Una ploma pel barret, madame?

26 de febrer 2018

Ocells, per les seves plomes per a decorar barrets, però molts d’altres animals també, pateixen el camí cap a l’extinció per culpa dels capricis humans.

Audubon-peregrinus

Falcons pelegrins (i ànecs) dibuixats per John James Audubon al llibre The Birds of America, entre 1827 i 1838. (Domini Públic)

John James Audubon (1785-1851), ornitòleg nascut a França i nacionalitzat americà, autor molt valorat de pintures que representen amb gran perfecció els ocells i del llibre Birds of America, ha donat el seu nom a la National Audubon Society, dedicada a la conservació dels ocells i els seus hàbitats, una de les entitats conservacionistes més antigues del món. No obstant, no es pot dir que Audubon, molt interessat en l’estudi dels ocells, fos conservacionista. Matava ocells per dibuixar-los (emprava un filferro per fer que els cadàvers quedessin en una posició natural) i ho feia en grans quantitats. Considerava que un lloc era pobre en ocells el dia que en matava menys de cent. Si l’ocell era rar, encara el perseguia amb més afany. Val a dir, com excusa, que, en la seva època, ningú es preocupava massa de la conservació.

donabarret

Dona amb un barret fet de plomes d’ocells, pels volts de 1912. Font: Biblioteca del Congrés dels Estats Units.

L’ús de plomes com ornament és antiquíssim. Fins i tot anterior a la nostra espècie, perquè ja el practicaven els neandertals. El trobem en molt diverses cultures i tots recordem els espectaculars arranjaments dels caps de les tribus d’indis nord-americans que hem vist al cinema. Les plomes d’estruç, d’aus del paradís, de paó, de marabú, de garsa reial, de voltor o de gall han estat objecte de comerç arreu del món. Alguns tipus de ploma han estat molt preuats i, per tant, una causa de considerables massacres d’ocells, encara que també se’n caçaven per vendre’ls als museus. Per no espatllar el material, els caçadors empraven perdigons petits.

Un bon lloc per caçar ocells per prendre’ls les plomes a finals del segle XIX eren els Everglades de Florida. Alguns ardeids tenen, en l’estació reproductiva, llargues plomes filamentoses. A finals del XIX i primers del XX, algunes d’aquestes espècies van ser objecte d’una persecució insistent per la demanda de les seves belles plomes blanques per adornar barrets i altres usos. Això va promoure l’aparició de moviments conservacionistes que van contribuir a que es dictessin les primeres lleis de conservació dels ocells.

ardea alba

L’agró blanc. (Domini públic)

Tot aquest grup d’espècies viu en aiguamolls, tant d’aigua dolça com salada. L’esplugabous (Bubulcus ibis) és una espècie d’ardeid cosmopolita en zones tropicals, subtropicals i temperades càlides. S’associa als grans herbívors, als que es diu que neteja de paràsits com àcars i mosques, encara que segurament el què fa és aprofitar-se dels insectes, cucs i altres animalons que el bestiar fa sortir en remoure el sòl. El seu nom genèric actual significa pastor en llatí i fa referència a aquesta relació amb el bestiar. L’espècie més gran del grup a Florida és l’agró blanc (Ardea alba), amb tot el plomatge blanc, i va arribar quasi a l’extinció en aquells temps. A les zones costaneres del sud de Florida hi ha una variant blanca del bernat americà (Ardea herodias) que va ser una de les causes de les grans caceres. El martinet blanc comú (Egretta garzetta), ben conegut a Catalunya, també és un ocell de ploma blanca que, com altres ardeids, forma colònies i construeix nius en plataforma damunt d’arbres o arbusts i damunt els canyissos quan no hi ha arbres o si als boscos hi ha moltes rates negres. Al nord-oest d’Europa va ser extingit a finals del XIX. Les poblacions s’han refet amb la protecció perquè és una espècie bona colonitzadora, però no va arribar a Florida fins el 1953 i per tant no hi era quan les grans matances dels caçadors de plomes.

un pais de sombras matthiessen

País de sombras, traducció publicada per Seix Barral. I l’autor, Peter Matthiessen, el 2008. Autora: Melissa Eagan, WNYC New York Public Radio (CC BY 2.0)

Aquestes matances són descrites al començament de País de sombras, l’enorme novel·la (1.132 planes en l’edició castellana de Seix Barral) de Peter Matthiessen, que el 2008 va guanyar el National Book Award. Una obra que figura entre les més rellevants de la literatura nord-americana de les darreres dècades. Tradueixo, de l’excel·lent versió de Javier Calvo en castellà, dos paràgrafs sobre la caça i els seus efectes:

“Els caçadors d’aus de ploma actuen sobretot al principi de la temporada de reproducció, que és quan les plomes dels agrons són magnífiques. Quan als pollets els surt el plomissol i criden molt fort perquè sempre tenen gana, pares i mares perden el poc seny que Déu els va dar. Venen a atendre els seus fills passi el què passi, i si empres un d’aquests fusells Flober, que no fan més soroll que una branca en trencar-se, et pots quedar allà, sota els arbres de les grans colònies de cria i anar escollint els ocells que vols, sense fer més pausa que per carregar l’arma. Una colònia de cria atacada no és una estampa en la que un vulgui pensar sovint. El munt de cossos morts que queda enrere quan acabes de plomar-los i te’n vas a un altre lloc és senzillament lamentable i, a més, és una pèssima manera de fer collita, ja que no queden adults per alimentar els pollets i protegir-los del sol i de la pluja, ja no diguem dels corbs i les àligues que arriben planant i aletejant i els fan bocins. Una colònia de cria gran com aquella que el Francès treballava pujant per la badia de Tampa tenia quatre-cents acres de manglar negre, amb uns deu nius per acre. Es podien trigar tres o quatre anys en netejar-la del tot, però després els ocells desapareixien per sempre.

És el silenci mortal que quedava després dels trets el què em ve avui a la memòria, encara que jo mai em quedava a escoltar-ho; és com si ho recordés quan somio. Els arbres fantasmals alçant-se damunt el sòl blanc de guano, el sol i el silenci i la fortor resseca; els gralls i l’aleteig i les feristeles que arriben sense fer soroll, els ossos rentadors, les rates i mosteles, tots mossegant sense aturar-se, i les formigues que envaeixen els arbres blancs fent caminets foscos per menjar-se aquestes coses escarransides i nues que s’enfilen a la vora del niu, amb les gorges el més obertes possible clamant per aliment i aigua que no arribaran mai. Els que tinguin més sort, moriran abans que algú els trobi, perquè hi ha tants pollets que els carronyaires no poden amb tots. Els maleïts voltors es queden geperuts damunt les potes inerts, tan tips i estúpids que amb prou feina si poden aixecar el vol.” 

the-woman-behind-the-gun-

La dona rere l’arma (‘The woman behind the gun’), de Gordon Ross. La imatge mostra una dona, possiblement Coco Chanel, amb un barret de plomes disparant amb una escopeta els ocells. Il·lustració a: Puck, v. 69, no. 1786 (1911 May 24), pàgina central. (C) 1911 by Keppler & Schwarzmann.

Crec que la descripció és perfectament explícita sobre una manera d’usar els recursos absolutament insostenible i un total menyspreu per la vida dels altres (en aquest cas són ocells, però els humans sovint encara es comporten així amb altres humans). El què descriu Matthiessen és ben comparable a les massacres d’elefants a l’Àfrica, de bisons a Nord-Amèrica, de foques joves al Canadà, de balenes als oceans i a tants i tants altres casos. I el motiu sovint, com en aquest cas, és trivial: adornar barrets de senyores a les grans ciutats, com en el dels elefants produir objectes artesanals amb el vori, o en el dels rinoceronts aprofitar la banya per fabricar un afrodisíac que, per descomptat, no funciona. La banya no és més que queratina, com els nostres cabells o les nostres ungles, però al mercat negre pot costar 60.000 euros per quilo. A l’Extrem Orient, és creença corrent que la banya de rinoceront també cura l’artritis, el càncer o la sida. Al zoo de Thoiry, prop de París, un rinoceront blanc fou mort per uns assaltants, ja que sols la banya pot costar 300.000 euros. Aquesta espècie ha estat ja extingida al nord d’Àfrica. De fet, en pes la banya és més cara que l’or o la cocaïna. Per això, en alguns llocs es tallen les banyes dels rinoceronts, blancs o negres, per salvar-los dels furtius.

La bona notícia és que el mercat més gran del món, Hong Kong, ha prohibit el comerç del vori a partir de 2021. La Xina ja ho va fer l’any passat.

, , , , , ,

Jaume Terradas
Professor emèrit d’Ecologia de la UAB. Investigador del CREAF en temes d’ecologia de la vegetació. També ha treballat en educació ambiental. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Articles relacionats
,
En record de Josep Maria Serrano Farrera
7 de setembre 2018Jaume Terradas
Al bressol de la civilització
26 de juny 2018Jaume Terradas
, ,
“Les ciutats creixeran un 56% cap al 2050 i cal que les fem més verdes si volem protegir la biodiversitat”
4 de maig 2018Verónica Couto Antelo
,
El Salton Sea
5 d'abril 2018Jaume Terradas
, ,
A quines fonts hi creixen més molses?
7 de març 2018Albert Naya i Díaz

Follow CREAF on: