En aquest nou article, en Jaume Terradas presenta nova informació i actualitza algun dels textos que ha anat publicant a la secció.
1) En el primer article que vaig escriure per aquest blog, parlava de l’epidèmia de Xylella fastidiosa que mata les oliveres a la Puglia, Itàlia meridional, i de les acusacions sense fonament que es feien contra un centre de recerca d’haver alliberat per accident el patogen, que ataca el xilema dels arbres. La malaltia pot afectar vinya, roures i alzines, ametllers i fins a unes tres-centes espècies de plantes.
Un comentari de Rodrigo Almeida a Science del 22 de juliol d’enguany explica que, emprant tècniques filogenètiques, s’ha vist que la infecció procedeix de Costa Rica, i s’ha trobat en plantes de cafè d’aquest origen que arribaven a ports europeus. Les importacions d’aquesta planta des de Costa Rica i Hondures han estat prohibides. Mentrestant, han aparegut llocs infectats a Còrsega i França, amb genotips diferents dels d’Itàlia i sense caire d’epidèmia de moment.
El control, si s’actua ràpid, és factible (eliminant plantes en un entorn de 100 m i atacant els vectors), però per la Puglia ja és tard. Les oliveres poden trigar més d’un any a mostrar símptomes i, mentre, poden infectar vectors i aquests transmetre la malaltia. Mentre la CE demana l’eliminació d’arbres, la població s’hi oposa, els polítics locals es mostren indecisos i la justícia lenta.
Almeida defensa que, quan es tracta de plantes importants socialment i culturalment, les solucions no poden ser només tècniques i cal enfocar la lluita des d’una perspectiva més ampla. A la Puglia, les oliveres es plantaven a rel del naixement de membres de la família i les implicacions emocionals són fortes. Una directiva que obligui a eliminar arbres centrals en la cultura no pot tenir èxit sense un consens. La qüestió és que això ha de ser fet de manera molt ràpida. A la Puglia s’ha perdut la guerra i el front no se sap on és, però sens dubte més al nord de la regió on ara mateix moren les oliveres.
2) En el meu darrer article parlava dels taurons. Nielsen et al. van publicar a Science el 12 d’agost un article que demostra que un tauró que viu a Grenlàndia (Somniosus microcephalus), i que arriba als 5 m de llarg però amb un creixement molt lent, pot assolir edats de 400 anys, cosa que el converteix en el vertebrat més longeu de tots els coneguts!
Els autors han datat els exemplars analitzant els isòtops de la lent de l’ull de 28 femelles. Uns venerables animals que neden gairebé des dels dies de les morts de Cervantes i Shakespeare en aigües àrtiques mereixen un respecte, però el risc que s’extingeixin per culpa nostra és considerable.
D’altra banda, Myers et al. van publicar a Science el 30 de març de 2007 un article sobre els efectes en cascada de la minva, per sobrepesca, de les poblacions d’onze espècies de grans taurons que depreden altres elasmobranquis. Van estudiar entre 12 i 14 espècies d’aquestes preses segons els llocs i van observar augments de les seves poblacions i reduccions de les d’espècies menjades pels elasmobranquis, sovint peixos i marisc d’importància econòmica, amb una alteració profunda del sistema.
3) Un dels temes que tracto a Notícies sobre evolució és el de la simbiosi. En aquest camp, les novetats són constants. Un estudi, publicat també a Science el 22 de juliol per Moëller et al. mostra que molts llinatges de bacteris intestinals van aparèixer en coevolució amb humans i grans simis al llarg dels darrers 15 milions d’anys i que es van diversificar al mateix temps que els homínids, i de manera congruent.
Si aquesta notícia destaca la importància de considerar el paper dels microbis en l’evolució dels animals, inclosos els humans, una altra publicada també a Science el 29 de juliol ve a reforçar les complexitats del fenomen simbiòtic en la construcció de noves formes de vida. Spribille et al. han demostrat que el còrtex de molts líquens no està constituït només per un ascomicet sinó també per un llevat (basidiomicet). Encara no es coneix la funció d’aquest llevat, ni, per tant, si és un veritable simbiont, però s’hi treballa i les sospites són grans de que ens trobem en un nou cas de complexitat: en aquest estudi, dues espècies de líquens parents no han mostrat altra diferència genètica que l’abundància en una d’elles i no en l’altra del llevat.
Margalef solia dir que la vida és “embolica que fa fort”. Un exemple encara més sorprenent el van publicar Gavelis et al. a Nature el 9 de juliol de 2015. Els oceloïdes dels dinoflagel·lats són unes estructures subcel·lulars reactives a la llum que presenten parts anàlogues amb la còrnia, la lent, l’iris i la retina: la “còrnia” està formada per mitocondris i la “retina” per plastidis anastomosats, és a dir que el conjunt és una quimera resultant de la integració d’endosimbionts amb històries diferents…
4) Vaig dedicar un article als posthumans. El paper creixent de la robòtica, l’ús de “màquines” fetes, almenys parcialment, amb teixits vius i la manipulació genètica obren les portes a noves vies d’evolució cultural-biològica, alhora fascinants i potser temibles.
La premsa ha parlat d’un robot en forma de pop tou (Octorob) fet amb impressora 3D. A Nature, el 8 de juliol, K.K. Parker explica la construcció d’una ratjada feta amb cèl·lules de cor de ratolí, silicona i fibronectina, una proteïna extra-cel·lular. El robot fa la mida d’una moneda. Amb l’ajut d’un virus, les cèl·lules cardíaques van rebre un gen que les feia reactives a la llum. El robot-ratjada es mou en una solució nutritiva i a la temperatura adient per a les cèl·lules cardíaques del ratolí, que, de fet, funcionen com músculs. Amb dos punters làser dirigits a les aletes, es pot fer que el robot circuli evitant obstacles. L’autor reconeix que aquest treball és un joc, però il·lustratiu: a ell li interessa la construcció de cors artificials vius o semi-vius. S’hi va acostant.
5) La darrera nota d’aquesta actualització es deu a un review d’A. Belyayev publicat al Journal of Evolutionary Biology, que m’ha enviat l’amic Alejandro Martínez Abraín. L’eix del tema és que, en condicions d’estrès, s’han observat reiteradament multiplicacions massives d’elements transposables (ET) en genomes de poblacions naturals: “explosions” d’ET que alteren radicalment aquests genomes.
Processos d’aquesta mena poden haver estat involucrats en l’especiació i altres canvis evolutius importants. Entre altres exemples, Belyayev esmenta que, durant la formació dels Primats, entre el Mesozoic i el Cenozoic, es produïren de 74.000 a 93.500 insercions d’aquest tipus.
Els ET poden provocar translocacions, inversions, delecions, duplicacions i altres canvis cromosòmics i, és clar, fenotípics. Això augmenta la diversitat, especialment en poblacions petites en hàbitats extrems. Molts aspectes encara no són clars, però sembla una tendència general que els canvis de condicions ambientals troben com a resposta una “explosió” d’ET i que això afavoreix la variació genètica i, per tant, les possibilitats evolutives. Recordem que una part dels ET, els retrotransposons, són molt semblants als virus.
No hi ha dia sense notícies apassionants en tots els àmbits de la Ciència que aixequen més i més preguntes i obren així noves vies d’avenç en el coneixement. La gran aventura continua.
