Dir que el fenomen de la globalització ho està canviant tot no és cap novetat. Com tampoc ho seria apuntar que les noves tecnologies d’informació i comunicació, les finances especuladores, el comerç mundial, el transport i el turisme són les puntes de llança d’aquest procés que ha arribat al darrer racó del planeta. Ja n’hem parlat prou darrerament perquè tothom que se’n hagi volgut assabentar en sigui ben conscient.
Per això, avui no em posaré gaire dramàtic, encara que de motius en sobren, perquè vist com està anant tot plegat sembla que no hem après res. Tot i això, no parlaré dels grans problemes relacionats amb la propagació de malalties, les desigualtats econòmiques i socials, la manca de regulació dels mercats, l’amenaça a la diversitat cultural o els danys al medi ambient. A risc de ser titllat de frívol, aprofitaré que moltes persones som de vacances d’estiu, o a punt de començar-les, per tractar un fet molt més anecdòtic que, tanmateix, constitueix el paradigma de molts dels fenòmens de l’actual societat que hem esmentat abans. Em refereixo a les piles de pedres que, fetes amb més o menys traça, trobem fins i tot en el racó més recòndit del planeta, com a mostra de que alguna persona suposadament creativa, mística o simplement desvagada ha passat per allà.
A casa nostra els muntets de pedres indicaven als agosarats excursionistes aquell viarany o trencall que ens hagués pogut passar per alt.
Quan jo era un nen, aquestes petites construccions en precari equilibri em traslladaven a llunyanes contrades orientals, associades a cultures i religions que els atorgaven un significat propi i únic –ofrenes, supersticions, enterraments, creences–, amb un fort component espiritual vinculat a cada tradició local. A casa nostra, abans que els camins muntanyencs estiguessin senyalitzats amb pintures i rètols de tota mena, i molt abans que els GPS, tracks i aplicacions de mòbil fessin gairebé impossible perdre’s, els muntets de pedres indicaven als agosarats excursionistes aquell viarany o trencall que ens hagués pogut passar per alt. Enmig de prats, roquissars i tarteres, on la traça dels camins és difícilment visible, les fites litològiques sempre ens han ajudat a trobar la direcció correcta.
Les pedres sobre el terra tenen múltiples funcions que resulten essencials per al funcionament de molts ecosistemes.
Però en els darrers anys, amb les modes absurdes i l’increment dels turistes fruit de l’esmentada globalització, les muntanyetes de pedres han envaït valls i serres, platges i ribes, costes i cims. Fins al punt que tots els paisatges acaben assemblant-se, homogeneïtzats i banalitzats, igual que l’arquitectura i l’urbanisme han fet amb els pobles i ciutats de tot el món. Vaja, que la gent ho deixem tot fet un fàstic —sense entrar a parlar de residus, que llavors sí que ens posaríem dramàtics i no acabaríem— i els punyeters pilonets de pedres fan venir una ràbia que no pots amb ella.
Darrerament, per sort, s’han anat alçant diverses veus del món científic per conscienciar dels efectes negatius i mirar de posar fre a aquesta mania malaltissa. Les pedres sobre el terra tenen múltiples funcions que resulten essencials per al funcionament de molts ecosistemes, especialment aquells subjectes a condicions extremes (sequera, salinitat, vent, escassetat de sòl, erosió), on la vegetació acostuma a ser escassa i dispersa. En aquests indrets, les pedres retenen la humitat del sòl, afavoreixen la germinació de les llavors i l’arrelament de les plantes, aporten petits espais d’ombra i constitueixen un refugi imprescindible, especialment durant el dia, per a moltes espècies d’invertebrats. Tenim l’exemple del coleòpter Akis bremeri, escarabat endèmic i amenaçat de les dunes de l’illa de Formentera, que necessita l’espai sota les pedres tant per al desenvolupament de les seves larves, que hi troben humitat i aliment, com per als adults, que les utilitzen com a refugi en les hores de més sol, o el cas de la sarganta de Formentera, la Podarcis pityusensis. Francament, no crec que amb la nostra creativitat ajudem a garantir la supervivència d’aquests i altres tresors únics de la natura.
Es com obligar a les pobres plantes i animalons acostumats a viure en un poblet de plantes baixes a adaptar-se a un entorn força més semblant a Manhattan.
Així mateix, també comencen a aparèixer rètols informatius i coercitius en els indrets més afectats —generalment arran de costa, però també en espais d’alta muntanya dominats per prats i roquissars—, explicant amablement que aquell ecosistema no compta amb els pilots de pedres entre els seus elements naturals o culturals tradicionals, i que sisplau deixem d’alterar el paisatge jugant a fer construccions. En alguns espais protegits ja informen els visitants que les pedres al damunt de terra constitueixen l’hàbitat de moltes espècies, algunes ben rares i amenaçades, que troben sota seu un recer humit i protegit indispensable per desenvolupar el seu cicle vital.
Quan arribem nosaltres i tenim l’ocurrència d’arrambar amb les pedres i apilar-les artísticament no ajudem precisament a la conservació de l’espai, ja que transformem totalment l’hàbitat natural. Si em permeteu la broma, es com obligar a les pobres plantes i animalons acostumats a viure en un poblet de plantes baixes a adaptar-se a un entorn força més semblant a Manhattan.
Animo humilment a totes les persones a passar pels llocs deixant el mínim rastre possible
Per això, animo humilment a totes les persones a passar pels llocs deixant el mínim rastre possible, amb calma, respirant fondo, sentint la brisa i les aromes, coneixent, respectant i gaudint dels paisatges i els costums propis de cada lloc. De debò que no hi ha cap necessitat de deixar el nostre toc personal allà per on passem. Un toc, d’altra banda, que de personal no acostuma a tenir res, ja que normalment l’hem vist en un post de l’instagramer influencer de torn.
I en tot cas, si us costa estar-vos quiets, us convido a fer com jo i desfogar-vos tombant a puntades de peu les piles de pedres que aneu trobant. Això sí, alerta no us feu mal ni feu mal a ningú. I mireu de deixar les pedres ben distribuïdes per terra, com deurien d’estar abans que la primera persona emprenedora que va passar per allí decidís aixecar un monument en homenatge al seu ego.
Autor: Carles Castell
Bon estiu!
