En aquest comentari post-Sant Jordi, em voldria referir a uns pocs grans llibres de viatgers naturalistes potser menys coneguts però d’enorme qualitat i interès.
Al seu immens tractat Ecología (1974, Omega, Barcelona), Ramon Margalef cita quatre arrels d’aquesta ciència: 1) Descripció i ordenació del paisatge geogràfic; 2) Qüestions pràctiques d’agricultura, ramaderia, etc.; 3) Fisiologia i etologia; i 4) Demografia. En el primer punt, recorda la importància dels grans exploradors en constatar la variació de flores i faunes en els diferents territoris. També esmenta els treballs ecològics de grans naturalistes i viatgers com Darwin, Wallace o Bates. En aquest comentari post-Sant Jordi, em voldria referir a uns pocs grans llibres de viatgers naturalistes potser menys coneguts però d’enorme qualitat i interès.
El primer parla del viatge de Darwin, però és sobretot una biografia del comandant del Beagle, Robert FitzRoy: en versió castellana és Hacia los confines del mundo, de Harry Thompson (ed. Salamandra) i es pot trobar en format e-book. Es tracta d’un llibre apassionant, que es llegeix com una novel·la (és una biografia novel·lada). Hi descobrim que FitzRoy, que assolí el comandament als 23 anys, encara que tenia la missió de cartografiar les costes de la Terra del Foc volia a més demostrar, home de fe, que El Gènesi tenia raó i, persona d’idees nobles, que tots els humans eren iguals. El relat de l’amistat amb Darwin, i dels problemes que aparegueren entre ells quan Darwin començà a comprendre que el Diluvi no podia explicar els successius nivells de fòssils i els canvis d’espècies, és fascinant, però el llibre també ens parla del FitzRoy que pràcticament creà la previsió meteorològica, establint la primera xarxa d’observatoris per facilitar al Regne Unit la presa de mesures contra les tempestes atlàntiques.
Si les narracions usuals del viatge del Beagle fan de FitzRoy un tipus de creences dogmàtiques, en aquest llibre hi trobareu una personalitat molt més complexa, un antiesclavista convençut, un cartògraf i meteoròleg i un eminent navegant a qui la Marina anglesa acabà negant-se a donar-li un vaixell i l’envià a una missió impossible com a governador de Nova Zelanda…
Un altre llibre extraordinari és de l’any 1962, Arabia felix: the Danish expedition of 1761-1767 (jo he llegit la versió francesa, La mort en Arabie, de 1994, però l’original és danès), de l’escriptor Thorkild Hansen. L’expedició la patrocinà el rei Frederic V de Dinamarca i l’encapçalà Carsten Niebuhr. Hi anava Peter Forskál, un dels deixebles més prometedors de Linné, botànic. Els costà dos mesos anar de Dinamarca a Gibraltar, per les tempestes i, ja a la Mediterrània, van ser segrestats per pirates. Un cop al Iemen, van recollir molt material que enviaven a Copenhaguen, però el ministre que els havia enviat va perdre el càrrec i les caixes van quedar sense obrir. El material es va podrir i quedà inservible.
Per sort, moltes de les plantes van anar a l’herbari de Sir Joseph Banks i després al Museu d’Història Natural de Londres, i les troballes de Forskál es publicaren 12 anys després de la seva mort. Von Haven, filòleg, morí al Iemen; Forskál, el dibuixant Baurenfeind, el zoòleg Christian Cramer i l’auxiliar Berggren van morir, segurament de malària agafada al Iemen quan viatjaven o ja eren a la Índia. Niehbur decidí continuar i anà a Persèpolis per copiar les inscripcions en pedra sota un sol terrible. Quan va tornar, estava cec.
Uns herois de la ciència que es van veure tan abandonats pel seu país com els membres de l’expedició descrita en l’excel·lent Flores para el Rey: la expedición de Ruíz y Pavón y la Flora del Perú (1777-1788), d’Arthur R. Steele (Ediciones del Serbal, Barcelona 1982, l’original anglès és de 1964). Hipólito Ruíz i José Antonio Pavón van ser enviats per Carles III a estudiar les plantes del Nou Món, de fet a Xile i Perú, amb un especial interès per la quinina. Els expedicionaris van recollir milers de mostres i van fer milers de dibuixos. Part es van perdre en el naufragi del San Pedro de Alcántara, part es van cremar a Máncora en un incendi. Després d’extraordinàries aventures i moments molt difícils, els expedicionaris van tornar a Espanya amb un munt de material. Queden al Jardín Botánico de Madrid uns deu mil plecs d’herbari i 2.254 dibuixos, així com publicacions (la part publicada de la Flora Peruviana et Chilensis sobretot) en les que van descriure bon nombre d’espècies noves.
Però els temps il·lustrats de Carles III, en que Espanya tingué un paper en el món de la ciència, havien quedat enrere. Carles IV no tenia interès en el tema, els botànics van quedar sense sou ni seu i barallats amb els altres botànics espanyols, com Cavanilles, que no seguien prou, segons Ruíz, el sistema linneà… Un cúmul de misèries. El darrer supervivent, Pavón, va viure sota Ferran VII, després de passar la guerra del Francès, i va acabar morint en la misèria. La Flora restà inacabada. Un altre expedicionari, Tafalla, es quedà al Perú, però també va passar moltes dificultats. Tot i amb això, aquesta fou l’expedició més “reeixida” de científics espanyols a Amèrica.
La quarta i darrera recomanació és El Río: exploraciones y descubrimientos en la selva amazónica, de Wade Harris (Pre-Textos, València 2004, l’original anglès, One River és de 2001, es troba en e-book). Narra les expedicions dels etnobotànics Richard Evan Schultes (professor a Harvard que, entre 1941 i 1953, fou enviat inicialment com a part d’un programa per obtenir cautxú, un material estratègic la mancança del qual podia paralitzar la maquinària bèl·lica nord-americana) i, més tard, del seu deixeble Timothy Plowman amb el propi Harris (entre 1974 i 1975). Harris fou un amic íntim de Plowman que se sentí motivat a escriure el llibre després de la mort de Plowman el 1989.
També en aquest cas, la burocràcia va fer inútil bona part de la feina científica: el programa del cautxú es va abandonar i la defensa que Plowman va fer sobre la cultura de la coca i el seu paper en la dieta dels pagesos no va evitar els intents de destrucció sistemàtica de les plantacions pel govern d’Estats Units. El llibre no és només atractiu per l’interès de Schultes en el peyote i altres plantes al·lucinògenes, sinó sobretot per la categoria científica dels protagonistes, el seu coratge i l’habilitat narrativa de Harris. Recentment, s’ha estrenat un film colombià del 2015 dirigit per Ciro Guerra i fotografiat en un magnífic blanc i negre, parcialment inspirat en la recerca per Schultes de certa planta “sagrada”, amb el títol de El abrazo de la serpiente.
Per acabar, un breu comentari: aquestes quatre grans històries (i moltes més similars, com la de l’Expedició Antàrtica Australasiàtica de 1911-1914, dirigida per Sir Douglas Mawson, on van morir diversos científics, que per desídia del govern de Nova Gales del Sur, no va veure publicats tots els resultats fins el 1948…) comparteixen un aspecte trist que ja he anat tocant. Els científics van ser, en totes elles, víctimes de la burocràcia, en algun cas fins el martiri. Només una tenacitat heroica els va permetre seguir endavant fins finals dramàtics. La lliçó que se’n pot treure encara és útil: els conflictes entre científics i burocràcia més aviat s’han de considerar una constant i els casos que comento només són exemples extrems que assoliren límits tràgics.
