Un tema important (i controvertit) en ecologia és el de la manera com s’associen plantes i animals per formar comunitats naturals. Els debats sobre aquest punt es pot dir que van començar amb la mateixa ciència de l’ecologia, sobretot des dels inicis del s. XX. Un estudi que acaben de publicar S. Kathleen Lyons i altreas autors a Nature es planteja ara si la manera d’organitzar-se les comunitats ha canviat al llarg de l’Holocè, degut a l’impacte dels humans, i arriba a la conclusió que sí que ho ha fet, i que això pot ser molt important a l’hora d’entendre les respostes futures de les comunitats als canvis.
Els autors han partit d’una quantificació de la co-ocurrència en 359.896 parells de tàxons que es donen en 80 conjunts fòssils o no (38 de mamífers i 42 de plantes) durant els darrers 300 milions d’anys. En la majoria de parelles de tàxons, la co-ocurrència es dóna estadísticament a l’atzar. Tanmateix, un nombre significatiu de parelles tenen tendència coincidir més o menys sovint que el que s’esperaria per atzar.
Les coses ja no seran com abans, i no podrem refiar-nos de l’analogia amb el passat per preveure res. Quelcom molt bàsic s’ha alterat.
Fins aquí, cap sorpresa. Ara bé, aquestes parelles que s’aparten de l’atzar, entre el Carbonífer (fa 307 milions d’anys) i els inicis de l’Holocè (fa 11.700 anys), presentaven més propensió a l’agregació (un 64% de les parelles significativament allunyades de l’atzar). En canvi, des de llavors, i en correspondència amb l’expansió de l’agricultura i l’augment de la demografia humana, sobretot des de fa 6.000 anys, aquest grup va baixar a un 37%, mentre augmentaven les parelles amb tendència a anar segregades. Aquest fenomen no es va produir en períodes de canvi importants previs com la transició Permo-Triàssica, la del Cretaci al Paleogen i la del Paleocè a l’Eocè.
Els autors consideren que la tendència a la segregació es pot deure a interaccions negatives (competència, depredació) entre les dues espècies, a diferent preferència d’hàbitats i a limitacions en la dispersió. Per altra banda, la tendència a l’agregació deriva d’interaccions positives entre espècies, semblants preferències d’hàbitat i una dispersió concordant. El canvi observat cap a més segregació l’atribueixen els autors a 1) caça i domesticació; 2) canvis en els usos del sòl; 3) augment del règim de focs; 4) augment de la fragmentació i l’aparició de barreres a la dispersió; 5) dispersions, volgudes o accidentals, d’espècies enllà de la seva àrea de distribució.
Com bé assenyala Gregory P. Dietl en el seu comentari a aquest article de Lyons (et al.), si els resultats es confirmen les coses ja no seran com abans, i no podrem refiar-nos de l’analogia amb el passat per preveure res. Quelcom molt bàsic s’ha alterat. O, essent optimistes, haurem de repensar l’ús de la informació del passat per anticipar el futur.
M’ha sorprès que ni l’article ni el comentari es refereixin a un altre aspecte de la qüestió que pot estar relacionat amb el tema, encara que caldria veure com: em refereixo a l’empobriment en espècies resultant de l’impacte humà. És clar que aquest empobriment és una altra conseqüència de les causes apuntades abans per a l’augment de segregació, però probablement empobriment i segregació no són independents. En tot cas, crec que aquest article, que empra una metodologia interessant, obre un camí que segurament donarà més fruits.
Articles citats:
- Lyons, S.K., et al. Holocene shifts in the assembly of plant and animal communities implicate human impacts. Nature 529: 80-83 (2016).
- Dietl, G.P. Different worlds. Nature 529: 29-30 (2016).
