua arriba pel riu Kharkha des de l’Iran. Els aiguamolls de Hawize tenien, el 2008, 1/4 de l’extensió de 1991. La restauració havia arribat a abastar un 60% de l’extensió inicial, però el 2010 es van observar reduccions importants en el nombre d’ocells i d’espècies d’ocells a Majnoon i Ejayrda. El 2011 els iraquians excavaven nous pous de petroli a al-Huweiza.

El 2013, Estat Islàmic ocupà part de l’Iraq. Va calar foc a una vintena de pous de petroli prop de Mosul i a la fàbrica de sulfúric de Mishraq, causant una important contaminació de l’aire, i va fer vessaments de petroli als rius. De mica en mica, els islamistes han estat foragitats, però el país roman encara en una situació caòtica i les polítiques de regeneració no són sòlides. Les autoritats de Bagdad estan reconstruint les comunitats (es fan muntanyetes de fang per tal que els Ma’dan construeixin cases per damunt de l’aigua, com abans) i volen donar llocs on viure a la seva antiga llar a prop de 250.000 Ma’dan. Els xeics han decidit en els litigis per la delimitació de les propietats. El govern iraquià veu aquesta actuació com un pas important, en un país en el que la guerra amb l’Estat Islàmic ha desplaçat 3 milions d’iraquians.

Aerial_view_of_Mosul_Dam

Foto aèria de la presa de Mossul, amb l’aigua del Tigris, al nord de l’Iraq. Font: Ali Haidar Khan, Wikipedia (CC BY-SA 3.0)

El juliol de 2017, els aiguamolls de l’Iraq van ser declarats patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Tanmateix, en els Ma’dan retornats s’observen canvis culturals cap a comportaments més conservadors: ja no ballen i canten a les bodes, on només s´hi reparteix menjar, a algunes dones no les deixen treballar i n’hi ha més que abans que duen nicab. D’altra banda, la construcció de 34 grans embassaments a Turquia en els dos rius, les captacions d’aigua per a altres usos i la reducció de les precipitacions al nord del país fan molt compromesa la conservació dels aiguamolls (The Guardian, 2017).

La població kurda ha mirat de crear un estat independent, però turcs i iraquians àrabs no ho permeten i es manté la tensió al nord. També n’hi ha entre xiïtes, amb suport de l’Iran, i sunnites, amb suport d’Aràbia Saudita i EUA, i entre iranians i israelians. La situació és molt complexa i de mal gestionar. La destrucció d’infraestructures fa que bona part de la població (més de la meitat de la rural) no tingui accés directe a aigua potable ni sistemes sanitaris adients. Les mines i bombes sense explotar han provocat uns 100.000 morts del 2000 ençà. Les acumulacions de deixalles causen un alt risc d’epidèmies (i, si es cremen, es dispersen substàncies tòxiques, mutàgenes i cancerígenes) i els metalls pesants són motiu de forta preocupació.

Els atacs contra el medi han estat sempre una arma de guerra (molts d’aquests problemes es donen avui també a Síria, Iemen i Líbia). La terra cultivable s’ha reduït per processos de salinització i degradació dels sòls a un ritme del 1% anual. La desertificació ha afectat a uns 20.000 km2. La salinització de les maresmes i del Shaft-el-Arab ha afectat la pesca del Golf Pèrsic. S’han perdut importants zones de migració d’ocells entre Àfrica i Euràsia. Hi ha dos temes principals d’interès immediat, si no sorgeixen més contenciosos bèl·lics: un es relaciona amb la construcció de sistemes de regulació hidrològica per mantenir el nivell d’aigua als aiguamolls i l’altre amb el desenvolupament, per la Shell, del camp petrolífer de Majnoon, un dels més grans del món, al sud dels aiguamolls.

En resum, aquest país martiritzat on van néixer llegendes o personatges com Guilgameix i el precursor sumeri de Noé, Abraham, Nemrod, Hammurabi, Nabucodonosor, Assurbanipal, Saladí, Harun-ar-Raixid, o Sindbad té l’organització social i l’entorn en un estat dramàtic.

 

ARTICLES I LLIBRES REFERENCIATS

  • Fisk, R. 2005. La gran guerra per la civilització. La conquesta de l’Orient Mitjà. (La Magrana, 2005). ISBN 978-84-7871-519-0
  • Kazmi, S. N. A. 2000. The Marshlands of Southern Iraq: A Very Humanitarian Dilemma. III Jornadas de Medio Oriente, UNLP.
  • The Guardian. 2017. Iraq’s Marsh Arabs test the waters as wetlands ruined by Saddam are reborn.
  • Stevens, M., Salman, N.A. 2015. Application of International Water Law in Eden: Environmental Protection of Mesopotamian Marshes Southern Iraq. Wetland Science & Practice, September, 17-27.
  • Partow, H. 2001. The Mesopotamian Marshlands: Demise of an Ecosystem. Division of Early Warning and Assessment, United Nations Environment Programme.

, , , , , , , ,

Jaume Terradas
Professor emèrit d’Ecologia de la UAB. Investigador del CREAF en temes d’ecologia de la vegetació. També ha treballat en educació ambiental. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Articles relacionats
,
Disponible en format digital el llibre Ecologia Urbana d’en Jaume Terradas
17 d'octubre 2018CREAF
Vida de fractal
1 d'octubre 2018Francisco Lloret
,
En record de Josep Maria Serrano Farrera
7 de setembre 2018Jaume Terradas
,
“Un augment de la temperatura superior a 2 ºC pot desencadenar efectes irreversibles al planeta”
23 d'agost 2018Albert Naya i Díaz
Seguim entre el Tigris i l’Èufrates
21 d'agost 2018Jaume Terradas

Follow CREAF on: