,

Leviatans, ecologia i poder

14 de maig 2019

La relació entre les persones i els cetacis no ha estat gens fàcil, per culpa nostra, evidentment.  De fet, aquest tema ha inspirat nombroses obres escrites, películes i llegendes. En aquesta entrega en Jaume Terradas repassa els diferents significats o metàfores que es poden treure d’algunes d’elles mentre reflexiona sobre el domini de la natura per part de la humanitat. 

Fragment de La destrucció de Leviatan, de Gustave Doré. (CC0).

Fragment de La destrucció de Leviatan, de Gustave Doré. (CC0).

Entonces se vio a Ahab en todo su orgullo fatal, con los ojos fieros de desprecio y triunfo …

… Ah Ahab, Ahab, mira tu obra!

                              

                               H. Melville, Moby Dick

El Leviatan bíblic és un drac marí que escup foc i es cargola sobre ell mateix. Probablement, simbolitza Satanàs. Però en hebreu modern leviatan només vol dir balena. Parlem de balenes i altres cetacis.

El juliol passat el Japó va anunciar que reprenia la caça de balenes en aigües japoneses i “econòmiques” (el què exclou el oceans meridionals amb l’Antàrtic). També va confirmar que es retirava de la Comissió Internacional Balenera (IWC), al·legant que el consum de carn de balena forma part de la cultura japonesa. D’altra banda, Islàndia, diu que en caçarà 2000 els propers cinc anys. Tot plegat, fa que sigui adient (i trist) parlar d’aquests animals.

Les balenes han estat caçades des de la prehistòria. Hi ha representacions d’aquesta activitat a Corea que tenen 8000 anys d’antiguitat.

Les balenes han estat caçades des de la prehistòria. Hi ha representacions d’aquesta activitat a Corea que tenen 8000 anys d’antiguitat. Els antics conduïen grups de balenes o balenes solitàries des de bots per a fer-les embarrancar, un mètode que encara es fa servir per algunes espècies relativament petites, com belugues (Delphinapterus leucas) i narvals (Monodon monoceros) i que és equivalent als dels caçadors terrestres que conduïen grans ramats cap a penyes-segats.

Beluga (Delphiapterus leucas). Foto: Jenny Spadafora (CC BY-NC-SA 2.0).

Beluga (Delphiapterus leucas). Foto: Jenny Spadafora (CC BY-NC-SA 2.0).

Un treball recent (Rodrigues et al, 2018) ha demostrat que dues espècies funcionalment extingides des del s. XVIII a l’Atlàntic Nord, la balena franca glacial (Eubalaena glacialis) i la balena gris (Eschrichtius robustus), havien estat caçades al Cantàbric i a l’Estret de Gibraltar en temps romans i pre-romans. L’estudi es va fer analitzant el DNA i el PMF (“peptid mass fingerprinting”) d’ossos en antigues factories pesqueres de salaó (sobretot de tonyines) a Tarifa, Ceuta i Algeciras, i un de balena gris a Gijón. És probable que ambdues espècies anessin a la Mediterrània a criar. Algun text de Plini el vell (s. I) i cites de balena franca de Taranto i Alger de 1877 i 1878 confirmen la idea que femelles d’aquesta espècie entraven a la Mediterrània en l’època de reproducció. Plini també parla d’orques vistes atacant cries de balena franca prop de Cádiz. Els autors d’aquest article sospiten que els romans empraven bots per caçar prop de la costa amb arpons i boies: podria haver existit una indústria que sobretot cacés femelles, cosa que hauria ajudat a la pràctica extinció de les poblacions nord-atlàntiques. Els relats de Plini, considerats massa “imaginatius” degut a l’escassetat de balenes a la Mediterrània actual, son ara molt més versemblants.

Balena franca glacial (Eubalaena glacialis) amb cria. (CC0).

Balena franca glacial (Eubalaena glacialis) amb cria. (CC0).

L’estret de Gibraltar és un bon lloc per veure cetacis. Hi ha un grup important d’orques (Orcinus orca) que, entre primavera i primers d’estiu, son allà a l’espera de les tonyines que migren cap a la Mediterrània. Competeixen amb els pescadors marroquins, provocant-los pèrdues (com fan a altres llocs, ja que aprenen i actuen en grup per robar peixos dels hams). Alhora, també hi ha catxalots (Physeter macrocephalus), que busquen en aigües més fondes els grans calamars. Entre juny i juliol, quasi un centenar de rorquals comuns (Balaenoptera physalus), els segons cetacis en mida després de la balena blava, passen de la Mediterrània a l’Atlàntic. Sobre els rorquals hi ha un projecte d’EDMAKTUB per la zones entre Tarragona i Barcelona (Proyecto rorcual común) que inclou estudis genètics i la detecció dels animals amb un aeromodel teledirigit.

Rorqual comú (Balaenoptera physalus). Foto: Chris Buelow. (CC BY-NC 2.0).

Rorqual comú (Balaenoptera physalus). Foto: Chris Buelow. (CC BY-NC 2.0).

A més, a l’estret tot l’any hi ha una població de balenes pilot o cap d’olla negre (Globicephala melas) de l’ordre dels 250 individus que conviu amb el dofí comú de musell curt (Delphinus delphis), el dofí mular (Tursiops truncatus), i el dofí ratllat (Stenella coeruleoalba).

Dofí ratllat (Stenella coeruleoalba). Foto: Alexandre Roux. (CC BY-NC-SA 2.0).

Dofí ratllat (Stenella coeruleoalba). Foto: Alexandre Roux. (CC BY-NC-SA 2.0).

A Catalunya, Submon ha posat en funcionament el projecte Dofins de tramuntana sobre el dofí mular a la zona del Canyó de Creus, que és allà on és més freqüent a la nostra costa,

A Catalunya, Submon ha posat en funcionament el projecte Dofins de tramuntana sobre el dofí mular a la zona del Canyó de Creus, que és allà on és més freqüent a la nostra costa, en col·laboració amb els pescadors locals. Les poblacions d’aquesta espècie semblen haver augmentat una mica els darrers anys. Però els dofins pateixen molt l’efecte de la pesca involuntària. A la costa atlàntica francesa, a la Charente maritime i la Vendée, només de gener a finals de març d’enguany s’han trobat morts més de 1100 dofins, el 90% dels quals mostren senyals d’haver estat víctimes de les xarxes dels pescadors. El problema és que els dofins persegueixen les mateixes preses que els vaixells pesquers. Al golf de Gascunya s’han començat a emprar dispositius que emeten un so que allunya els dofins dels vaixells, reduint-ne la mortalitat, un exemple a seguir.

Dofí mular (Tursiops truncatus). Foto: Juanma Carrillo. (CC BY-NC-SA 2.0).

Dofí mular (Tursiops truncatus). Foto: Juanma Carrillo. (CC BY-NC-SA 2.0).

La massacre de les balenes

A l’Orient, els japonesos caçaven balenes almenys des del segle VII. Els antics coreans, els bascos (se sap que almenys a partir de l’any 1050) i els inuits havien usat arpons lligats a objectes de fusta que oferien resistència a la submersió, per tal de cansar l’animal i poder rematar-lo en superfície. Els bascos van anar a perseguir-les primer al Canal de la Mànega, després, des de mitjans del segle XVI, a Terranova, Islàndia i Spitzbergen d’on, el 1613, els seus vaixells i els francesos i holandesos van ser expulsats pels anglesos, que en reclamaven la sobirania. L’objectiu de les disputes era la balena de Groenlàndia, o balena franca àrtica (Balaena mysticetus), que produïa gran quantitat d’oli. Aquest cetaci solia entrar als fiords i allà se l’arponava i perseguia amb les xalupes, mot derivat del basc txalupa que es va internacionalitzar. Algunes poblacions illenques o del continent es van especialitzar en la caça de la balena. Els anys següents, danesos i noruecs es van afegir a la competència i hi hagué considerables disputes que duraren fins cap a 1640. Al Japó, s’inventà la caça amb xarxa a la segona meitat d’aquella centúria.

Txalupa basca. Foto: Magicpiano (CC BY-SA 3.0).

Txalupa basca. Foto: Magicpiano (CC BY-SA 3.0).

A partir de 1830, els Estats Units es van convertir en la primera potència balenera, sobretot des de Nova York i la Nova Anglaterra, però ja al segle XVIII Nantucket tenia una flota especialitzada que arribava al sud del Pacífic i algunes famílies d’aquesta illa de Massachussets, avui turística i amb uns preus d’habitatges estratosfèrics, van fer molts diners. A meitats del s. XIX, hi havia uns 10.000 mariners nord-americans dedicats a les balenes. L’oli s’usava per il·luminació i per greixar les màquines, i les barbes de balena tenien diversos usos, per exemple en cotilleria. La carn, la pell i els òrgans són aliments rics. Els anglesos també pescaven al Pacífic Sud a finals del XVIII i només a Londres hi havia 60 vaixells implicats en aquest negoci, però el 1859 acabà del tot l’activitat anglesa en aquelles aigües perquè no rendia prou per un viatge tan costós i arriscat. La famosa pesca artesanal de les Açores, arponant des de bots que es deixaven arrossegar fins l’esgotament de la presa, no es desenvolupà fins el segle XIX quan, imitant els baleners americans, la gent de les illes començà a perseguir els catxalots. Avui, aquest negoci s’ha canviat per l’observació turística dels cetacis.

Balener abandonat amb canyó arponer a la proa. Foto: Jack Salens (CC0).

Balener abandonat amb canyó arponer a la proa. Foto: Jack Salens (CC0).

Al llarg del segle XX l'augment de l'eficiència va fer que la indústria balenera anés esgotant una rere altra, des del punt de vista de l’interès comercial, les poblacions de les diferents espècies.

Per aquell temps s’inventaren els canons per llençar arpons. Al film anglès d’aventures  Infierno bajo cero (1954), de Mark Robson, es veia la caça de balenes en aigües de l’Antàrtida amb aquests nous estris. El vaixell del film era el balener Southern Truce, construït a Anglaterra el 1945 i dedicat a la seva feina fins 1963 a l’Antàrtic. Durant anys, moltes balenes ferides es perdien degut al mal temps o perquè es submergien donant voltes  i trencaven la línia. La millora del canó, els arpons explosius, la injecció d’aire als cossos de les balenes per fer-los surar i l’ús de cables en lloc de caps pels arpons, van reduir les pèrdues, però l’augment d’eficiència va fer que al llarg del segle XX la indústria balenera anés esgotant una rere altra, des del punt de vista de l’interès comercial, les poblacions de les diferents espècies. D’altra banda, l’oli de balena ja fa molt que ha estat substituït per altres combustibles més barats i fàcils d’obtenir.

Intents de protecció

El 1947 es creà la International Whaling Commission (IWC), que posteriorment delimità zones de prohibició a l’Oceà Índic i en torn de l’Antàrtida. El 1986, l’IWC va proclamar una moratòria en la caça. Alguns pobles indígenes, com els inuits, quedaren autoritzats a caçar balenes per la seva subsistència. Però el Japó, Noruega i Islàndia es negaren a acceptar la moratòria. Noruega permet la caça de la balena nana o minke (Balaena acutirostrata), que és un rorqual petit. El Japó autoritzava la caça “amb finalitats científiques” (entre 200 i 1200 captures anuals, sobretot de balena minke (Balaenoptera acutirostrata), encara que la carn de les captures es ven als mercats i ha lluitat dins la IWC per tal que es permetés la caça de les espècies més abundants a uns nivells sostenibles. Noruega només respectà la prohibició fins 1993 i ha permès fins ara la captura de 1000 balenes minke anuals, encara que no ha arribat generalment a aquest límit. Islàndia va permetre la ”caça científica“, fins que el 2006 va reprendre la caça comercial de balenes minke per consum domèstic i de l’amenaçat rorqual comú per exportar-lo al Japó.

Balena minke (Balaenoptera acutorostrata). Foto: NOAA. (CC0).

Balena minke (Balaenoptera acutorostrata). Foto: NOAA. (CC0).

La moratòria esdevingué una prohibició permanent des de 1986, vist que seguia la caça. Les mesures de la IWC han permès que algunes espècies hagin refet les seves poblacions. En la darrera llista d’espècies en perill crític de la UICN s’inclou la balena del Golf de Mèxic, que podria ser la primera espècie de balena que s’extingeixi des que, fa tres segles, van desaparèixer els darrers individus de la balena atlàntica gris (Eschrichtius robustus). Pel què fa a la balena blava (Balaenoptera musculus), el darrer país en pescar-ne, tot i que per aquesta espècie ja hi havia prohibició de Nacions Unides, fou Espanya: vaixells d’Industrias Massó en van caçar un exemplar el 1976, dos el 1977 i 3 el 1978.

Balena atlàntica gris (Eschrichtius robustus). Foto: NOAA (CC0).

Balena atlàntica gris (Eschrichtius robustus). Foto: NOAA (CC0).

Pirates conservacionistes

Un parell d’anys després, dos vaixells de Massó van ser volats a port, a Marín (Pontevedra), en una acció de Sea Shepherd Conservation Society, una entitat conservacionista sense ànim de lucre fundada a Vancouver per Paul Watson. Watson fou un dels primers membres de Greenpeace però se’n va sortir perquè trobava massa tous els mètodes d’aquesta organització. Actualment, la seva practica és l’acció directa, amb dotze vaixells assetjant baleners que actuen de manera il·legal (i en certs casos enfonsant-los, com ha passat també a Canàries Sudàfrica, Islàndia, Portugal, Noruega, etc.), sempre sense víctimes. També Sea Shepherd ha perdut algun vaixell, envestit per pesquers. Ha realitzat diverses campanyes conegudes, com Operación Milagro per lluitar al Golf de Mèxic contra la pesca il·legal de les “vaquitas” (Phocoena sinus), una marsopa de la que només en queden una vintena escassa d’exemplars vius. O la campanya del totoaba (Totoaba macdonaldi), un peix esciànid que pot assolir 2 m de llarg i que es troba en risc d’extinció perquè la seva bufeta natatòria té suposats poders afrodisíacs, de rejoveniment i augment de longevitat.

Avui en dia 1 kg de bufeta de totoaba costa més de 55.000 $ al mercat negre, un preu superior al de la cocaïna que es paga, sobretot, a la Xina.

Avui en dia 1 kg de bufeta de totoaba costa més de 55.000 $ al mercat negre, un preu superior al de la cocaïna que es paga, sobretot, a la Xina. Les xarxes, il·legals, amb què es pesquen aquests peixos són mortals per a les “vaquitas” i molts altres animals. Una secció terrestre de Sea Shepherd clava peces de metall en arbres per provocar accidents a les serres mecàniques. Algunes personalitats de Hollywood formen part d’una comissió assessora de l’entitat, com Sean Connery, Pierce Brosnan, Martin Sheen o Sean Penn, i la loteria nacional holandesa la subvenciona amb 0.5 M $ anuals. La IWC ha criticat les accions violentes de l’organització. Alguns països, com el Japó, consideren que Sea Shepherd és una organització eco-terrorista, però no els EEUU, on està lliure d’impostos. El 2018 Sea Shepherd denuncià que un vaixell islandès havia dut a Hvalfjordur un exemplar que els pescadors van dir que era un híbrid de balena blava i rorqual comú, cosa sobre la que hi ha molts dubtes, fins el punt que alguns pensen que els islandesos han estat caçant ocasionalment, durant anys, balenes blaves dient que eren híbrids.

Cartell sobre la protecció de la vaqueta marina a Mèxic. Font: SEMARNAT. (CC0).

Cartell sobre la protecció de la vaqueta marina a Mèxic. Font: SEMARNAT. (CC0).

Alguns països, com el Japó, consideren que Sea Shepherd és una organització eco-terrorista, però no els EEUU, on està lliure d’impostos.

El documental At the edge of the world (2008), premiat al Festival Internacional de Vancouver, mostra la lluita de dos vaixells de Sea Shepherd contra els baleners japonesos a l’Antàrtic, en l’operació anomenada Leviatan. Eco-Pirate: the story of Paul Watson (2011) també és un premiat documental sobre aquest personatge. Into the Deep: America, Whaling and the World (2010) és una història de la caça de balenes pels americans des del segle XVII fins que va decaure en acabar la Guerra Civil.

Melville i Moby Dick

Quan es parla de balenes, tothom pensa en Moby Dick (1851), de Herman Melville, considerada la Gran Novel·la Americana. La història és molt coneguda, comença a Massachussets, acaba al Pacífic Sud i se situa més o menys a l’època en que Melville la va escriure. El llibre fou un fracàs comercial, com tantes obres genials. Melville dedica moltes planes a descriure l’anatomia i el processament a bord de les balenes capturades, en un to molt tècnic que fatiga el lector mig, així que la majoria ha llegit versions abreujades. De les versions cinematogràfiques, la de John Huston (1956), amb Gregory Peck com el capità Ahab, és la més coneguda, però hi ha films anteriors sobre el tema. El de Huston és discutible des del punt de vista dramàtic, alguns creuen que Peck, que el públic estava acostumat a veure com un heroi tranquil, no donava prou el punt de deliri d’Ahab, però el  film és d’una gran bellesa visual gràcies a la reconstrucció del vaixell i a les escenes de navegació.

Gregory Peck en el paper del Capità Ahab, a la pel·lícula Moby Dick, 1956. Warner Bros.

Gregory Peck en el paper del Capità Ahab, a la pel·lícula Moby Dick, 1956. Warner Bros.

Melville va tenir una vida aventurera. S’embarcà per primer cop als 19 anys. En un segon viatge ho feu en un balener del que desertà amb un company a les illes Marqueses y fou capturat a Nukuhiva, una illa del Pacífic, pels typee, que eren tinguts per caníbals. Els typee, enlloc de menjar-se’l, el van vendre a un altre balener. El primer llibre de Melville es va dir Typee (1846), justament. En ell, Melville contrasta una visió idíl·lica dels indígenes amb la civilització occidental, que no li agrada. Va passar un temps curt a la presó, a Tahití, per rebel·lió, però també es va escapar i va passar un mes vivint a les platges i viatjant entre illes. Del que fa això en tahitià se’n diu un omoo. Omoo (1847) fou justament el títol d’una altra novel·la que venia a ser la continuació de Typee. Si em permeteu una breu digressió, és ben curiós que, quan vaig escriure la meva primera novel·la, dirigida a un públic infantil-juvenil, la vaig titular El viatge d’Omoh (2001). El meu personatge era un nen negre de les illes Salomó arrabassat de la seva illa per una tempesta i recollit per un navegant solitari. Les seves aventures el porten a San Francisco i després de retorn a la seva illa, en un viatge iniciàtic. Se m’acudí el nom Omoh invertint el nom de gènere Homo: em sonava bé per un nom polinesi però desconeixia del tot el llibre de Melville. Un amic em va preguntar si el títol era un homenatge a Melville, vaig dir que no i vaig córrer a buscar Omoo. La meva sorpresa fou que aquell nom signifiqués el que viatja entre les illes, força adient pel protagonista de la meva història. Una casualitat curiosa. En el meu relat, Melville hi és present. Omoh, durant el viatge en el veler que el recull, coneix una balena que fuig ferida de la persecució d’un balener que ha dispersat el seu grup i matat algunes companyes. Després, el propi Omoh es troba a bord d’un balener. No cal dir que jo tenia al cap Moby Dick i que el meu heroi es posa de la banda de les balenes. Però tornem als escriptors de debò. De la gent de Nantucket escriu Melville a Moby Dick:

I així aquests homes nus de Nantucket, aquests ermitans marins, sortint des del seu formiguer al mar, han envaït i conquerit el món aquàtic com altres tants Alexandres, repartint-se entre ells els oceans Atlàntic, Pacífic i Índic, com les tres potències pirates ho van fer amb Polònia. Ja pot Amèrica afegir Mèxic a Texas, i apilar Cuba sobre Panamà; ja poden els anglesos irrompre per tota la Índia i onejar la seva senyera resplendent al sol: dos terços d’aquest globus terraqüi són dels de Nantucket, ja que el mar és seu, ells el posseeixen, com els emperadors els seus imperis, i els altres navegants només hi tenen dret de trànsit. Els vaixells mercants no són més que ponts extensibles; els vaixells armats, fortificacions flotants; fins i tot els pirates i corsaris, per més que segueixen el mar com els trabucaires els camins, no fan més que saquejar altres vaixells, altres fragments de terra com ells mateixos, sense mirar de guanyar-se la vida traient alguna cosa de la insondable profunditat. Només l’home de Nantucket resideix i s’agita en el mar; només ell, en llenguatge bíblic, surt al mar en vaixells, llaurant-lo d’una banda a l’altra com si fos la seva plantació particular. És allà la seva llar: és on hi té els afers que un diluvi de Noè no podria interrompre, encara que anorreés tots els milions de xinesos. Viu en el mar com els galls salvatges al prat; s’amaga entre les ones i s’hi enfila com els caçadors de camusses s’enfilen als Alps. Durant anys, no coneix la terra, així que quan hi arriba, per fi, li troba una olor com d’un altre món, més estrany que la lluna per un terrícola. És com la gavina sense terra, que quan el sol es pon plega les ales i s’adorm bressolada entre les ones; així, al caure la nit, l’home de Nantucket, sense terra a la vista, aferra les veles i es posa a dormir, mentre sota el seu coixí s’aglomeren ramats de morses i balenes.

Un paràgraf que descriu l’aspecte èpic i coratjós de la professió del balener en els antics vaixells de vela.

Herman Melville en 1870. Pintura: Joseph Oriel Eaton. Houghton Library (CC0).

Herman Melville en 1870. Pintura: Joseph Oriel Eaton. Houghton Library (CC0).

Ahab com a metàfora

Sobre la interpretació de Moby Dick s’ha escrit molt. Deixant de banda la caça de balenes, que Melville coneixia de primera mà, els sarcasmes contra la societat burgesa bostoniana i les crítiques al racisme i l’esclavisme o les reflexions bíbliques, la qüestió de fons de l’obra és: què representen Ahab i Moby Dick? Ell, obsedit, durà els seus oficials i mariners a la mort, alhora aterrint-los i desvetllant la seva cobdícia. Per ell, la balena és un inacceptable poder malèfic que, com el Leviatan bíblic, representa el mal.

Però no està en ell mateix, en Ahab, el dimoni que creu perseguir? Creu de debò que la balena blanca és l’encarnació del mal o potser es revolta contra una divinitat impassible, violenta i injusta, el diable o el propi Déu? No sóc qui per entrar en un tema que tants experts han discutit. El cas és que Ahab, en la seva desmesura i follia, només pensa en el seu destí o el seu desig, confonent-los, i no en els altres homes que d’ell depenen, que considera només com instruments pels seus objectius (als tripulants del Pequod els diu “no sou homes, sou els meus braços i les meves cames”), i en això s’assembla força a molts personatges històrics de mal record i a molts especuladors d’ara que fan de la natura i de la resta dels humans meres peces de la seva gran partida al joc del Mercat. De les obres carregades de simbolisme se’n poden treure metàfores a plaer. Ahab pot ser la humanitat sencera, amb l’urc que denota la cita anterior sobre el domini dels mars pels homes de Nantucket. Ahab ha de matar la balena que li disputa el domini del mar: se sent un déu grec, però la cama de vori que duu per causa de Moby Dick li recorda que és un home i es revolta, ben humà, contra la condemna a patir i morir que tots compartim. Ahab pot ser la humanitat que vol dominar la natura, tot i que les forces de la natura són molt superiors a les seves. És un parent de Frankenstein (Frankenstein o el nou Prometeu és el títol de la novel·la de Mary Shelley, i Prometeu, que no admet cap autoritat divina sobre el Jo, és l’heroi predilecte del romanticisme: Goethe, Shelley y Byron van escriure sobre ell); del Comte Arnau (Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos, li fa dir al Comte el poema de Maragall); del Don Joan de Molière (que no admet que ningú el jutgi, ni Déu que l’ha fet com és); i també del superhome nietzschià.

Ahab pot ser la humanitat que vol dominar la natura, tot i que les forces de la natura són molt superiors a les seves.

Però quan la balena s’enfonsa duu Ahab lligat pels caps dels arpons que ell mateix li ha anat clavant, perquè Ahab i la balena no es poden separar, són una mateixa cosa. Si destruïm la natura, ens destruïm. No sé quina era la intenció de Melville, potser el diable s’enduu Ahab pel seu orgull cec… però no és la vanitat de creure que tot ho podem el què ens pot dur al desastre? No oblidem que Melville detestava les societats “modernes”: els caníbals de Typee i l’arponer Queequeg són personatges positius.

Fotograma de la pel·lícula Moby Dick, 1956. Warner Bros.

Fotograma de la pel·lícula Moby Dick, 1956. Warner Bros.

Ahab és un perseguidor del No Res, diu l’expert més reconegut, el filòsof francès Gilles Deleuze. A més de les crítiques ja esmentades a la societat bostoniana i de les seves pròpies fugides de vaixells i presons, Melville va escriure l’extraordinari relat pre-kafkià Bartleby, l’escrivent (1853), on aquest estrany personatge passiu respon Preferiria no fer-ho (I would prefer not to) a les ordres del seu cap, i no per fer una altra cosa: no vol fer res. Bartleby s’avança a Robert Musil i el seu Home sense atributs. El conte acaba, després de la coherent mort per inanició de Bartleby, amb dues exclamacions: Oh Bartleby! Oh humanitat!, que potser lamenten l’innocent sacrificat per la societat però també els fan parella indissociable, com Ahab i la balena, com l’individu i el Leviatan de Hobbes. El relat sobre Bartleby porta com a subtítol Una història de Wall Street i Deleuze diu que Bartleby no és un malalt sinó el metge d’una Amèrica malalta, un nou Crist, el nostre germà.

Melville fa tota una discussió al capítol 105 de Moby Dick sobre la possibilitat que les balenes acabin essent exterminades per la persecució a que són sotmeses i, amb arguments força esotèrics, acaba dient que això no passarà. És del tot evident que, si la caça hagués continuat al ritme de la seva època, la majoria d’espècies, i sobretot les més preuades, ja s’haurien extingit. Els anys 1960, es caçaven unes 60.000 balenes de les espècies grans cada any. En el segle XX i fins 1999 s’havien pescat 2.9 milions de balenes de les grans. La balena blava va tenir el pic de captures el 1930, des de 1963 la seva caça està prohibida. Avui es poden emprar estudis de la diversitat genètica del DNA, considerant les taxes de mutació i el temps de generació, per estimar les mides de les poblacions (no actuals però sí per un llarg període de temps). Així sabem que la població actual de les balenes blaves és amb prou feina un 10% de la que existia abans de la caça intensiva durant el segle XX. L’escassa població i la immensitat del seu hàbitat dificulten molt la reproducció. Cal tenir present que les dades oficials són incompletes. És molt difícil tenir-ne de les captures il·legals i pirates, i les declarades no sempre eren fiables (especialment les de Rússia, que ara es van sabent millor). D’altra banda, es considera que, avui, de l’ordre del 40% de tota l’activitat pesquera, no sols de balenes, es fa de manera il·legal…

Cadàver de balena franca glacial flotant en el mar. Foto: NOAA. (CC0).

Cadàver de balena franca glacial flotant en el mar. Foto: NOAA. (CC0).

El perill dels Leviatans

Pot un catxalot atacar un vaixell? In the heart of the sea (2015), de Ron Howard, és un film d’aventures basat en un llibre de Nathaniel Philbrick que narra la història real del balener Essex. Aquest balener va ser enfonsat per un catxalot el 1820 i va inspirar Moby Dick. La història dels nàufrags que pujaren als bots és terrorífica. Tres es quedaren en una de les illes Pitcairn (l’arxipèlag on es refugiaren també els revoltats de la Bounty) i foren recollits després. Només cinc foren rescatats per vaixells al mar. Als bots hi hagué molt de patiment, gana, sol, manca d’aigua (van beure orina) i set cadàvers foren menjats pels seus companys. Aquests nàufrags, al seu torn, inspiraren a Edgard Allan Poe la primera part de La narració d’Arthur Gordon Pym. Però sembla que els atacs de balenes de qualsevol tipus a humans són raríssims, accidentals o mers productes de reaccions defensives.

Coberta del llibre Leviathan, de Thomas Hobbes, editat el 1651.

Coberta del llibre Leviathan, de Thomas Hobbes, editat el 1651.

Leviatan, o la matèria, forma i poder d’una república eclesiàstica i civil és el títol del llibre més famós de Thomas Hobbes, de 1651. I aquí, el nom bíblic de la balena serveix per denominar una forma d’Estat que posseeix el poder i no té pietat ni escrúpols, però que estableix i manté la pau i la seguretat. Un monstre que Hobbes creia necessari perquè deia que l’home és un llop pels altres homes. D’aquest Estat poderós i despietat, mancat d’escrúpols, en tenim sobrades mostres. Sembla ara que grans corporacions, màfies i Estats competeixin per la denominació de Hobbes. El bell film rus Leviatan (2014), d’Andrei Zvygiantsev, filmat en una badia de la península de Kola, en el mar de Barentz, en la que jau l’esquelet d’una enorme balena, narra la història d’un pobre home (ve a ser un nou Job) que viu en una casa i taller que l’alcalde acaba per prendre-li amb l’ajut d’amics poderosos per construir-hi una església, i ho fa amb la benedicció del capellà ortodox, el qual tanca el film amb un sermó sobre els valors de “la veritat i la virtut”: la llei està al servei de les elits econòmiques i no, com Hobbes pretenia, per defensar l’individu de la maldat d’altres individus. La quasi impossible cerca de la veritat és un aspecte central a Leviatan, la novel·la de Paul Auster en que s’entrecreuen un escriptor mort per una bomba que duu al damunt, Benjamin Sachs (és potser una mena d’Unabomber, Theodore Kaczynsky, l’intelectual i terrorista americà que s’enfrontà sol amb bombes i escrits al Sistema Tecno-Industrial i està condemnat a vuit penes de cadena perpètua consecutives?) i un altre escriptor, Peter Aaron, amic seu, que narra la seva història.

No estem, una mica com les balenes, assetjats per aquests Leviatans que persegueixen els seus propis objectius i no la nostra protecció?

Roberto Calasso (2018) ha descrit el procés de “divinització” de la societat secularitzada amb una mirada d’esglai, lligant nazisme i estalinisme (en certa manera, bessons) amb el terrorisme islamista (fascinat per l’abast global d’internet) i els poders que avui empren el flux d’informació per submergir la que és útil en soroll o per acumular informació sobre interessos, comportaments o aspecte físic dels individus.

Balener japonès capturant balenes minke. Foto: Customs and Border Protection Service, Commonwealth of Australia. (CC BY-SA-3.0).

Balener japonès capturant balenes minke. Foto: Customs and Border Protection Service, Commonwealth of Australia. (CC BY-SA-3.0).

Aquests Leviatans del Poder fan molta més por que el fantasiós monstre de la Bíblia i, per descomptat, que els pobres i intel·ligents cetacis. Japó i Islàndia son països rics. Els cal caçar balenes? La seva cultura no es pot adaptar a la situació lamentable d’aquests animals? No estem, una mica com les balenes, assetjats per aquests Leviatans que persegueixen els seus propis objectius i no la nostra protecció?

Referències

Calasso, R. (2018) La actualidad innombrable. Anagrama, Barcelona, 173 pp.

Espada Ruíz, R. et al. (2018)Humpback whale in the bay of Algeciras and a mini-review of this species in the Mediterranean, Regional Studies in Marine Science . DOI: 10.1016/j.rsma.2018.08.010

Rodrigues, A.S.L., A. Charpentier, D. Bernal-Casasola, A. Gardeisen, C. Nores, J.A. Pis Millán, K. McGrath, C.F. Speller. (2018) Forgotten Mediterranean calving grounds of grey and North Atlantic right whales: evidence from Roman archaeological records. Proceedings of the Royal Society B 0961: 14-18 http://dx.doi.org/10.1098/rspb.2018.0961

,

Jaume Terradas
Professor emèrit d’Ecologia de la UAB. Investigador del CREAF en temes d’ecologia de la vegetació. També ha treballat en educació ambiental. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Articles relacionats
Infraestructures al servei de qui? Reflexions sobre els trens
18 de març 2019Jaume Terradas
,
Jocs de miralls en Ecologia
25 de febrer 2019Francisco Lloret
Inundacions, canvi climàtic i urbanisme a la Mediterrània
12 de febrer 2019Jaume Terradas
La complicada història de l’illa de Pasqua
15 de gener 2019Jaume Terradas
De mapes, espècies i clima
19 de desembre 2018Francisco Lloret

Follow CREAF on: