,

Indispensables, de vegades letals. Els microbis, els virus i nosaltres

14 d'abril 2020

La situació que estem vivint amb la pandèmia del COVID-19 pot no tenir precedents pel que fa a l’escala d’afectació, però els mecanismes i conseqüències ni són tan excepcionals, ni ens haurien d’agafar per sorpresa.

Paul Ehrlich, un dels primers ecòlegs en avisar sobre el risc de pandèmies en un món globalitzat. Foto: news.stanford.edu.

Paul Ehrlich, un dels primers ecòlegs en avisar sobre el risc de pandèmies en un món globalitzat. Foto: news.stanford.edu.

Aquest article el vaig escriure quasi tot fa potser un any, molt abans de l’esclat de l’actual pandèmia. Només hi he afegit algun paràgraf per “posar-lo al dia”. I és que els avisos que, en un món globalitzat i molt urbanitzat, el risc de pandèmies és molt alt l’han fet epidemiòlegs i ecòlegs des de fa cinquanta anys almenys. Un d’ells, l’ecòleg americà Paul Ehrlich, Premi Ramon Margalef, donava com exemple el cas d’una zoonosi, un virus transmès de micos verds (Cercopithecus aethiops) a humans simultàniament en laboratoris de Marburg (es donà el nom de Marburg, o FHM, a aquesta febre hemorràgica de símptomes iguals als de l’ebola), Frankfurt i Belgrad. Els micos venien d’Uganda i havien passat per Heathrow, d’on haurien pogut escampar la malaltia de manera terrorífica (les taxes de mortalitat, segons les situacions, oscil·len entre el 22 i el 88%). Per sort, no va ser així i els contagis es produïren dins de laboratoris de recerca. Els micos eren només portadors, el virus és un hoste natural del rat-penat Rousettus aegyptiacus. S’infectaren 31 persones i en van morir 7. Més informació a Garrett (1994).

Els micos verds van transmetre l’FHM als humans simultàniament en laboratoris d’Alemanya i l’antiga Iugoslàvia. Foto: Ocdp via commons.wikimedia.org.

Els micos verds van transmetre l’FHM als humans simultàniament en laboratoris d’Alemanya i l’antiga Iugoslàvia. Foto: Ocdp via commons.wikimedia.org.

Aquests dies s’han publicat moltíssims articles sobre la pandèmia que ens afecta. Alguns tracten específicament les relacions entre aquest problema i l’acció humana sobre el medi. En aquest mateix blog, Carles Castell en publica un d’excel·lent sobre Protegir la biodiversitat és protegir la nostra salut. L’AEET ens ha fet arribar alguns links ben interessants com el treballs de Nick Patton Walsh i Vasco Cotovio  sobre els rat-penats , el de Afelt i altres (2018) sobre la relació d’aquests animals i els coronavirus amb la desforestació i una síntesi de Pol Capdevila sobre la gestió ambiental i la prevenció d’epidèmies. Aquests tres articles es poden trobar en castellà a ecomandanga.org. En una contra recent de la Vanguardia, el Dr. Del Olmo també tractava aquest punt de vista “ecològic” amb encert. En aquest vídeo  trobareu  una conferència del Dr. Josep M. Miró, SARS-CoV-2(COVID19), una pandèmia, que és més tècnica i adreçada a assenyalar els coneixements mèdics i les orientacions de la recerca clínica en la lluita contra la pandèmia. No cal doncs que jo repeteixi molt del que ja està dit. Si voleu llegir només el que dic sobre la relació entre l’ecologia i la pandèmia, podeu anar directament a la part final de l’article. Però he preferit donar primer una visió més general sobre les epidèmies. Aquestes han estat un factor tan rellevant en la nostra història que han marcat la nostra evolució biològica i moltes manifestacions culturals, entre elles la pintura, el cinema i la literatura. Jo em limito aquí a presentar el tema emprant alguns referents literaris que posen de manifest que el què ara veiem no és nou, ni en els efectes biològics ni en els socials i econòmics.

Els omnipresents microbis

Paul de Kruif va escriure, el 1926, un pioner llibre de divulgació molt popular sobre els microbis i els homes que els estudiaven  que començava:

Fa dos cents cinquanta anys que un home humil va treure el nas per primer cop en un món nou i misteriós poblat per milers d’espècies diferents d’éssers diminuts, alguns mortífers, altres útils i benèfics.

Retrat de Antonie van Leeuwenhoek pintat el 1684 per Jan Verkolje. Imatge: www.rijksmuseum.nl.

Retrat de Anton van Leeuwenhoek pintat el 1684 per Jan Verkolje. Imatge: www.rijksmuseum.nl.

Realment, Anton van Leeuwenhoek, comerciant de teles de Delft, fou dels primers en utilitzar el microscopi,  va fer un pas formidable, però la descoberta del món que ell va entreveure no s’atura. Els microbis i virus són arreu. Acostumem a pensar malament d’ells, com a causants de malalties, però és una concepció molt esbiaixada i errònia. Sense ells, ni hauria començat la vida a la Terra ni ara podríem existir els organismes pluricel·lulars. Fa relativament pocs anys que aquesta importància es reconeix en tots els camps, en especial en medicina. He tractat el tema amb una certa extensió a Notícies sobre evolució (podeu descarregar el llibre en aquest enllaç) i no cal que em repeteixi. Recordaré només que, a banda de fer una gran part de la feina de descomposició dels materials orgànics morts, alliberant els nutrients que contenen de manera que poden ser emprats de nou en un cicle fonamental pel manteniment de la vida, s’encarreguen també de fer una considerable tasca en la digestió de tots els animals, vivint dins els budells com a comensals, mutualistes o simbionts indispensables. La interacció amb els microbis i els virus ha condicionat la nostra evolució i, en part, ha configurat el nostre DNA, on hi ha gens que hem rebut justament de bacteris i virus.

De fet, no hi seríem sense els microbis. Van ser bacteris els que van generar l’oxigen que ara hi ha a l’atmosfera terrestre: sense la seva activitat, la terra tindria una atmosfera com la de Mart o Venus, amb un 95% de CO2, i no hi hauria vida multi-cel·lular complexa. Bacteris i virus dominen la vida en els oceans, un fet que havia passat desapercebut fins fa un parell de dècades. Els bacteris són la nostra esperança per desfer-nos de residus nocius com el petroli vessat. Els microbis han tingut un importantíssim paper en la història de la humanitat i les seves cultures. Avui es creu que el primer cultiu que es va fer, a l’Orient mitjà, fou per produir cervesa, un procés que demana la col·laboració d’un llevat (Saccharomyces cerevisiae). Hi ha una colla d’aliments fermentats que usem, com el pa, el vi o el iogurt. Però no hi ha massa literatura per exaltar la vida microbiana que ens manté. És molt més abundant la que parla des estralls causats per epidèmies. Aquí no acabaríem mai amb els exemples. Un d’antic i ben conegut és el Decamerò de Bocaccio (que passa durant l’epidèmia de Florència de 1351), i un altre molt famós és La pesta (1947), d’Albert Camus, que situa una epidèmia imaginària a Oran el 1940. Alessandro Manzoni parla de la pesta a Milà el 1628 a I promessi sposi (1827, traduïda com Els promesos, 1981, ed. 62, Barcelona), Gabriel García Márquez també va fer una història de ficció durant una epidèmia a El amor en los tiempos del cólera. Sinclair Lewis va escriure, amb la col·laboració justament de Paul de Kruif, Doctor Arrowsmith (1925, premi Pulitzer 1926 i Nobel de literatura el 1930), novel·la en la que el protagonista s’enfronta amb la pesta i amb la indústria farmacològica. John Ford en va fer un film el 1931. En la majoria d’aquestes obres, l’epidèmia és el context en que es desenvolupa l’acció, però no es parla gaire dels microbis o la malaltia (si exceptuem Dr. Arrowsmith). Naturalment, sí que hi ha llibres de divulgació o històrics, o bé biografies de gent que han lluitat contra les malalties produïdes per microbis. En abundància.

Mostra de Saccharomyces cerevisiae vista amb microscopi electrònic. Foto: Mogana Das Murtey i Patchamuthu Ramasamy via commons.wikimedia.org.

Mostra de Saccharomyces cerevisiae vista amb microscopi electrònic. Foto: Mogana Das Murtey i Patchamuthu Ramasamy via commons.wikimedia.org.

Quatre llibres sobre epidèmies

Jo he escollit parlar breument quatre d’aquestes obres que m’han semblat interessants per diferents motius. El primer llibre que esmentaré és de Daniel Defoe, l’autor de Robinson Crusoe. Es tracta de A journal of the plague year (1722, hi ha una traducció castellana, Diario del año de la peste, 1998, ed. B, Barcelona), una novel·la que és quasi com un llibre de no ficció que explica la història, molt ben documentada de l’epidèmia de pesta a Londres el 1665, escrita com una advertència del que podria tornar a passar perquè, quan Defoe escrivia, la pesta era a Marsella, a les portes d’Europa. Defoe fa que un suposat testimoni expliqui el que va veure aquell any terrible de 1655 i ho il·lustra amb l’evolució de la mortalitat a les diferents parròquies, que demostra el caràcter explosiu de l’epidèmia.

Coberta de A journal of the plague year de Daniel Defoe i retrat anònim de l'autor: National Maritime Museum, London, via commons.wikimedia.org.

Coberta de A journal of the plague year de Daniel Defoe i retrat anònim de l’autor: National Maritime Museum, London, via commons.wikimedia.org.

No se sap quanta gent va morir en total, però va ser de l’ordre del 20% de la població de la ciutat, que estava en un moment d’efervescència optimista, amb afluència de gent, després de la Restauració amb Carles II. Això va suposar, en la pràctica, un augment dels que vivien en males condicions sanitàries i també una alta densitat demogràfica. La pesta va arribar el desembre de 1664, amb unes mercaderies enviades des d’Holanda a una casa particular, i no va semblar perillosa fins que, al juny següent, es va manifestar a la City. La vida quotidiana esdevingué caòtica després que, per un temps, proliferessin tota mena d’oportunistes que pretenien tenir remeis infal·libles, predir el futur i practicar bruixeries. La gent rica i la Cort ja havien començat a marxar al camp, amb els seus seguicis, com han fet ara molts ciutadans aquí anant a les segones residencies. Defoe descriu els efectes de la malaltia i de la desesperació i el pànic que portava a resolucions extremes i cruels. Tot va empitjorar quan les autoritats van decidir tancar les cases sospitoses d’estar afectades, amb les famílies dins i vigilants armats a la banda de fora.  L’epidèmia va remetre al mes de setembre, però quan es va saber que anava a menys la gent va abandonar les mesures de prudència, cosa que el narrador, com en quasi tot el què diu, il·lustra amb exemples concrets. És curiós que això mateix passà amb la sida. L’alliberament del flagell és esperat entre angoixes i, així que hi ha símptomes que el perill disminueix, es produeix una eufòria abans d’hora. És una lliçó que s’hauria de tenir present en l’actual pandèmia: no relaxar massa aviat les mesures de confinament.

Distribució de la pesta de 1665 pels barris i carrers de Londres. Wellcome Collection gallery via commons.wikimedia.org.

Distribució de la pesta de 1665 pels barris i carrers de Londres. Wellcome Collection gallery via commons.wikimedia.org.

Les diferències socials són molt presents al llibre, on queda clara la major vulnerabilitat dels més pobres. Diu el narrador:

He de confessar que encara que la pesta adquirís més violència entre els pobres, aquests eren els més agosarats i els qui menys la temien, i anaven a les seves ocupacions amb una mena de valor irracional; és així com l’he d’anomenar, ja que no tenia el seu fonament ni en la religió ni en la prudència. Amb prou feina si prenien precaucions, i es posaven a qualsevol lloc on poguessin trobar feina, encara que fos el més perillós, com tenir cura dels malalts, vigilar cases clausurades, dur persones contaminades als hospitals d’empestats i, el que encara era pitjor, dur els morts a enterrar. 

No cal dir que també ara la vulnerabilitat va lligada a la pobresa. No es pot confinar la gent que, si no treballa, no menja, com pot passar en molts països on la pandèmia tot just comença.

No cal dir que també ara la vulnerabilitat va lligada a la pobresa. No es pot confinar la gent que, si no treballa, no menja, com pot passar en molts països on la pandèmia tot just comença. I a casa nostra no tots els geriàtrics tenen les mateixes condicions. En els privats més barats, les persones estan literalment amuntegades.

Coberta de I promessi sposi, d'Alessandro Manzoni i retrat de l'autor pintat per Giuseppe Molteni: Accademia di Brera, Milano, via commons.wikimedia.org.

Coberta de I promessi sposi d’Alessandro Manzoni i retrat de l’autor pintat per Giuseppe Molteni: Accademia di Brera, Milano, via commons.wikimedia.org.

Mentre Defoe es mostra, en general, comprensiu amb l’actuació de les autoritats, Alessandro Manzoni, quan descriu la pesta de Milà de 1628, a I promessi sposi (considerada la novel·la fundacional i més important de la literatura italiana), fa un relat molt més amarg en aquest sentit: els milanesos saben que la pesta, portada a la regió per les tropes d’Albrecht von Wallenstein (era el temps de la Guerra dels Trenta Anys), s’acosta a la ciutat, però les pressions dels comerciants per salvar els seus negocis  fan que no es tanquin les portes a venedors i mercaderies i la pesta acaba entrant i matant entre la meitat i tres quartes parts dels habitants. També en aquest cas van aparèixer tota mena d’aprofitats però hi hagué una derivació més sinistra: per eludir responsabilitats en no fer cas dels avisos i mantenir les portes de la ciutat obertes, es va fer córrer la brama que hi havia uns elements que propagaven la plaga empastifant les parets amb una substància que la provocava. Això desencadenà una cacera de bruixes que serví per eliminar adversaris polítics, persones a qui es volia desposseir dels seus bens o gent que tenien enemics, i no pocs desgraciats, com uns pobres francesos que, admirats pel marbre del Duomo, van anar a tocar-lo i foren d’immediat acusats i empresonats. Manzoni va veure expurgat part del seu relat, que va publicar després en un pamflet que es digué Storia della colonna infame, sobre com tres suposats propagadors de la pesta acabaren essent executats. També a Milà es cregué superada l’epidèmia massa aviat i es va celebrar un carnaval que provocà la revifalla de la plaga el 1630. Reprodueixo un fragment sobre els inicis de la pesta:

Al començament, no sols s’assegurava que en la ciutat no hi havia pesta, sinó que estava prohibit dir aquest mot. Després es transigí amb les “febres pestilents”; admetent de manera solapada la idea mitjançant un adjectiu; després l’epidèmia fou, si no veritable pesta, al cap i a la fí pesta en cert grau: no pesta pròpiament dita sinó certa malaltia a la que no se sabia quin nom donar-li. Finalment, es reconegué la pesta, clara i terminant, però ja se li havia afegit una altra idea, a saber, la del verí i el malefici, la qual confonia el significat exprés del mot que ja no es podia disfressar.

Representació teatral d’Stockmann, l’adaptació d’Oriol Tarrason de Un enemic del poble, de Henrik Ibsen. Foto: © David Tarrason.

Representació teatral d’Stockmann, l’adaptació d’Oriol Tarrason d’Un enemic del poble, de Henrik Ibsen. Foto: © David Tarrason.

Aquesta actitud poc ètica d’amagar un risc públic per raons econòmiques és el tema d’un clàssic del teatre, Un enemic del poble (1882) d’Ibsen i d’un del cinema, Jaws (Tiburón, 1975) de Spielberg. En la present pandèmia, s’ha parlat molt de que les autoritats xineses van amagar el risc i van “arreglar” les xifres en els inicis. Pot ser. I no és dubtós que arreu hi haurà un aprofitament polític de l’epidèmia per debilitar els governs des de les oposicions. Ja n’hem vist mostres. Com també n’hem vist de retards en les preses de decisions inevitables per por als efectes econòmics…

A Dr. Arrowsmith apareixen també les dificultats amb els poders econòmics:

Per veure acceptada l’existència de la plaga, primer va haver de lluitar amb els mercaders que controlaven la Casa de Juntes, que havien udolat que una quarantena els arruïnaria, i que ara es refusaven a donar-li plens poders i miraven de gestionar l’epidèmia des de la Casa de Juntes, que era quelcom pitjor que navegar en un vaixell manat per un comitè durant un tifó.

El tercer llibre és una fascinant història de ciència ficció, La amenaza de Andrómeda, de Michael Crichton (1969, The Andromeda strain), filmada per Robert Wise el 1971 i amb una nova versió el 2008 de Mikael Salomon. La caiguda d’un satèl·lit nord-americà en un poblet de Nou Mèxic (el satèl·lit forma part d’un projecte per captar micro-organismes extraterrestres i estudiar com reaccionar en cas d’arribada d’un d’ells a la Terra) desencadena la mort de tots els habitants menys un vell i un nen. L’autor té una visió molt crítica amb el sistema polític, empresarial i militar. L’experiment és perillós i l’aterratge es fa al desert, però algú recull l’estri i el duu al poble. Els científics fan portar, amb les precaucions del cas, l’objecte i els dos supervivents a un laboratori subterrani isolat per analitzar l’agent causant de les morts. En el laboratori hi ha un sistema d’auto-destrucció nuclear en una situació d’aquesta mena, però els científics pensen que l’explosió només donaria energia al micro-organisme per multiplicar-se. Tot acaba bé pels pèls.

Coberta del llibre The Andromeda strain de Michael Crichton i retrat de l'autor. Foto: Jon Chase / Harvard News Office via commons.wikimedia.org.

Coberta del llibre The Andromeda strain de Michael Crichton i retrat de l’autor. Foto: Jon Chase / Harvard News Office via commons.wikimedia.org.

El treball dels científics és presentat com una història detectivesca d’investigació metòdica d’alta precisió, mentre l’amenaça creix. Això crea un suspens excel·lent. Hi ha un contrast entre la bona ciència, dirigida a la defensa de la vida, i el matusser ús de la tecnologia per part del sistema político-empresarial-militar, que comet errors gravíssims, probablement a la recerca secreta d’una arma biològica nova, i pretén resoldre-ho amb una bomba. La història de Crichton (autor molt crític amb les creences que ell considerava “religioses” de l’ecologisme i el sensacionalisme dels mitjans en relació a l’escalfament global) desvetlla interrogants seriosos sobre els usos de la tecnologia amb finalitats militars, els riscos generals assumits per uns pocs en secret, el caràcter antidemocràtic del poder i, finalment, ens ve a dir allò que va escriure Isaac Assímov:

Si el coneixement pot crear problemes, no és amb la ignorància que els resoldrem

El nostre sistema sanitari i tota l’activitat de recerca s’havien debilitat amb les retallades que s’han produït des del 2008.

Un principi que cal tenir ben present. El nostre sistema sanitari i tota l’activitat de recerca s’havien debilitat amb les retallades que s’han produït des del 2008. Ha costat molt disposar de tests de PCR perquè els nostres laboratoris no han disposat de prou equips i durant anys han estat enviant les seves mostres a Corea, país que, justament gràcies al seu potencial per a fer tests, ha minimitzat millor que cap altre els efectes de la pandèmia. Pel què fa a la producció d’armes biològiques, no ha mancat en l’actual pandèmia qui hi ha vist el resultat d’un complot americà en la seva guerra comercial amb la Xina… Però és força clar que l’origen de la pandèmia es troba en els mercats d’animals vius xinesos.

Coberta del llibre Peste & Cólera, de Patrick Deville i retrat de l'autor. Foto: CC BY-SA Centroamérica cuenta / Mejía i Bendaña Fotografía via flickr.com.

Coberta del llibre Peste & Cólera, de Patrick Deville i retrat de l’autor. Foto: CC BY-SA Centroamérica cuenta / Mejía i Bendaña Fotografía via flickr.com.

La darrera obra és biogràfica, però es llegeix com una novel·la, i de fet ho és però amb aire i dades de reportatge periodístic. Es tracta de Peste & cólera, de Patrick Deville, que va guanyar el premi Femina i el Prix des Prix (2012). Existeix en castellà, edició d’Anagrama. Relata les aventures del suís d’origen rus Alexandre Yersin, format amb el pare de la microbiologia Louis Pasteur. Yersin no es volia tancar en un laboratori i es va embarcar com a metge. Els seus viatges el van dur per l’Índic a l’Extrem Orient. Quan es produí l’epidèmia de pesta pneumònica manxuriana a Hong Kong el 1894, Pasteur li va escriure demanant-li que s’interessés per la qüestió i el govern francès li encarregà oficialment l’estudi de l’epidèmia. Ell hi va anar i va identificar per primer cop el bacteri causant de la malaltia, un organisme que ha marcat severament la història de la humanitat i que ara duu el seu nom, Yersinia pestis, i va desenvolupar, en una estada a l’Institut Pasteur i amb altres col·legues, una vacuna. També va descobrir que les rates podien actuar com a transmissores, però fou un altre, Paul-Louis Simond, qui va veure que eren les puces les que passaven el microbi de les rates als homes. El japonès Kitasato Shibasaburö va isolar, independentment, el bacil pocs dies després que Yersin.

Segells oficials de l’antiga Indoxina (actual Vietnam) amb el retrat d’Alexandre Yersin. Imatge: manhhai via flickr.com.

Segells oficials de l’antiga Indoxina (actual Vietnam) amb el retrat d’Alexandre Yersin. Imatge: manhhai via flickr.com.

Yersin s’instal·là a Vietnam, on va fundar una clínica a Na Trang, al mar de la Xina, que finançava amb explotacions agrícoles d’arròs, blat de moro i cafè, i no cobrava res als pobres. Va explorar territoris mai transitats abans pels occidentals i va creuar la serralada que, separava Na Trang del Mekong, fou ferit per una llança per un grup de fugitius d’una presó i va fundar amb Doumer la ciutat de Dalat, a 1500 m d’alçada, a l’altiplà de Lang Bian, avui un dels centres turístics més importants de Vietnam. Va importar arbres d’Hevea brasiliensis, el cautxú, de que tant hem parlat, i de la quinina (Cinchona ledgeriana), que s’usa per combatre la malària, per cultivar-los. Va ser el primer director de l’escola mèdica de Hanoi. Al Vietnam, on va morir el 1943, és un personatge molt estimat. En algun moment Deville fa un cant als homes de l’Institut Pasteur que és un homenatge a la ciència, a l’esperit d’aventura i a un tarannà oposat al del colonialisme imperant :

(…) petita banda que se’n va a pasteuritzar el món i netejar-lo de microbis … temeraris, aventurers … quan … era tan perillós apropar-se a les malalties infeccioses com fer que s’enlairés un avió de fusta. …joves amb coratge que tanquen els seus baguls plens de provetes, autoclaus i microscopis, pugen en trens i naus i es llencen contra les epidèmies…, xeringa en mà com una espasa… Apliquen el mètode pasteurià, que es va posar a punt amb la ràbia. Prendre mostres, identificar, cultivar el virus i atenuar-lo per obtenir la vacuna. (…) En uns anys, plagues que eren com monstres són fulminades una rere altra: la lepra, la febre tifoïdea, el paludisme, la tuberculosi, el còlera, la diftèria, el tètanus, el tifus, la pesta… Molts s’hi deixen la pell. (…) A la mort de Pasteur, la petita banda d’apòstols laics es dispersa per tots els continents i obre instituts, propaga la ciència i la raó.

Els èxits de les vacunes i, després, dels antibiòtics, han fet pensar a Occident que això de les epidèmies era cosa del passat, que la nostra sanitat podia resoldre aquests problemes fàcilment.

Els èxits de les vacunes i, després, dels antibiòtics, han fet pensar a Occident que això de les epidèmies era cosa del passat, que la nostra sanitat podia resoldre aquests problemes fàcilment. No cal dir que aquesta era una il·lusió sense fonament, com el coronavirus està demostrant. I no és l’únic. Però encara tenim exemples d’heroisme i de dedicació altruista als malalts i a la ciència.

Vacunació dels nens, pintura de Vicente Borrás i Abella. Col·lecció del Museo del Prado, Madrid. Actualment al Museo de Málaga. Via commons.wikimedia.org.

Vacunació dels nens, pintura de Vicente Borrás i Abella. Col·lecció del Museo del Prado, Madrid. Actualment al Museo de Málaga. Via commons.wikimedia.org.

Les epidèmies, avui

Les epidèmies constitueixen un risc permanent pels humans, sigui directament o indirecta, quan afecten a les seves fonts d’alimentació bàsiques (ramats o determinats conreus).

Les epidèmies constitueixen un risc permanent pels humans, sigui directament o indirecta, quan afecten a les seves fonts d’alimentació bàsiques (ramats o determinats conreus). Han condicionat la nostra història i han provocat col·lapses demogràfics i socials. El cas més greu relativament recent fou fa un segle, quan la grip anomenada espanyola de 1918 va produir força més morts que la Gran Guerra que acabava aquell any. Durant un temps, hem vist com aquestes amenaces s’anaven vencent amb dues armes bàsiques: les vacunes i els antibiòtics. Això i una millora de les condicions higièniques, la disminució de les taxes de mortalitat infantil i l’augment de la disponibilitat d’energia per extraure recursos, han donat lloc a l’explosió demogràfica increïble en els darrers dos cents anys. Ara bé, és indubtable que l’excessiva densitat de població facilita l’expansió de pandèmies. De fet, aquesta és una regla que es dóna en totes les espècies i un factor de regulació de les poblacions. Per tant, un bacteri o un virus contra el que no tinguem vacuna, un organisme inicialment desconegut potser contagiat d’un animal salvatge, com podria ser el cas de l’ebola, el FMH, la febra de Lassa o un mutant del propi virus de la grip, i no diguem una arma biològica, avui tenen unes facilitats de provocar una pandèmia realment global, degut al tràfic de persones i mercaderies i a la demografia, que no existien abans.

Test de coronavirus en sang. Foto: Gerd Altmann, via Pixabay.

Test de coronavirus en sang. Foto: Gerd Altmann, via Pixabay.

Això és el que ens ha demostrat el coronavirus COVID19. Al mateix temps, estem veient com els antibiòtics perden la carrera evolutiva contra l’evolució de la resistència en els microbis: és un experiment a l’engròs de com funciona la selecció natural i com de ràpida pot ser l’evolució en organismes en els que les generacions tenen durades d’hores o dies. Els treballs de Pasteur i els seus deixebles amb les vacunes mostraren un camí. Però aquesta és una guerra que mai no estarà guanyada del tot. Només la verola ha estat eradicada. El còlera, la pesta, el tifus, la sífilis, la tuberculosi, el xarampió, la malària i moltes altres malalties infeccioses segueixen amb nosaltres, i la SIDA, l’encefalitis del Nil occidental, la SARS, el MERS, la grip aviària i una colla d’altres (vegeu Foz i González Sastre 2010) són novetats, malalties emergents. El canvi climàtic i els desplaçaments humans ajuden, a més,  a l’expansió de malalties com el chicungunya o la malària.

El SIDA va ser una de les grans epidèmies al final del segle passat amb una prevalença encara molt alta. Dades de final del 2005. Font: unaids.org.

La SIDA va ser una de les grans epidèmies al final del segle passat amb una prevalença encara molt alta. Dades de final del 2005. Font: unaids.org.

La pandèmia ha estat com el gra de sorra que provoca l'allau. I ha mostrat que l'emperador anava nu: hi ha massa coses que ignorem.

Un factor que s’afegeix al risc de l’increment del transport amb la globalització i a les creixents concentracions urbanes (temes que he tractat en apunts previs) és l’alteració dels ecosistemes, que té diverses cares. Dos exemples: 1) la desforestació aproxima els humans a espècies amb les que no ha tingut massa contacte previ (o que el tenia només poca gent i molt isolada), amb el risc de contagi de molts virus totalment desconeguts; i 2) el tràfic d’espècies exòtiques, sigui com a mascotes o per altres raons. La pandèmia és un avís més, que s’afegeix al canvi climàtic i a la contaminació entre altres coses, que estem fent una pèssima gestió del nostre poder transformador en les condicions del planeta Terra per a la vida. La lliçó de la pandèmia ha estat, però, més clara: a nivell individual i a nivell social, som molt vulnerables. Les nostres complexes i cada cop més entrelligades xarxes socials, com tots els sistemes complexos, viuen a la vora del caos. La pandèmia ha estat com el gra de sorra que provoca l’allau. I ha mostrat que l’emperador anava nu: hi ha massa coses que ignorem. D’aquest virus no en sabíem gairebé res. Encara no en sabem gran cosa. Quantes persones s’han immunitzat, quan temps dura la immunitat, es reduirà el risc de contagi estacionalment, el virus pot mutar a formes més o menys agressives, hi haurà noves onades de contagi…? Si penseu que en els animals salvatges  (molts d’ells es troben en boscos que estem desforestant o aiguamolls que dessequem)  hi poden haver centenars o milers de virus potencialment perillosos dels que tampoc en sabem res. Es clar que la nostra medicina és molt millor que la dels temps de Defoe, però tot i així hem vist que una pandèmia pot col·lapsar el funcionament de societats modernes.

Si busquem literatura amb una visió menys terrorífica dels imprescindibles i prodigiosos microbis, puc recomanar els Cuentos de microbios, d’Arthur Kornberg (2011), molt ben traduïts per Ricard Guerrero i Mercè Piqueras. I, sisplau, no donem la culpa de tot als rat-penats: l’admirat comentarista de La Vanguardia John Carlin, al final d’un article excel·lent, acabava espatllant-lo en proposar-ne l’extermini. Potser que els estudiem millor i aprenguem d’ells, mentre ells ens ajuden menjant mosquits que transmeten altres malalties, com el chicuncunya i la malària, que és per cert encara la malaltia infecciosa que causa més morts al món.

Referències:

Afelt A, Frutos R & Devaux C. 2018. Bats, Coronaviruses, and Deforestation: Toward the Emergence of Novel Infectious Diseases? Frontiers in Microbiology, 9. DOI: 10.3389/fmicb.2018.00702.

Foz, M., F. González Sastre (eds.) 2010. Malalties emergents. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.

Garrett, L. 1994. The Coming Plague: Newly Emerging Diseases in a World out of Balance. Farrar, Strauss and Giroux. També en paperback per Barnes and Noble.

Kornberg, A. 2011. Contes de microbis. Ed. Reverté, Barcelona.

 

 

, , , , , ,

Professor emèrit d’Ecologia de la UAB. Investigador del CREAF en temes d’ecologia de la vegetació. També ha treballat en educació ambiental. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Articles relacionats
,
Parlem dels impactes del lleure sobre el medi natural
22 d'octubre 2020Carles Castell Puig
La reverència per la Natura: unes reflexions sobre Spinoza, alguns místics i Margalef
16 d'octubre 2020Jaume Terradas
El repte
24 de setembre 2020J.Luis Ordóñez
CENTRE: Un estiu diferent
10 de setembre 2020Enrique Doblas Miranda
Evolució i ecologia en una perspectiva constructivista
8 de setembre 2020Jaume Terradas

Follow CREAF on: