,

Pensament sostenibilista

31 de juliol 2017

En aquesta entrada abans de vacances, en Jaume Terradas reflexiona i recomana el llibre Ambient, Territori i Paisatge: Valors i Valoracions, de Ramon Folch i Josepa Bru.

LlibreFolchBru

Ambient, territori i paisatge: valors i valoracions és el títol del llibre que han publicat recentment el socioecòleg Ramon Folch i la geògrafa Josepa Bru. Es tracta d’un intent valent d’enfrontar-se al confús panorama de conceptes en que es mouen els que tracten, des d’un o altre punt de vista, la ‘qüestió ambiental’. L’objectiu, declarat ja en el títol, és parlar de valors i valoracions. Posen així els autors el dit a la nafra. Al meu darrer article sobre Les arrels del cel deia que hi ha dues visions predominants, la dels que defensen una ecologia reformista que insisteix en valorar patrimoni i serveis naturals de manera quantificada, per tal de poder incloure’ls en la comptabilitat de cada projecte d’actuació i, d’altra banda, la dels que parteixen d’un plantejament ètic radical (per simplificar, en vaig dir ecologia profunda, tot i que aquest corrent filosòfic sembla haver passat de moda: es tracta en tot cas de posar per davant els valors, com ho fan la majoria de moviments ecologistes). Amb aquesta classificació binària grollera (en realitat, hi ha un gran embolic de punts de vista i maneres d’actuar), pretenia separar els qui creuen que el nostre model econòmic s’ha de corregir amb aportacions tecnològiques i metodològiques i els que creuen que s’ha de canviar de dalt a baix (en quina direcció, ja és una qüestió diferent i hi ha més proclames que programes). Dons bé, els autors pretenen demostrar que pensar en valors o en valoracions no implica visions incompatibles. Per fer-ho, parteixen d’una genealogia dels conceptes bàsics des del Renaixement a l’actualitat. Com que avui cadascú entén coses diferents per mots com ambient, territori o paisatge, aquesta tasca és certament necessària.

catena

Els paisatges molt sovint s’han representat amb esquemes en forma de catenes. A) Vegetació d’una duna estabilitzada a Doñana: es veuen canvis en les comunitats relacionats amb la topografia. B) Tall esquemàtic d’un corral típic a Doñana i les dunes que el limiten i avancen a mesura que sepulten els pins. Font: Ecología de la Vegetación (Jaume Terradas, Editorial Omega, 2001)

Amb aquesta classificació binària grollera (...), pretenia separar els qui creuen que el nostre model econòmic s’ha de corregir amb aportacions tecnològiques i metodològiques i els que creuen que s’ha de canviar de dalt a baix (en quina direcció, ja és una qüestió diferent i hi ha més proclames que programes).

En ciència és habitual emprar paraules d’ús comú com ‘força’ o ‘energia’, i en l’ús científic aquests conceptes estan ben definits i se sap com mesurar-los. Però molta pseudomedicina i algunes creences empren el terme ‘energia’ d’una manera més aviat mística que no té res a veure amb la precisió de la física. Aquesta és la gran dificultat amb què s’enfronta el llibre. Ens explica la diferència entre ambient, territori i paisatge, entre preservacionisme, conservacionisme i ambientalisme, etc., d’una manera intel·ligible i que podria servir de base per un desenvolupament interdisciplinari que entengués realment com tenir compte dels valors i també com fer les valoracions. Naturalment, el camí segueix ple de dificultats. Els físics saben com i en quines unitats mesurar l’energia, però l’ambient, el territori i el paisatge designen complexitats extraordinàries…

El territori, que és, segons els autors, un “fragment de superfície planetària configurat d’una determinada manera i administrat per una col·lectivitat humana concreta”.

La matriu biofísica l’hem modificat els humans per fer-ne, ens diuen Folch i Bru, una ‘matriu ambiental’ de manera oportunista, sense un pla preconcebut ni un coneixement apropiat. L’apropiació antròpica de l’entorn conforma el territori, que és, segons els autors, un “fragment de superfície planetària configurat d’una determinada manera i administrat per una col·lectivitat humana concreta”. Aquesta definició em genera un dubte, tot i que cada cop més certa: queden territoris com l’Antàrtida en que el paper dels humans és encara limitat però en diem territoris. I els altres, si no eren territoris abans de l’apropiació humana, llavors què eren? Dir-ne matrius biofísiques pot ser millor però dubto que es faci d’ús habitual.

Richard T.T. Forman

Richard Forman, impulsor de l’ecologia del paisatge. Font: Agencia SINC

Problemes semblants apareixen en parlar de paisatge. Els autors consideren que “el territori és un sistema i el paisatge un algorisme, l’aspecte del territori, la façana de la realitat”. De vegades sembla que sostinguin la idea, molt en la tradició de les ciències socials,  que “el paisatge no existeix si ningú no el percep”. Fora una mica com dir que els estels no existeixen si ningú els mira. Per nosaltres, tot passa òbviament per la cultura, però no hi ha un risc de caure així en un solipsisme d’espècie? És evident que les coses tenen els noms que els hi hem posat a partir d’un cert moment històric, abans potser hi eren però ningú no les anomenava. Trobo natural parlar de territoris i paisatges del Carbonífer, quan encara no hi havia humans ni apropiació i fora feixuc parlar de la matriu biofísica del Carbonífer. Això és només una prova de la dificultat del tema. La relativa incapacitat de l’ecologia per incloure els aspectes socials (tanmateix, hi ha l’agroecologia, l’ecologia urbana, l’escola de H.T. Odum) explica el neguit per reconèixer la presència activa humana arreu (els autors admeten que, de la mateixa manera, els científics socials no han d’oblidar la matriu biofísica). En tot cas, afirmen amb raó que la reconstrucció de la matriu ambiental “és un objectiu sostenibilista”. Es tracta d’inserir les societats en la Biosfera per una construcció sostenible d’ambient i territoris. En ecologia diríem que hauríem de construir el nínxol de la nostra espècie de manera sostenible.

Es tracta d’inserir les societats en la Biosfera per una construcció sostenible d’ambient i territoris. En ecologia diríem que hauríem de construir el nínxol de la nostra espècie de manera sostenible.

És molt interessant el tractament que fa el llibre de  la idea de natura i del pensament de Buffon, Goethe, Humboldt i Darwin. L’absència del paisatge en l’ecologia que critiquen els autors es produeix sobretot a partir dels 1980, quan es fa una critica de l’holisme de l’ecologia dels Hutchinson, Odum, Margalef, etc. i s’imposen aproximacions més reduccionistes. És cert que els models matemàtics emprats des dels anys vint (Volterra i Lotka, etc.) no tenen dimensió espacial (a això es referia Margalef quan deia que fan ballar els ecosistemes en la punta d’una agulla, a la manca de dimensió espacial) i que el paisatge no s’esmenta sovint ni és objectiu d’estudi directe en el període que va des de la geobotànica de la primera meitat de segle XX fins l’aparició tardana de l’ecologia del paisatge de Richard Forman. Però també és cert que es va desenvolupar el concepte d’ecosistema-conca, que es feia ús habitual de transsectes seguint catenes en molts estudis de diversitat, i que s’estudiaven la distribució de tipus biològics o l’ecofisiologia comparada, temes que tenen una base en el paisatge: una cosa són els models matemàtics i una de diferent el estudis de camp que sempre han considerat l’espai però potser no el paisatge.

MosaicoTerritorialllibre

Portada del llibre resultat de l’informe que va fer Richard Forman per encàrrec de Barcelona Regional.

Els autors fan la mateixa acusació d’ignorar el paisatge a l’educació ambiental, i no sé si és justa. L’educació ambiental és un fenomen tan poc estructurat que caldria un estudi estadístic per veure si tenen raó. Quan més m’hi vaig dedicar, als 1970-80, diria que el paisatge hi era molt present (és un tema que ens interessava tant a F.G. Bernáldez, a qui els autors dediquen el llibre, com a mi, i també a altres col·legues). Altra cosa és que l’educació ambiental no hagi assolit els objectius que es proposava (Terradas 2017).

El llibre és una contribució important que ajudarà a il·luminar el laberint polisèmic que dificulta avui el progrés cap a la sostenibilitat: per bé que quedi molt per fer i per parlar, obre camí. Una obra que no puc sinó recomanar.

La vocació d’interactuar amb altres disciplines per passar del mer diagnòstic a una projectació sostenibilista és un aspecte essencial de la proposta del llibre que queda fermament expressada en el darrer capítol: cal aprendre a defensar els valors i a valorar patrimoni i funcions. La proposta és intel·lectualment potent, com no podia ser altrament venint de qui ve, i per això mateix arriscada en un entorn cultural mediocre en el que controvèrsies filosòfiques i científiques que han tingut ressò a Estats Units i part d’Europa passen sovint desapercebudes. En resum, el llibre és una contribució important que ajudarà a il·luminar el laberint polisèmic que dificulta avui el progrés cap a la sostenibilitat: per bé que quedi molt per fer i per parlar, obre camí. Una obra que no puc sinó recomanar.   Folch, R., J. Bru. (2017). Ambient, territori, paisatge: Valors i valoracions. Col·lecció Observacio dels Valors, Fundació Carulla. Ed. Barcino, Barcelona, 226 pp. Terradas, J. (2017). Educació ambiental: D’on venim, cap on anem? Una visió personal. A Educació ambiental: d’on venim, cap on anem? Col·lecció Estudis, sèrie Medi Ambient, pp. 15-52, Diputació de Barcelona, amb traduccions al castellà i l’anglès. Barcelona, 559 pp.

, , , ,

Jaume Terradas
Professor emèrit d’Ecologia de la UAB. Investigador del CREAF en temes d’ecologia de la vegetació. També ha treballat en educació ambiental. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Articles relacionats
Pastors d’arbres
14 d'octubre 2017Francisco Lloret
L’Ecologia Profunda
2 d'octubre 2017Jaume Terradas
Incendis forestals: aprenent de la bèstia
11 d'agost 2017Francisco Lloret
Les arrels del cel: literatura i ecologia
26 de juny 2017Jaume Terradas
En record de Maria Rosa Miracle
23 de juny 2017Jaume Terradas

Follow CREAF on: