Darwin introduí la idea que la selecció podria no actuar només a nivell dels individus sinó també a altres nivells. Era una extensió lògica de la seva teoria.
El neodarwinisme genocèntric va deixar molt de banda la selecció de grup i va trobar amb Hamilton un model que ajudava a entendre els insectes socials sobre la base de relacions genètiques (selecció de parentiu). Posteriorment, el tema de la selecció de grup i a altres nivells (holobiont, comunitat, ecosistema) ha reviscolat.
Un treball que s’acaba de publicar (Falgueras-Cano J., Carretero-Díaz J.M., Moya A. (2017). Weighed fitness theory: an approach to symbiotic communities. Env. Microb. Reports 9(1):44-46) proposa un interessant model que parteix del de Hamilton per la selecció de parentiu i el de Wilson i Wilson per la selecció de grup. El model es basa en que la fitness de cada individu té dos components, un que contribueix a la pròpia fitness i un altre que ho fa a la del grup, i està sotmès a una pressió de selecció a nivell de l’individu i una altra que actua a nivell del grup.
Cada altruista incrementa la fitness dels altres membres del grup i veu incrementada la pròpia per l’altruisme d’ells.
D’una manera sintètica, quan la pressió selectiva és molt forta a nivell dels individus aquests responen amb un comportament egoista, mentre que quan ho és la selecció de grup s’afavoreix l’altruisme. Cada altruista incrementa la fitness dels altres membres del grup i veu incrementada la pròpia per l’altruisme d’ells. Però si la pressió sobre l’individu és més gran que sobre el grup és l’egoista el que es veu beneficiat pels altruistes. El model ajuda a entendre la cooperació sense necessitat d’introduir el parentiu i és un avenç sòlid per la teoria de la selecció multi-nivell. Els autors també aborden el tema de la simbiosi. En un ambient que es manté, les adaptacions es fan més rígides i la simbiosi es fixa.
En les societats animals, incloses les nostres, hi ha situacions molt més complicades. En els humans, el comportament no està fixat com en una colònia d’insectes eusocials. Com en altres societats animals, coexisteixen en les humanes comportaments egoistes i altruistes. Es competeix a nivell individual pels recursos, però també hi ha competència entre grups i, com més cohesionat està el grup, millor competeix. La cohesió depèn dels lligams entre individus —relacions familiars i d’afecte, orígens comuns (de naixement, educació, barri, etc.), raça, idioma o dialecte, creences religioses o polítiques, vinculacions laborals, afeccions (esports, hobbies), comunicació en xarxa, etc.—. Entre parelles d’individus, els lligams poden ser positius o negatius.
Els individus, moguts pels seus interessos personals, miren d’introduir mecanismes de cohesió forçada en els grups (fer que els altres confonguin els interessos d’alguns amb els del col·lectiu).
Quan es considera la xarxa de vincles entre els individus d’un grup, la cohesió d’aquest serà més gran quan més gran sigui la proporció de vincles positius. Els grups socials, tant si funcionen sobre bases democràtiques com dictatorials (poden ser sectes o màfies), construeixen estructures de cohesió al llarg de la seva història (tradicions, codis jurídics, idioma, creences, càstig als individus “insolidaris” amb exclusió social o, fins i tot, eliminació física dels “traïdors”…) per augmentar la cohesió. També s’empren institucions, com l’escola, l’església o l’exèrcit.
Aquestes estructures de cohesió són fenòmens emergents. No són als gens ni als individus, però es transmeten culturalment entre generacions. Els individus es poden sentir més o menys integrats amb la “cultura” del grup i el seu comportament pot anar des de l’allunyament i la “traïció” fins al sacrifici en la seva defensa. Els individus, moguts pels seus interessos personals, miren d’introduir mecanismes de cohesió forçada en els grups (fer que els altres confonguin els interessos d’alguns amb els del col·lectiu). En l’altre extrem, algunes societats s’han basat en l’abolició dels interessos i drets individuals.
Les societats grans sempre contenen grups diferenciats. Les migracions fan que es formin societats en que coexisteixen grups molt diversos d’individus, cada un amb les seves pròpies estructures de cohesió. La pervivència de les característiques d’un grup en aquestes condicions depèn de la seva posició en relació a altres grups coexistents, d’accidents històrics, de la força de les estructures de cohesió. Això explica que el major poder de les estructures de cohesió de Roma permetés l’assimilació cultural dels bàrbars que havien vençut o que els jueus o els gitanos hagin mantingut la seva identitat en molts països diferents al llarg dels segles.
Ja estem presenciant els primers intents barroers de reforçar la cohesió posant barreres als moviments de població, expulsant immigrants o eliminant individus per raons ètniques o religioses i exaltant els nacionalismes de tota mena.
Sempre és perillós transferir models d’una ciència a una altra i Falgueras-Cano et al. no ho fan. Tanmateix, el seu model és suggestiu. En una societat humana, els individus competeixen pels recursos amb les seves propietats (salut, situació social de partida, formació, empenta, cobdícia, manca d’escrúpols, etc.) i el seu èxit es mesura en la posició que assoleixen dins la xarxa social jerarquitzada (diners, poder, prestigi, fills); no es pot reduir tot això a la selecció genètica, però hi ha una pressió competitiva actuant sobre el nivell individual. Una societat dominada per la cobdícia individual portaria a la tragèdia dels comunals (ho agafo jo perquè, sinó, algú altre ho farà), on l’individualisme porta a l’esgotament del recurs.
A nivell de grups, la “fitness” inclou el grau de cohesió, que els sociòlegs han mirat de mesurar a partir de diversos conjunts d’indicadors. No són impensables models a partir de complexos d’indicadors sintetitzats en un índex de capacitats individuals, un de cohesió social, un de pressió sobre els individus (en bona part determinat per les condicions econòmiques) i un de pressió sobre els grups (lligat a les relacions aliança-conflicte amb la constel·lació de grups que l’envolten i de l’accessibilitat als recursos).
L’interès d’un model d’aquest tipus seria el d’entendre els processos de canvi en la cohesió social i les seves conseqüències, un tema avui del màxim interès. Ja estem presenciant els primers intents barroers de reforçar la cohesió posant barreres als moviments de població, expulsant immigrants o eliminant individus per raons ètniques o religioses i exaltant els nacionalismes de tota mena. Una solució millor seria reforçar estructures de cohesió basades en nous paràmetres, la solidaritat i la tolerància i no la “puresa” ètnica, religiosa o el que sigui, i que d’alguna manera es reguli la cobdícia a uns nivells moderats, controlant l’actual tendència a l’increment de la desigualtat que duu al col·lapse del sistema.
De la natura en general no s’ha d’aprendre només la lluita física per sobreviure contra altri, sinó també la cooperació, el mutualisme, la simbiosi.
En la natura humana hi ha tant tendències a l’individualisme com respostes empàtiques als problemes dels altres. De la natura en general no s’ha d’aprendre només la lluita física per sobreviure contra altri, sinó també la cooperació, el mutualisme, la simbiosi. Ja ho deia Kropotkin, i ara això és més urgent que mai. Però sense caure en l’idealisme perillós d’ignorar que la pulsió individualista, igualment natural en nosaltres, és motor d’iniciativa i creativitat. Sobre tot plegat, recomano el llibre de Frans de Waal La edad de la empatía, Tusquets ed., 2015, Barcelona.
