Un petit joc previ: mireu aquests dos gràfics breument. Si no els heu vist mai abans, us suggereixen alguna cosa? Podeu intuir què volen expressar?
Es tracta d’esquemes i dibuixos fets per Ramon Margalef. No corresponen a gràfics de cap variable, o a mapes de distribució de res. Són idees. Idees dibuixades. Es tracta de conceptes convertits en grafismes. Pura abstracció feta visible. I per això mateix són extraordinaris.
Ja que enguany es celebra el centenari del naixement de Ramon Margalef (“científic eminent, curiós insaciable, poeta de la natura, i home savi i bo” en paraules de Jaume Terradas) m’agradaria aquí cridar l’atenció sobre la seva capacitat per a convertir idees abstractes en creacions gràfiques.
Per exemple, vet aquí la seva proposta per a visualitzar el ‘Principi de Sant Mateu’:
“La informació es pot relacionar amb la divisibilitat mental i augmenta en proporció a la informació que ja s’ha aconseguit. Aquest esquema vol indicar que sempre és més fàcil fer noves distincions en una porció ja dividida, de manera que la informació té caràcter convergent cap a les porcions més estructurades” (Peu d’imatge segons va aparèixer a la revista (Ciència), numero 1, 1980, on es reproduïa aquest esquema, citant com a font original el llibre La Biosfera, entre la termodinámica y el juego). En el text de l’article, Margalef explica: “tot intercanvi entre dues entitats diferents porta a un augment desigual de la informació útil. Les coses passen de manera que hi ha un augment major de la informació utilitzable precisament en aquella organització que ja en tenia més”. Es tracta d’una forma de distribució “aparentment injusta que, en realitat no és més que el creixement desigual de certa propietat”.
Aquesta idea pot tenir aplicació a molts dominis diferents. Com ara l’educació. Suposem el cas d’una escola que visita un museu científic. En sortir del museu, la diferència de coneixements entre els alumnes més interessants per la ciència i els menys interessats ¿haurà disminuït? ¿o haurà augmentat? És una pregunta pertinent, que obre la porta a considerar el possible efecte paradoxal de les iniciatives de divulgació del coneixement: ¿poden actuar com a amplificadors de les desigualtats?
A Our Biosphere (Ecology Institute, 1997) Margalef va presentar la següent imatge de la diversitat:
“És bàsic per comprendre la diversitat adonar-se que la complicació creixent en la composició dels ecosistemes es fa per la multiplicació del nombre d’espècies que depenen o estan subordinades a les inicialment presents, com mostra aquest esquema. Això genera un procés indefinit de multiplicació dels nombres d’espècies associades i dependents, que es van fent de mida més petita, cosa que pot justificar una aproximació fractal a tot el tema numèric de la diversitat” (peu d’imatge segons apareix a la página 149 de La nostra biosfera, Publicacions de la Universitat de València-Institut d’Estudis Catalans, 2012). Margalef introdueix diversos conceptes en una única imatge: hi ha una evolució i una configuració d’elements principals i secundaris associats en una determinada proporció. La successió de valors que planteja és del tipus 1 : 3 : 9 : 27 . Tal i com explica Jaume Terradas al seu llibre Biografia del món (Columna, 2005) Margalef va advertir de la generalitat de les distribucions de freqüència: “ell sospitava que hi havia alguna cosa profunda en aquesta regla. En el cas dels ecosistemes, podria tenir relació amb l’èxit en l’apropiació de recursos o espai”.
El tema dels fractals va interessar Margalef en nombroses ocasions. Al seu llibre Teoria de los sistemes ecológicos (Publicacions de la UB, 1993) hi trobem aquest dibuix:
És una imatge un xic diferent de les anteriors. Aquí hi ha un cert intent de reflectir una estructura física. Al peu d’imatge s’hi pot llegir: “aquesta figura ha de visualitzar o suggerir les dificultats que poden trobar-se en la coordinació de diversos sistemes fractals. En l’exemple es tracta d’harmonitzar un relleu (representat per corbes de nivell circulars) i un sistema de drenatge. Dificultats similars apareixen regularment en les aproximacions descriptives als organismes i als ecosistemes.” El dibuix il·lustra l’apartat ‘Problemes pràctics en la detecció de l’estructura’ dins el llibre esmentat, on Margalef fa consideracions com ara: “La natura presenta asimetries profundes que plantegen dificultats. Suposem un relleu fractal, i suposem que al seu damunt plou a l’atzar (..) Hom pot preguntar-se sobre el relleu que resultarà de l’erosió produïda per l’escorrentia i de la confluència dels filets d’aigua en el sistema hidrogràfic d’evacuació que s’està desenvolupant. La pregunta (..) que segons sembla no té resposta de moment, és si la nova superfície generada tindrà també propietats fractals. Mandelbrot reconeix la insatisfacció que produeixen els intents de combinar el relleu amb els sistemes hidrogràfics en descripcions fractals compatibles. Potser no sigui possible unir dos cavalls caòtics al mateix carro”.
La relació entre evolució i successió va estimular Margalef a elaborar un parell de gràfics. Al llibre Teoria de los Sistemas ecológicos (Publicacions de la UB, 1993) surt aquest:
El peu d’imatge diu així: “L’evolució (línies contínues) va associada al pas de les espècies d’uns ecosistemes a uns altres, i a curts períodes d’adherència de cada població sobre les respectives successions ecològiques locals (línies de traços). Es natural trobar una major mobilitat ‘horitzontal’ (es a dir d’unes a d’altres localitats) a la base de les estirpes; i una major adherència o canalització de l’evolució sobre trajectòries successionals, més o menys llargues, cap a les etapes tardanes de l’evolució de les estirpes. L’escala del temps va d’esquerra a dreta.”
Una idea similar sobre la relació entre evolució i successió l’expressa Margalef a l’article – Margalef, R. 1984. Simple facts about life and the environment not to forget in preparing schoolbooks for our grandchildren, aparegut a la publicació Trends in ecological research for the 1980’s (J.H. Cooley i F.B. Golley, eds.):299-320. NATO Conf. Series. Plenum Press. NY, , on hi ha aquest dibuix d’un sistema d’escales:
La il·lustració va acompanyada d’aquest text: “Sistema d’escales com a model per a l’adherència de l’evolució sobre la successió. Cada població és empesa cap a dalt de l’escala per les tendències locals de canvi. Per tal de mantenir el mateix ambient, els organismes canvien vers un nivell més baix a l’escala veïna. Quan hi ha un canvi catastròfic, com ara caure fora de l’escala, els organismes s’ajusten a un espai buit amb menys -o diferents- constriccions i comencen una altra vegada (‘puntuació’).”
Finalment, presentem un darrer dibuix, aparegut a Investigación y Ciencia l’any 1995, dins l’article La ecologia, entre la vida real y la física teòrica:
El peu d’imatge diu així: “Acoblament d’un sistema dissipatiu amb un sistema auto – organitzatiu. Ambdós sistemes es superposen desigualment: el sistema digestiu és “més dissipatiu”, el sistema nerviós “més auto organitzatiu; aquesta diferència arriba a l’organització intracel·lular. El mateix contrast continua en els ecosistemes: a l’entorn dels individus hi ha un espai on són efectives les energies que anomenem exosomàtiques i on es poden situar construccions i artefactes exosomàtics com els fabricats per la nostra espècie, però també els esculls de corall i els termiters, per exemple. Una flama és un exemple d’una estructura dissipativa que, per assolir una alta temperatura, amb prou feines permet avançar cap a la via de l’autoorganització; són dificultats d’altra mena les que treuen poder organitzador durador a un tornado.“
Veient les creacions gràfiques de Margalef es fa evident que aquests dibuixos són una manera molt compacte de trametre informació. Alhora, són una expressió clara de la gran creativitat de Ramon Margalef. Això no sempre es té present quan es parla de la ciència o de la recerca: per a construir una carrera científica no cal només perseverança, mètode o estudi. Cal també enginy, exploració i joc. Cal gaudir i passar-s’ho bé. Això Margalef ho transmetia molt bé en la seva mirada juganera. Hom pot imaginar-se lo bé que s’ho deuria passar amb un llapis, com nosaltres ara gaudim en mirar els seus dibuixos.
Que per molts anys seguim recordant els molts elements del seu llegat.
Autor: David Segarra
Agraïments: Aquest article no hauria estat possible sense l’amable col·laboració de Jaume Terradas (a qui especialment dono les gràcies pel seu entusiasme i bon criteri), Joan Domènech Ros i Núria Roca. Moltes gràcies!
