La reverència per la Natura: unes reflexions sobre Spinoza, alguns místics i Margalef

16 d'octubre 2020

La reverència per la Natura té arrels tan antigues com les ments pensants i es troba en totes les cultures de la nostra espècie i, de ben segur, ja era present en les d’algunes espècies d’Homo desaparegudes.

Baruch de Spinoza. Imatge: Viquipèdia

Baruch de Spinoza. Imatge: Viquipèdia

Si el llibre i el rossinyol no diuen el mateix, escolta el rossinyol.
Proverbi sufí

Trobareu coses millors als boscos que en els llibres. Els arbres i les roques us ensenyaran el que cap mestre humà pot ensenyar.
Sant Bernat de Claravall

Als boscos, l’home es desprèn dels anys, com la serp de la pell mudada i, en qualsevol període de la seva vida, és sempre un nen […]; sóc una part o partícula de Déu.
Ralph Waldo Emerson

Michel Hulin (1993) parla de mística salvatge per referir-se a experiències de revelació d’una comunió espiritual amb la natura o de dissolució del Jo, que es produeixen en cultures animistes en el contacte íntim amb la natura o per la via del consum de substàncies psicotròpiques, sense que hi intervingui la religió. Les grans religions, però, han desenvolupat místiques pròpies amb força aspectes comuns. La Natura és essencial en el panteisme, en el sintoisme japonès i en el que ara es coneix com panteisme científic (vegeu Scientific Pantheism: Reverence of Nature and Cosmos), el qual pretén promoure el respecte als drets humans i dels animals i les formes no destructives d’usos de la terra des d’una aproximació espiritual però sense recórrer a res sobrenatural. Aquí parlaré només de dos personatges en relació al tema, el filòsof Baruch de Spinoza i l’ecòleg Ramon Margalef, amb alguns comentaris laterals.

Spinoza

L’activitat més important que un ésser humà pot assolir és aprendre per entendre, perquè entendre és ser lliure.
Baruch de Spinoza

La vida del filòsof jueu Baruch Spinoza (1632-1677), brot d’una família d’arrels castellanes expulsada el 1492 pel decret dels Reis Catòlics, establerta a Portugal, i forçada després a fer-se catòlica (amb uns 120.000 jueus més), desplaçada a Nantes, Rotterdam i, finalment, a Amsterdam quan quaranta anys més tard la Inquisició s’establí a Portugal, ens és en gran part desconeguda, si deixem de banda els seus escrits, algunes dades sobre els llocs on va viure, la seva excomunió (hérem) de la comunitat jueva per vida i en termes duríssims, quan només tenia 24 anys, el testimoni fervorós dels seus amics, que el veneraven com si fos un sant, i la seva mort per tuberculosi als 43 anys. La seva obra, però, ha tingut en segles posteriors una immensa influència. D’ell escriu Bertrand Russell, en la seva Historia de la Filosofia, que és el més noble i el més amable dels grans filòsofs.

Spinoza en l'ostracisme (1907), pintura de Samuel Hirszenberg. Imatge: Getty Images

Spinoza en l’ostracisme (1907), pintura de Samuel Hirszenberg. Imatge: Getty Images

Se’l pot considerar un precursor de la Il·lustració: va condemnar les supersticions, les creences en fets sobrenaturals i en les escriptures d’origen diví (que va estudiar a fons per demostrar que els autors eren ben humans i no escrivien al dictat de Déu) i va defensar amb tenacitat i heroisme la llibertat de pensament. No acceptava la separació entre ànima i cos ni la vida després de la mort. Creia que totes les religions havien atribuït a les respectives divinitats característiques, emocions i reaccions pròpies dels humans i que les castes sacerdotals imposaven als fidels normes que havien estat inventades per homes, sovint de manera interessada, atribuint-les a suposats manaments divins. Creia que hi ha una sola substància, a la que podem anomenar Déu o Natura, que engloba totes les coses, cadascuna de les quals n’és un atribut, un aspecte, i que si hi havia un camí espiritual per arribar a la pau interior aquest passava per la lògica, per l’increment racional de la comprensió de les lleis de la Natura, i per l’amor de Déu i la pràctica del bé. En el Tot de Spinoza sembla que hi ressona el panteisme, però dubto que Spinoza s’hagués definit ell mateix com panteista. Spinoza escriví sobre ètica i sobre teologia, mirant de seguir la manera lògica de fer d’Euclides en geometria (la seva obra màxima, Ètica demostrada segons l’ordre geomètric, és difícil de llegir, però altres obres son molt més accessibles). Bergson va dir que Spinoza era “un místic que havia volgut geometritzar el seu misticisme”. De fet, el nexe entre mística i matemàtiques ja es troba en Pitàgores… Era racionalista, però deia que la Raó necessita del coneixement intuïtiu: és l’amor intel·lectual de Déu el que ens pot dur a la felicitat. L’amor intel·lectual per Déu és una unió del pensament veritable i del goig (l’emoció) de copsar la veritat. Això acosta Spinoza als místics (van Reijen, 2018).

Per Spinoza, la Natura-Déu és la seva pròpia causa i l’única essència existent. La religió instituïda no persegueix la comprensió de la Natura sinó l’adoctrinament de les persones per controlar-ne la conducta. Spinoza explica amb gran lucidesa en el Tractat teológico-polític com el poder fa ús de la religió (aquí hi ha un vincle amb Epicur i en aquesta denúncia, molt més elaborada que la del filòsof grec, s’avança molt a Nietzche i als marxistes). El poder, estimulant les pors del poble, fa créixer la superstició. Això ho atribueix a les monarquies tiràniques i defensa la república, una forma d’Estat que ha de permetre que cadascú pensi el que  vulgui i digui el que pensi: el poder l’ha de tenir tota la societat i cadascú s’ha d’obeir a sí mateix i no a un igual que ell. Diu:

El gran secret del règim monàrquic i el seu màxim interès consisteix en mantenir enganyats el homes i en disfressar, sota el nom especiós de religió, la por amb la que se’ls vols controlar, per tal que lluitin per la seva esclavitud com si es tractés de la seva salvació, i no considerin una ignomínia sinó el més gran honor donar la seva sang i la seva ànima per l’orgull d’un sol home.
Baruch de Spinoza

Tractat teològico polític de Spinoza

El Tractat teològico-polític de Spinoza ha vist nombroses edicions. Imatge: Viquipèdia i Popular libros

Per algú del segle XVII, aquestes idees no eren només agosarades i sorprenents, també eren perilloses i, si no hagués viscut a Holanda que era llavors el país més tolerant del món, o no hauria gosat escriure-les, o li haurien costat la vida.

Spinoza era conscient que la raó en els humans no tenia la força de les passions i creia que calia convertir la raó en una “passió per entendre”, que assimilava a l’amor per Déu. Ell ho va intentar molt seriosament.

Aquell que no domina les seves passions, i no les manté dins el respecte de les lleis, encara que per la seva debilitat pugui ser excusat, és incapaç de gaudir de la conformitat d’esperit i del coneixement i l’amor de Déu; i està inevitablement perdut.
Baruch de Spinoza

Per tant, distingia les emocions de les passions (que ens dominen) i posava la passió només en el seu esforç intel·lectual. Spinoza es va guanyar la vida, després de la seva excomunió, polint lents per telescopis i altres instruments, i va escriure un tractat sobre l’arc de Sant Martí. Així que, encara que se li ha criticat que la seva “comprensió de la natura” es basava només en la raó, en la lògica i no en l’observació, com exigeix la ciència moderna, coneixia la importància de l’observació i es dedicava a millorar-la en el camp de l’òptica.

Einstein va dir que era en el Déu de Spinoza en el que ell creia, un Déu que es revela en l’harmonia d‘allò que existeix i que no s’interessa per les accions i el destí dels humans. En efecte, el Déu de Spinoza no escolta els nostres precs ni s’interessa pels nostres pecats i els rituals son innecessaris. Deia Spinoza que si ens desprenem de la nostra pròpia identitat, ens en distanciem i mirem de veure’ns com des de fora i, ensems com una part del tot, podrem substituir el nostre desig de romandre, propi de totes les criatures vives, pel benestar d’entendre que no hi ha res a témer de la mort, i així assolir un estat de serenor. Einstein es mostrà també proper a Spinoza en aquest tema:

Un ésser humà és part del tot que anomenem univers, una part limitada en el temps i l’espai. Està convençut que ell mateix, els seus pensaments i sentiments, son independents dels altres, una mena d’il·lusió òptica de la seva consciència. Aquesta il·lusió és una presó per a nosaltres, ens limita als nostres desitjos personals i a sentir afecte pels pocs que tenim a prop. La nostra tasca ha de ser alliberar-nos d’aquesta presó, eixamplant el nostre cercle de compassió per abastar tots els éssers vius i tota la natura. Einstein

La idea d’una vida lliure d’aprensions, de necessitats irreals, de passions que s’imposen a la raó, recorda l’ataràxia d’Epicur, el seu ideal d’una vida plàcida deslliurada del neguit. I també les recomanacions del gran poeta sufí persa Omar Khayyam (s. XII-XIII) als Rubaiyat:

XII
No tens avui poder per l’endemà;
L’ansietat pel demà és inútil.
Si el teu cor no és insensat, no has de patir ni tan sols pel present;
És que saps potser el que valdran els dies que et queden per viure?
LXXVI
No deixis que la tristesa t’apagui
I que neguits absurds torbin els teus dies.
No abandonis el llibre, els llavis de l’estimada i els prats perfumats
Abans que la terra et prengui en els seus braços.
CL
No t’exhaureixis tant en tristesa insensata, viu en festa.
Dóna, en el camí de la injustícia, l’exemple de la justícia.
Ja que la fi del món és el no res,
Imagina que no existeixes i sigues lliure.

El sufisme ja havia inspirat la poesia trobadoresca; Bacon, Llull o Paracels l’havien estudiat, però Occident el va oblidar fins que hi va ser reintroduït per l’explorador i estudiós orientalista anglès Richard Burton, que era sufí i va escriure un llarg poema, el Kasidah, encara que va dir que sols n’era el traductor i que l’autor fou Haji Abdul al-Yazdi, el qual considerava que el perfeccionament propi, amb el degut respecte als altres, és l’objectiu únic i suficient de la vida humana. L’esposa de Richard, Isabel, va dir que el Kasidah “és un poema sobre la Natura i el destí dels humans, anticristià i panteístic” (ella era cristiana i va destruir molts documents del marit quan aquest morí). Burton va escriure que “hi ha coses que la Raó o l’Instint humà en el seu estat immadur no poden comprendre, però la Raó és la seva pròpia llei. Per tant, no hem de creure, ni tractar de creure, res que sigui contrari, o contradictori, amb la Raó” (això pensava també Spinoza). En el poema, explica que s’aparta de la gent per triar el camí sufí:

Amics de la meva joventut, per fi adéu!
Tal vegada un dia ens tornarem a veure;
Però mai serem els mateixos;
Els anys ens convertiran en altres homes,
Aneu, desapareixeu de la meva Vida
Com el dringar de la campana del Camell.

I, en un altre lloc, critica la tendència general a aferrar-se a la pròpia individualitat:

Així canta el bard trivial !
De qui la vida se li ha estancat en la paraula JO.

El sufisme creu que l’ànima humana busca l’harmonia final i desitja la integració amb tot el creat (I. Shah,1994). El mestre Hujwiri va dir que hi havia tres formes de cultura: la mundana, o mera acumulació de dades, la religiosa, que segueix regles determinades… i la superior, basada en l’auto-desenvolupament. Spinoza era ben a prop d’aquestes idees. El racionalisme de Spinoza difereix molt del de Descartes, perquè Spinoza s’interroga sobre què ens fa actuar en contra de la nostra pròpia racionalitat: no parteix de l’anàlisi sinó de la síntesi, no es dualista (ànima-cos, les res cogitans i res extensa cartesianes) sinó monista (una sola substància, la que no necessita res per existir, és a dir Déu-Natura). Spinoza és determinista, només Déu és lliure, tot és necessari, res contingent, no hi ha lliure albir, els humans només ens acostem a la llibertat si, gràcies al coneixement: 1) entenem que no som lliures (encara que, si hem captat la única realitat del Tot, ens en podem sentir), 2) dominem les passions, i 3) acceptem que hem de viure d’acord amb la naturalesa.

El major interès per les idees de Spinoza rau avui en les seves conclusions ètiques, perquè es fonamenten en el coneixement de la naturalesa humana, l’essència de la qual diu ell que és el desig, el qual ens angoixa. Hi ha un consol, una lúcida acceptació, en pensar que les pròpies desventures, la malaltia i la mort només són parts infinitament petites del Tot (la transcendència de la personalitat, segons Aldous Huxley, és un tret comú als sants de totes les religions). Per això cal ser humil i, dominant les passions, practicar el bé. Deia Spinoza que un home lliure no pensa en la mort: la saviesa és una meditació sobre la vida, no sobre la mort. Fixem-nos en el què es deriva del pensament de Spinoza: d’una banda, el Tot engloba totes les coses i tots els humans, de manera que la seva idea és universalista, tots som igualment parts del Tot i cap grup “nacional” ni cap individu té el dret a considerar-se superior, escollit per Déu o especialment dotat per la Natura (ni els aris, ni els jueus, ni els reis, ni els sacerdots, ni els genis). I, com a part de la Natura i permanents aprenents de com funciona, l’hem d’admirar i respectar i no creure que existeix només perquè en fem l’ús que ens convingui (o convingui a uns pocs, podríem afegir). Això enllaça també amb el pensament místic, cristià o no.

Quan es troba l’home en el mer enteniment? Responc: “quan veu una cosa separada d’una altra”. I quan es troba un home per damunt del mer enteniment? Llavors et diré. “quan un home veu el Tot en tot, llavors és més enllà del mer enteniment”.
Mestre Eckardt

Leibniz va recollir idees similars a les de Spinoza -sense citar-lo, s’hi va inspirar però en vida  més aviat el va evitar- en la metafísica que anomenava Philosophia perennis. Aldous Huxley va recuperar l’expressió a The perennial philosophy, a la que considerava una mena de màxim factor comú: els rudiments de la filosofia perenne es troben en la tradició de tots els pobles primitius del mon i la seva forma plenament desenvolupada en cadascuna de les religions superiors. El llibre és una antologia de textos per confirmar-ho. Tanmateix, hi cita un sol cop Spinoza, potser Huxley no creia en el racionalisme per aproximar-se a l’experiència mística. Ell preferí l’ús de substàncies psicodèliques. Molt abans de La filosofia perenne (1945), havia escrit un assaig titulat Spinoza’s worm (Huxley, A. 1937. Do what you will Essays), en el que ridiculitzava la metàfora spinoziana d’un cuc que viu dins la sang, que és el seu Tot, i, de pas, tota la filosofia de l’holandès que proposa pensar en termes d’unitat universal i no d’individus particulars. “En un mot”, diu Huxley, “se’ns diu que deixem de ser cucs en la sang i esdevinguem… què? Papallones, suposo”. Huxley trobava absurd pretendre ser superhumans (l’afany d’elevació de totes les religions) i que era millor que el cuc sigui tan cuc com pugui i els humans tan humans com puguem. Però, anys més tard, després de les seves experiències psicodèliques, va escriure que l’experiència mística és doblement valuosa: d’una banda dóna a qui la té una millor comprensió de sí mateix i del mon i d’altra pot ajudar-lo a centrar-se menys en ell mateix i tenir una vida més creativa. És curiós que aquests fossin objectius que Spinoza perseguí sempre.

Aldous Huxley

Huxley considera absurd pretendre ser superhumans, l’afany d’elevació de totes les religions. Imatge: Edhasa

En un article anterior d’aquest blog (Aliments, mites i ecologia humana), vaig parlar de la importància dels mites compartits a l’hora de crear un sentit de comunitat en les societats humanes i de que, com que som molt més emocionals que racionals, és possible que la confrontació amb la crisi ambiental acabi per generar nous mites. Part del missatge de Spinoza assenyala un camí de futur que ens pot protegir de cometre errors desastrosos: el d’entendre cada cop més i millor les lleis de la Natura. No cal dir que costa imaginar grans masses d’humans dedicats a l’estudi de la natura. Avui veiem les masses entretingudes en seguir “influencers”, gurus, predicadors, demagogs, equips de futbol… i no pas mirant per telescopis o microscopis i llegint llibres de naturalistes o observant el comportament de les formigues. I no sembla que estiguem a punt de canviar. Però en el temps de Spinoza també la majoria de la gent es deixava entabanar per tota mena de creences supersticioses, endevins i suposats profetes i es deixava dur a matar a les guerres en defensa d’un Rei amb delits de grandesa o afanys d’augmentar el seu poder i riquesa. Per això deia que no s’adreçava a la plebs. Com en el poema de Burton, se n’allunyava per trobar el propi camí.

Si Spinoza defensava l’ús de la Raó per arribar a la veritat i a la llibertat, això no suposava lliurar-se de la imaginació (cosa que de tota manera és impossible). El què calia era convertir la imaginació en una potència aliada de l’enteniment. Ariel Suhamy, filòsof, i Alia Daval, dibuixant, han publicat un llibre singular sobre el pensament del filòsof amb imatges de bèsties, aprofitant que aquest parlava abundantment dels animals, com en la metàfora del cuc (Suhamy i Daval, 2016). Tenia una evident curiositat per la natura. Curiositat i imaginació eren trets bàsics del meu segon personatge.

Spinoza por las bestias

Spinoza por las bestias, d’Ariel Suhamy, filòsof, i Alia Daval, dibuixant. Imatge: Alamut Libros

Margalef

A Ramon Margalef se li encenia la mirada de curiositat davant de qualsevol petit animaló o alga diminuta, i del que veia li venien imaginatives possibles relacions amb temes generals que podien esdevenir hipòtesis interessants. En relació als problemes ambientals, considerava, entre moltes altres coses, que:

“Es pot tenir una certa pau interior si mirem la natura amb reverència o amb esperit religiós (…). Ara potser això es porta poc, però jo crec que ha d’estar en la base d’una ètica de la conservació que mogui la gent”.
Ramon Margalef

En relació a la vida individual, Margalef va dir (i ell ho va fer quan se li acostà l’hora) que “hom podia apropar-se a la mort no amb ira sinó amb la satisfacció d’haver fruït d’un episodi universal apassionant”. La idea de relacionar natura i benestar l’expressà així:

Personalment, crec que acceptar amb reconeixement el do de la natura que se’ns ofereix ens ha de predisposar a rebre el do, també gratuït, de la pau.
Ramon Margalef

Margalef va ser catòlic practicant i profundament religiós. En aquesta posició ressonen les idees de Spinoza, a qui Margalef citava en les seves notes, i dels místics, que havia llegit molt. Mallarach i Comas creuen que els col·legues científics de Margalef acostumen a lloar-lo passant per alt aquest aspecte tan important de la seva personalitat (és cert), però, reconeixent que Margalef era molt discret i reservat pel què feia a la seva vida íntima, pensen que en aquesta reserva hi va influir “l’hostilitat del marc científic universitari i català” envers les actituds religioses o metafísiques. A menys que hi hagi algun escrit d’ell que desconec en aquest sentit, em sembla que no va ser el cas. Vaig conèixer Margalef quan jo estudiava i ell encara no era catedràtic. Mai ens parlava de temes religiosos o espirituals, però tots l’havíem vist combregant en oficis religiosos a la capella de la Universitat en record d’algun professor mort. Vivíem encara sota una dictadura nacional-catòlica i molts catedràtics, que llavors eren els únics professors fixes amb plena dedicació, eren catòlics practicants. No existia aquest “marc d’hostilitat del món acadèmic català” pels temes espirituals. Tot i així, Margalef ja llavors era igualment discret.

Ramon Margalef, ecòleg

Ramon Margalef, ecòleg. Imatge: Universitat de València

En general, hi ha hagut moltíssima més hostilitat de la religió envers la ciència que a l’inrevés, de Galileu a Darwin i després; una cosa diferent és que des de la ciència s’hagin rebutjat les propostes creacionistes pseudo-científiques, com no pot ser altrament. En temps posteriors, científics més militantment catòlics no han sofert cap mena de persecució. Una enquesta feta entre científics dels EEUU el 1996 (Tobeña 2013) mostrava que el 40% tenien alguna mena de creences religioses (xifra semblant a la que s’havia trobat 80 anys abans), així que Margalef, que tenia molts contactes amb ecòlegs americans, no hauria tingut massa motiu per amagar les seves creences tampoc en un àmbit més internacional. He estudiat el pensament de Margalef sobre l’evolució (Terradas, 2015) i en els seus escrits hi ha, per descomptat, idees interessants i noves, però cap creacionista o teleològica: segurament creia en un impuls inicial i un propòsit sobrenaturals per l’Univers i la Vida, però descriu l’evolució com un procés autopoiètic no dirigit a una finalitat i sotmès a la selecció natural, no parla de la Creació perquè les explicacions sobrenaturals no formen part de la ciència. Margalef admirava molt l’obra de Darwin i la seva fe no interferia amb els seus plantejaments científics, així que el que deia no podia desvetllar cap hostilitat. A més, era massa honest per auto-censurar-se per por a reaccions adverses: no es va estar de rebutjar honors oficials esgrimint el seu desacord amb les polítiques ambientals de l’Estat. La seva tendència holista, a veure la Biosfera i els ecosistemes com totalitats i a emprar paràmetres macroscòpics com diversitat, producció, biomassa, taxa de renovació de la biomassa, etc., era, de fet, “mainstream” en ecologia entre 1940 i 1970 i no cal atribuir-la a raons filosòfiques.

Natura

La reverència per la natura es troba en totes les cultures de la nostra espècie. Imatge: Public Domain

No negaré que a alguns joves progressistes i materialistes ens sorprengués no tant la fe de Margalef com la seva pràctica dels rituals, que associàvem a una religió oficial còmplice de la dictadura. Ens sorprenia, però teníem respecte per ell i allò pertanyia a la seva esfera més íntima. No tinc cap dubte que, si n’hagués dit alguna cosa, l’hauríem escoltat sense ombra d’hostilitat, hi estiguéssim d’acord o no. Dels molt pocs mots que mai li vaig sentir sobre aquest tema, sempre en converses privades, en deduiria que la religiositat de Ramon Margalef no procedia del catecisme sinó de la seva admiració per la Natura, si es vol per la Creació, i d’un camí personal en el que havia explorat els místics, el budisme i moltes altres tradicions. Una fe senzilla? Segur que no en la seva articulació intel·lectual, però segurament sí en la fascinació emocional que sentia per la vida. No sé si això és la fe del carboner.

La propensió a l’espiritualitat ha estat un factor significatiu en la història dels humans i d’estabilitat en les seves societats i, molt probablement, objecte de selecció natural. Està demostrat que existeix entre els humans una variabilitat considerable en àrees de l’escorça parietal i altres del cervell, variabilitat que es relaciona amb diferents aspectes de la propensió a sentir o viure experiències de caire místic o religiós, o d’admetre explicacions i poders sobrenaturals, etc. També hi ha evidències d’associació d’aquestes propensions amb certes configuracions gèniques (tot això ho explica Tobeña, 2013). O sigui que les diferències entre les persones sobre creences i no creences religioses o supersticioses no son només qüestió d’idees sinó també de configuracions genètiques i neuronals. Una mateixa experiència de contemplació dels estels o de bellíssims paisatges despertarà en unes persones pensaments religiosos i en d’altres no, encara que totes comparteixin una emoció semblant, un sentiment d’humilitat i de veneració. Per tant, cal respectar les idees de cadascú i, en ciència, deixar de banda els arguments no científics, cosa que Margalef va saber fer sempre.

El diàleg ha de partir de la humilitat d’un i altre i de l’admissió de la pluralitat de maneres com vivim l’experiència del mon. Panikkar usà el mot ecosofia, inventat per Arne Naess (pare de l’ecologia profunda, vegeu en aquest blog el meu article L’ecologia profunda ), per referir-se a la saviesa de la Terra, tot mirant d’harmonitzar el món de Déu, el dels homes i tot el Cosmos i no veure l’humà com individu sinó com xarxa de relacions. Diu Panikkar:

Mentre no contempli cada bocí de terra com el meu cos, no només menyspreo la terra, sinó que també menyspreo el meu cos. Aquí comença el coneixement!.
Panikkar

Si els arguments científics racionals no fan que els comportaments evolucionin cap  a usos assenyats de l’entorn, potser el sentiment de reverència davant la natura al qual al·ludia Margalef pugui ajudar. E.O. Wilson, en el seu llibre The Creation, fa una crida als líders espirituals de diferents religions a defensar el que tots ells creuen l’obra dels seus déus respectius. Hi ha hagut manifestacions importants en aquesta direcció. El Dalai Lama ha parlat sovint de la qüestió ambiental. Potser no és casual que l’actual Papa, autor de l’encíclica ecologista ‘Laudato si’ (2015) escollís el nom de Francesc. La reunió del Parlament de les Religions del Món a Salt Lake City, el 2015, es dedicà al paper que podien tenir en la sostenibilitat. El Seminari de Teheran sobre Medi Ambient, Cultura i Religió s’ha celebrat el 2005 i el 2016. El patriarca ecumènic de Constatinoble ha convocat diversos simposis sobre Religió, ciència i medi ambient. Però no sembla que la reverència per la natura es prediqui gaire a les esglésies i potser caldria. A casa nostra, Mossèn Dalmau (Josep Dalmau i Olivé, 1926-2017) va crear el Santuari Ecològic del castell de Gallifa i s’implicà en activitats i processos de reflexió sobre la qüestió ambiental. Vaig tenir el plaer de coincidir amb ell en la taula sobre medi ambient de les Jornades Catalunya demà impulsades per la Generalitat el 1997. És un cas força isolat. Entre els experts en conservació, a Catalunya, la veu més decididament inclinada a promoure una aproximació espiritual a aquests temes és la del ja esmentat Josep Maria Mallarach. Com he explicat, la reverència per la natura no exigeix creences sobrenaturals, però és probable que la via religiosa mogui més consciències que els “sermons” experts. Cosa que no deixa de tenir els seus riscs, vist com funcionen les religions.

Santuari Ecològic Castell de Gallifa

Santuari Ecològic Castell de Gallifa. Imatge: santuariecologic.com

Per acabar

En tot cas, des de la visió de l’ecòleg, és difícil no sentir Spinoza molt proper i s’entén perquè Bertrand Russell o Einstein en parlaven amb tanta simpatia. Tant Spinoza com Margalef foren considerats pels seus seguidors i deixebles persones d’una gran bondat i coherència. Eren savis austers i frugals, que menyspreaven els honors. A Spinoza alguns l’aproximaven a la figura de Crist, en tot cas els qui l’estimaven el veien com una mena de sant. Margalef infonia també un respecte que no es limitava a la seva excel·lència com a científic, sinó a la seva personalitat, d’una coherència ètica extraordinària. En no pocs aspectes recordava força un altre ecòleg, que alguns consideren el pare de l’ecologia moderna, G. E. Hutchinson.

No sóc propens a donar explicacions religioses del món, pot ser cosa de la configuració del meu cervell, però crec que, ateus, agnòstics o creients, tots podem sentir la magnificència de la Natura, de la que hem sorgit i de la que formem part, i hem de mirar de transmetre a les altres persones el què d’ella hem après per la raó i també, al mateix temps, les emocions que ens ha fet experimentar, o sigui aquesta reverència, que deia Margalef, que ens fan sentir els prodigis amb què l’Univers, la Terra i la Vida ens regalen els sentits i repten la nostra ment, que els voldria entendre, la ment que és també una manifestació fantàstica de la Vida. Destruir el Tot del que som part és suïcida.

Cal aturar la destrucció de la bellesa, la diversitat i la complexitat de la Natura perquè en la seva observació atenta i admirada hi ha, com creien Spinoza, Einstein, Margalef, com creu Wilson, com ho van viure Darwin o Francesc d’Assís i tants altres homes de ciència o de religió, el camí per trobar un lloc de pau i benestar durant la nostra breu presència al món. La Natura ens meravella, tant si li suposem un origen o explicació religiosa com si mirem de desxifrar-ne alguns secrets per la via de la ciència. Està comprovat que la mera immersió en la Natura indueix sensacions de pau que han mostrat efectes beneficiosos per la salut, potser perquè recuperem, en aquesta immersió, una mica del nostre sentiment de pertànyer a un Tot, en el sentit més biològic o en el místic, sentiment que hem perdut en bona part en construir els nostres embolcalls culturals.

La doctrina de que Déu és en el mon té un corol·lari pràctic important, el caràcter sagrat de la Natura, i el que hi ha de pecaminós i foll en els enormes esforços per dominar-la en lloc de ser-ne un col·laboradors dòcils i intel·ligents. Les vides subhumanes i fins i tot les coses han de ser tractades amb respecte i coneixement, no brutalment oprimides per servir a les nostres finalitats.
Mestre Eckardt

Referències:

Hulin, M. 1993. La mystique sauvage. París. PUF.
Mallarach, J.M. i E. Comas. 2006, Qüestions de Vida Cristiana, núm. 222. Publicacions Abadia de Montserrat.
Russell, B. 2005. Historia de la Filosofía. RBA Coleccionables. Barcelona, 892 pp.
Suhamy, A., A. Daval. 2016. Spinoza por las bestias. Ed. Cactus, 160 pp.
Shah, I. 1994. Los Sufís. Ed. Kairós, Barcelona,496 pp.
Spinoza, B. de. 2002. Tratado teológico-político. Biblioteca de filosofía. Ed. Folio, Barcelona, 220 pp.
Terradas, J. 2015. El pensamiento evolutivo de Ramón Margalef. Ecosistemas, 24: 104-109.
Tobeña, A. 2013. Devots i descreguts. Publ. Univ. València i Institut d’Estidis Catalans. 188 pp.
van Reijen, M. 2018. ¿Puede considerarse a Spinoza como un exponente de la Ilustración Oriental más que como un exponente de la Ilustración Occidental?. Co-Herencia, 15(28). Recuperat a partir de https://publicaciones.eafit.edu.co/index.php/co-herencia/article/view/5043
Wilson, E.O. 2007. La creación. Salvemos la vida en la tierra. Ed. Katz. 252 pp.

, , , , , , , , , ,

Professor emèrit d’Ecologia de la UAB. Investigador del CREAF en temes d’ecologia de la vegetació. També ha treballat en educació ambiental. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Articles relacionats
, ,
“Sabadell té una gran riquesa d’arbres, però hi predominen poques espècies autòctones”, segons la Mariona Ferrandiz
15 de novembre 2020CREAF
,
Parlem dels impactes del lleure sobre el medi natural
22 d'octubre 2020Carles Castell Puig
El repte
24 de setembre 2020J.Luis Ordóñez
CENTRE: Un estiu diferent
10 de setembre 2020Enrique Doblas Miranda
Evolució i ecologia en una perspectiva constructivista
8 de setembre 2020Jaume Terradas

Follow CREAF on: