Les arrels del cel: literatura i ecologia

26 de juny 2017

Ambientalisme i literatura en un llibre, després traslladat a la gran pantalla, de Romain Gary.

retrato-de-romain-gary

Romain Gary

De cara a les vacances d’estiu, voldria recomanar una novel·la: Les arrels del cel de Romain Gary, un jueu rus nascut a Lituània que esdevingué un dels escriptors francesos més coneguts del segle XX i també director i guionista de cinema. La seva vida fou com una novel·la. Va guanyar dos premis Goncourt, l’únic autor que ho ha fet, el segon amb el nom fictici d’Émile Ajar per ridiculitzar els crítics que deien d’ell que era un romàntic antiquat i que, en canvi, van exaltar el “jove” innovador Ajar ignorant que era Gary fins després de la mort d’aquest.

Va estar casat amb l‘actriu nord-americana Jean Seberg, a qui no va poder salvar dels seus fantasmes. Van tenir un fill que va escriure la història dels seus pares i que regentà el cafè-llibreria Lletraferit, al Raval de Barcelona, ara tancada. Seberg es va suïcidar el 1979 amb alcohol i barbitúrics. Gary ho va fer 16 mesos després d’un tret a la boca, deixant una nota en que desvinculava el seu acte de la mort d’ella. Abans, havia emancipat el fill de 16 anys i li havia lliurat els seus béns.

Cartell de la pel·lícula diriigda per John Houston

Cartell de la pel·lícula diriigda per John Houston

Les arrels del cel fou publicada el 1956 i amb ella Gary guanyà el seu primer Goncourt. Es tracta d’una novel·la ’ecològica’ amb uns personatges inoblidables. John Huston va dirigir-ne una desconeguda adaptació al cinema amb Trevor Howard, Errol Flynn, Orson Welles i Juliette Gréco. El motor de la història és un tal Morel que emprèn una creuada al Txad (colònia francesa a l’època en que se situa el llibre) en defensa de la fauna i flora africanes i, en especial, dels elefants. Pres per un misantrop boig, accepta la companyia d’un ambiciós polític negre, Waïtari, educat a França que vol la independència de l’Àfrica (amb afanys de dictador) i espera usar els disturbis originats per Morel —que comet diversos atemptats sense morts contra caçadors i traficants de vori— per fer creure que hi ha una inexistent insurrecció independentista. Morel no vol fer política, només està d’acord amb aquells que es proposin, com ell, salvar els elefants, i tant li fa com pensin o de quin país siguin. Creu que l’home necessita amics “més grans que els gossos”.

Les diverses interpretacions sobre les veritables motivacions de Morel donen lloc a sucoses reflexions (de vegades, un xic repetitives) entorn a si el progrés a l’Àfrica es pot permetre la càrrega que suposen els elefants i la vida salvatge, la transformació de l’espai que uns consideren necessària per treure la població de la misèria i de les tradicions màgiques i altres lamenten com una pèrdua per a la llibertat, etc. Un dels personatge afirma que “on hi ha elefants, hi ha llibertat”. “L’espècie humana ha entrat en conflicte amb l’espai, la terra i fins i tot l’aire que li cal per viure. Les terres cultivades guanyaran terreny mica en mica als boscos o les carreteres envairan cada cop més la quietud dels grans ramats”, diu un altre.

ROOTS OF HEAVEN, THE

Trevor Howard, Juliette Gréco i Errol Flynn

És Morel un il·lús? Ho sembla. Un altre personatge diu: “Pobre Morel. S’ha ficat en un carreró sense sortida. Ningú ha pogut mai resoldre la contradicció que hi ha entre defensar un ideal humà en companyia dels homes”. Però Morel apareix cada cop més com un convençut que salvar els elefants és un acte d’humanitat i que cal donar menjar als negres per tal que no els calgui matar els elefants: “ambdues coses van juntes, és una qüestió de dignitat”, afirma. Waïtari, en canvi, creu que la visió de la “noblesa i la bellesa” dels elefants de Morel és un sentimentalisme burgès decadent. L’èxit mediàtic de Morel el molesta perquè amaga la suposada insurgència anticolonial (i el seu propi paper). La natura salvatge és, diu, un pes del que cal lliurar-se i també cal que Morel mori abans que l’agafin i negui la motivació política.

Les diverses interpretacions sobre les veritables motivacions de Morel donen lloc a sucoses reflexions entorn a si el progrés a l’Àfrica es pot permetre la càrrega que suposen els elefants i la vida salvatge, la transformació de l’espai que uns consideren necessària per treure la població de la misèria i de les tradicions màgiques i altres lamenten com una pèrdua per a la llibertat.

Diu un altre personatge de Morel: “Aquest tipus pateix d’una idea massa noble de l’home… Una exigència així mai perdona. No es pot viure amb això a dins… No tenim el què cal…”. Però la fe de Morel en els humans es manté sempre, tot i que és conscient de les insuficiències de la nostra natura, de l’enorme pes que el destí (les nostres característiques com espècie) ens carrega damunt l’esquena. Ell espera que la ciència ajudi, que per exemple s’inventin “píndoles d’humanitat”. I creu que s’ha de seguir lluitant: com el primer peix que va sortir del llot sense tenir encara pulmons, cal intentar-ho encara que la nostra natura no ajudi perquè potser algun dia, diu, arribarem a tenir un “òrgan de la dignitat”. Aquesta aposta pel futur d’una humanitat millorada avui ens fa pensar en els post-humans, que veiem sempre entre l’esperança i el temor d’una nova decepció sobre nosaltres mateixos.

El llibre és ple de tipus desencantats, que han suportat una o dues guerres mundials i que han anat a parar a un racó de món duts per la tempesta, en els que Morel provoca les reaccions més oposades. No són pocs, però, els qui intueixen amb simpatia que la lluita pels elefants de Morel és una lluita per la dignitat humana, tot i que molts la vegin sense esperança. Però Morel ha après al camp de concentració nazi el valor d’un gest aparentment inútil de digna rebel·lió per arribar al cor dels altres. Els humans responem més per intuïció i empatia que per raonament. Donar exemple és eficaç.

elephant

Des del punt de vista de l’ambientalisme, el llibre planteja qüestions bàsiques que avui segueixen essent ben vigents, amb un grau de penetració sorprenent per l’època. Hi ha lloc pels grans ramats africans en el món que estem fent, o el seu destí serà el dels bisons a Nord-Amèrica? Si estem ja presenciant la mort de la Gran Barrera australiana, la sisena gran extinció i el desgavell del clima, què diu tot això de nosaltres?

No són pocs, però, els qui intueixen amb simpatia que la lluita pels elefants de Morel és una lluita per la dignitat humana, tot i que molts la vegin sense esperança.

Avui, hi ha dues tendències diferents entre els conservacionistes: a) els que prediquen una ecologia reformista del sistema, que vol introduir les valoracions fins i tot monetàries dels serveis ecosistèmics per ajudar a una presa de decisions més curosa amb l’entorn i obrir noves vies de negoci en un món més sostenible; i b) el que s’anomena ecologia profunda, que planteja el tema des d’un punt de vista ètic, reconeixent el valor inherent de les espècies i la biosfera (algun dia tractaré el tema de l’ecologia profunda que té moltes ramificacions polèmiques). Morel se situa més proper a aquesta segona posició perquè “salvar els elefants” és afermar la nostra pròpia dignitat contra un sistema que agredeix la vida. I, com ell diu, tots tenim “elefants” per salvar.

Un llibre que hauríem de recuperar. Si algú s’anima, agrairé comentaris.

, , , , ,

Jaume Terradas
Professor emèrit d’Ecologia de la UAB. Investigador del CREAF en temes d’ecologia de la vegetació. També ha treballat en educació ambiental. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Articles relacionats
En record de Maria Rosa Miracle
23 de juny 2017Jaume Terradas
,
L’EXOCAT busca registres d’un paràsit de la figuera de moro
15 de juny 2017Albert Naya i Díaz
Aquesta pel·lícula viscosa que envolta la Terra
6 de juny 2017Francisco Lloret
,
Les abelles solitàries viuen tot d’aventures per fer-se el niu
2 de juny 2017Verónica Couto Antelo
,
Orígens de l’ecologia terrestre a Catalunya
29 de maig 2017Jaume Terradas

Follow CREAF on: