La complicada història de l’illa de Pasqua

15 de gener 2019

Que hi ha darrere del col·lapse de la societat de l’illa de Pasqua? Jaume Terradas desgrana en aquest article les diferents teories, les evidències i les reflexions sobre un tema que ha despertat l’interès de científics de disciplines molt diferents.

Paisatge de l'illa de Pasqua.utor: Jaboczw (CC-BY)

Paisatge de l’illa de Pasqua. Autor: Jaboczw (CC-BY)

El tema del col·lapse de les societats humanes com a resultat sobretot de canvis ambientals i climàtics ha estat amplament tractat per Jared Diamond (2005) en un llibre una mica polèmic. Ho és perquè molts experts del món de les ciències socials troben que les causes socials no sempre hi són prou considerades, però també per les incerteses que tenen les reconstruccions històriques quan hi ha poques dades escrites. Alguna crítica que se li ha fet és seriosa, com les que es refereixen al cas de la illa de Pasqua (Rapa Nui), ja que atribueix de manera exclusiva la destrucció de l’entorn als indígenes. L’argument principal és la desaparició sobtada de les palmeres d’espècie no identificada que dominaven la vegetació entre el 1200 i el 1400. La idea de que la desforestació fou almenys un segle abans de l’arribada dels europeus (el 1722) no és original de Diamond, prové dels palinòlegs John Flenley i Sarah King (1984) que van detectar l’absència de pol·len de palmeres en part d’un registre lacustre (ja s’havia vist en mostres recollides per l’expedició de Thor Heyerdahl de 1956) i van associar a la desforestació el col·lapse de la cultura dels constructors de grans estàtues de pedra (moais) cap a mitjans del segle XVI. En un llibre posterior, sobretot en la seva segona edició, Bahn i Flenley (2003) van exposar aquesta tesi, que tingué molta acceptació popular.

L’illa de Pasqua es convertí en paradigma dels disbarats que els humans podem provocar en la natura.

Diamond acull aquesta versió i defensa que la destrucció ambiental causà un col·lapse social amb fam, lluites internes, canibalisme i caiguda demogràfica. Però no té en compte que el registre original de Flenley era incomplet, segurament per erosió: hi mancava un tros aproximadament entre els 700 i els 500 anys abans d’ara (Flenley et al, 1991). Per tant, no es pot saber si la desforestació fou sobtada o gradual.

Alguns arqueòlegs i etnògrafs posen en qüestió el col·lapse descrit per Diamond, ja que creuen que la població de Rapa Nui té una història de cooperació i no d’enfrontaments (p.e. Simpson et al, 2018). S’han suggerit altres causes de col·lapse: les malalties, alguns animals introduïts pels propis polinesis (rates) o ja, després, pels europeus des del 1722 (les ovelles, sobretot, van suposar un impacte brutal en la flora, i els traficants d’esclaus, que van trastocar la demografia i, per tant, l’ús dels recursos, durant el segle XIX). En tot cas, la desforestació va arribar a ser quasi total entre 1930 i 1960.

Una desforestació gradual i provinent de factors humans, però també ambientals

Tornem a la informació paleo-ecològica. Els estudis realitzats per Valentí Rull (ex-professor de Botànica de la UAB i ara investigador de l’Institut Jaume Almera del CSIC a Barcelona), i els seus col·laboradors, indiquen que hi ha escenaris diferents al que presenta Diamond amb l’illa inicialment coberta d’un bosc que hauria estat destruït per mals usos culturals. Per començar, no és segur que l’illa fos d’inici enterament boscosa. Creuen que era un mosaic de vegetació en que només hi havia boscos galeria al voltant dels llacs i a la costa. Aquest equip creu (Rull et al, 2013, article que va ser criticat per Larsen i Simpson Jr. en la mateixa revista el setembre de 2014) que s’hi ha produït desforestació gradual i no sobtada, amplificada per canvis climàtics.

Rull i el seu equip traient testimonis de sediments de l'Illa de Pasqua. Foto: Olga Margalef (CREAF)

Rull i el seu equip traient testimonis de sediments de l’Illa de Pasqua. Foto: Olga Margalef (CREAF)

L’ocupació humana, sembla que per amerindis, com indica l’aparició d’una herba ruderal d’origen americà dispersada per l’home, s’inicià cap el 450 dC. i amb ella començà una primera desforestació, associada a incendis. L’arribada de navegants d’origen polinesi es va poder produir a partir del segle VIII o IX, en un període de condicions més seques i àrides que tingué lloc entre el 500 i el 1200 dC. No sabem si l’illa es mantingué poblada en tot el període entre l’arribada dels amerindis i la dels polinesis. Aquest període es correspon amb el del col·lapse de la civilització maia centro-americana cap el 900.

Estudis de sediments en llacs i torberes indiquen que la desforestació no va ser sobtada arreu de l’illa, començà per la costa i després avançà cap a cotes altes de l’interior, en alguns casos causada pel foc.

A partir de 1200, coincidint amb la petita edat del gel europea, hi hagué un període més humit, fins 1570. Mentre les palmeres es feien més denses en una part de l’illa, l’altra era cremada, probablement pels humans. S’han descrit dos episodis de desforestació, un al voltant del 1200 i l’altre als 1450 a la zona costanera i almenys un segle més tard en les zones d’interior. Aquest fou el període en que es van construir les grans estàtues moai (entre el 1200 i el 1500 dC aprox.), durant el qual, igual que en moltes illes del Pacífic, ja hi hagueren contactes entre rapa-nuis i amerindis, per tant aquests són molt més antics del que s’havia cregut i ben anteriors a l’arribada dels europeus: ho evidencien les troballes de restes de midó de patates diverses (Roullier et al, 2013), a Pasqua concretament de boniato, Ipomoea batates, espècie americana, en dents humanes del 1330. Els estudis de DNA també confirmen contactes amb amerindis almenys 200 anys abans de l’inici de la colonització europea (Rull et al, 2016).

La desforestació continuà fins 1620 i les pastures s’estengueren amb l’ajut d’un clima altre cop més sec. Hi ha discrepàncies sobre quan (als volts del 1600) la cultura moai fou substituïda per la de l’home-ocell. Cap a 1720, el clima tornà a fer-se més humit, però la vegetació no canvià. En resum, abans dels europeus, l’illa era un mosaic d’usos i la població s’havia desplaçat de la costa a l’interior cap el segle XVII, com en altres illes del Pacífic. La conclusió és que la desforestació podria haver estat deguda a factors ambientals i humans actuant sinèrgicament (Rull et al, 2016, vegeu en aquest mateix blog el comentari d’Anna Ramon sobre aquest treball).

Petroglifos amb representacions de l'home ocell a les roques de l'illa de Pasqua. (Foto Wikimedia Commons)

Petroglifos amb representacions de l’home ocell a les roques de l’illa de Pasqua. (Foto Wikimedia Commons)

El paper dels terratrèmols en la història cultual de Rapa Nui

Ara fem un nou gir. Altres autors que s’han interessat per les illes del Pacífic han dit que, entre els anys 1250 i 1300, els processos sobtats de disminució de la demografia, degradació del sòl i minva de recursos de moltes illes podrien haver estat originats per l’erupció del Samalas el 1257 i que la del Kuwae, el 1450, podria haver originat la fi sincrònica de les grans expedicions indígenes a través del Pacífic. Els tsunamis també deuen haver afectat a les societats costaneres i marineres de la regió.

Encara ningú havia suggerit que fenòmens naturals episòdics com les erupcions volcàniques o els tsunamis podrien haver jugat un paper de moduladors en el cas concret de la història ambiental i social de Rapa Nui.

Un treball d’un equip del Jaume Almera i del CREAF (Margalef et al, 2018) calculen, per exemple, la recurrència de tsunamis importants a Rapa Nui en menys d’un segle. Un dels arguments principals per argumentar una crisi social i política a Rapa Nui era que els moais estaven tombats a terra quan van arribar els europeus. L’any 1960, el tsunami causat pel terratrèmol de Valdivia va aixecar les estàtues tombades i les va moure alguns metres endins. Si les estatues haguessin estat dempeus molt probablement les hagués tombat. Terratrèmols d’igual força tenen un període de recurrència a Chile d’uns 385 anys, essent l’anterior amb efectes similars el de 1575, documentat pels conquistadors espanyols (Cisternas et al, 2005). Hi ha doncs raons per considerar els terratrèmols i no, o no només, els propis indígenes o els europeus, com un factor possible d’incidència en la història dels canvis culturals a Rapa Nui.

Mapa de l'Illa de Pascua (Wikipedia)

Mapa de l’Illa de Pascua (Wikipedia)

En resum, les recerques dels naturalistes catalans a Rapa Nui proposen que: 1) La vegetació original de l’illa podria haver estat un mosaic amb dominància de palmeres només al voltant de llacs i de la costa, a diferència de la hipòtesi de Flenley acceptada per Diamond en què es planteja una illa inicialment coberta per palmeres. 2) Els canvis climàtics del Pacífic central (també descrits en altres illes), que foren sincrònics al que s’ha definit a Europa com òptim climàtic medieval i petita edat del gel, produiren canvis en la precipitació que pogueren amplificar els efectes de l’acció humana; 3) És indubtable que l’activitat humana va pertorbar la vegetació, però potser ni més ni menys que en altres illes del Pacífic (o que en zones d’Europa, tot i que aquí, en no tractar-se d’un sistema tan reduït (una illa de la mida de la de Manhatann voltada de milers de kilòmetres de mar), les conseqüències no podien ser les mateixes. Tot i que en l’illa van succeïr-se canvis de paisatges i de tradicions culturals, estem parlant d’una comunitat molt resilient, que ha mantingut població i cultura fins a dia d’avui.

Els Rapa Nui probablement van canviar el paisatge de l’illa per sempre, però la imatge dels "salvatges insensats" que van consumir els recursos fins acabar-los no sembla merescuda.

Va ser molt més catastròfica l’arribada dels europeus amb ramats de centenars d’ovelles i, després, la dels vaixells esclavistes. Però, naturalment, encara queda molt per comprendre i molts interrogants oberts.

Vista del paisatge de l'illa de Pasqua. Foto: Olga Margalef (CREAF)

Vista del paisatge de l’illa de Pasqua. Foto: Olga Margalef (CREAF)

Els negrers, motiu inqüestionable de col·lapse de la cultura a Rapa Nui

I ara fem encara un altre gir. Els naturalistes no podem oblidar els esdeveniments catastròfics sobtats de causa humana. En aquesta història de Rapa Nui, a més dels estudis que he resumit de manera molt superficial, hi hem de posar un altre nom català, aquest per raons menys honorables (segueixo Padilla 2017; vegeu també Muray 2009): es tracta del de Joan Maristany i Galceran, del Masnou, que fou conegut a Pasqua, i recordat durant generacions, com Marutani. Operava des del Callao i el desembre de 1862 va organitzar una flota de vuit vaixells per capturar esclaus. A Rapa Nui, va atraure la població amb l’esquer del comerç i va atacar a sang i foc, cremant cases, destrossant conreus i assassinant. En tres dies van ser capturats 1407 esclaus, inclosos sacerdots i autoritats. Maristany continuà la campanya per altres illes. Un dels vaixells fou capturat pels francesos prop de Tahití i els esclaus retornats a Rapa Nui. Els altres van arribar al Perú després de mig any. Mentre, però, el Perú havia prohibit l’esclavatge i hi havia ordre d’arrestar Maristany, que s’escapà amb l’ajuda de l’armada espanyola i va tornar al Masnou, on va morir el 1914. Dels esclaus, als qui no van permetre desembarcar, no se sap quants van ser tornats a Rapa Nui, molts van morir d’esgotament i alguns dels que tornaren, segons altres fonts, estaven infectats de verola. La població de l’illa baixà a només 111 persones, la majoria vells i malalts. De les conseqüències del col·lapse demogràfic i social en el medi no en sabem gran cosa. La població actual (cens de 2017) s’ha refet fins a 7750 habitants, dels quals el 45% es consideren indígenes. Padilla explica que l’historiador Francesc Amorós va recuperar un altre nom català lligat a Rapa Nui: Antoni Pujador. Fou, ben al contrari que Maristany, un defensor de la cultura local i acceptat al consell d’avis. Hi està enterrat. Això compensa una mica el nostre paper a l’illa.

Que la captura d’esclaus va acabar amb cultures senceres a l’Àfrica i altres llocs, no és dubtós. Ha estat un factor de col·lapse inqüestionable que no podem bandejar buscant explicacions en el clima, els tsunamis o la mala gestió.

Maristany no fou l’únic traficant d’esclaus català, ni de bon tros, ni tampoc el primer. Segons Gustau Nerín (2017), n’hi hagué que feien el negoci portant negres africans a Cuba i Brasil o l’illa de Reunió, com els germans Rovira, de Vilanova, Jaume Pintó, Bartomeu Joan Estapé (del Masnou, com Maristany, i no és estrany perquè al Masnou hi havia en aquells temps alguns centenars de capitans, encara que només de 8 se sap segur que fossin negrers). Empraven mariners xinesos i filipins. A més d’esclaus, traficaven amb sucre i ultramarins. Van operar fins l’inici de la guerra de Cuba, tot i que, al segle XIX, a partir de 1821, el tràfic d’esclaus ja estava prohibit i de vegades tenien algun ensurt amb els anglesos. Però gaudien de protecció més o menys encoberta i tenien establerta una relació amb els cacics africans del golf de Guinea per tal que, en arribar els vaixells, ja tinguessin la “mercaderia” en magatzems al port i així poder embarcar tot seguit aquells desgraciats i salpar al més aviat. La prohibició va fer pujar el preu, com és habitual. D’aquesta manera, es van fer grans negocis i els diners s’invertiren en la indústria i en cases esplèndides. Segons Nerín, a Catalunya els negrers eren respectats i no hi hagué cap moviment abolicionista significatiu. A Espanya hi hagué altres traficants d’esclaus, els catalans n’eren una quarta part. S’ha titllat de negrer el marquès de Comillas Antonio López i López, armador càntabre establert a Catalunya que va multiplicar el negoci quan es va fer amb el monopoli del correu i transport de tropes i material a Cuba durant la guerra. Va emparentar via matrimoni amb els Güell. D’aquest senyor se n’han dit de tots colors, a favor i en contra, i la seva estàtua a Barcelona apareix i desapareix segons el clima polític.

Portades de dos dels llibres que il·lustren aquestes històries.

Portades de dos dels llibres que il·lustren aquestes històries.

L’evolució cultural provoca canvis no intencionats, de vegades enormes

Diamond, que és professor de geografia i va estudiar antropologia, història, fisiologia, ornitologia i ecologia, troba cinc factors principals de col·lapse de les societats a nivell mundial: canvi climàtic, veïns hostils (suposo que els esclavistes s’hi poden incloure), col·lapse de socis comercials imprescindibles, problemes ambientals i fallida en l’adaptació a noves situacions ambientals. En quasi tots els casos, diu, hi ha una arrel comuna, que és l’excés de població (però no és el cas dels esdeveniments catastròfics, com erupcions, tsunamis o atacs d’esclavistes). De les societats que comenta n´hi ha d’antigues, com la nòrdica de Groenlàndia, la moai de Rapa Nui, la dels polinesis de l’illa de Pitcairn (aquella en la que es van refugiar els rebels de la Bounty, la cèlebre història narrada en diferents llibres, especialment la trilogia El motí de la Bounty, de Charles Nordhoff i James Norman Hall, i diversos films, sobretot un de 1935 amb Charles Laughton i un de 1962, amb Marlon Brando i Trevor Howard que a Espanya es van conèixer amb el títol de Rebelión a bordo), la dels anasazis del sud-oest de Nord-Amèrica, la dels maies de Centre-Amèrica, i de modernes, com les de Rwanda i Haití, i parla dels problemes de la Xina i d’Austràlia. Avui, el col·lapse de les cultures ens preocupa per l’extinció d’hàbitats (pèrdua de biodiversitat) i de les cultures indígenes amb ells, i per la por d’un col·lapse global degut a l’alteració de l’entorn. En aquesta perspectiva, Malcolm Gladwell va escriure a New Yorker el següent comentari en una crítica del llibre de Diamond:

La distinció que fa Diamond entre supervivència social i biològica és crítica, perquè massa sovint les barregem o suposem que la biològica depèn de la força dels valors de la nostra civilització… El fet és, però, que podem ser respectuosos amb les lleis, estimar la pau, ser tolerants i tenir inventiva i compromís amb la llibertat i creure en els nostres propis valors i, tot i així, comportar-nos d’una manera que és un suïcidi biològic.

Crec que, en efecte, aquest és un punt crucial, més important que saber fins a quin punt Diamond l’encerta en tots els seus relats i a banda dels esdeveniments catastròfics de la natura: l’evolució cultural provoca canvis no intencionats, de vegades enormes. Una petita innovació pot trastocar la vida de molta gent i molt lluny. Donaré alguns exemples dels molts possibles. 1) L’invent del neumàtic per Dunlop disparà la febre del cautxú, de terribles conseqüències al Congo i a Sud-Amèrica, de les que he parlat en altres Apunts i que troba un símil actual en l’expansió del conreu de la palma d’oli i els seus efectes ambientals desastrosos al sud-est asiàtic i, sobretot, a Indonèsia. 2) El fet que els turcs al segle XV apugessin, amb la fiscalitat, un 800% el preu de les espècies procedents de la Índia i impedissin el comerç directe dels europeus amb l’Orient llunyà fou un motiu que impulsà processos d’importància cabdal com, d’una banda, el viatge de Colom, que buscava Cipango (el Japó) i les seves espècies i, d’altra, l’interès del príncep portuguès Enric el Navegant per voltar l’Àfrica i arribar a l’Índia esquivant els turcs, cosa que va fer Vasco de Gama el 1498 i va consolidar Francisco de Almeida en la batalla naval de Diu de 1509, derrotant els turcs i els seus aliats, fet que donà l’avantatge marítima als europeus pels següents 400 anys, fins la derrota russa davant el Japó el 1905: després del tractat de Tordesillas (1494), beneït pel Papa, la longitud 47 oest va dividir les possibles colònies a les que tindrien dret portuguesos i espanyols. Sobre aquest tema, vegeu Ritchie (1981) qui, per cert, esmenta el Mapa Català de 1375, basat en el llibre de Marco Polo, on Europa està separada del “mar de les illes índies de les espècies” per la barrera política turca i la barrera geogràfica del continent africà, del que ningú en coneixia els límits fins que la caravel·la portuguesa de Bartolomé Dias va voltar el Cap el 1448, tot i que Heròdot parla ja d’una circumnavegació fenícia d’Àfrica al s. V a.C. 3) Les constants millores tecnològiques en la comunicació han afavorit molt el pas de l’economia productiva a l’especulativa, amb efectes globals sovint devastadors a llocs remotíssims, mirats des dels grans centres financers.

Potser degut a l’atzar catastròfic de la plaga de la fil·loxera, Margalef va tenir la oportunitat de dedicar-se a l’ecologia.

4) Finalment, la crisi de la fil·loxera (Dactylosphaera vitifoliae, un àfid fitòfag d’origen nord-americà que arribà a Europa amb soques de vinya americanes) destruí les vinyes a finals del s. XIX i provocà que moltes famílies rurals marxessin, sobretot cap a Barcelona, la qual experimentà un fort creixement demogràfic mentre amples territoris es despoblaven. Al municipi de Capçanes, Priorat, la família Margalef, una de les més benestants, s’arruïnà del tot. Els avis del pare de la nostra ecologia, Ramon Margalef, s’establiren a Barcelona.

Dibuix sobre la filoxera publicat a Times l'any 1890. Font: Wikipedia

Dibuix sobre la fil·loxera publicat a Times l’any 1890. Font: Wikipedia

La idea de Blaise Pascal que el nas de Cleòpatra va canviar la història de Roma i del món ha estat ridiculitzada pels historiadors “seriosos” estructuralistes, marxistes i altres, pels qui la història s’explica per raons econòmiques, lluita de classes i altres processos que, com grans mecanismes, determinen l’evolució de les societats, mentre que els esdeveniments atzarosos no fan més que accelerar o retardar lleugerament els canvis socials ineluctables. Però l’evolució de la història és “necessària”, avança en una direcció? Els occidentals hem tendit a creure, contra molts exemples històrics de col·lapses i retrocessos, que hi ha un progrés lent però segur en la història, però el segle XX va suposar un gran canvi: es va estendre un sentiment d’inseguretat. D’una banda, la ciència oferia una visió alternativa a la de les velles religions sobre el món que semblava més lúcida, però destruïa la confiança i l’esperança en compensacions futures als patiments actuals que prometien les creences en l’existència de quelcom més enllà de la mort. D’altra, la cultura, l’educació, l’edificació d’institucions que volien garantir els drets humans i la democràcia i acabar amb els abusos contra les minories i les dones, amb l’esclavatge i altres mals, no van poder impedir les grans confrontacions bèl·liques ni la incertesa generada per les armes nuclears i la destrucció ambiental. De fet, la tecno-cultura va fer possible l’era atòmica i molta d’aquesta destrucció de l’entorn. Ja als inicis d’aquell segle, el que les societats cultes que havien florit a Viena o a París haurien trobat inimaginable va succeir. Stefan Zweig ho explica a El món d’ahir (2001).

Per als d’avui, que ja fa temps vam esborrar del vocabulari la paraula “seguretat” com un fantasma, ens és fàcil de riure’ns de la il·lusió optimista d’aquella generació, encegada per l’idealisme, per a la qual el progres tècnic havia d’anar seguit necessàriament d’un avenç moral igual de ràpid. Nosaltres, que en el nou segle hem après a no sorprendre’ns de cap nou esclat de brutalitat col·lectiva, nosaltres, que cada dia esperàvem una atrocitat pitjor encara que la del dia abans, som força més escèptics respecte de la possibilitat d’educar moralment l’home. (…) Avui, quan ja fa temps que la gran maltempsada el va anihilar, sabem definitivament que aquell món de seguretat va ser un castell de cartes. Amb tot, però, els meus pares hi van viure com en una casa de pedra.

En un altre lloc Zweig reconeix que no van saber veure, des d’aquella Viena culta, el què s’acostava:

Mai vaig estimar tant la nostra vella Terra que en aquells anys abans de la Primera Guerra Mundial; mai vaig tenir més confiança en la unificació d’ Europa, mai vaig creure amb més fermesa en el seu avenir que en aquell temps en que es tenia la sensació d’albirar una nova albada. Però, en realitat, era la resplendor de l’incendi universal que s’acostava.

Stefan Zweig (1881–1942)

Stefan Zweig (1881–1942) . Foto: Wikimedia Commons

Què diria Zweig de la situació actual? El disbauxat creixement de les desigualtats en la distribució de la riquesa, que duu els poderosos a trobar incòmodes les democràcies i afavorir dictadures, amb el suport de part de les classes mitjanes ara abocades a l’empobriment, i l’augment dels riscos ambientals globals, composen un panorama molt complicat. Tot i així, algunes llums sempre hi són per creure que podem evitar els desastres d’origen humà i millorar la protecció contra els que ens venen de la natura. El cas de Rapa Nui ens alliçona sobre l’entreteixit de causes complexes, amb canvis ambientals i culturals globals i episodis curts molt violents de diversos orígens que configuren la història de les societats humanes i la de la natura. Tots els processos històrics són contingents. En evolució, Monod parla d’atzar i necessitat i, abans, una visió potser no massa diferent l’havia donat el filòsof Maurice Merleau-Ponty (1948) en defensar que existeix una lògica de la història però també una contingència de la història: res és absolutament atzarós però, alhora, res és absolutament necessari.

 La història de Rapa Nui no sembla ser ja el paradigma de la nostra estupidesa en destruir la natura sinó quelcom força més complex, però conté segurament una lliçó que ens convé assimilar i que encara no s’ha desentrellat del tot.

Agraïments

Pel tema de l’illa de Pasqua, he comptat amb l’ajut inestimable d’Olga Margalef, que m’ha aclarit molts punts. També vull agrair la contribució, en tots els Apunts anteriors a aquest, d’Albert Naya en la selecció i preparació d’imatges i altres aspectes. Aquesta tasca l’ha fet pel present treball l’Anna Ramon, a qui també li ho agraeixo.

Referències

Bahn, O., J. Flenley. The Enigmas of Easter Island: Island on the Edge, Oxford University Press, New York, 256 pp.

Cisternas, M., B. Atwater, F. Torrejón, Y. Sawai, G. Machuca, M. Lagos, A. Eipert, C. Youlton, I. Salgado, T. Kamataki, M. Shishikura, C. Rajendran, J. Malik, Y. Rizal, Y., M. Husni. 2005. Predecessors of the giant 1960 Chile earthquake. Nature International Weekly Journal of Science.Vol. 437, pág. 404-407.

Cortez C. 2009. Isla de Pascua. Impacto del tsunami del 22 de mayo. Zonificación del peligro y riesgo del borde costero. Tesis para optar al grado de Magíster en Geografía mención Recursos Territoriales, Escuela de Postgrado, Facultad de Arquitectura y Urbanismo, Universidad de Chile, Santiago, Chile.

Cortez, C., E. Zarate, O. González-Ferrán. 2009. Isla de Pascua: Impactos y evidencias del Tsunami del 22 de mayo de 1960. XII Congreso Geológico Chileno Santiago, 22-26 Noviembre, 2009.

Diamond, J. 2005. Collapse: How Societies Choose to Fail or Succeed. New York, NY: Viking. Hi ha traducció al castellà, Colapso: por qué unes sociedades perduran y otras desaparacen.

Flenley, J. R., S. M. King. 1984. Late Quaternary pollen records from Easter Island. Nature. 307, 5946: 47. doi:10.1038/307047a0.

Flenley, 1. R., A. S. M King,., I. T.Teller, , M. E.Prentice, , J. Jackson, C.Chew, C. 1991. The Late Quaternary vegetational and climatic history of Easter Island. Journal of Quaternary Science, 6:. 85-1 15. ISSN 0267-8179

Margalef, O. 2014. The last 70 kyr of Rano Aroi (Easter island, 27ºS) peat record: New insights for the Central Pacific paleoclimatology. Tesi doctoral Universitat de Barcelona, http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/55779

Margalef, O., J.A. Álvarez-Gómez, N. Cañellas-Boltà, V. Rull, A. Sáez, A. Geyer, J. Peñuelas, J. Sardans, S. Giralt. 2018. Revisiting the role of high-energy Pacific events in the environmental and cultural history of Easter Island (Rapa Nui). Royal Geographical Society,  https://doi.org/10.1111/geoj.12253

Merleau-Ponty, M. 2000. Sentido y sinsentido, Barcelona, Península. Edicióoriginal: Sens et non-sens, c Nagel, París, 1948.

Muray, Joan. 2009.Pirata i negrer: Joan Maristany i Galceran “Tara” (genocida de l’Illa de Pasqua) (el Masnou, 1832-1914). Vilassar de Mar: Katelani 2000. ISBN 9788496002159.

Nerín, G. 2017. Els indians a l’economia mundial. http://www.aeum.cat/conferencias-resumen.php?recordID=205)

Padilla, T. 2017. El català que gairebé acaba amb una cultura mil·lenària.

Ritchie, C.I.A. 1994 (versió original de 1981). La búsqueda de las especies. Alianza Cien, Alianza Editorial, Madrid, 61 pp.

Roullier, C, L. Benoit, D.B. McKey, V. Lebot. 2013. Historical collections reveal patterns of diffusion ofsweet potato in Oceania obscured by modern plantmovements and recombination. PNAS, 110. 6: 2205-2210

Rull, V. 2016. La isla de Pascua: una visión científica. CSIC, Libros de la Catarata, Madrid, 143 pp.

Rull, V., N. Cañellas-Boltà, A. Sáez, S. Giralt, S. Pla, O. Margalef. 2013. Paleoecology of Easter Island: Evidence and uncertainties. Earth-Science Reviews,99:50-60 ·Rull, V., N. Cañellas-Boltà, O. Margalef, S. Pla, A. Sáez, S. Giralt. 2016. Three Millennia of Climatic, Ecological, and Cultural Change on Easter Island: An Integrative Overview. Front. Ecol. Evol., 29 March

Simpson Jr., D.F., J. A. Van Tilburg, L. Dussubieux. 2018. Geochemical and radiometric analyses of archaeological remains from Easter Island’s moai (statue) quarry reveal prehistoric timing, provenance, and use of fine–grain basaltic resources. Journal of Pacific Archaeology, 9: 12-34. https://pacificarchaeology.org/index.php/journal/article/view/230

Zweig, S. 2001 (ed. original 1942). El món d’ahir. Memòries d’un europeu. Quaderns Crema. Barcelona, 552 pp. ISBN 84-7727-335-9.

 

, ,

Jaume Terradas
Professor emèrit d’Ecologia de la UAB. Investigador del CREAF en temes d’ecologia de la vegetació. També ha treballat en educació ambiental. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Articles relacionats
,
Nunc incrementa lente exeunt, festinatur in damnum
12 de juny 2019Francisco Lloret
,
Leviatans, ecologia i poder
14 de maig 2019Jaume Terradas
Infraestructures al servei de qui? Reflexions sobre els trens
18 de març 2019Jaume Terradas
,
Jocs de miralls en Ecologia
25 de febrer 2019Francisco Lloret
Inundacions, canvi climàtic i urbanisme a la Mediterrània
12 de febrer 2019Jaume Terradas

Follow CREAF on: