,

I tot això, com ho expliquem?

27 de juny 2021

És indubtable que bona part de la batalla per canviar radicalment i  dur a terme una veritable transició ecològica es lliurarà en el camp de la comunicació i la sensibilització social. Tanmateix, tot i la gran quantitat d’informació disponible, segueix resultant difícil conscienciar la societat i sobretot aconseguir posar en marxa el canvi d’hàbits necessari per modificar el nostre estil de vida i reduir l’impacte sobre l’entorn. Perquè succeeix això?

Foto: Gaspar Uhas

Foto: Gaspar Uhas

La informació ambiental, en termes generals, ha anat guanyant pes en determinats mitjans de comunicació de nombrosos països, sobretot del món anglosaxó. Importants grups de premsa escrita, com The Guardian, o canals de televisió, com la BBC, han apostat decididament per aquesta temàtica i són referents en notícies, reflexions i articles tan globals com específics, centrats en el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat o la degradació dels sistemes naturals. Emmirallant-se amb aquestes experiències, a l’Estat espanyol diverses capçaleres van posar en marxa seccions especialitzades en medi ambient que encara es mantenen. La situació a Catalunya ha variat força al llarg dels darrers anys, amb apostes inicials prou potents tant de premsa escrita com de televisió. Malauradament, en l’actualitat el context és ben decebedor, fora de molt comptades excepcions, amb la desaparició de moltes d’aquestes iniciatives i un tractament tan sols puntual quan sorgeix alguna notícia, generalment negativa, relacionada amb la conservació del nostre entorn.

A Catalunya el panorama de comunicació ambiental als mitjans de comunicació és ben decebedor, amb un tractament puntual i generalment negatiu dels temes referents a canvi climàtic, biodiversitat i conservació de la natura.

D’altra banda, els estudis i enquestes mostren com hi ha una elevat percentatge de la població que es manifesta preocupat pels problemes ambientals, quan se’ls pregunta específicament sobre això. Tot i això, aquesta temàtica no apareix mai entre les preocupacions recollides en les enquestes generalistes . De la mateixa manera, la relativa inquietud ambiental creixent tampoc s’ha traduït en un increment de la mobilització, com ho demostren les dades històriques de persones sòcies o voluntàries d’entitats ambientalistes o associacions vinculades a la protecció del territori, que porten molts anys en un nombre força constant.  L’aspecte positiu és la constatació, per part d’aquestes entitats, d’un notable increment de demandes de col·laboració voluntària al llarg dels darrers mesos, tant per part de persones com d’empreses, vinculades de ben segur a la situació viscuda arran de la pandèmia i el confinament.

El Delta del Tordera abans i després del Glòria.

El Delta del Tordera abans i després del Glòria.

En paral·lel, les evidències científiques són cada cop més sòlides i irrebatibles per demostrar tant l’abast, escala i gravetat de la problemàtica ambiental en el conjunt del planeta, com els impactes directes i indirectes sobre la nostra salut i el nostre benestar. Els fenòmens meteorològics extrems, la contaminació, l’expansió d’espècies exòtiques o l’aparició i propagació de malalties (com l’actual COVID-19) són mostres prou evidents dels riscos que comporta el nostre model actual i de com necessitem una natura ben conservada que ens protegeixi i garanteixi la supervivència i qualitat de vida. No entrarem de nou en el tema concret i candent de les zoonosis i les pandèmies, ja tractat en articles anteriors . Tanmateix, no s’ha oblidar que els estudis científics han demostrat abastament com la major part d’epidèmies degudes a patògens provinents de la fauna salvatge s’han produït a causa de la degradació del medi natural i la implantació d’activitats humanes (granges, urbanitzacions), que han provocat el pas dels agents infecciosos a les persones a través d’espècies vector, com ara els ratpenats i les espècies domèstiques.

Hi ha els elements necessaris per impulsar un canvi social però alguna cosa no acaba de quallar, la societat no reacciona.

No soc cap expert en comunicació ni en psicologia ambiental, però sembla que existeixin els elements necessaris per impulsar el canvi social, però que alguna cosa no acaba de quallar. Per això, a continuació em referiré a alguns dels nombrosos i complexos processos que poden ajudar a entendre aquesta aparent manca de reacció.

Manifestació pel clima a Alemanya. Foto: Unsplash

Manifestació pel clima a Alemanya. Foto: Unsplash

De l’ecofatiga a la finite pool of worrying

D’una banda, hem sentit a parlar de sobresaturació d’informació. Termes com ecofatiga, ecoindefensió, ecofatalisme o ecosaturació s’han convertit en força familiars. Resulta evident que no es pot mantenir un nivell de tensió constant. Alguns psicòlegs han postulat que les persones tenim un “espai finit de preocupació” (finite pool of worrying) i que, per exemple, en el context actual de la COVID-19, centraríem la nostra inquietud en la pandèmia i baixaria en altres àmbits. Tanmateix, alguns articles han contradit aquesta teoria i han demostrat com la preocupació pel canvi climàtic no tan sols no s’ha reduït, sinó que s’ha incrementat al llarg del darrer any de pandèmia.

En aquest mateix context, la psicologia ha explicat abastament com el pànic davant de les males notícies, sobretot si es plantegen com a fets gairebé inevitables, pot provocar una reacció de paràlisi, o indiferència ―”total, si tampoc s’hi pot fer res”―, que no ajuda en absolut al canvi necessari. La relació d’articles al respecte és inacabable i em permetré citar una obra de ficció, el recent llibre de Jenny Offill, traduït al català amb el títol “Com el temps”, que planteja, a cavall de la ironia i de la reflexió, qüestions com ara com es pot compaginar pensar a la vegada en l’emergència climàtica i en la llista de la compra. És a dir, com podem estar conscienciats sense estar contínuament angoixats, i seguir duent una vida quotidiana. La frase “la feina va molt bé, però tot indica que anem cap a la fi del món”, resumeix molt bé el quid de la qüestió.

Portada del llibre

Portada del llibre

Imagino que els processos psicològics que esmentava abans fan que ens acostumem a tot, que el nostre cervell evita viure en una angoixa constant. Només així es pot entendre que milers de persones s’hagin conformat, en diverses regions del nostre país, a viure amb l’aigua permanentment contaminada a causa de les activitats agrícoles o ramaderes intensives. O potser és que no hem sabut explicar prou bé la relació tan directa que existeix entre la salut del nostre entorn, la de tot el planeta, i la nostra salut. Encara no han percolat prou en la societat conceptes tan rellevants con el de salut global: no és possible que hi hagi persones sanes en una natura malalta. No podem viure en plenitud sense els beneficis que la natura ben conservada té per al benestar físic, mental, social i espiritual de la gent.

Cada vegada hi ha més coneixement científic sobre els efectes concrets del contacte amb la natura, dels mecanismes pels quals ens beneficiem d’estar envoltats d’un entorn en bon estat de conservació. I al contrari, de com la degradació del medi ambient és la causa directa de nombrosos trastorns, malalties i morts prematures. Aquest és un camp que té un poder comunicatiu enorme. Qui no reaccionaria amb contundència en saber que determinades activitats tenen un efecte nociu sobre la seva salut? Doncs fins i tot sembla que això no és suficient per desvetllar-nos.

CC0/Public Domain.

CC0/Public Domain.

I si ni tan sols és veritat?

L’atribució de responsabilitats és una altra front que genera molta controvèrsia. Per una banda, subjectivament, a les persones ens consta acceptar que ens responsabilitzin, sobretot si es fa des d’una certa superioritat, renyant-nos, per entendre’ns; per altra banda, de manera objectiva, l’atribució de responsabilitats col·lectives (a països, sectors socials o econòmics) sovint ha estat esbiaixada, responent a interessos de determinats grups, sense respondre als mínims nivells d’equitat i justícia ambiental, la qual cosa no ha afavorit a generar un consens global i una assumpció de compromisos.

Si estirem el fil dels nombrosos i poderosos interessos, anem a caure de cap en el camp de la manipulació de la informació. Igual com va succeir el segle passat amb les tabaqueres, podem trobar molts exemples de treballs de recerca que neguen el canvi climàtic, finançats per les elits dominants que no volen perdre el seu statu quo. Encara que pugui constituir un col·lectiui científic reduït i marginal, no és difícil intoxicar els missatges, sobretot si es compta amb el suport de grans lobbys polítics, econòmics i socials i de les seves xarxes de mitjans de comunicació. Davant la mera existència d’articles científics en un sentit o un altre, resulta relativament senzill i gratuït plantejar el canvi climàtic com una hipòtesi, que tant pot ser certa com no, i que, en tot cas, pot no tenir cap relació amb l’activitat humana. La desinformació i la confusió ja estan servides.

A més, sovint apareixen contradiccions i miratges que poden desdibuixar aquesta relació tan estreta que existeix entre la conservació del patrimoni natural i la nostra qualitat de vida.

Evolució de l'esperança de vida. Elaboració pròpia.

Evolució de l’esperança de vida. Elaboració pròpia.

Evolució de l'índex LPI. Elaboració pròpia.

Evolució de l’índex LPI. Elaboració pròpia.

Si ens fixem amb els gràfics senzills, d’elaboració pròpia, a partir de les dades del Living Planet Index  i de l’Organització Mundial de la Salut podem observar com en els darrers cinquanta anys, durant els quals s’han perdut dues terceres parts dels animals salvatges (individus) que pertanyen a les 4.000 espècies objecte de seguiment, l’esperança mitjana de vida al planeta s’ha incrementat en quinze anys. Amb aquestes dades, que donarien una correlació inversament proporcional entre les dues variables, pot resultar complicat, si més no en determinades parts del món, convèncer la gent que la pèrdua de biodiversitat, i l’estil de vida que la provoca, té un efecte negatiu sobre la nostra salut. Es pot argumentar que aquesta correlació que presento és una anècdota agafada pels pèls, un joc amb l’estadística, però crec que resulta paradigmàtica de la complicació del que tenim entre mans, i dels malentesos, de la desinformació que pot generar, de manera casual o intencionada.

Un problema que ens va gran

És que la complexitat dels processos que regeixen les problemàtiques ambientals, les interaccions i la complicada trama de causes i efectes, no ajuden a produir i transmetre missatges senzills, consensuats i contundents. A més, la distància temporal, espacial, social, de molts dels efectes dels problemes ambientals, afegeixen dificultat perquè les persones entenguem que el problema és actual, afecta a tothom, a tot arreu, ja s’està produint, i cal reaccionar immediatament de manera urgent i radical. Recordo un company, educador ambiental, responsable d’un programa sobre canvi climàtic als instituts, que es desesperava quan els adolescents veien llunyíssim els efectes que ell els explicava que patirem l’any 2030. D’aquesta mateixa manera, a moltes persones els resulta encara difícil preocupar-se pels efectes d’un huracà als tròpics o pel patiment que les onades de calor, o de fred, provoquen sobre els col·lectius més vulnerables.

Photo by NOAA on Unsplash

Photo by NOAA on Unsplash

Per acabar-ho d’adobar, molts processos no són només difícils d’entendre, i d’explicar, sinó que constitueixen fins i tot un contrasentit per al cervell humà. Estem acostumats a relacions lineals lògiques i simples: si un quilo de patates val un euro, dos quilos de patates en valen dos. Fàcil, no? En canvi, la natura es regeix per multitud de relacions no-lineals, potencials, logarítmiques o exponencials. El gràfic adjunt és un exemple senzill i clàssic d’una relació exponencial, que mostra el gruix que tindria un full de paper si l’anéssim doblegant per la meitat cinquanta vegades (tot i que sabem que és materialment impossible).

Representació d'evolució exponencial. Elaboració pròpia.

Representació d’evolució exponencial. Elaboració pròpia.

Fins als quaranta doblecs, sembla que el gruix del paper no hagi gairebé augmentat, però es dispara sobtadament i, després del doblec cinquanta, el gruix és de 113 milions de quilòmetres! Gairebé la distància de la Terra al Sol.

 És que la complexitat dels processos que regeixen les problemàtiques ambientals, les interaccions i la complicada trama de causes i efectes, no ajuden a produir i transmetre missatges senzills, consensuats i contundents.

D’aquesta mateixa manera, la pèrdua d’una superfície natural relativament petita pot provocar l’extinció d’un elevat percentatge d’espècies (com explica l’ecologia insular clàssica), igual com la impermeabilització causada per una transformació més en una conca hidrogràfica, pot disparar els pics de les riuades a la seva part baixa de forma molt acusada i aparentment inesperada.

Un cas concret d’aquestes relacions no-lineals són els “punts de no retorn”, és a dir, aquells llindars els quals, quan són superats, desencadenen efectes i dinàmiques irreversibles. El coneixement cada cop més complet i detallat sobre el canvi climàtic està mostrant nombrosos processos d’aquesta naturalesa, com ara el desglaç del permafrost, que, en produir-se, alliberarà una gran quantitat de carboni acumulat en aquests sòls glaçats.

I què més pot fer la comunitat científica?

Davant de tot això, de tanta complexitat, de tants interessos, de tants entrebancs, com s’hauria d’actuar des del món de la comunicació científica? Doncs evidentment no tinc la resposta, ni crec que sigui única, ni simple. Hi ha persones molt més qualificades que jo que porten anys treballant en aquest camp, que hi han reflexionat i que crec que han identificat els punts crítics i han proposat el que consideren la forma més adequada d’abordar-los.

El fonament imprescindible és el compromís del món científic, acadèmic i de la comunicació. Tots a una, sense fissures ni contradiccions, més enllà de les que resulten sanes i inevitables, com ja hem vist. Missatges clars i senzills, però a la vegada puixants i convincents. Partir de les dades més rigoroses, objectives i actualitzades de què disposem, i transmetre-la de manera realista, sense edulcorar-la, però també sense missatges catastrofistes que paralitzen la reacció de les persones. S’han de cercar aproximacions originals, en positiu sempre que sigui possible, que colpegin les persones per esperonar-les a actuar. Les experiències vivencials, en contacte directe amb la natura, provoquen sovint més reacció que tots els articles i documentals.

Mallarenga

Mallerenga petita. Crèdit: Vidal Sala

Perquè, en definitiva, necessitem una transformació emocional de les persones, el veritable motor del canvi, molt més potent i durador que la racionalitat. Cal que les persones, encara que no disposin de tota la informació, se sentin vinculades emocionalment amb les amenaces i les esperances existents, de manera que s’impliquin activament en les solucions. És el pas previ imprescindible per a la veritable transformació social. Perquè la societat, de manera reflexiva, pugui adoptar una visió compartida del risc i dels perjudicis que podem patir, i repartir les responsabilitats i els compromisos entre els col·lectius de forma justa i equitativa.

 Cal que les persones, encara que no disposin de tota la informació, se sentin vinculades emocionalment amb les amenaces i les esperances existents, de manera que s’impliquin activament en les solucions

En l’àmbit específic de la comunicació científica, tenim a casa nostra diversos exemples d’iniciatives i projectes, fruit de la col·laboració entre el món de la recerca, les entitats i l’administració, que crec que constitueixen un bon model a seguir. Des de la mateixa tasca global que realitzen el CREAF i el CTFC en matèria de comunicació i divulgació científica, fins a propostes concretes com la plataforma de coneixement Prismàtic  o l’informe sobre l’Estat de la Natura a Catalunya 2020, fruit del treball compartit de moltes persones i institucions, publicat l’any 2020. Estic convençut que el recentment creat Observatori del Patrimoni Natural i la Biodiversitat ha de constituir en el futur el pal de paller del tractament i la difusió de la informació a Catalunya, tant per generar el coneixement necessari per a la conservació de la natura com per a la seva  transferència adequada a la societat.

També estic segur que la tasca actual es podria enfortir i multiplicar amb una major implicació de tota la comunitat científica, formada i sensibilitzada per treballar amb els experts en comunicació. Incorporant els aspectes socials, de vegades una mica oblidats, posant els carreus perquè la societat pugui bastir el nou model social i econòmic, i pugui dur a terme la urgent transició ecològica que situï les persones, i la natura, en el centre del progrés i el benestar.

He escrit aquest article en col·laboració amb en José Luis Ordóñez i l’Anna Ramon, del Departament de Comunicació del CREAF.

, , , , , , , , , ,

Doctor en Ecologia per la UAB i investigador del CREAF durant uns quants anys. Després, uns quants més treballant per la conservació dels espais naturals a l'administració pública. M'apassiona la interfície entre la recerca i la gestió, i m'agrada escriure sobre tot plegat: ciència, divulgació, opinió. I també ficció.
Articles relacionats
, , ,
De la impotència a l’acció: i després d’un incendi forestal, què?
19 de juliol 2021Sandra Saura Mas
, ,
Una pàtria d’aigües
13 de juliol 2021Jaume Terradas
, ,
“L’ecologia evolutiva dona sentit a la biodiversitat, perquè els processos eco-evolutius expliquen perquè existeixen innumerables espècies al planeta”
7 de juliol 2021Verónica Couto Antelo
,
L’efecte margarida i la natura estereotipada
14 de juny 2021Sandra Saura Mas
, ,
Principis evolutius per organitzar-nos i millorar la nostra adaptabilitat al canvi
15 d'abril 2021Jaume Terradas

Follow CREAF on: