Paradisos perduts

19 de setembre 2019

Ja és un tòpic que no hi ha més paradisos que els perduts, però crec que respon força a la veritat, així que el títol d’aquest Apunt és reiteratiu, demano excuses.

Mapa de Mesopotàmia. Font: Goran Tek-en CC BY-SA 3.0.

Mapa de Mesopotàmia. Font: Goran Tek-en CC BY-SA 3.0.

Durant molts segles, a Occident es creia que el Paradís terrenal existia i estava situat en un lloc desconegut o, si més no, inaccessible, de l’Orient, a Mesopotàmia, Aràbia o més lluny, segons alguns voltat d’una muralla de foc, però del que sortien rius (l’Èufrates, el Tigris,… potser el Ganges) les aigües dels quals arrossegaven les més aromàtiques espècies, com el clau, la canyella, el pebre, el gingebre, la nou moscada, etc. així que calia situar-lo en un promontori, ja que en baixaven rius cabalosos, però les nocions geogràfiques sobre l’Orient dels occidentals han estat pobríssimes fins fa només un parell de segles. El Paradís era en una muntanya voltada de foc, potser en una illa: la inaccessibilitat era condició necessària pel misteri. I es creia que era ric en espècies d’insòlites propietats (dietètiques, gastronòmiques, mèdiques, afrodisíaques, de conservació, etc.) que no es trobaven enlloc més. Com que les espècies venien d’Orient no se sabia massa com ni d’on, però amb gran dificultat i perill, el seu cost exorbitant i el misteri que les envoltava els donaven un prestigi immens i no és estrany que se les relacionés amb religions cristianes o paganes i que s’empressin en ofrenes als déus. Algunes espècies venien, efectivament, d’illes remotes, com el clau, que procedia d’unes poques i petites illes de les Moluques, o la canyella, originària de Ceilan, l’actual Sri-Lanka.

Espècies d'olor: canyella, clau d'olor, pebre i altres.

Espècies d’olor: canyella, clau d’olor, pebre i altres.

Extinció d’espècies en illes

Pels naturalistes, les illes en general (de mar o, com els tepuis, de muntanya) sempre han tingut un atractiu especial, i no tant per buscar-hi alguna espècia (anglès spice) com per la diversitat d’espècies (singular espècie, anglès species). És ben conegut que les illes són, sovint, riques en endemismes i trobar espècies desconegudes és quelcom semblant al paradís del naturalista. L’evolució és sovint força ràpida quan una població d’una espècie queda isolada de les altres poblacions i, encara que això pot passar en altres casos, en les illes aquesta situació és usual. També sap tothom que precisament l’estudi d’unes illes, les Galápagos, fou un dels moments crucials en el desenvolupament de la teoria de l’evolució de les espècies per Darwin.

Gràfic d'immigració i extinció d'espècies segons la teoria dinàmica de MacArthur i Wilson.

Taxes d’immigració de noves espècies i extinció d’espècies insulars residents en funció del nombre d’espècies presents a l’illa, la mida de l’illa i la distància al territori d’origen de les noves espècies. Font: elaboració pròpia a partir de diferents fonts. Font original: MacArthur i Wilson.

Un dels llibres d’ecologia més famosos, La teoria de la biogeografia insular, de Robert MacArthur i E.O. Wilson, ens explica quins processos determinen la riquesa d’espècies a les illes (colonització i extinció) i el punt d’equilibri entre la corba descendent d’arribada de noves espècies i l’ascendent  d’extinció a l’illa, és  a dir, el nombre d’espècies al que finalment s’arriba, el qual depèn de la distància al continent (quan més a prop estigui l’illa, més elevades son les taxes de colonització) i de la mida de l’illa (quan més gran sigui, més grans poden ser les poblacions de les espècies i menors les taxes d’extinció, i també és més fàcil l’arribada d’espècies des del continent). La teoria és senzilla i elegant i permet tests experimentals, com van demostrar Wilson i Simberloff (1969) amb set minúscules illes (de 11 a 18 m de diàmetre) de manglar de Florida Bay i 20-50 espècies d’artròpodes cada una, que van eliminar aplicant insecticides sota tendes que cobrien tota la superfície de l’illa, per seguir després els processos de recolonització.

Lèmur de Madagascar. Foto: Lídia Chaparro.

Lèmur de Madagascar. Foto: Lídia Chaparro.

Degut a l’isolament, dons, el percentatge d’endemismes en les illes pot ser molt elevat. A Madagascar, un veritable arxiu de tresors biològics en gravíssim perill, el 80% de les espècies terrestres son endèmiques (això inclou els fascinants lèmurs). És una illa molt gran, encara que, per desgràcia el ritme d’alteració per l’activitat humana és molt elevat. Però, com explica la teoria de MacArthur i Wilson, el risc d’extinció augmenta quan les illes son petites. I en les illes l’acció directa o indirecta dels humans està accelerant les extincions de manera especialment brutal. En moltes d’elles, la introducció pels humans de mamífers o rèptils terrestres com gossos, gats, porcs, rates, o serps ha causat la ràpida desaparició d’ocells que nidificaven al sòl, ja que en la seva història evolutiva, no havien tingut mai depredadors terrestres.

Hi ha moltíssims exemples, però em limitaré a alguns. La colobra bruna arborícola Boiga irregularis, una serp que sol mesurar 1-2 m de llargada però pot arribar a 3 m i que posseeix un verí molt més tòxic pels ocells que pels mamífers i pràcticament inofensiu per l’home, arribà  a l’illa de Guam (que mesura 10×50 km i té uns 170.000 habitants) en alguns vaixells americans després de la Segona Guerra Mundial, des de Papua-Nova Guinea. No hi va trobar depredadors i la seva proliferació (avui es calcula que n’hi ha dos milions d’individus) ha tingut efectes en cascada. El primer que es va veure, ja als 1980, fou l’extinció de deu de les dotze espècies d’ocells autòctons, una d’elles única al mon. Els rat-penats també son a prop de desaparèixer, com quasi tots els petits mamífers forestals. Molt mes tard, s’ha observat que, amb la manca d’ocells que disseminaven les llavors, el naixement de noves plàntules d’arbres ha disminuït més d’un 90%. Des de fa uns sis anys, s’empren ratolins morts enverinats amb paracetamol en un intent de reduir la població de les colobres. Però es detecten regularment serps d’aquesta espècie en avions que volen de Guam a Hawaii i el risc d’expansió a altres illes és alt.

El risc de serps invasores existeix en altres illes, cas de la colobra reial de Califòrnia (Lampropeltis californiae) a Gran Canària o de la serp de ferradura (Hemorrhois hipocrepis) i la serp d’escala (Rhinechis scalaris) a Eivissa i Formentera. Aquestes darreres posen en perill la sargantana endèmica Podarcys pityusensis i potser la baldriga balear (Puffinus muritanicus) que nia en illots, ja que la serp de ferradura neda i podria arribar als refugis d’aquest ocell en perill.

Boiga irregularis. Foto: Pavel Kirillov CC BY-SA 2.0.

Boiga irregularis. Foto: Pavel Kirillov CC BY-SA 2.0.

Un dels casos d’extinció més cèlebres, per ser dels primers documentats (finals del segle XVII), és el del dodo (Raphus cucullatus), una columbiforme no voladora endèmica de les illes Maurici que assolia un metre d’alçada i quasi 20 kg de pes, amb un bec capaç de trencar els cocos, i que, per la seva desgràcia, ponia els ous en nius a nivell de terra, donat que no havia tingut mai depredadors. L’extinció fou causada sobretot per la depredació per espècies introduïdes pels humans (porcs, rates, micos, etc. ) i pels propis humans que consumien els ous i comerciaven amb les plomes d’aquest ocell.

Pintura d'un dodo amb dos espècies de lloros. Autor: Roelant Savery (dècada del 1620). Donació de G. Edwards al British Museum.

Pintura d’un dodo amb dos espècies de lloros. Autor: Roelant Savery (dècada del 1620). Donació de G. Edwards al British Museum.

Des del punt de vista de la biodiversitat, l’arxipèlag de Socotra, entre el Mar Roig i l’Índic, pertanyent al Iemen, és encara un paradís. Són endèmiques el 37% d’espècies de plantes, entre elles dragos i Dendrosicyos socotranus, conegut com arbre cogombre, el 90% de les de rèptils i fins el 95% de les de cargols terrestres. L’arbre cogombre té problemes perquè el tallen quan hi ha sequera i se’n treu la polpa per donar menjar als ramats. L’illa principal, Socotra, fa 100×45 km, té una població que no arriba a 40.000 persones i hi viuen unes 700 espècies de plantes endèmiques. L’augment de la població de cabres i el canvi climàtic son perills importants per aquest indret, reconegut com patrimoni natural per la UNESCO, però cal afegir-ne d’altres:  la guerra que pateix el Iemen i, quan s’acabi, l’interès que ja manifesten els Emirats per promoure-hi el turisme de luxe. Pels naturalistes, Socotra és un paradís en perill, com Madagascar i moltes altres illes.

Drago de la illa de Socotra (Iemen). Foto: Rod Waddington CC BY-SA 2.0.

Drago de l’arxipèlag de Socotra (Iemen). Foto: Rod Waddington CC BY-SA 2.0.

Extinció de pobles i cultures en illes

M’agradaria ara recórrer, com faig sovint, a la literatura, i a un dels autors que més estimo des que vaig començar a llegir (no sóc massa original, si dubteu entre Robinson Crusoe i L’illa del tresor us aclariré que l’autor al que em refereixo és Robert Louis Stevenson, al  meu parer superior a Defoe. Robinson és un personatge paradigmàtic, de fet l’encarnació literària de la superioritat intel·lectual i cultural de l’home britànic que convenia a l’imperialisme victorià, un tipus del tot antagònic amb el Kurz de Conrad a El cor de les tenebres o al triomf de la barbàrie de la força entre la petita societat dels adolescents nàufrags d’El senyor de les Mosques, de William Golding, 1954, que va inspirar la cançó Lord of Flies d’Iron Maiden:

I don’t care for this world anymore
I just want to live my own fantasy
Fate has brought us to these shores
What was meant to be is now happening
I’ve found that I like this living in danger
Living on edge it makes feel as one
Who cares now what’s right or wrong,
It’s reality
Killing so we survive
(…)
We don’t need a code of morality
I like all the mixed emotion and anger
It brings out the animal the power you can feel
And feeling so high on this much adrenalin
Excited but scary to believe what we’ve become

Saints and sinners
Something within us
We are lord of flies).

Però tornem a Stevenson que, quin descobriment, és un dels més grans narradors que han existit. Per cert, a L’Illa del Tresor també hi ha un anglès abandonat tres anys abans pels pirates, Ben Gunn, però aquest no és un “civilitzador” com Robinson sinó un ésser enigmàtic que ha caigut en un estat mig salvatge i enfollit… Potser un escocès com Stevenson no tenia la mateixa visió del paper dels anglesos com a civilitzadors que Defoe. La seva visió del nàufrag és més comprensiva amb el fet que l’home és un animal social i que la solitud absoluta és de mal suportar. Però no parlaré aquí de tresors amagats per pirates en illes remotes sinó d’un breu assaig de Stevenson que forma part del recull Memoria para el Olvido: los ensayos de Robert Louis Stevenson, editat per Siruela el 2005 i que es diu simplement Mort (l’edició en anglès original es troba en el recull In the South Seas de 1896, al capítol Deathhttp://www.archive.org/stream/southseasbeing00stev#page/n13/mode/2up).

Robert Louis Stevenson amb la Princesa Lilioukalani, cap al 1889.

Robert Louis Stevenson amb la Princesa Lilioukalani, cap al 1889.

Stevenson, artista romàntic, era tísic, dues condicions ben sovint unides (recordem entre altres Schiller, Keats, Shelley, Poe, Novalis, Lamartine, Whitman, Txèkhov, Modigliani, les tres germanes Brontë, Bécquer, Chopin, Paganini, Grieg, Weber, Thoreau, Marie Duplessis -la bella demi-mondaine que inspirà els personatges de Margarita Gautier i de la Violetta de La Traviata-, Elizabeth Siddal, la dona i musa del prerafaelita Dante Gabriel Rosetti, la mare i la germana d’Edward Munch que van inspirar moltes obres seves, entre elles El crit, etc.; la tisi, anomenada la pesta blanca, afectà també considerablement la poesia catalana (Jacint Verdaguer, Joan Salvat-Papasseit, Màrius Torres, Bertomeu Rosselló-Pórcel, Blai Bonet…) i generà un peculiar cànon de bellesa: joves de posat lànguid, cara lívida i figura estilitzada.

Tothom sap que Stevenson va viure els seus darrers anys als Mars del Sud, en un intent per millorar la seva salut, i que va morir a Samoa. Però no és de la seva mort del que parla en el bell i trist assaig al que m’he referit, sinó de la d’un poble sencer, els habitants de les Marqueses, a la Polinèsia francesa, on, per cert, també es refugiaren, els seus darrers anys, a la cerca d’un paradís (a Atuona, a l’illa d’Hiva Oa), dos altres cèlebres artistes, Paul Gauguin i, molt després,  Jacques Brel. Sembla que, al segle XVI, la població total d’aquestes illes era prop dels 100.000 habitants, però a començaments del s. XX s’havia reduït a uns 2.000. Actualment, son uns 9.000. Dels pobladors que va conèixer Stevenson diu que “son potser la raça més bella que existeix”, els homes mesuraven en mitjana un metre vuitanta, eren musculosos i àgils, sense greix. Les dones les descriu com més grasses i apagades però tanmateix de bon veure. Gent sana, que s’apartava del cànon romàntic, però Stevenson tenia raons personals per trobar més bellesa en la salut que en la tisi. Jack London, un altre aventurer  i inventor d’aventures literàries, va fotografiar algunes d’aquelles persones de Nuku Hiva el 1896, un parell d’anys després que Stevenson morís a Samoa, deixant-ne un valuós testimoni gràfic.

R. L. Stevenson amb la seva família i la comunitat de Samoans, cap al 1890. Foto: Alfred John Tattersall.

R. L. Stevenson amb la seva família i la comunitat de Samoans, cap al 1890. Foto: Alfred John Tattersall.

Dons bé, Stevenson denuncia, en l’assaig esmentat, que aquella gent tan bella i sana ja no estan sans sinó que estan morint a cabassos. I posa exemples. Quan el bisbe Dordillon arribà a Taihohae, capital de Nuku Hiva, la més gran de les illes Marqueses, hi havia milers d’habitants, però poc després de la mort del bisbe Stanislao Moanatini comptà només vuit supervivents. A la vall d’Hapaa (Stevenson retreu a Melville -H. Melville. 1846. Typee: A Peep at Polynesian Life, llibre que ja vaig esmentar en el meu article Leviatans-  que hagi entès malament el nom i el transcrigui com Harpar), hi havia una tribu de quatre-centes persones quan arribà la verola, que la reduí a un centenar, i sis mesos després aparegué la tisi: al cap de dos anys només un home i una dona van escapar d’aquell lloc.

L’autor escocès descriu el seu viatge a través de Nuku Hiva, d’Anaho a la badia d’Hatiheu entre vestigis de poblats abandonats i làpides que els pocs centenars de supervivents de Taipí no gosen trepitjar. Son gent que veuen l’extinció inevitable de la seva raça. Parla de suïcidis, sap de tres que s’han penjat però la majoria s’enverinen amb fruits de l’eva (no he trobat a quina planta es refereix). Però el que li sembla més greu és la depressió generalitzada i l’acceptació de la fi de la nació. La gent ja no cerca els plaers, ni el ball, i les cançons s’obliden, els joves no les aprenen. S’abandonen les produccions perquè no hi ha successors als qui deixar una terra treballada. I el terror antic dels fantasmes caníbals en què creuen aquella gent s’estén perquè els morts son molts més que els vius. L’assaig acaba amb aquesta frase:

Imagineu com els que queden s’arrauleixen vora les brases del foc de la vida, com els antics indis pell-rojos, sols en la marca fronterera i en la neu, la bondadosa tribu desapareguda, la darrera flama apagant-se, la nit al voltant poblada de llops.

El drama de l’extinció: l’entenem millor quan ens l’expliquen així? Hem assistit i seguim assistint impassibles a l’extinció de cultures i poblacions humanes… Podem esperar sensibilitat per aus, mamífers, peixos o arbres? Va pensar mai el meu admirat Stevenson que altres tísics com ell, sifilítics  i portadors de molt diverses malalties que el precediren havien estat la causa principal de l’extinció de les poblacions nadiues? Probablement, i aquesta idea no el devia ajudar en la seva tristesa.

Maleïts viatgers

Claude Lévy-Strauss comença el seu llibre més famós, Tristes tròpiques (1955), amb aquesta frase: Odio els viatges i els exploradors. Dit per un antropòleg que ha fet molt treball de camp, és una afirmació si més no xocant. Aviat ho comprendrem:

Allò que d’entrada ens mostreu, viatges,  són els nostres residus llençats a la cara de la humanitat. Comprenc llavors la passió, la follia, la mentida de les narracions de viatges. Aporten la il·lusió del que ja no existeix i que encara hauria de ser-hi, per tal que escapem a l’abassegadora  evidència que han passat vint mil anys d’història. Ja no hi ha res a fer: la civilització ja no és aquella flor fràgil que es preservava, que es desenvolupava amb molta feina en alguns racons abrigats d’un camp ric en espècies rústegues, amenaçadores sens dubte per la seva vivacitat, però que també permetien variar i revigoritzar les sements. La humanitat s’instal·la en el monocultiu; es disposa a produir la civilització en massa, com produeix la remolatxa. El seu menú no comportarà més que aquest plat.

Levy-Strauss al 2005. Foto: Michel Ravassard / UNESCO.

Claude Lévy-Strauss al 2005. Foto: Michel Ravassard / UNESCO.

Lévy-Strauss odiava la intrusió, la destrucció de la natura i de les cultures, i l’homogeneïtzació. Sens dubte odiava el turisme. Per l’autor francès, que escrivia això quan la població humana en tot el mon era menys d’un terç de l’actual, la nostra societat pretén ennoblir els primitius i els seus costums i rituals en el mateix moment en que els acaba de destruir, canviant persones i cultura per diapositives en color. Lévy-Strauss fa, amb coneixement de causa, un balanç crític sobre la seva pròpia activitat científica d’antropòleg. En un altre punt, també assenyala un dels espectres que estan en el present i semblen esperar-nos en el futur de l’espècie: el creixement demogràfic genera la temptació de negar a una part de l’espècie la qualitat humana, com va passar a Europa durant una vintena d’anys sota el nazisme, i com ja havia passat mil anys abans a l’Índia, on s’establí el règim de castes.

Roberto Calasso (2018) parla dels humans moderns que han deixat de creure en déus, els que anomena Homo saecularis, i diu que aquest tipus d’humà és, inevitablement, un turista, i no sols quan viatja, ja que el zapping i els links formen una gran part de la seva vida mental. Tanmateix, un sector del turisme sent menyspreu pels turistes, no s’hi identifica i no vol que se’l consideri turista. Calasso creu que aquest sector de l’Homo saecularis ha abolit el sagrat però encara aspira a salvar-se fent el bé i mira de viatjar “educant” els nadius, contribuint a la protecció de les tortugues i fent donacions. Afegeix, més endavant:

El turisme no és un sector en expansió sinó que el món sencer s’ha tornat un sector sotmès al turisme.

Una petita illa en l’Univers

Ara bé, el planeta Terra és una illa molt isolada en la part d’Univers que coneixem poc o molt, una illa única a efectes pràctics, i les pèrdues de biodiversitat hi son notòries. La literatura i el cinema distòpics fa temps que imaginen una Terra devastada, amb una població humana escassa i nòmada. La Terra com a paradís perdut té una de les imatges més poderoses en l’escena final d’El planeta de los simios,  de Frank Schnaffer (1968), basada en la novel·la de Pierre Boulle, quan Nova (Linda Harrisson) alça els ulls i veu l’Estàtua de la Llibertat mig caiguda i enfonsada entre rocs i mar.

La Terra és una petita illa en l'Univers.

La Terra és una petita illa en l’Univers.

George Steiner, en el seu breu però fascinant recull de conferències Nostalgia de lo absoluto (2001), comenta algunes idees de Marx, de Freud i del propi Lévy-Strauss. Quan arriba a aquest, diu que la nostra transició d’un estat natural a un de cultural, que era necessària perquè devia estar impresa en el nostre codi genètic i en el nostre potencial evolutiu, fou també un pas destructiu que ha deixat cicatrius en la nostra psique i en el món orgànic.

L’apropiació prometeica del foc per a les necessitats i desitjos humans codifica el pas catastròfic pel qual l’home adquirí control sobre els factors principals del seu marc biològic.

En efecte, l’apropiació del foc és la premissa del “progrés” sociocultural, però a un cost gran: ens posa en una relació no natural de poder amb l’entorn i amb els nostres propis orígens. Margalef creia tan important l’ús que l’home fa de l’energia exometabòlica, de la que el foc n’és el primer esglaó, que suggerí que la nostra espècie es podria dir Homo energeticus més apropiadament que H. sapiens.

El desenvolupament del llenguatge possibilità el de les regles de parentiu (i per tant l’organització social en famílies), però ens va fer encara més estranys a l’animal que som. Els pobles considerats primitius es divorciaren de la natura, però de manera menys dràstica, i conservaven rituals i tabús per aplacar-la i consolar-la. Entre alguns indis nord-americans, com recorda una escena d’El darrer dels mohicans, la novel·la de Fenimore Cooper de 1826 i el film de Michael Mann de 1992, era obligat demanar perdó a l’animal caçat que havia de servir d’aliment. Això passa en moltes altres cultures. En descobrir aquests “residus de paradís”, amb humans encara amb un fort sentiment de vincle amb el seu entorn, l’home occidental es dedicà a anorrear-los: va matar els humans (de vegades directament, més sovint per la transmissió de malalties, com en el cas relatat per Stevenson), va cremar les selves, va exterminar els animals,

…com a resultat de la conquesta militar, l’explotació econòmica i la imposició de tecnologies uniformes sobre les formes indígenes de vida, 

diu Lévy-Strauss. Fins i tot les intervencions ben intencionades (conversió religiosa, ajuda mèdica, estudis antropològics, defensa de valors naturals), tot ajudà a la destrucció. Lévy-Strauss avisa que, quan els interessos politico-econòmics estan en joc, sigui a Alaska o a Nova Guinea, sempre el cinisme i la destrucció prevaldran. L’antropologia deriva en entropologia, la ciència de l’extinció. L’antropòleg ja només troba vestigis entre la brossa. La seva situació no difereix molt de la de l’ecòleg: quan Harold Mooney va rebre el Premi Internacional Ramon Margalef d’Ecologia al Palau de la Generalitat, li vam sentir explicar-nos que els llocs que ell havia estudiat com exemples d’ecosistemes de tipus mediterrani a Xile i Califòrnia ara ja no es podien  reconèixer, havien estat destruïts, i que li quedava el dubte de si, en lloc d’estudiar-ne les característiques i el funcionament ecològics, no hauria estat millor dedicar-se a la lluita per preservar-los. L’ecòleg sovint fa una mena d’”arqueologia” dels sistemes naturals, n’estudia vestigis.

Però, què ens fa tan destructius? Per descomptat, el nostre domini de les energies externes n’és una de les causes importants. Una altra és que, essent capaços d’adaptar-nos a tants ambients diferents, som arreu i som molts.

Som arreu i som molts.

Som arreu i som molts.

Reptes de futur

La darrera fase fins ara de la revolució tecnològica, la que protagonitzen els ordinadors, internet, i els telèfons mòbils, sembla que neixi sense un gran increment en la disponibilitat d’energia, tot i que en consumeix. Però és l’energia el que ens permet fer coses i totes aquestes tecnologies potencien encara l’ús i abast de l’energia. Si ens mirem les coses amb un mínim de realisme, hem d’admetre que el petroli no té encara substitut, en el sentit que no hi ha res al món que ens doni energia tan barata i fàcil d’usar… I el petroli és finit. Per tant, fora enraonat encarrilar la manera de viure cap a unes disponibilitats molt inferiors d’energia de les actuals. Però això no vol només una conversió tecnològica, sinó també cultural: com i en què treballem i a què dediquem el lleure. El model actual, en que milions de persones viuen amb el nivell de consum occidental i passen les vacances viatjant a llocs remots, és impensable que es pugui extrapolar a un món amb nou mil milions d’habitants. Ni tan sols podem pensar que, en un futur proper, es pugui mantenir aquest consum per una població igual a la que ara se’n beneficia: a menys energia, menys possibilitats de fer i moure’s.

Plataforma de perforació petrolífera.

Plataforma de perforació petrolífera.

Si alguna cosa ens ensenya la història és que els humans s’han disputat violentament els recursos considerats essencials. No és difícil de predir el que ja es comença a veure: tornarem a tenir menys globalització i més conflictes: els diferents Estats voldran garantir els recursos per la via que sigui, i de les guerres econòmiques es passa fàcilment a les militars. El sentiment de frustració pel retrocés del nivell de vida crea les bases per l’èxit de populismes nacionalistes (primer, nosaltres) de caire feixista que ja apareixen arreu. Els sistemes socio-econòmics basats en una despesa energètica altíssima són altíssimament vulnerables i, davant d’un risc de col·lapse, els comportaments socials i polítics incrementaran l’agressivitat. Dirigents com Trump, Putin, Orban, Salvini, Erdogan, Boris Johnson, Bolsonaro i els molts que, des de posicions d’extrema dreta, guanyen terreny a Europa no són una mera coincidència. Son els que diuen que, si no hi ha recursos per a tothom, caldrà espavilar-se a apropiar-se’n i, si cal, eliminar o foragitar la competència.

Set o vuit milers de milions de persones volen el que no poden tenir, mil milions no volen perdre el què tenen, i no acceptaran fàcilment que tot ha estat una festa passatgera, que el petroli la feia possible i que ara se’ns acaba. Hem proliferat com les mosques damunt una tifa de vaca o un cadàver, però ja només queden ossos o restes secs i les multituds que esperaven gaudir de la festa i les que creien que la festa només podia fer-se més i més joiosa comencen a buscar culpables en “els altres”, els que acudeixen als llocs on creuen que encara queda teca. Ens haurem de preguntar ja, amb urgència immediata, com evitarem el xoc, començant per treure’ns dels ulls la bena de que sempre es troben solucions, el mite que el progrés no s’atura mai: potser ara cal pensar en un progrés cap a una altra direcció que no consisteixi en fer més coses i destruir més sinó en reforçar la nostra vida emocional i social (Santiago, 2018).

Manifestació feixista amb simbologia nazi als Estats Units d'América. Foto: Anthony Crider CC BY 2.0.

Manifestació d’ultradreta feixista amb simbologia nazi als Estats Units d’América. Foto: Anthony Crider CC BY 2.0.

Tzvetan Todorov, en el seu llibre sobre L’esperit des lumières (2014),  diu que

Els tradicionals enemics de la Il·lustració, l’obscurantisme, l’autoritat arbitrària i el fanatisme, són com caps d’hidra que rebroten poc després d’haver-los tallat, ja que treuen la seva força de característiques dels humans i de les seves societats que són tan difícils de desarrelar com el desig d’autonomia i de diàleg. Els humans necessiten seguretat i consol tant com llibertat i veritat, prefereixen defensar membres del seu grup que donar suport a valors universals, i el desig de poder, que comporta violència, no és menys característic de l’espècie humana que l’argumentació racional.

De moment, el turisme que Lévy-Strauss blasmava segueix sense adonar-se que té uns efectes ambientals i culturals que convindria moderar. Un exemple gosaria dir que esperpèntic l’hem vist recentment a TV3: un documental sobre Turisme a Txernòbyl. En efecte, el 2019 s’espera duplicar la xifra de visitants a l’àrea d’exclusió establerta després de l’accident de 1985, que el 2018 fou d’uns 50.000. El turisme permet sobreviure al més d’un centenar de persones que hi viuen “clandestinament” i és un negoci per les zones properes. Si ens preguntem què atrau la gent a aquest indret devastat potser se’ns acudirà que pot ser una certa morbositat i també el desig d’haver vist allò que pocs coneixen. Però és possible que aquests turistes concloguin que, bé, d’acord, hi hagué una gran destrucció i molts morts (el nombre total dels que moriren pels efectes de la radiació a mig i llarg termini no es coneix), però ara ja hi ha una vegetació ufanosa i insectes que voleien i persones que fa trenta anys que hi viuen… Sí, el nucli confinat en ciment continuarà actiu els propers 100.000 anys, i caldrà fer nou el sarcòfag abans d’un segle, però ara l’àrea d’exclusió de Txernòbyl és un dels llocs mes “naturals” d’Europa (per l’escassa presència humana, cosa que els propis turistes acabaran per desmentir). Sembla que a Fukushima passa si fa no fa el mateix.

Escola de Pripyat, la població més propera a Txernòbil que acull turistes. Foto: Jorge Franganillo CC BY 2.0.

Escola de Pripyat, la població més propera a Txernòbyl que acull turistes. Foto: Jorge Franganillo CC BY 2.0.

Podem esperar convèncer les masses que cal disminuir els desplaçaments per reduir el nostre impacte global? Aquest exemple i molts més em fan ser escèptic. Podrem fer que s’entengui que no hem de seguir fent guerres pels recursos sinó mirar de gastar-ne menys?

Ja cal que espavilem. Aviat, abans que ens duguin un cop més a l’escorxador.

Retorn al Paradís

Una idea desagradable, la de l’escorxador, estimulada per la fallida dels tractats contra la proliferació nuclear. Més val que parli altre cop del Paradís, les Arcàdies o les Edats d’Or que els homes han imaginat. Els pintors n’han donat moltíssimes versions. En algunes, plantes, animals petits i grans, herbívors i carnívors, apareixen coexistint en perfecta harmonia, cap d’ells té res a témer dels altres. Un refugi de pau. Pura biodiversitat sense ecologia, sense relacions funcionals. Un museu viu. Segons Hesíode (Els treballs i els dies, segle VII o VIII a.C.), al començament dels temps, el que es coneix com l’edat d’or,  els humans vivien en un estat de puresa i absència de conflictes, nus i a l’aire lliure en un clima benèvol i en una terra que els donava menjar sense haver-la de treballar:

Els humans vivien llavors com els déus, el cor lliure de preocupacions, allunyats del treball i del dolor. La trista vellesa no els venia a trobar i, tot i conservant tota la vida la força a peus i mans, gaudien la joia dels àpats a cobert de tots els mals. Morien adormits, vençuts per la són. Tots els bens els pertanyien. El fèrtil camp els oferia espontàniament una alimentació abundosa que consumien a plaer.

Inspirant-se en el mite de l’edat d’or, Virgili va donar una visió idealitzada de l’Arcàdia, que era  un territori pedregós i erm del Peloponès poblat per pastors pobres i incultes, descrivint-lo com un lloc de vegetació exuberant poblada per gent pacífica i feliç. Els artistes del Renaixement, seguint la descripció del poeta llatí, van imaginar l’Arcàdia en un temps remot, una edat d’or, com un regne de gent innocent i bella que vivia en harmonia amb la natura.

Arcàdia feliç. Pintura de Konstantin Makovsky feta cap al 1889-1890.

Arcàdia feliç. Pintura de Konstantin Makovsky feta cap al 1889-1890.

Veiem el comentari de Cioran (Historia y utopia, 1960) sobre el text d’Hesíode:

Aquest retrat de l’edat d’or s’assembla a l’Edèn bíblic. Un i altre son perfectament convencionals: la irrealitat no sabria ser dramàtica. Al menys tenen el mèrit de definir la imatge d’un mon estàtic en el que la identitat no deixa de contemplar-se ella mateixa, on regna l’etern present, temps comú a totes les visions paradisíaques, temps forjat per oposició a la mateixa idea de temps. (…) Si ens haguéssim adherit sense reserves a l’etern present, la història no hauria tingut lloc, o, en tot cas, no hauria estat sinònim de càrrega o suplici. (…) la perspectiva de debatre’ns encara al llarg de segles adquireix proporcions de malson. Les facilitats de l’edat mitològica ens atrauen llavors fins el patiment o, si hem llegit el Gènesi, les divagacions de l’enyorança ens trasplanten a la benaventurada estupidesa del primer jardí, mentre que el nostre esperit evoca els àngels i mira de penetrar el seu secret.

(…) qui aquesta nostàlgia pateix (…) aspira a aquesta edat, no tant per delectar-s’hi com per desaparèixer, per dipositar-hi el pes de la consciència. Si retorna a les fonts dels temps és per trobar el veritable paradís, objecte de les seves enyorances.

Però John Milton, al Paradís perdut, ens adverteix que la innocència, un cop perduda, mai es pot recuperar, i que la foscor, un cop vista, mai es pot perdre. No hi ha dons esperança? No pas en Rousseau i el seu mític bon salvatge que mai ha existit, ni en la igualment mítica Arcàdia inventada per Virgili. No hi ha paradisos en aquesta vida (i per això tants humans de tantes cultures diferents, entre els quals no em compto, confien en que n’hi hagi a l’altra banda de la mort). Però hi ha camins per exercir la llibertat: tots passen per la consciència de la necessitat. Slavoj Zizek (2017) ens ho explica de manera ben clara:

El conflicte entre el capitalisme i l’ecologia pot semblar un conflicte típic entre els interessos egoistes-utilitaris patològics i la preocupació ètica pel bé comú de la humanitat. Si profunditzem, resulta immediatament clar que la situació és exactament l’oposada: són  les nostres preocupacions ecològiques les que estan basades en el sentit utilitari de la supervivència; simplement representen l’interès propi il·lustrat, en el seu punt més àlgid pel què fa a l’interès per les generacions futures en contra del nostre immediat futur. La noció espiritual New Age d’allò sagrat de la vida com a tal, del dret de l’ambient a la seva preservació, etc., no juga cap paper necessari en la nostra consciència ecològica. Si busquem la dimensió ètica en tot aquest afer, la trobarem en el compromís incondicional del capitalisme amb la seva pròpia continua reproducció expansiva: un capitalista que es dedica incondicionalment a l’impuls auto-expansiu capitalista esta efectivament disposat a posar-ho tot, inclosa la supervivència de la humanitat, en joc, no pas per qualsevol guany o objectiu “patològic”, sinó sols pel bé de la reproducció del sistema com a fi en sí mateix. Fiat profitus pereat mundus (deixem que es facin els beneficis, encara que el mon s’acabi) és el que suposem que constitueix el seu lema. Aquest lema ètic és, per suposat, estrany o potser directament malvat.

Zizek compara aquesta ètica capitalista amb l’ètica que fa que es sacrifiquin moltes vides per la “pàtria” en conflictes bèl·lics. Entenc que, mitjançant la consciència de la necessitat, és possible alliberar-se de la maldat que suposa considerar com “dany col·lateral” la destrucció de l’entorn per mantenir l’objectiu suprem de la reproducció del capitalisme. L’ecologisme hauria de deixar enrere els voluntarismes i activismes de base ideològica i centrar-se en la consciència de la necessitat.

Slavoj Žižek el 2015. Foto: Amrei-Marie CC BY-SA 4.0.

Slavoj Žižek el 2015. Foto: Amrei-Marie CC BY-SA 4.0.

Fa una colla d’anys, Josep Maria Espinàs va escriure un llibre que es deia L’ecologisme és un egoisme. No era un bon llibre en la seva argumentació, ja que l’autor ignorava molts aspectes rellevants de la situació de l’home en la natura. Jo li vaig fer una crítica, potser massa dura, en una presentació que va fer a l’Autònoma i Ramon Folch també va escriure un article molt crític a El Periódico. Però tanmateix el títol d’Espinàs era encertat, avui li podríem respondre que, en efecte, si l’ecologisme no és un egoisme ho hauria de ser.

Referències

Calasso, R. 2018. La actualidad innombrable. Anagrama. Barcelona, 173 pp.

Calvino, I. 1995. Por qué leer a los clásicos. Ed. Tusquets, Barcelona, 278  pp.

Cioran, E.M. 1960. Historia y utopia. http://crimideia.com.br/blog/wp-content/uploads/2010/02/emil-cioran-historia-y-utopc3ada28196029.pdf

Lévy-Strauss, C. 1955. Tristes tropiques. Librairie Plon, Paris.

MacArthur, R., E.O. Wilson. Teoria de la biogeografia insular. (original anglès de 1967 publicat per Princeton Univ. Press; ed. en català, a ed. Moll Ciutat de Mallorca, 1983).

Santiago Muiño, E. 2018. De nuevo estamos todos en peligro: el petròleo como eslabón más dèbil de la cadena neoliberal. A E. Santiago, Y. Herrero i J. Riechmann, Petróleo, Arcadia i MACBA, Barcelona, pp. 15-75

Steiner, G. 2001. Nostalgia de lo absoluto. Siruela, Madrid (original de 1974).

Todorov, T. 2014. El espíritu de la Ilustración. Galaxia Gutemberg S.L., Barcelona. (original, L’esprit des Lumières, 2006, Robert Laffont-Susana Lea Associates). 149 pp.ç

Wilson, E.O., D. Simberloff. 1969. Experimental Zoogeography of Islands: Defaunation and Monitoring Techniques. Ecology 50(2):267-278, DOI: 10.2307/1934855

Zizek, S. 2017. Lecciones del “Airepocalipsis”. Sobre el problema del smog en China y la crisis ecològica. Publ. original a In these times.

https://www.museoreinasofia.es/sites/default/files/actividades/programas/sinopsis_zizek.pdf

, , , , ,

Jaume Terradas
Professor emèrit d’Ecologia de la UAB. Investigador del CREAF en temes d’ecologia de la vegetació. També ha treballat en educació ambiental. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Articles relacionats
El sermó dels avions
8 de juliol 2019Jaume Terradas
,
Per tenir cura del bosc cal tallar arbres
28 de juny 2019J.Luis Ordóñez
,
Nunc incrementa lente exeunt, festinatur in damnum
12 de juny 2019Francisco Lloret
,
Leviatans, ecologia i poder
14 de maig 2019Jaume Terradas
Infraestructures al servei de qui? Reflexions sobre els trens
18 de març 2019Jaume Terradas

Follow CREAF on: