Pseûdos: sobre veritat i engany en la natura i la cultura

25 de gener 2021

El mot grec pseûdos vol dir mentida, però també error, cosa inventada que no correspon a la veritat i, fins i tot, ficció. D’això tracta aquest assaig. I partiré d’una afirmació, la mentida, l’engany, és una estratègia habitual en la natura que els humans practiquem amb assiduïtat; Lévy-Strauss (1976) assegura que els humans es menteixen els uns als altres i es menteixen a ells mateixos. Encara que no ho hagués dit ell, també ho sabríem, perquè tots ho hem experimentat.

La mentida és una estratègia que els humans practiquem amb assiduïtat. Foto: J.Luis Ordóñez.

La mentida és una estratègia que els humans practiquem amb assiduïtat. Foto: J.Luis Ordóñez.

La verdad es una doncella tan vergonzosa cuanto hermosa, y por esto anda siempre tapada.
Baltasar Gracián

La veritat sobreviu enmig de la decepció.
Friedrich von Schiller

Tinc la impressió de moure’m en un món de fantasmes i em veig a mi mateix com l’ombra d’un somni.
Alfred Lord Tennyson, The Princess

Governar és fer creure.
Nicolau Maquiavel

Una característica que presenten els animals més intel·ligents i, més que cap altre, els humans, és la capacitat per anticipar l’acció d’altres individus. En el joc mortal entre depredador i presa, cadascun ha de mirar d’endevinar quin serà el següent moviment de l’altre. Un error pot suposar la mort o quedar-se sense menjar, així que es tracta d’una capacitat molt important en la supervivència i, per tant, objecte de selecció natural. També ho és per a la cooperació en els organismes socials i no diguem per a l’aparellament reproductiu. Qualsevol que hagi tingut o observat un gos sap que els gossos s’anticipen molt sovint a determinades accions dels seus amos.

La forma més elemental d’anticipació és que s’estableixi una associació entre dos fets que se solen donar l’un rere l’altre. Quan movem amb un dit la superfície de l’aigua de la nostra peixera, els peixos pugen perquè esperen que d’immediat els tiraran menjar. Han associat el fet que es mogui l’aigua, o es projecti una ombra, amb la caiguda del mannà, i conserven, en la seva escassa memòria de peixos, aquesta associació. Però de l’associació simple podem passar a comportaments molt més complexos. Una gasela observarà un lleó proper amb total atenció, mirant d’endevinar, per un moviment ínfim o per una tensió en la musculatura de les potes, quan el lleó està a punt de saltar. Els micos poden amagar els fruits que han trobat perquè preveuen que els altres miraran de prendre’ls-hi o de demanar-ne una part. La seva capacitat d’observació, imitació, anticipació i memòria els permet aprendre, entre moltes coses, quines seran les reaccions previsibles d’un altre individu, ja que es posen “en la ment” de l’altre. Quan s’espera una determinada reacció, hi ha diverses possibilitats: fugir-ne o atacar-lo no són les úniques. Amagar un objecte perquè no el robin n’és una, però els simis també aprenen a enganyar, a despistar l’altre fent-li creure que han amagat el seu tresor en un lloc i fer-ho en un altre. També els generals procuren enganyar l’enemic sobre el sentit de les maniobres pròpies. De les maniobres de seducció, que sempre impliquen anticipació de les reaccions de l’altre, i dels triangles amorosos en què els jocs d’endevinar i despistar són constants, en neix molta literatura, teatre i cinema.

Els grans simis amaguen sovint peces de fruita perquè no les hi robin. Foto: Susanne Jutzeler a Pixabay.

Els grans simis amaguen sovint peces de fruita perquè no les hi robin. Foto: Susanne Jutzeler a Pixabay.

L’engany com a estratègia de supervivència a la natura

L’engany és omnipresent en el món viu. És fonamental per a moltes activitats. Les plantes el practiquen de molt diverses maneres. Les flors són sovint vistoses i oloroses per fer que els insectes o altres animals hi vagin a buscar el nèctar i en surtin carregats de pol·len amb el que fecundaran altres plantes. Hi ha un intercanvi de serveis, les plantes gratifiquen l’insecte amb el nèctar. Tenim casos més sofisticats: hi ha orquídies en les que la flor imita una abella. Aquí l’insecte s’acosta, no per menjar, sinó per copular amb la suposada parella, i recull el pol·len a canvi de res (o d’un moment de “desig”, d‘excitació). Les plantes carnívores preparen complicades trampes per atraure i retenir les preses. N’hi ha que desprenen una olor molt forta, per nosaltres desagradable, que atrau les mosques que s’alimenten de carronya. Algunes d’aquestes flors són enormes i, en l’interior, generen calor que també atrau les mosques, les quals hi queden atrapades i son digerides. O sigui que les plantes enganyen per obtenir serveis o per menjar. Fins i tot els microbis, virus inclosos, empren trucs químics per enganyar les defenses dels hostes.

El disseny floral de l’orquídia Ophrys apifera atrau els seus pol•linitzadors per similitud amb una parella sexual. Foto: Rémi Abel a Flickr.

El disseny floral de l’orquídia Ophrys apifera atrau els seus pol·linitzadors per similitud amb una parella sexual. Foto: Rémi Abel a Flickr.

En el món animal, els enganys són encara més impressionants. Un d’ells és el mimetisme: que una espècie adquireixi evolutivament unes pautes de color i forma molt semblants a una altra. N’hi ha diversos tipus, l’objectiu pot ser repartir els impactes de la depredació amb l’espècie imitada o, si aquesta és una espècie ben defensada (perquè produeix algun verí, per exemple, o perquè té un gust molt desagradable), per dissuadir els depredadors de l’atac. L’espècie imitadora no gasta energia en produir toxines o altres substàncies per defensar-se, en té prou fent-se passar per l’altra espècie. Hi ha moltíssims exemples de mimetisme, des de papallones a serps. Ve a ser com la gent que posa a la porta un distintiu d’alarma sense tenir-la instal·lada. La limitació és que, si hi ha massa imitadors, el truc deixa de funcionar.

La coloració de l’arna Sesia apiformis, semblant a  una vespa, redueix el risc a que se la mengin. Foto: J.Luis Ordóñez.

La coloració de l’arna Sesia apiformis, semblant a una vespa, redueix el risc a ser depredada. Foto: J.Luis Ordóñez.

De vegades, el mimetisme no és amb una altra espècie, sinó amb elements de l’entorn. Hi ha insectes que semblen branques, insectes i granotes que semblen fulles, cavallets de mar que semblen flocs d’algues i un llarguíssim etcètera. En podem dir camuflatge i el pot emprar la presa per passar desapercebuda o el depredador per romandre a l’aguait. Entre els pregadéus (insectes del gènere Mantis), depredadors, hi ha magnífics exemples de camuflatge com a branques, fulles, pètals o flors senceres. En el món vegetal també hi ha mimetisme. Moltes espècies de males herbes tenen llavors que han evolucionat fins confondre’s amb les de plantes de conreu, així que el pagès escampa les llavors que li interessen i, sense voler, les que després li faran nosa. Es podrien fer llibres amb milers de fotografies de casos d’allò més sorprenents. Molts peixos tenen la panxa clara i el dors fosc perquè això és avantatjós per no ser tan visibles des de baix contra la llum del cel i des de dalt contra la foscor del fons. Entre els mamífers, les perdius, llebres, guineus i ossos àrtics són blancs perquè així són menys visibles en la neu o el glaç. Els lleopards, jaguars i tigres tenen coloracions de camuflatge en l’interior dels boscos, on hi ha taques de llum i ombra del pas dels raigs solars entre les fulles dels arbres. Recordo la meva sorpresa quan, mentre observava les glàndules d’una  lleterassa, vaig veure com una d’elles marxava caminant: era un aràcnid d’aspecte idèntic al de les glàndules i que es posava entre elles!

Alguns cavallets de mar es mimetitzen amb altres els organismes. Vídeo: Kqued.org.

Moltes serps tenen colors de camuflatge, però entre els animals verinosos (i imitadors) sovint l’estratègia és l’oposada, tenen coloracions molt vistoses, dites aposemàtiques, que són l’avís a depredadors: diuen “no m’ataquis, sóc perillós”, cosa avantatjosa perquè el depredador pot morir pel verí però la presa també durant l’atac… Entre els humans, els soldats es camuflen amb uniformes blancs per actuar en llocs nevats i amb cascs i roba verdosos i amb taques per a la guerra al bosc; per accions nocturnes, és lògic emprar roba negra i enfosquir-se la cara. Però en les desfilades s’empren uniformes i plomalls de colors vistosos i als saraus es duen vestits esplèndids per cridar l’atenció i marcar jerarquia, igual que molts animals durant el període de zel mostren coloracions que són senyals per mostrar la disposició a aparellar-se i la força. Els humans ens ajudem de la cosmètica i el vestuari (de vegades molt inflat, d’altres reduït a un estratègic mínim) per ser més atractius o plasmar la nostra jerarquia (religiosa, militar, acadèmica, política, econòmica, etc.). Fellini va fer un sarcàstic retrat de la vanitat eclesiàstica en la cèlebre desfilada de models clericals de Roma (1972).

Fotograma de la pel·lícula "Roma" (1972) de Federico Fellini.

Fotograma de la pel·lícula “Roma” (1972) de Federico Fellini.

L’engany arriba a extrems molt notables. Un cuc trematode, la cercària gegant, en estat larvari té l’aspecte i els moviments d’una larva de mosquit. Els peixos se l’empassen i adquireixen el paràsit. Un altre trematode (Leucocloridium macrostomum) passa una fase de la vida com esporozou mòbil, paràsit d’un cargol del gènere Succinea: s’estableix a l’extrem de les antenes del cargol, que s’inflen i mostren ratlles transversals fosques i clares. Això crida l’atenció dels ocells, que prenen les antenes per erugues i les donen als pollets. Els paràsits es desenvolupen dins dels ocells i fan ous que són expulsats amb els excrements i tornaran a ser menjats pels cargols… El rap sol reposar en el fons marins, mig enfonsat en la sorra. Per damunt de la mandíbula superior té una mena d’excrescència com un peduncle que s’aprima i doblega, i acaba en un òrgan que recorda un peixet.  El rap espera que un peix s’acosti a menjar-se el “peixet” per obrir l’enorme boca i absorbir l’incaut. Tots els peixos damunt la pell tenen epiparàsits, com petits crancs o microbis, i trossos de pell despresa o restes de menjar, i hi ha peixos netejadors, especialment els làbrids. De tant en tant, els peixos van “al barber”. S’acosten a aquests làbrids, que els atrauen amb un balanceig típic, ells entren en un estat somnolent, fins i tot obren boca i brànquies, i deixen que els netejadors treballin. Encara que els làbrids solen ser més petits que els seus “clients”, aquests no se’ls mengen. Un altre peix, Aspidontus taeniatus, imita Labrus dimidiatus però té una boca diferent, que no és per rascar o raspallar la pell amb una mandíbula inferior partida, sinó per queixalar. L’Aspidontus no neteja el client, el mossega amb fúria i li arrenca un bocí de carn. La víctima es desvetlla però el petit pinta es fa l’orni, quedant-se quiet com el netejador, i defuig el càstig. L’estratègia funciona amb clients joves, però els peixos adults aprenen a distingir entre netejadors vers i aprofitats mossegadors.

Cargol afectat per una infecció de Leucochloridium macrostomum. Foto: Ondrej Zicha.

Cargol afectat per una infecció de Leucochloridium macrostomum. Foto: Ondrej Zicha.

Potser el més conegut cas d’estafa en el món animal sigui el de l’ou que el cucut posa en un niu aliè en què ja hi hagi ous, per estalviar-se la feinada de covar-lo i alimentar el poll. Com tothom sap, el poll del cucut, així que neix, treu del niu els altres ous o polls ja nascuts i reclama l’aliment, que els pares adoptius, perplexos davant del fill enorme que els ha sortit, s’apressen a cercar. El cucut no és l’únic que parasita nius, només el més famós. Per tal que això funcioni, els ous del paràsit han de ser de colors semblants als dels hostes. Les diferents espècies de cucut d’arreu del món tenen hostes diferents, però sempre concorda l’aspecte dels ous d’uns i altres. L’engany no acaba en l’ou. Cal que el bec obert del poll emeti senyals que els pares adoptius entenguin com un reclam d’aliment. En un altre paràsit de nius, la vídua del paradís, Vidua paradisaea, les boques obertes dels polls presenten pautes de colors vermells i blavosos i vores blanques que imiten perfectament les dels polls de l’hoste, el pinsà Pytilia melba.

Mascle del Vidua paradisaea, una espècie d'ocell que col·loca els seus ous en els nius d'una espècie de pinsà. Foto: Charles James Sharp CC BY-SA.

Mascle de Vidua paradisaea, una espècie d’ocell que col·loca els seus ous en els nius d’una altra espècie, el pinsà Pytilia melba. Foto: Charles James Sharp CC BY-SA.

Un altre engany ben conegut és el de la tinta del calamar per despistar atacants. És semblant al què passa en alguns animals abissals: n’hi ha que tenen bosses on viuen bacteris que, en ser expulsats sobtadament, emeten una intensa llum fosforescent amb efectes equivalents als de la tinta, confondre el depredador. La llista no s’acabaria mai, i molts casos la sofisticació és extrema, fruit d’un llarg procés evolutiu.

Vist que l’engany és una estratègia molt freqüent en la natura, no ens pot sorprendre que també ho sigui en els humans, on l’engany pren sobretot formes culturals. Amb mots que semblen ben actuals, diu Nietzsche a Així parlà Zarathustra:

Allà on la soledat acaba comença el mercat; i on el mercat comença també comencen el brogit dels comediants i el zumzeig de les mosques verinoses.  (…) en torn dels comediants giren el poble i la fama: així marxa el món.
F. Nietzsche, Així parlà Zarathustra

Encara és ben cert. Llegeixo en el relat de Dostoievski El somni d’un home ridícul (1877) la visió de l’Edat d’Or segons Hesíode. El relator es troba en un somni: els humans vivien en un èxtasi perpetu, lliures de dolors i malalties, fins que ell els va ensenyar a mentir i a complaure’s en la mentida i els va descobrir la bellesa de la mentida, i d’aquí seguiren tots els mals; l’engany engendra l’honor i la voluptuositat, aquesta la gelosia, i la gelosia engendra la crueltat i la violència. Cioran (a Història i utopia, 1960) se serveix d’Hesíode per dissertar sobre la impossibilitat de la utopia, de l’harmonia universal, que mai ha existit i mai existirà. No sé a l’Edat d’Or mítica, però els nens aprenen a mentir sense que ningú els n’ensenyi, per estalviar-se càstigs o com a diversió. Amb el llenguatge, la mentida es pot estendre a situacions molt diverses i noves. És, com dèiem, una tàctica aplicable al que convingui. Hesíode fou (Vallejo 2019, 2020) el primer autor del que sabem alguna cosa (d’Homer no en sabem res) i el primer en parlar d’ell mateix (els relats anteriors són sobre epopeies d’herois antics). Va dir que un dia, mentre pasturava el ramat sota el mont Helicó, se li aparegueren les nou muses i li digueren que sabien dir mentides que semblaven veritats i que sabien, quan volien, proclamar la veritat (Vallejo afegeix que aquesta mentida sincera és una de les reflexions més antigues sobre la ficció… Potser sí, però falta saber si algú pot estar segur que proclama la veritat o les muses ho deien per quedar bé…).

Fragment del retrat de Niccolò Machiavelli que va fer Santi di Tito.

Fragment del retrat de Niccolò Machiavelli que va pintar Santi di Tito.

Maquiavel va explicar que, entre els mètodes per la conquesta i el manteniment del poder, hi ha l’ús sistemàtic de la mentida i l’engany, ja que sempre es troba qui es deixa enganyar, i que no cal mantenir els juraments si això és contrari als interessos del governant. Ho resumia en la frase “governar és fer creure”.

La ficció en la literatura i en les arts plàstiques

El Poema de Gilgameix, el Mahabharata, el Ramayana, l’Antic Testament, l’Odissea o la Ilíada són meravelloses obres de la imaginació humana, amb algun lleu contacte amb fets històrics. La seva complexitat mateixa ens diu que hi hagué molt temps d’evolució en la narració de contes dels quals no en queden testimonis. L’ésser humà inventa històries per plaer, per entretenir a d’altres, per ensenyar-los, per enganyar-los i per guanyar-se la vida i la protecció d’altres homes més poderosos. Les històries d’espies (els inventats o els reals) són enfilalls de mentides muntades unes sobre altres, com mostren les novel·les de Deighton, Le Carré o Forsyth i moltíssims films, i en aquestes històries es va fins l’extrem d’assassinar i torturar per mantenir o descobrir un engany d’un espia doble o triple que, al capdavall, després d’un grapat de morts, potser no haurà tingut cap transcendència. Sembla que això també passa en la realitat. Mentir amb gràcia és sovint també l’arma del feble o del que no pot obtenir el que vol d’altra manera. Recordeu la faula de La Fontaine Le corbeau et le renard (o la versió original d’Isop):

Un corb que havia agafat un tros de formatge es va posar en un arbre. Una guilla el va veure i, volent-se apoderar del formatge, se li va plantar al davant i l’omplí de lloances dient que tenia bona figura, que era bell; encara afegí que li esqueia a ell, més que a cap altre, ser el rei dels ocells. El corb va voler demostrar que de veu també en tenia, i, deixant caure el formatge, va grallar fortament. La guilla, llançant-se damunt el formatge, se’n va apoderar i va dir: Corb, si també tinguessis seny, no et faltaria res per a ser el rei dels ocells.
La Fontaine, Le corbeau et le renard

La faula ignora que els corbs són, amb els lloros, els ocells més llests, amb habilitats notables que inclouen l’ús d’eines. Els corbs han viscut molt a prop dels humans, aprofitant deixalles, són socials, generalistes omnívors i viuen fins 20 anys. Estudis fets a Cornell indiquen que, com alguns primats, els corbs tenen una teoria de la ment, és a dir que són capaços d’atribuir una ment –intencions i desitjos- a altres animals i anticipar-se. Ho sabia Poe quan va escriure el seu cèlebre poema The Raven, on el corb repeteix implacable el mot Nevermore? El company del CREAF Daniel Sol ha fet nombrosos treballs sobre la relació entre les capacitats invasives de nous ambients i d’innovació i la mida del cervell en ocells, que confirmen que els corbs no són gens rucs. No sabem si vanitosos, com el de la faula… i com els humans, que ens hem posat per nom científic Homo sapiens. Costa que es reconegui la intel·ligència en els animals, potser perquè sobrevalorem la pròpia. Ve a tomb un títol de Franz de Waal: Tenim prou intel·ligència per entendre la intel·ligència dels animals? És bo recordar que Einstein va dir que:

Hem estat proveïts amb tot just la intel·ligència necessària per ser capaços de veure clarament fins a quin extraordinari grau és inadequada quan es confronta amb el què existeix.
A. Einstein

Els corbs de Nova Caledònia fabriquen una eina per millorar l’extracció d’erugues. Vídeo: National Geographic España.

El concepte de veritat es podria discutir molt. Potser tot el que hi pot haver són convencions socials sobre allò que és veritat, i encara a escala local. La llei de la gravetat descriu apropiadament el fet que tots caiem si saltem en l’aire o des de dalt d’un penya-segat, aquí, a Nova Zelanda i a les Bahames. Si algú ens parla d’una persona que fa un salt i continua ascendint com Mary Poppins i es passeja per l’arc de Sant Martí, sabem que es tracta d’un conte. Hi ha consens en que els cossos més densos que l’aire cauen… a menys que estiguin en condicions de gravetat zero: aquesta llei és una veritat emergent a escala local (de la Terra, dins l’Univers), ni que sigui dit només per entendre’ns.

La literatura de ficció és l’envol de la nostra imaginació, que es deslliga de la realitat. Inventa, i el que inventa no és “veritat”, si definim la “veritat” com una descripció fidel d’una realitat física observable per algun mitjà. Giorgio Manganelli té un llibre que porta per títol La letteradura come menzogna (1967). El món no es pot canviar, però Manganelli no està disposat a col·laborar amb la realitat que ens empresona: la literatura ha de renunciar a la veritat, ha de ser inútil foc d’artifici en un joc de dos, autor i lector. Els enganys alimenten les arts, des del cavall de Troia o la tela de Penèlope, les astúcies d’El lazarillo de Tormes o el teatre dins el teatre de Hamlet fins els serials de televisió. Estem acostumats a veure als westerns el venedor de locions miraculoses, l’engany dins la ficció que és la pel·lícula. Ara, moltes faules contenen missatges. Els antics mites sovint es relacionen amb temes de classes socials i desigualtat. El poderós i pervers noble serà un ésser infernal com el Comte Arnau o Dràcula, els prínceps hauran de conèixer la misèria per després ser bons reis, la Ventafocs, que és pobra i bona, enamorarà el príncep perquè cal que es mantingui una esperança. Com diu Calvino (1991), en l’inconscient col·lectiu el príncep disfressat de pobre és, en realitat, la víctima d’una usurpació que ha de reconquerir el seu regne, com Ulisses l’astut, el gran mentider. Hi ha un fons de contes antiquíssims molt similars en cultures ben diverses. Atribuïm a Perrault o als germans Grimm l’autoria de contes dels que, de fet, van ser recopiladors, de vegades traductors i adaptadors. Molts d’aquests contes són alliçonadors i les versions més antigues sovint eren encara força més sinistres que les difoses per Perrault o els Grimm. Personatges com la mare o l’àvia benèfiques o la madrastra dolenta simbolitzen les dues cares de la Natura, com el pa representa puresa i els dolços temptació. Les implicacions sexuals del conte de la Caputxeta Roja son òbvies i han estat tractades explícitament en films com En compañía de lobos, de Neil Jordan (1984). Hänsel i Gretel és un conte cruel que els nazis aprofitaren per imatges terribles: Gretel representada com una nena ària empenyent una Bruixa jueva dins el forn. Els contes donen avisos i pautes de comportament, models. Pretenen educar. La moral vol establir uns principis que ajudin a la convivència, però tot tractat de moral és una suma de “realitats imaginades” per influir en la manera de fer dels humans en societat. Les religions i les ideologies polítiques que volen canviar el món es basen en mites.

Hänsel y Gretel és un conte cruel que els nazis van reinterpretar per promoure l’antisemitisme. Imatge : Deutsches Märchen- und Wesersagenmuseum / Hanna Dose  CC BY-NC-SA.

Hänsel y Gretel és un conte cruel que els nazis van reinterpretar per promoure l’antisemitisme. Imatge : Deutsches Märchen- und Wesersagenmuseum / Hanna Dose CC BY-NC-SA.

L’il·lusionisme, el teatre i el cinema són, ells mateixos, fàbriques de somnis. Molts jocs es basen en enganyar el contrari, com els “farols” del pòquer, o les maniobres de distracció en els escacs o en el futbol. Hi ha molts films en que l’engany és el tema bàsic. Una obra mestre és F for Fake, d’Orson Welles (1973), un fals documental sobre el frau, personificat en Elmyr d’Hory, gran falsificador d’obres de mestres de la pintura, i en Clifford Irving, el seu biògraf i autor d’un altre frau, la suposada autobiografia de Howard Hughes. Tot i que al començament del film Welles diu que el que segueix és la pura veritat, al final confessa que ell també és un mag, un il·lusionista. Ja ho havia demostrat en el seu debut radiofònic La guerra dels móns (1938), que va fer que la gent fugís caòticament de les ciutats, convençuda que els marcians atacaven la Terra. Welles fa evident que l’”autenticitat” de les obres la determinen els experts: ells creen la veritat. Un tema molt d’avui, Welles estava molt per davant del seu temps.

Tràiler de la pel·lícula “F de Fake” d’Orson Wells.

L’Hermes dels grecs (el Mercuri dels romans) era el déu dels mentiders i alhora dels comerciants (hi ha força més d’un miler de representacions d’Hermes en estàtues, relleus i pintures a Barcelona i una associació de buscadors d’aquestes  representacions a la ciutat), a més de ser el missatger dels déus i l’acompanyant dels morts (no ha estat la vida un somni, una il·lusió? Calderón ho afirma), i és clar que podria ser el déu dels especuladors i dels polítics. Hi ha dues característiques molt humanes, l’habilitat manual i la falsificació, que Italo Calvino atribueix ensems a Ulisses i a Penèlope, construint el cavall i brodant la tela per enganyar els enemics. Diu Calvino que és tant l’engany que, al final de l’Odissea, dubtem si Ulisses ha inventat la part més fantàstica de les aventures que narra al rei dels feacis. Els déus menteixen, com Zeus prenent la forma que li convé per posseir les noies que desitja. Els humans enamorats s’escarrassen en fer-se atractius i simpàtics i fan promeses dubtoses. Només tu, diu Giacomo Casanova a Teresa, a L’amant de Bolzano de Sandor Marai, i tots dos saben que no resta cap mentida més gran per dir.

Cavall de fusta que amagava l’escamot d’Ulisses a la pel•lícula Troia (2004), de Wolfgang Petersen. Foto: Deepika Ravishankar CC BY-NC.

Cavall de fusta que amagava l’escamot d’Ulisses a la pel·lícula Troia (2004), de Wolfgang Petersen. Foto: Deepika Ravishankar CC BY-NC.

Lucià de Samòsata, en el prefaci als seus Relats verídics, després de dir que el que diuen els filòsofs sol ser ple de mentides i que sorprèn que creguin que ningú se n’adonarà, afirma que, no havent-li passat res digne d’esment, ha decidit dedicar-se a la ficció, però que en una cosa serà veraç: en dir que menteix. I avisa que els qui el llegeixin no l’han de creure en res. Les divertides i fantasioses històries de Lucià, viatges a la Lluna i per l’espai inclosos (escrites al segle I!), contenen molt de sàtira que, per prudència, no és política, però que denuncia les mentides d’altres.

Com ja he dit, a partir d’històries inventades sovint se’ns vol transmetre una veritat o una lliçó moral, descriure, de manera eficaç (per a ser copsada racionalment i emocional), una determinada problemàtica social, les condicions de vida en un moment històric precís, etc. La ficció pot donar-nos nous coneixements que són “certs”. Potser la literatura més social que s’ha fet en el segle XX sigui la novel·la negra en la línia americana (Hammett, Chandler, McBain, McCay, Seales, etc.), seguida per autors europeus amb estils diversos (Simenon, Vázquez Montalbán, Camilleri, Mankell, Sjöwall i Wallöö, Indridalsson, etc.). De tota manera, la ficció no és la realitat. Ni els documentals ensenyen “la veritat i només la veritat,” ja que tot està vist amb els ulls i relatat amb els mots de persones que tenen idees prèvies i les seves visions poden ser esbiaixades. La cultura és sobretot ficció, encara que pretengui acostar-se a la realitat, fins i tot la ciència, però la ciència fa un esforç complementari per acostar-se a la “realitat”: exigeix que allò que un ha descobert tothom que vulgui ho pugui repetir i comprovar. Ni així és fàcil, el prejudici pesa, hi ha exemples d’errors repetits durant força temps per molts investigadors. Però la ciència, com la democràcia, és un sistema garantista. Els errors o fraus acaben per ser descoberts i apareix una nova explicació més veritable, encara que no veritat absoluta: el científic, en observar la realitat, l’altera, va dir encertadament Heisenberg i va obrir-nos els ulls a la incertesa ineludible en la física quan ja s’enderrocaven moltes velles creences religioses, polítiques i altres. Hem passat de la seguretat dels déus a la de la Raó de la Il·lustració i, seguidament, a la perplexitat dels segles XX i XXI.

Explicació del principi d’incertesa de Heisenberg. Vídeo: Quantum Fracture.

La pintura i l’escultura descriuen també la “realitat”. Hi ha un extraordinari relat breu de Balzac sobre l’actitud del pintor en aquesta persecució impossible. És L’obra mestra desconeguda (versió definitiva, 1845). El pintor Frenhofer s’enamora de la imatge de dona que pinta, no copiant, sinó interpretant la realitat, que és el que ha de fer l’art. Mai està satisfet del tot, i la retoca incessantment fins fer-la desaparèixer en una boira acolorida de la que només surt un peu ben viu i preciós, com un fragment salvat d’una meticulosa destrucció. Tants anys de feina acaben en res, com mig reconeix als seus amics Pourbus i Poussin (pintors reals), tot i que segueix enamorat de la seva obra. De fet, el què vol és imitar la capacitat de crear de la natura i expressar la pròpia subjectivitat. Una concepció moderníssima. Picasso, fascinat per aquesta història, li va dedicar 13 aiguaforts el 1931, per encàrrec de Vollard per a una edició il·lustrada del conte. En aquest apareix el tema de l’auto-engany: els humans el practiquem amb assiduïtat per fer més tolerables els nostres fracassos i les nostres misèries.

Des de Lascaux o Tassili, la pintura sigui figurativa o esquemàtica, pot ser simbòlica: es representa la “realitat”, ramats de bòvids per exemple, però també alguna cosa més que té importància cultural. Es pot pintar per invocar l’ajut de déus o esperits en la recerca d’aliment, en la victòria sobre els enemics, etc. La pintura, i les altres arts similars, poden basar-se molt en la “realitat”, però contenen missatges culturals que crea la ment humana.

Inventant per descobrir

L’art també pot tenir una voluntat de descobriment. En el curs de la seva història, hi ha un allunyament de la “realitat” cada cop més gran, de vegades perseguint una realitat amagada o poc aparent (passa en l’impressionisme, el cubisme, el surrealisme), o la puresa darrera del color o la matèria. Com en ciència, amb la invenció del telescopi astronòmic o la del microscopi, es volen desvetllar realitats que havien estat amagades als nostres ulls. Tanmateix, el microscopi i el telescopi poden ser usats per moltes persones per veure les mateixes coses. En l’art les noves “realitats” descobertes són molt més subjectives. L’artista no és una eina, ell dóna una interpretació personal que no pot ser contrastada. No es pot separar l’obra de l’autor (ni de l’espectador!). “Realitats” imaginades per algú, poden ser suggeridores, volen parlar de coses que compartim, descriure’ns o descobrir-nos coses que sentim com a “reals” o “veritables”, i així fer créixer el nostre “coneixement”. L’artista explora un domini i el descriu o explica d’acord amb les seves idees, la seva cultura; l’espectador ho reinterpreta també a través dels filtres de les seves idees i cultura, diferents en cada artista i en cada espectador. No és rar que els crítics vegin coses que l’artista no va posar conscientment en l’obra (els experts creen la veritat, com diu F for Fake, i de pas el valor i el preu). L’art suggereix, la sensibilitat de cadascú respon de manera diferent a la proposta. Per això es diu ara que els artistes “proposen”, però l’espectador “completa” el procés amb la seva pròpia visió.

L’enterrament del Comte d’Orgaz, pintat per El Greco entre el 1586 i el 1588. Font: Esglesia de Santo Tomé, Toledo.

L’enterrament del Comte d’Orgaz, pintat per El Greco entre el 1586 i el 1588. Esglesia de Santo Tomé, Toledo.

El nombre de persones que es commouen amb la Passió segons Sant Mateu de Bach, amb el Quintet de clarinet de Mozart, amb La Pietà de Miquel Àngel, amb L’enterrament del Comte Orgaz del Greco o amb el Hamlet de Shakespeare és molt gran. Però aquestes obres no són constatacions repetides d’una veritat, relativa a una realitat concreta. Són artificis culturals que ens provoquen emocions, ens transmeten idees i de vegades descriuen o exploren comportaments humans “poc o molt” universals. L’art que explora el comportament, l’inconscient i l’emoció esdevé així font de coneixement. Però la veritat és, com a molt, relativa.

La ficció com a guia i consol

Els humans es consolen dels problemes reals, dels treballs per menjar, del dolor de les ferides, de la por a allò que es desconeix, amb els contes i la contemplació de la bellesa, des de molt abans d’Homer, i amb el cinema o amb la ràdio (com explica admirablement Woody Allen a La rosa porpra d’El Caire,1985, i a Dies de ràdio, 1987). Els contes per nens solen acabar bé, vivint feliços i menjant anissos. El Ramayana, la gran epopeia índia atribuïda a Valmiki que es creu escrita al segle III a.C., encara que no sigui un conte infantil, no només acaba amb una descripció del feliç regnat de Rama, durant el qual no hi hagueren malalties ni tristeses, la vida durava cent anys i cada pare tenia un miler de fills, etc., sinó que beneeix el lector:

Es veurà lliure de pecat l’home que en aquest món pugui tenir sempre l’oïda amatent al relat d’aquesta admirable i variada història del raghuïda d’infatigables proeses. Tindrà fills, si és que els desitja; tindrà riqueses si n’està assedegat l’home que escolti la lectura del que Rama va fer en el món. La jove que desitgi un marit, obtindrà espòs que serà l’alegria de la seva ànima. Té pares estimats que viatgen per països estrangers? Obtindrà que tot seguit es reuneixin amb ella. Tots aquells que escoltin el poema que el mateix Valmiki ha compost assoliran del cel totes les gràcies objecte dels seus desitjos, tal i com les han pogut cobejar.
Valmiki, Ramayana

Un final una mica més elaborat que el tradicional “i visqueren feliços i menjaren anissos” i que promet més que un discurs electoral. No volem que ens diguin sempre la veritat, com pretén fer el poema d’Espriu Amb música ho escoltaries potser millor que, per descomptat, tira a tètric. Preferim un happy end. Ara, no tots els contes el tenen, sobretot si pretenen alliçonar-nos. El final del Poema de Gilgameix és trist: hem d’acceptar que els humans no som immortals. Ulisses fins i tot escull no ser-ho quan deixa l’illa de Calypso, potser avorrit d’una perspectiva d’eterna felicitat, per tornar a Ítaca. Un projecte per acabar amb la mort per malalties mitjançant noves teràpies, incloses les genètiques es diu Projecte Gilgameix: persegueix l’amortalitat i no la immortalitat (sempre hi poden haver accidents).

Els científics que persegueixen la amortalitat cerquen la manera d'impedir l'escurçament dels telòmers. Il·lustració: J.Luis Ordóñez.

Els científics que persegueixen la amortalitat cerquen la manera d’impedir l’escurçament dels telòmers. Il·lustració: J.Luis Ordóñez.

Acabin bé o malament els contes sempre volen entretenir-nos… Si no és que el desig d’originalitat fa que l’artista prescindeixi del públic i s’adreci només a una suposada elit intel·lectual, que el beneirà mentre el món l’ignora: això és el què passa amb la música culta contemporània, alguna literatura i algun cinema. L’experimentació a la cerca de noves formes de comunicació és ben lícita i necessària, però l’art sense espectadors acaba essent un mer exercici onanista: si no arriba la comunicació, és un acte en el buit perquè l’obra d’art és sempre diàleg entre autor i públic.

La creació interessada de “veritats”

El corb de la faula cau en el parany per vanitat i això els passa ben sovint també als homes. Micromegas, el gegant de Sírius inventat per Voltaire, aquell que es feia un tip de riure quan un filòsof humà (que ell amb prou feina veia de tan menut com era) afirmava que tot l’Univers l’havia fet Déu per posar-lo al servei dels humans, deia que ell no volia que el distraguessin, sinó que l’instruïssin. Un desig molt propi de la Il·lustració, però els poderosos d’aquest món saben, ja de molt abans del panem et circenses romà, que al poble convé tenir-lo distret i no massa instruït, i avui tenen en les seves mans distraccions sofisticadíssimes que es perfeccionen sense aturador, des del vídeo i el joc d’ordinador a la realitat virtual. Distraccions i també “soroll” i fake news. I, pitjor encara que les notícies falses, creen fets destinats a enganyar per obtenir quelcom. A això es dediquen empreses “gestores de la percepció”. Aquest és el tema d’una novel·la, Toda la verdad, de David Baldacci (l’autor també de la novel·la en què es basa el film de Clint Eastwood Poder absoluto, 1997). Es tracta d’un “thriller” de molta acció, però l’autor afegeix al final una nota sobre l’existència real d’empreses dedicades a fer creure al públic allò que convé als seus clients, si cal fabricant fets que facin més versemblants les idees que volen popularitzar. Això s’ha fet sempre, per exemple inventant incidents que serveixin d’excuses per iniciar una guerra, generant malfiances per provocar un canvi de preus d’un producte estratègic, etc., però segons Baldacci mai com ara, per gent tan experta en neurociències i amb mitjans de comunicació de masses i de coneixement dels interessos i tendències de la gent fins fa poc impensables. Ens adverteix que estem indefensos davant de les mentides i manipulacions. A l’inici del llibre hi ha una cita que diu: Per què perdre el temps en descobrir la veritat quan és tan fàcil crear-la?, frase atribuïda a una persona que “prefereix conservar l’anonimat, ja que no està autoritzada a parlar públicament sobre qüestions relatives a la veritat ”. I el pròleg, molt breu, diu:

- Dick, necessito una guerra.
- Bé, com sempre ha vingut al lloc adient, senyor Creel.
- No serà un conflicte típic.
- Mai espero res típic de vostè.
- Però ho has de vendre. Has de fer que ho creguin, Dick.
- Puc fer que creguin qualsevol cosa.

Baldacci inventa, però el què descriu sembla terriblement real… La política, l’especulació financera i el comerç estan presidits per intents d’amagar els interessos propis amb maniobres de distracció i per obtenir el màxim possible de guanys generant mentides i fets.

David Baldacci i portada de la seva obra Toda la verdad. Foto: Mark Coggins.

David Baldacci i portada de la seva obra Toda la verdad. Foto: Mark Coggins.

Les noves tecnologies ofereixen moltes possibilitats a l’engany. Ho practiquen els mitjans de comunicació, en mans d’interessos privats, siguin o no privats els mitjans. El periodisme d’investigació sovint ha descobert al gran públic les malifetes del poder. Però la força de les xarxes socials es basa en la credulitat de la gent (que ja existia davant els missatges escrits: “Ho he llegit en un llibre”, es deia, com si estigués garantida la veritat de la paraula impresa). Avui, una acusació en un twit o una imatge manipulada a facebook o instagram són acceptades sense reserves per moltíssima gent, especialment en política quan hi ha desprestigi de les institucions. Els enemics de la democràcia, d’una o altra ideologia, ho tenen més fàcil que mai. Trump ha pogut fer creure, a milions d’americans, sense més prova que la seva paraula, que li havien robat les eleccions. És clar que les denúncies ben fonamentades també arriben a l‘instant a molta més gent que abans. A la fi, cadascú creu allò que està predisposat a creure. Busca la confirmació. Els qui elaboren els missatges saben el què cadascú vol sentir, gràcies als “big data”, i li ho donen (gestionen la percepció). El problema és que es propaguen més fàcilment les idees simplificadores que la comprensió de la complexitat dels sistemes ecològics i socials. I les simplificacions són perilloses: siguin d’un color o d’un altre, ens porten a creure en pseudo-solucions de conseqüències que poden resultar catastròfiques. Un exemple lamentable és la credulitat de molts davant les “conspiracions” en camps com la sanitat que fan que s’estengui el rebuig de les vacunes o que es cregui que una pandèmia només pot venir de mans mal intencionades.

Les acusacions públiques sense proves de frau electoral fetes per Donald Trump van derivar en l’asalt al Capitoli el 6 de gener de 2021. Vídeo: EFE.

A la simplificació grollera i la gestió de la percepció s’hi afegeixen dues altres tendències pròpies de les societats massificades i dirigides per minories: l’excés d’informació irrellevant (soroll), que ocupa i substitueix la consciència (Calasso, 2018), i el que Halévy (1936) denomina “l’organització de l’entusiasme”, que amb tant d’èxit inicial van saber desenvolupar Hitler i Goebbels.

L’autoengany és un tema llarg que només esmentaré de pas. Ens autoenganyem perquè volem creure, sense evidències, que tot va bé, que X ens estima, que som indispensables a la feina, etc. O, en el sentit contrari, pensem que tot va malament, que la nostra feina és prescindible, que X no ens estima (mestre, cap, amant), etc. Recorro altre cop a un thriller, Misteriós, d’Arne Dahl (2010), on un dels personatges pensa d’un altre:

Com sempre, manifestes el teu descontentament general cercant errors en les dades objectives, transformes els teus sentiments en pensaments i les teves percepcions en dades.
A. Dahl, Misteriós

Això fem de manera molt general, perquè som molt més emocionals que racionals.

Preferim ser feliços que saber la veritat. Vídeoclip: cançó “Màgic”, de Joan Colomo, interpretada per Cantàbile cor de noies.

Conclusió

En definitiva, vivim en un món en el que la veritat és quelcom en gran part inassolible. Els nostres sentits perceben només determinats estímuls i no altres, la nostra ment té dificultats per separar el què percep amb els sentits d’allò que la pròpia ment genera, les nostres accions o la nostra mera presència alteren la “realitat” dins la que vivim i que volem observar i descriure. L’Homo sapiens no és tan savi (en Margalef deia que més aviat era Homo energeticus). Li costa distingir les seves emocions i percepcions dels fets i els seus desitjos i temors distorsionen la seva interpretació de la realitat. La mentida és un mitjà per obtenir les seves finalitats.  Es menteix tant que a la mentida se li canvia el nom (en diuen post-veritats o fake news, que volen semblar menys immorals; també hi ha expressions més divertides, com la de John Kobal que, quan Cabrera Infante li comentà que el passaport de l’actriu Gloria Grahame duia com any de naixement el 1933 i que això era impossible perquè significaria que la seva primera pel·lícula com vampiressa la va fer als 11 anys, va respondre que només era veritat vestida de vanitat).

La mentida malintencionada hauria de tornar a ser considerada socialment perillosa i mal vista. Com en els comportaments nocius amb l’ambient, la violència de gènere, la discriminació de la diferència, els delictes econòmics, la corrupció, etc., la única protecció real contra la mentida perversa és una decidida actitud de la majoria de la societat. A la fi, la veritat és una qüestió de valors i interpretacions amplament compartits. Si badem, la majoria pot acceptar que el mal és necessari, que no hi ha crisi climàtica, que cal exterminar alguns “altres” (persones o animals) per salvar-nos o deixar que les epidèmies matin els pobres per minvar el risc de revolta, que la pobresa és conseqüència de la peresa o la incapacitat, que vacunar-se o prendre medicaments és sols fer el joc a les indústries farmacèutiques… Cal lluitar contra aquestes mentides, sabent que la mentida no desapareixerà del món perquè és una molt vella estratègia de la vida que la cultura no ha fet més que potenciar en proporcions enormes i perquè ens deixem enganyar no sols per les mentides d’altres sinó també pels nostres desitjos i temors. La veritat és fragmentària i fugissera però, com la llibertat i altres utopies, buscar-la és l’opció per la dignitat civilitzada en front de la barbàrie que habita en tots i cadascun de nosaltres.

Referències:

Balzac, H. de, 2014. L’obra mestra desconeguda (original de 1831). Quaderns Crema. Barcelona. ISBN: 9788477271741.
Baldacci, D. 2008. Toda la verdad. Ediciones B, B de Book. Barcelona, Madrid.
Cabrera Infante, G. 1998. Cine o sardina. Ed. Alfaguara. Madrid. ISBN: 9788420482699.
Calasso, R. 2018. La actualidad innombrable. Ed. Anagrama. Barcelona.
Calvino, I. 1991. Por qué leer a los clásicos. Ed. Tusquets. Barcelona.
Dahl, A. 2010. Misterioso. Ed. Destino. Barcelona.
Halévy, E. 1936. L’Ère des tyrannies. Ed. Gallimard. París.
Lloret, F. Jocs de miralls en Ecologia. http://blog.creaf.cat/coneixement/jocs-de-miralls-en-ecologia/
Nietszche, F. 2007.  Així parlà Zaratustra (original de 1883-84). Quaderns Crema. Barcelona. ISBN 978-84-7727-075-1
Vallejo, I. 2019-20. El infinito en un junco. Ed. Siruela. Madrid.
Valmiki. 1982. Ramayana (original aprox. S. III a.C.). Ed. Iberia. Barcelona.
Voltaire. 1974. Zadig, Micromegas y otros cuentos (original de Micromegas 1752). Ed. Fontamara. Barcelona.
Waal, Franz de. 2016. ¿Tenemos suficiente inteligencia para entender la inteligencia de los animales? Ed. Tusquets. Barcelona.

 

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Professor emèrit d’Ecologia de la UAB. Investigador del CREAF en temes d’ecologia de la vegetació. També ha treballat en educació ambiental. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Articles relacionats
Sobre mentides i càstigs
23 de febrer 2021Francisco Lloret
,
2020, l’any de… de què?
25 de gener 2021Carles Castell Puig
,
Es confirma amb dades robustes que cada espècie té una identitat atòmica única
20 de gener 2021Anna Ramon Revilla
,
Una part del planeta sempre està congelada i funciona com una nevera enorme de carboni
7 de gener 2021Verónica Couto Antelo
, ,
“Sabadell té una gran riquesa d’arbres, però hi predominen poques espècies autòctones”, segons la Mariona Ferrandiz
15 de novembre 2020CREAF

Follow CREAF on: