Margalef deia que la diversitat és una variable que no mesura el grau d’organització dels sistemes però dóna una idea de l’estat en què es troben en relació a la dinàmica successional. Amb la desigualtat passa el mateix: el seu increment, com el decrement de la diversitat, no és la causa del desgavell ecològic, però sí un símptoma mesurable d’una dinàmica del socioecosistema que no va en la direcció d’una organització més complexa, rica i madura sinó en la d’una organització més jerarquitzada, que no protegeix ni els drets humans ni l’entorn ecològic.
És freqüent que les novel·les negres descriguin amb cruesa els problemes socials. He trobat una explicació dura i contundent dels canvis produïts en les darreres dècades a Suècia en El que sembra sang, d’Arne Dahl.
El protagonista es pregunta què s’està esdevenint a la Suècia de finals del segle XX i diu (tradueixo de la versió castellana):
…Aquest petit país rural prop del Cercle Polar Àrtic, on els moviments populars, en el seu moment, van engendrar la primera democràcia que arribava al ciutadà corrent, tot i que sense arribar a regenerar-la, que va intrigar per escapolir-se dels horrors de la Segona Guerra Mundial, que omplí els seus armaris de cadàvers, que es beneficià de fabulosos avantatges competitius en comparació amb la resta dels seus veïns europeus i que, gràcies a això, es va poder permetre el luxe d’exercir com una espècie d’autocomplaent consciència mundial, almenys fins que aquells països que no es van veure entorpits per una inèrcia innata van posar-se a la seva alçada, cosa que no només acabà amb el nivell de vida més alt del món, sinó també amb la imposició dels dictats moralistes d’aquesta autoproclamada consciència universal. Una curiosa i ingènua convicció determinista de que tot passa sempre a fi de bé va fer que, en els anys vuitanta, més que qualsevol país, Suècia s’entregués al capital internacional, deixant-lo campar a plaer pel seu territori. L’inevitable ensulsiada a finals de la dècada no fou sinó una continuació lògica de la gradual destrucció de qualsevol eina política que pretengués controlar els capritxosos vaivens del capital. Tots van haver de pagar la caiguda, tots excepte les empreses. A l’hora que el país s’acostava a la fallida, les grans companyies sueques maximitzaven els seus beneficis. El pesant deute es carregà sobre les famílies, la sanitat, l’educació, la cultura, sobre tot allò que tingués transcendència a llarg termini. La més mínima al·lusió a que tal vegada les empreses haurien de participar en el pagament almenys d’una petita part d’allò que havien provocat va fer que la comunitat empresarial, amb una sola veu, amenacés de traslladar d’immediat totes les seves activitats a l’estranger. De cop, tota la població es va veure forçada a pensar en el diner. Les preocupacions financeres omplien l’esperit popular des de tots els fronts, fins que només quedaren uns minúsculs forats sense omplir, on no hi cabia res rellevant, només loteries, apostes i tele-escombraria. L’amor fou substituït en part per serials idealitzats i, en part, per films porno a la tele per cable; el desig d’espiritualitat fou satisfet amb ràpides i prefabricades solucions new age;, tota la música que aspirava a tenir alguna mena de repercussió es produïa amb propòsits comercials; els mitjans de comunicació van robar el llenguatge i es van convertir ells mateixos en norma; la publicitat robà els sentiments i els desplaçà dels seus objectius naturals; el consum de drogues augmentà de manera dràstica.
La dels noranta fou la dècada en la que el capital feia l’assaig d’un futur en el que caldria controlar les hordes d’aturats vitalicis per tal que no es revoltessin: entreteniments anestèsics, drogues que no ocasionessin un cost sanitari excessiu, conflictes ètnics per tal de canalitzar la ira en una altra direcció, manipulació genètica per tal de minimitzar les futures necessitats d’atenció mèdica i una constant concentració en l’economia personal i en els malabarismes que calia fer per arribar a fi de mes.
A L’última causa perduda, de Dennis Lehane, una altra novel·la negra, trobem el següent diàleg:
Si examines atentament la façana d’aquesta ciutat, veuràs moltes esquerdes. Atur a l’engròs, i els que encara contracten gent paguen uns sous de merda. Beneficis laborals? – es posà a riure- ¿Assegurança mèdica? -Negà amb el cap-. Tot el que els nostres pares daven per fet mentre treballessis dur, la protecció social el salari just i el rellotge d’or quan arribés la jubilació? Tot ha desaparegut per aquestes terres, amic. -A Boston també- vaig dir. -Em temo que arreu-.(… )
-L’empresa per la que ell treballava va acomiadar tothom. Al cap d’un mes, els hi van tornar a oferir feina. (…) Però sols els treballadors menys preparats van rebre l’oferta, al personal qualificat se’l van treure del damunt. I a més, l’empresa els tornà la feina als menys qualificats però baixant-los el sou a la meitat (…). Ni avantatges, ni assegurances, ni res. Això sí, totes les hores extres que volguessin, sempre que no esperessin cobrar-les més ni conyes comunistes. (…) Bigs recupera la feina. Es tracta de pagar el lloguer i l’escola, oi? Així que la seva setmana laboral és de setanta hores. I no es perd ni una classe. Endevina com es manté despert. -Anfetes. (…) Culpa de l’envasadora. I totes les empreses fan el mateix. Per tota la ciutat, per tot l’Estat. I el negoci de l’anfeta floreix de valent! (…) Bigs va fer alguna bestiesa, però no es convertí en un merda fins que començà a drogar-se.
Son exagerades aquestes descripcions? Pot ser. Darrerament, un parell d’amics m’han dit que els meus articles son massa pessimistes. Un d’ells m’ha regalat un llibre que defensa que les coses van molt millor del que es diu: Factfullness: Diez razones por las que estamos equivocados sobre el mundo. Y por qué las cosas están mejor de lo que piensas, de Hans Rosling (2018). L’autor era un expert en salut que va conèixer molts països i va estudiar moltes dades. Lamentablement, va morir abans de la sortida del llibre, que ha estat un gran èxit. Bill Gates n’ha repartit milers d’exemplars. Ben escrit, presenta les coses de manera clara i eficient. Sens dubte aporta informació i idees molt interessants, però crec que l’aparent claredat de les dades no acaba de reflectir la realitat. A més, poques de les que presenta tenen a veure amb els temes ambientals. Reconeix que el canvi climàtic és un dels cinc grans perills que se’ns plantegen, però passa de llarg temes importants. Empra quasi sempre dades de l’ONU per països, en les que es veu que les rendes mitjanes han millorat arreu del mon, excepte allà on hi ha conflictes greus enquistats, però parla poc de l’evolució de la desigualtat dins els països.
Fa pocs dies, hi hagué un debat al Museu d’Història Natural de Barcelona sobre si la desigualtat humana era la causa dels problemes ecològics. Només un dels ponents era ecòleg, Frederic Bartumeus i, amb raó, no va veure clar que fos així.
Margalef i la desigualtat
Des d’un punt de vista físic, els organismes, els ecosistemes i les societats son sistemes dissipatius (necessiten energia d’alta qualitat, com la radiació solar, per funcionar i la dissipen en forma d’energia de baixa qualitat, en general calor) i, alhora, son auto-organitzatius, ja que part de la producció que fan amb l’energia rebuda la incorporen a la seva biomassa en estructures complexes. Converteixen energia en informació, construeixen complexitat. En les relacions entre una presa i el seu depredador, l’energia flueix de la primera al segon: en aquest sistema binari, la presa disposa de més energia, que empra amb poca eficiència, mentre que el depredador és més eficient i acumula més informació.
Margalef al·ludia al Principi de Sant Mateu: a aquell qui més té, més se li donarà i a aquell que no té quasi res fins i tot això li serà pres. Aquesta asimetria cruel ens diu que és inevitable que els sistemes més organitzats xuclin energia dels que ho son menys i que acumulin part d’aquesta energia en informació per augmentar encara més el seu grau d’organització.
A mitjans segle passat, es començà a desenvolupar una ciència dels sistemes complexos a partir de conceptes trets de la termodinàmica, la cibernètica, la teoria del caos, la teoria de catàstrofes, etc. Un dels pioners d’aquesta mena d’estudis fou justament Ramon Margalef que, a partir de l’observació de la diversitat d’organismes en els ecosistemes entrà amb força en l’ecologia teòrica amb el seu famós article de 1957 sobre la teoria de la informació, publicat un any després en anglès a General Systems.
Margalef comparava la diversitat de les comunitats amb la que podem trobar en les paraules d’un text, en les peces d’un “meccano” i en molts altres casos: sempre es tracta d’elements que pertanyen a classes diferents.
Margalef creia que la diversitat ens diu quelcom de l’organització del sistema, de la mateixa manera com la temperatura ho fa de l’estat del nostre metabolisme.
A partir de nombroses observacions, va veure que en els ecosistemes el valor de la diversitat no passava de cert límit (5.3 bits per individu si s’empra la fórmula de Shannon per calcular-la). Una diversitat més alta (p.e. que només hi hagi un individu de cada espècie) es pot trobar en la vitrina d’un museu, però no en un sistema que funcioni. Margalef afirmava que la diversitat està modulada per la quantitat d’energia que travessa el sistema.
Margalef afirmava que la diversitat està modulada per la quantitat d’energia que travessa el sistema.
Si passa molta energia la diversitat és baixa, quan el flux d’energia s’afebleix la diversitat pot augmentar. Al llarg del temps, els canvis ambientals es tradueixen en canvis en la diversitat. N’hi ha entre el dia i la nit, entre estacions o, si parlem de successions, entre les fases inicials poc organitzades de la comunitat i les fases madures. En aquest darrer cas, augmenten la diversitat i la biomassa (i la informació acumulada). Les pertorbacions fan disminuir la biomassa i la informació. Aquí apareix una altra asimetria fonamental: l’auto-organització avança lentament, mentre que les pertorbacions provoquen regressions que poden ser sobtades i catastròfiques (el bosc creix lentament però es crema en hores). Aquesta regla té un abast molt general, com també la idea de la diversitat limitada que Margalef va observar en comunitats, textos, partitures musicals, peces de “Meccano” i xarxes electròniques. Però des d’un punt de vista funcional, no sabem quina diversitat és indispensable i convé recordar l’advertència de Margalef (1991):
No s’hi val a dir, amb bona intenció pedagògica, que cal protegir els sistemes d’alta diversitat per promoure l’estabilitat de la biosfera, ni tampoc que la floreta més humil està connectada amb tot i que la continuació de la seva vida és essencial per a la conservació del conjunt. Les bones intencions no poden substituir la racionalitat (…) En realitat, la diversitat alta és una conseqüència de l’estabilitat, definida de manera “apropiada”, però no una causa activa i independent d’aquesta estabilitat.
És evident que no totes les espècies tenen la mateixa importància en el funcionament del sistema. Això ens duu a un altre concepte, que és el de connectància (la connectància és el nombre de vincles o lligams existents dividit pel nombre dels possibles): l’organització dels sistemes es basa en xarxes que tenen nusos (espècies) i lligams. Alguns nusos estan connectats amb molts altres però la majoria es connecten amb pocs. La connectància, com la diversitat, és un indicador interessant de les característiques del sistema. Un sistema poc connectat es diu que està molt jerarquitzat (grau de jerarquia = 1-connectància).
La connectància, com la diversitat, és un indicador interessant de les característiques del sistema. Un sistema poc connectat es diu que està molt jerarquitzat (grau de jerarquia = 1-connectància).
Diversitat en socioecosistemes
En les societats humanes, la diversitat d’oficis augmenta quan passem de grups de caçadors-recol·lectors a societats urbanes complexes. La societat es comporta com si afegíssim un nou nivell superior en la jerarquia de la natura: l’explotació del medi pels humans tendeix a simplificar els sistemes explotats, igual que quan en un prat hi entra un gran herbívor disminueix la diversitat d’herbes. Xucla energia de la resta i part d’aquesta energia l’acumula com informació-complexitat. O sigui que, com tot procés físic auto-organitzatiu, les societats humanes es construeixen augmentant l’entropia (la desorganització) de la resta de la biosfera.
Com tot procés físic auto-organitzatiu, les societats humanes es construeixen augmentant l’entropia (la desorganització) de la resta de la biosfera.
Disminueixen les espècies pròpies de fases madures de la successió i també les societats adaptades a ambients molt concrets, s’expandeixen les espècies pioneres, que viuen poc, i es reprodueixen molt amb elevada mortalitat dels fills o gèrmens, etc.; igualment, desapareixen les cultures molt especialitzades, uns pocs idiomes esdevenen molt dominants i les societats convergeixen perquè es modifiquen els entorns per la climatització, augmenta la comunicació, l’intercanvi d’informació, etc. Com passa en els ecosistemes si hi ha fortes pertorbacions, al llarg de la història civilitzacions complexes han col·lapsat com a resultat de canvis climàtics, conflictes amb els veïns, epidèmies, etc. (Diamond, 2005).
Desigualtat en la distribució de la riquesa en les societats
La distribució de la riquesa és comparable a la distribució de l’abundància de les espècies: hi ha pocs països o persones rics i molts que son pobres, com hi ha poques espècies abundants i moltes rares. Un tema preocupant és que la desigualtat en la distribució de la riquesa ha crescut molt en les quatre darreres dècades al món (Pikkety, 2014). La distribució de la renda se sol representar per la corba de Lorenz.
El World Inequality Report ha analitzat l’evolució de la desigualtat al mon des de 1980. Els resultats demostren que la desigualtat ha augmentat en la majoria de les regions, i de manera especialment clara, a la Xina, Nord-Amèrica, Rússia i Índia. Els nivells de l’Amèrica Llatina, l’Àfrica subsahariana i l’Orient Mitjà son molt elevats i els d’Europa son els menors. És cert que, considerant el mon en conjunt, la desigualtat ha disminuït (encara que molt poc) entre 1980 i 2008 perquè els països emergents han crescut més que els rics.
En aquest període, el creixement ha beneficiat a la població mitjana-pobre i a la més rica i riquíssima, però poquíssim a les classes mitjanes dels països rics, i gens o molt poc als més pobres. El 1% més ric ha capturat el 27% del total del creixement mundial des del 1980, mentre que el 50% més pobre només n’ha obtingut el 12%. A Espanya, la millora s’ha donat en tots els estrats socials, amb més intensitat en els més rics però no de manera tan exagerada com als Estats Units.
L’increment de la desigualtat mundial és indubtable.
A la Xina, que ha tingut un creixement espectacular, els més pobres s’han beneficiat molt menys que els més rics i la desigualtat s’ha disparat. L’increment de la desigualtat mundial és indubtable. Segons els autors de l’informe, hi hauria una frontera de desigualtat elevada en la que es trobarien l’Orient Mitjà, l’Amèrica Llatina, l’Àfrica subsahariana i la Índia, i la resta del món tendiria a acostar-s’hi.
El 1980, la meitat més pobre de la població dels Estats Units rebia el 21% de la renda nacional i el 2016 només el 13%, mentre que el 1% més ric de la població en el mateix temps ha passat del 11 al 20%. A Europa, aquest increment dels més rics ha estat només d’un 2%. Això es deu a que als Estats Units s’ha liberalitzat més el mercat de treball, s’ha baixat més la despesa pública (i per tant la social), i s’han rebaixat els impostos a les rendes més elevades. A Europa, els neoliberals han promogut polítiques semblants però no les han pogut implantar en la mateixa mesura. De tota manera, a Xina, Europa i Estats Units el 2016 la proporció de renda corresponent al 1% més ric era del 33%, i arribaria al 39% el 2050 si es mantenen les tendències actuals. El 0.1% més ric pràcticament iguala la proporció de renda de les classes mitjanes (26 i 27% respectivament).
En els dos gràfics següents es veu l’evolució de la participació percentual del 1% més ric i del 50% més pobre a Estats Units i a Europa Occidental en el mateix període:
Encara que, majoritàriament, creix la riquesa de les nacions, en els països rics la part pública d’aquesta riquesa s’ha estancat o reduït, mentre la privada ha augmentat. Així, els estats han perdut capacitat per fer despesa social i polítiques d’igualtat. Tot això potser ajuda a entendre part del que expliquen les cites literàries amb que he començat l’article. Rosling no para gaire atenció al deute públic en el seu llibre, però molts països creixen gràcies a que estan emprant diners que algun dia s’hauran de tornar, mentre que la tendència és a la privatització dels beneficis i a l’empobriment públic. La riquesa neta, pública o privada, és la diferència entre els actius i el deute.
Desigualtat i diversitat
L’efecte de la desigualtat és objecte de debat entre els economistes. Molts pensen que una societat funcional ha de tenir un cert grau de desigualtat que generi excedents en una part de la població, els quals dinamitzaran l’economia. Això es pot comparar amb les limitacions en la diversitat i la connectivitat que apareixen en els ecosistemes reals i en xarxes de tota mena que funcionen: cert grau de desigualtat és necessari (i, per això, els sistemes comunistes que hem conegut s’han mostrat poc funcionals), però una desigualtat excessiva pot provocar un col·lapse o una crisi social. Formalment, amb el tema de la desigualtat estem tractant un problema molt similar al de la diversitat. Tant que l’aproximació de Lorenz i Gini ha estat emprada en sistemes ecològics (Patil i Taillie 1982). L’augment de la desigualtat es podria comparar amb una disminució de la diversitat, és a dir amb una simplificació i un empobriment del sistema: la part mitjana dels estrats socials tendeix a fondre’s amb les parts pobres.
L’augment de la desigualtat es podria comparar amb una disminució de la diversitat, és a dir amb una simplificació i un empobriment del sistema: la part mitjana dels estrats socials tendeix a fondre’s amb les parts pobres.
La simplificació estructural es produeix en ecologia com a resultat d’una explotació o d’una pertorbació, i el manteniment d’un sistema amb una estructura simplificada implica la desaparició de llaços retroactius reguladors en el sistema. Dons bé, un sistema social molt explotat (molt jeràrquic) o pertorbat (per conflictes) veurà desaparèixer també els mecanismes reguladors, en aquests cas institucions que tendeixin a evitar i corregir injustícies, dificultar la corrupció dels poders executiu, legislatiu i judicial, fomentar l’alliberament de la dona, protegir els desemparats, frenar el poder abusiu dels més forts, etc. En definitiva, veurà una regressió del que coneixem com drets individuals (dret de vot per a tothom, igualtat de gèneres, premsa lliure, sindicats democràtics, independència judicial, democràcia representativa, estat del benestar…), com per desgràcia estem comprovant en alguns països occidentals. I és que els beneficiaris de l’aberrant desigualtat saben que el manteniment de l’actual tendència cap a l’acumulació de la riquesa i la desaparició de les classes mitjanes requereix eliminar entrebancs i, per tant, simplificar el sistema institucional incrementant la jerarquia del sistema. L’economista Gunnar Myrdal, premi Nobel, va advertir fa més de cinquanta anys que el mercat tendeix a fer que, en els intercanvis, els països rics sempre es beneficiïn més que els pobres.
Això coincideix amb les idees de Margalef sobre la relació en sistemes binaris: la part més organitzada creix en eficiència i informació i manté l’altra en un estat d’escassa organització i “turnover” més ràpid (estrès). A la fi del colonialisme les metròpolis han afavorit la formació de governs dictatorials en les antigues colònies perquè en sistemes amb un baix nivell d’organització (pocs mecanismes reguladors i de control) és més fàcil corrompre els mandataris i mantenir el domini sobre els recursos. En els sistemes socials, l’excés de connexió entre elements genera l’emergència de nous nivells jeràrquics, en aquest cas grans corporacions que controlen els Estats i les institucions preexistents.
El neoliberalisme pretén que tot ha de ser regulat pel mercat, però el model d’economia de mercat d’Adam Smith implicava nombroses empreses de mida similar en competència i el que s’ha generat en la globalització és un nou nivell jeràrquic format per un nombre petit de grans oligopolis que pacten els preus i els imposen, de manera que el mercat no regula res. El que pretenen el neoliberalisme i el capitalisme oligopolista, realment, no és que el mercat reguli sinó que les regulacions desapareguin.
La desigualtat creixent pot tenir, a partir de certs valors, efectes negatius sobre l’evolució econòmica: una part considerable de la població deixa de tenir accés a l’educació, els recursos i els mitjans tecnològics o les relacions socials que ajuden a trobar feina, cosa que és contrària al que venia succeint fins fa poc, i que pot provocar efectes a més llarg termini difícils de corregir, greus en els països més pobres i per a masses importants i creixents de població en països rics que van quedant marginades del mercat de treball o que, tot i treballant, perden poder adquisitiu. D’altra banda, l’evolució tecno-cultural redueix la necessitat de mà d’obra. Una desregulació del mercat de treball porta a l’expulsió de proporcions creixents de població d’aquest mercat. Si no s’estableixen mecanismes que garanteixin una renda mínima a tots, el sistema està abocat a una enorme inestabilitat social. Un dels majors reptes de futur és reduir el treball humà sense incrementar la pobresa.
Si no s’estableixen mecanismes que garanteixin una renda mínima a tots, el sistema està abocat a una enorme inestabilitat social. Un dels majors reptes de futur és reduir el treball humà sense incrementar la pobresa.
Un estudi economètric (Cingano, 2014) sobre els països de l’OCDE indica que la desigualtat d’ingressos té un efecte negatiu estadísticament significatiu en el creixement posterior. Quins nivells de desigualtat optimitzen la dinàmica econòmica sense arribar a provocar aquests efectes negatius? Com en el cas de la diversitat i la conservació dels ecosistemes, no n’estem segurs.
Desigualtat i organització social
La desigualtat es pot mesurar en aspectes molt diferents, com passa amb la diversitat en ecologia (mesurable en espècies, en tipus funcionals, dins de les espècies, etc.), i no sols en renda: hi ha desigualtat entre gèneres i molt treball femení no és retribuït, de manera que no es pot quantificar aquesta desigualtat per les rendes; hi ha desigualtat lligada a l’edat, a les ètnies, etc.). Quan major és la desigualtat, major és també la jerarquització i hom pot esperar una simplificació (pèrdua de diversitat) en els rols dels individus i en els mecanismes institucionals.
El creixement excessiu de la desigualtat, a més d’eliminar els mecanismes de regulació, també altera la connectivitat en la societat (es mantenen o creen nous ghettos, l’ascensor social deixa de funcionar…). El pas de l’economia productiva a l’especulativa i a la globalització genera connexions de molt curta durada a molta distància i elimina connexions fortes a curta distància, i això és perquè emergeixen estructures de poder al cim de la jerarquia que no són conegudes ni enteses per la major part de la població. Aquests nous nivells exploten la resta del sistema i produeixen en ella un efecte similar al que es dóna quan hi ha una pertorbació en un ecosistema: simplificació organitzativa i una caiguda de la diversitat (de rendes, de cultures adaptades a territoris i medis diversos, etc.).
El desenvolupament de xarxes socials lligat als nous i rapidíssims sistemes de comunicació augmenta la connectivitat i això ajuda a generar mecanismes de resposta des de baix davant les noves estructures de poder. Hi ha moviments socials que han assolit èxits en forçar grans multinacionals o governs a canviar projectes o decisions. Però la creació d’estats d’opinió per la via de les xarxes socials pot ser controlada per estructures de poder (antigues o noves), amb conseqüències perilloses pels sistemes democràtics mitjançant la difusió interessada de post-veritats o fake news per no dir-ne mentides o calúmnies, i de “realitats inventades”, i fomentar el populisme. A propòsit d’això, no us perdeu Secreto de Estado, de Gavin Hood (2019), un notable film anglès sobre l’engany del poble pels seus dirigents.
Aquests fenòmens potser podrien ser susceptibles d’estudi en la perspectiva dels tipus de connectivitat en un context de xarxes jeràrquiques. Hem passat d’uns sistemes jeràrquics locals, amb unes subxarxes de connexió forta i a curta distància i connexions més febles entre subxarxes, a sistemes jeràrquics globals, amb subxarxes de lligams efímers, sovint a molta distància, que propicien relacions de baixa empatia, en els que s’ha reforçat la jerarquia.
Hem passat d’uns sistemes jeràrquics locals, amb unes subxarxes de connexió forta i a curta distància i connexions més febles entre subxarxes, a sistemes jeràrquics globals, amb subxarxes de lligams efímers, sovint a molta distància, que propicien relacions de baixa empatia, en els que s’ha reforçat la jerarquia.
Es produeix inestabilitat en enfrontar-se forces oposades, les que demanen regulació del poder i reestructuració i les que volen la simplificació de l’organització social. Les eines metodològiques per aquesta mena d’anàlisi no estan prou desenvolupades, els índexs de que disposem, com el de Gini, són excessivament simplistes i els llindars de desigualtat, diversitat i connectivitat que podrien separar un dinamisme favorable d’un menys desitjable no són prou coneguts.
Els humans i les seves societats segueixen lligats al funcionament dels sistemes de manteniment de vida, és a dir a l’ecologia, que al seu torn imposa constriccions (p.e., la manca de recursos, com l’aigua potable o el sòl cultivable), amb llindars a partir dels quals es poden disparar processos autoaccelerats sense aturador (p.e., l’escalfament climàtic i els seus efectes, com la pujada del nivell del mar i la seva acidificació o l’augment de freqüència i intensitat d’episodis meteorològics violents). Els moviments de defensa de les institucions democràtiques, el feminisme o l’ambientalisme miren de trobar-se en la tasca de generar mecanismes reguladors contraris al total domini del sistema per estructures jeràrquiques en mans dels beneficiaris de la desigualtat galopant.
Interessos poderosos posen en marxa moviments dretans amb missatges simplificadors per evitar tot control, per la via de la supressió d’organitzacions (premsa lliure, oposició política, entitats de societat civil, etc.) i de drets civils. En una altra direcció, populismes de signe esquerrà voldrien generar un nivell alternatiu dalt de la jerarquia que també simplifiqui el sistema per eliminar dissensions i regulacions, pretesament per afavorir la igualtat que, duta a l’extrem, resulta paralitzant. En el cas de l’ambientalisme, cal tenir ben present l’advertència de Margalef que he citat i no està de més tenir present Magris (2001) quan diu, dels qui lluiten pel domini, que “la nostàlgia de puresa per ells mateixos implica la nostàlgia d’esclavitud per als altres”.
La recerca ens pot ajudar a orientar-nos, si som capaços de desenvolupar una aproximació conceptual eficaç per entendre la complexitat de les xarxes jeràrquiques diverses i amb interaccions d’intensitat, durada i longitud que es van modificant per l’evolució cultural i les seves retroaccions amb el context ecològic també canviant.
La recerca ens pot ajudar a orientar-nos, si som capaços de desenvolupar una aproximació conceptual eficaç per entendre la complexitat de les xarxes jeràrquiques diverses i amb interaccions d’intensitat, durada i longitud que es van modificant per l’evolució cultural i les seves retroaccions amb el context ecològic també canviant. Però no sols estem lluny de disposar d’una teoria prou elaborada sinó que fora il·lusori creure que, si la tinguéssim, resoldríem els problemes socials, en els que les diverses posicions reflecteixen més interessos i actituds emocionals que racionalitat científica. Cent seixanta anys després de l’Origen de les espècies de Darwin, la majoria de la humanitat encara no accepta que la vida sigui el resultat d’un procés evolutiu.
Cent seixanta anys després de l’Origen de les espècies de Darwin, la majoria de la humanitat encara no accepta que la vida sigui el resultat d’un procés evolutiu.
Tornem a l’inici. Margalef deia que la diversitat és una variable que no mesura el grau d’organització dels sistemes però dóna una idea de l’estat en què es troben en relació a la dinàmica successional (Margalef 1989). Amb la desigualtat passa el mateix: el seu increment, com el decrement de la diversitat, no és la causa del desgavell ecològic, però sí un símptoma mesurable d’una dinàmica del socioecosistema que no va en la direcció d’una organització més complexa, rica i madura sinó en la d’una organització més jerarquitzada, que no protegeix ni els drets humans ni l’entorn ecològic.
Aquest no és un procés inevitable. No cal ser pessimista, però el possibilisme no s’ha de basar en creure que tot va bé en el millor dels mons, com el Pangloss de Voltaire. Ignorar la desigualtat creixent i que el capitalisme oligopolista destrueix els mecanisme reguladors propis de les democràcies no ajudarà a canviar per bé ni la qüestió ambiental ni la social.
Referències
Cingano, F. 2014. Trends in income inequality and its impact on economic growth”, OECD Social, Employment and Migration Working Papers, No. 163, OECD. Publishing.http://dx.doi.org/10.1787/5jxrjncwxv6j-en
Diamond, J. 2005. Colapso: por qué unas sociedades perduran y otras desaparecen. Madrid.
Lanke, C., B. Milanovic. 2016. Global Income Distribution: From the Fall of the Berlin Wall to the Great Recession. World Bank Economic Review30, 2: 203-232.
Magris, C. 2001. Utopía y desencanto. Anagrama, Barcelona.
Margalef, R. 1957. La teoría de la información en ecología. Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, XXXII (13). Barcelona.
Margalef, R. 1989. On diversity and connectivity as historical expressions of ecosystems. Coenoses, 4: 121-126.
Milanovic, B. 2016. Global inequality: an approach for the age of globalization. https://www.piie.com/system/files/documents/milanovic20160509ppt.pdf
Patil, G.P. i C. Taile. 1982: Diversity as a concept and its measurement. Journal of the American Statistical Association 77, 548-567
Piketty, T. 2014. El capital en el siglo XXI, Fondo de Cultura Económica.
Rosling, H. 2018. Factfullness: Diez razones por las que estamos equivocados sobre el mundo. Y por qué las cosas están mejor de lo que piensas. Ed. Deusto, Barcelona.
World Inequality LAB, F. Alvaredo, L Chancel, T, Pketty, E. Sáez, G. Zucman. 2018. Informe sobre la desigualdad global de 2018. https://wir2018.wid.world/files/download/wir2018-summary-spanish.pdf
