Pastors d’arbres

14 d'octubre 2017

Hi ha arbres gegants, com cedres i sequoies, que són un exemple de gran longevitat i les seves poblacions depenen molt més de tendències que no pas d’episodis traumàtics concrets. El canvi climàtic i les pressions humanes poden dificultar la seva supervivència.

FL07_CAT_Pastors_Arbres

Per a Enric.

Al circ de Jaffar, a l’Alt Atles, els monumentals cedres es retallen al cel mostrant els monyons de les seves branques podades, mentre una reduïda coberta de fulles permet l’arbre sobreviure (veure Fotografia 1). Són arbres centenaris, que han estat periòdicament podats pels pastors per proporcionar aliment als seus ramats. Els pastors transhumants pugen pel tronc —es veuen les osques que els ajuden a ascendir— i deixen caure a terra les branques tallades per oferir un suplement a l’escassa herba i les alzines rosegades, que formen un estrat a gran distància per sota del dosser de cedres. No són rars els arbres que moren com a resultat d’aquest règim de podes, combinat amb una sequera que ja es perllonga des de fa dècades. Hi ha espècies d’arbres molt longeus, com els cedres, que costa que morin, tret que pateixin un trauma —una allau, un llamp, una tempesta de vent, un incendi— o l’atac d’alguna plaga d’insecte o d’algun patogen. Quant més haurien pogut viure aquests cedres si no haguessin estat sistemàticament tallats des de fa segles? Encara que l’activitat ramadera és molt antiga, segurament ha arribat al seu màxim bastant recentment, des de fa uns 1.200 anys, a partir de l’arribada de les tribus àrabs amb l’hègira.

A les muntanyes Inyo de l’interior de Califòrnia, sota un clima desèrtic i fred, creixen els arbres més vells del món. Són exemplars de Pinus longaeva (Great Basin Bristlecone pine), alguns dels quals s’han datat de fa 4.900 anys a partir dels seus anells de creixement (veure Fotografia 2). Els científics atribueixen tal longevitat a l’absència d’incendis degut a la falta de combustible i a les baixes temperatures hivernals que limiten el desenvolupament de les plagues. Més a l’oest, a Sierra Nevada creixen les gegantines sequoies, datades de fa 3.000 anys (veure Fotografia 3). Els humans hem necessitat unes 500 generacions per transitar des de l’última glaciació fins als nostres dies. Les sequoies només han vist succeir-se cinc generacions des que els gels cobrien les muntanyes.

Els boscos de sequoies són un patrimoni que volem conservar i per això els gestors fa temps que les observen i estudien. Saben que perquè emergeixin noves plàntules les pinyes caigudes s’han d’obrir a la calor dels incendis de superfície, poc intensos, que també fan desaparèixer la fullaraca del terra. Però què representa un esdeveniment anual de reclutament de noves plàntules en una espècie que viu mil·lennis? La vida dels humans és molt més curta que la de les sequoies i ens costa posar-nos al seu lloc. Volem comprendre la vida d’aquests arbres amb les nostres cadències d’anys o decennis, però això és segurament inadequat. Potser els científics forestals que estudien aquestes espècies haurien de mirar escales temporals més àmplies, de segles, com les que solen utilitzar els paleoecòlegs quan analitzen registres pol·línics o sedimentaris. Això implica ampliar els intervals en els que s’obtenen les mitjanes o focalitzar-se en moments particulars on s’acceleren els esdeveniments.

alt atles

Fotografia 1. Bosc de Cedrus atlantica amb alzines de l’Alt Atlas sotmès a una intensa poda de les seves branques per proveir d’aliment al ramat. Autor: Francisco Lloret

Podem preguntar-nos com veuen aquests arbres el canvi climàtic quan un únic individu ha experimentat nombroses fluctuacions climàtiques al llarg de la seva vida. Potser es tracti d’una més, o potser aquest canvi va massa ràpid per al que estan acostumats. Per afrontar aquesta qüestió hem de recordar que el destí de les poblacions el determinen tres fases: l’establiment de les plantes, el seu creixement i la seva mort. En espècies de vida curta, les taxes anuals d’aquestes fases són importants per determinar la disminució, persistència o augment de les seves poblacions. Però en espècies longeves els canvis d’un any a l’altre són menys rellevants i hem de fixar-nos en les tendències.

Per exemple, l’any 2014 es va produir una defoliació massiva a les sequoies californianes com a conseqüència d’una sequera sense precedents. En altres espècies l’episodi segurament hagués causat una important mortalitat d’arbres, particularment si hagués coincidit amb altres agents agressius —com va ser el cas de Pinus edulis a Nou Mèxic i Arizona durant els anys 2001-2007, quan la sequera es va combinar amb la infecció per escarabats perforadors. Però en el cas de les sequoies, pocs arbres van morir i molts altres es van recuperar posteriorment. Per tant, perquè hi hagi canvis significatius en les poblacions d’aquestes espècies longeves necessitem que els episodis traumàtics es repeteixin al llarg del temps.

És el que va passar als cedres de l’Atles quan van experimentar podes continuades al llarg de la seva vida. De fet, tal com apunten els models climàtics, el canvi climàtic estaria ja exposant aquestes espècies longeves a episodis de sequera extrema crònics. També és important veure el que passa en moments clau, com després d’un incendi quan es produeix l’establiment de nous individus. Científics nord-americans estan trobant que en els últims decennis l’establiment de noves plantes de coníferes després d’incendis a les muntanyes Rocalloses d’Amèrica del Nord està disminuint, molt probablement a causa de l’augment de l’aridesa associada al canvi climàtic. Aquest exemple il·lustra també que la combinació de diferents situacions extremes, com els incendis i la sequera, que afecten a processos demogràfics clau, com la mortalitat i l’establiment, pot provocar canvis ràpids —és a dir, una pèrdua de resiliència— que seria més difícil d’una altra manera.

Fotografia 2. Exemplars de Pinus longaeva de l’oest d’Amèrica del Nord amb milers d’anys d’edat.

Fotografia 2. Exemplars de Pinus longaeva de l’oest d’Amèrica del Nord amb milers d’anys d’edat. Autor: Francisco Lloret

Però per sota de les sequoies que es destaquen cap al cel, trobem altres espècies d’arbres i arbustos de menor port i amb una menor longevitat. El seu creixement està condicionat pels recursos que els gegants els deixen. No obstant això, la dinàmica de les seves poblacions —mort, reclutament— sembla regir-se per ritmes diferents del de les sequoies. És com si les sequoies i la vegetació amb la qual conviu estiguin descompassades, cadascuna al seu ritme. Intuïtivament podem entendre que la persistència de les poblacions es produirà si en el temps aproximat d’una generació les morts queden compensades per l’establiment de noves plantes que creixen fins arribar a adults. Evidentment, a partir d’aquest model senzill, les coses es poden complicar bastant i la variabilitat entre espècies és molt gran. En tot cas, aquesta convivència d’espècies amb diferents ritmes demogràfics ens mostra que no hi ha una única solució ecològica a unes mateixes condicions del medi. També ens indica que la longevitat de les espècies és una forma d’adaptar-se als canvis temporals del medi. Mentre sobrevius, esperes que vinguin temps millors. Els animals es poden moure buscant millors condicions; les plantes, que amb prou feines poden explorar uns metres al seu voltant, juguen amb el seu cicle demogràfic —també anomenat cicle de vida.

Potser el cas més conegut de tipologia demogràfica és el que van proposar MacArthur i Wilson el 1967, completat per Pianka el 1970. Aquests autors van descriure un ventall de possibilitats, que van des d’espècies en que la selecció natural hauria afavorit taxes de creixement demogràfiques altes associades a un alt esforç reproductiu (selecció per la r, corresponent a la taxa màxima de creixement poblacional), fins a espècies amb taxa de creixement baixes, però capaces d’acumular mida i acaparar recursos al llarg d’una vida llarga (selecció per la K, corresponent a la capacitat de càrrega poblacional, que indicaria unes altes densitats d’individus, explotant al màxim els recursos disponibles).

La longevitat dels arbres ens meravella. Però veiem que les solucions biològiques als reptes del medi són múltiples i sovint coexisteixen —moltes vegades és més útil pensar per què una espècie no es troba en un lloc que cavil·lar les raons per les que és allà. Aquesta multiplicitat de solucions permet mantenir el funcionament de l’ecosistema, el qual per naturalesa és canviant. També ajuda a refer aquesta funcionalitat després d’una alteració profunda, tal com descriu el concepte de resiliència. Així, el que es perd amb la mort sobtada d’espècies longeves es recuperaria aviat gràcies a les espècies de creixement ràpid.

Fotografia 3. Bosc de sequoies (Sequoiodendron giganteum) de Califòrnia dominat per gegants mil·lenaris.

Fotografia 3. Bosc de sequoies (Sequoiodendron giganteum) de Califòrnia dominat per gegants mil·lenaris. Autor: Francisco Lloret

Alguns ecòlegs pensen que és poc rellevant quines espècies es trobin en un ecosistema per explicar els seus balanços d’aigua, energia o nutrients. L’important seria la seva manera de funcionar, no la seva identitat. Potser tinguin una part de raó, però sovint les espècies presenten combinacions úniques de característiques funcionals que no es poden separar. Espècies que aparentment exerceixen una funció similar, juguen papers diferents en una altra funció. Això pot ser important per a la resiliència de l’ecosistema, perquè la recuperació de les diferents funcionalitats pot dependre de les espècies involucrades, i de com es compensen les seves taxes demogràfiques —com la mortalitat i l’establiment— al llarg del temps.

Lindenmayer i Laurance han posat recentment en valor a aquests gegants —ells en diuen ‘Large Old Trees‘, LOT—, assenyalant les dificultats de conservar-los a causa de les seves baixes densitats i als seus lents ritmes vitals. Per això, hauríem d’aprendre dels “ents“, pastors d’arbres, de l’obra de Tolkien, que van saber adaptar-se a aquests ritmes i així persistir amb ells.

, , , , , , , , , ,

Francisco Lloret
Professor d’Ecologia de la UAB. Investigador del CREAF en temes d’ecologia de la vegetació i canvi global. President de l’Asociación Española de Ecología Terrestre.
Articles relacionats
Com és que hi ha tantes plantes?
1 de desembre 2017Jaume Terradas
El cas del declivi de la megafauna global
23 de novembre 2017CREAF
, ,
“Invertim molt més temps en les publicacions científiques que en fer la ciència accessible”
31 d'octubre 2017Verónica Couto Antelo
L’Ecologia Profunda
2 d'octubre 2017Jaume Terradas
Incendis forestals: aprenent de la bèstia
11 d'agost 2017Francisco Lloret

Follow CREAF on: