Un estudi amb participació del CREAF i del Museu Nacional de Ciències Naturals (CSIC) conclou que hi ha mecanismes estabilitzadors que contribueixen a la resiliència de la vegetació enfront de canvis climàtics extrems, encara que també assenyala que no s’ha de subestimar la capacitat d’aquests esdeveniments per provocar canvis dramàtics, especialment si es tornen més constants.
MNCN/CREAF/SINC
Recentment s’ha publicat a la revista Global Change Biology una revisió en la qual s’analitza la resposta de les plantes als canvis climàtics bruscos. L’estudi l’han dut a terme investigadors del Museo Nacional de Ciéncias Naturales (MNCN), del CREAF, de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid.
“Es necessiten més estudis a llarg termini dels processos que contribueixen a la resiliència de les comunitats vegetals. Entendre això és crucial per establir estratègies proactives i accions que reforcin els processos estabilitzadors, mitigant d’aquesta manera els efectes indesitjables del canvi climàtic en els ecosistemes terrestres “, assenyala Fernando Valladares del MNCN.
Els canvis bruscos es tornaran previsiblement més freqüents i intensos en un futur proper, tot i que les prediccions a escala local són ambigües.
Més enllà de la incertesa que hi ha sobre l’evolució del clima, hi ha un ampli consens en la comunitat científica sobre la tendència que s’observa en l’augment de les temperatures i en l’increment de la variabilitat climàtica.
Són precisament aquests canvis extrems -onades de calor, onades de fred, inundacions, sequeres- els que desperten un major interès social, a causa del profund impacte ambiental i econòmic que poden arribar a causar.
Impacte en la vegetació: raresa, intensitat i severitat
El clima juga un paper fonamental en la distribució de la vegetació. Es podria pensar que el normal és que la vegetació canviï quan ho fan les condicions climàtiques, tal com es dedueix dels canvis que s’observen en la distribució de les plantes en variar l’altitud, la latitud o en els ecotons-zones de transició . No obstant això, també és possible que no es produeixin canvis després d’esdeveniments climàtics bruscos.
Una de les limitacions per entendre els impactes dels canvis abruptes en la vegetació és la manca de concreció en la definició d’aquests esdeveniments. Els investigadors assenyalen que es podria utilitzar l’informe del Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) com a marc de treball, ja que s’hi reconeixen tres paràmetres rellevants: raresa, intensitat i severitat.
Un altre inconvenient és la dificultat de comparar casos d’estudi, ja sigui per l’heterogeneïtat de l’escala temporal o espacial, o per la disparitat en les variables de resposta. A més, caldria incorporar la variabilitat extrema en estudis a llarg termini, per poder incloure intensitats i freqüències d’esdeveniments bruscs en relació amb les condicions locals.
La resposta de les plantes als canvis climàtics extrems és molt variable. Sembla clar que les poblacions i comunitats dominants tenen una sèrie de mecanismes estabilitzadors-ecofisiològics i demogràfics-, que juntament amb una multitud d’interaccions entre les espècies que formen aquestes comunitats poden compensar la mortalitat de la vegetació dominant.
Tanmateix, no s'ha de subestimar la capacitat d'aquests esdeveniments per provocar canvis dramàtics, especialment si es tornen més freqüents.
Quan la vegetació no varia amb els canvis bruscos
Malgrat els canvis substancials del clima i la creixent freqüència i intensitat dels esdeveniments extrems que s’han pogut constatar, hi ha un biaix a l’hora de descriure i registrar els impactes en la vegetació. Es publiquen més i millor les situacions de canvi catastròfic que aquelles en què no hi ha canvi en la vegetació o aquests són mínims. Encara que passin desapercebuts i siguin una mica més difícils d’entendre hi ha diverses situacions en què la vegetació no varia davant un canvi abrupte en el clima.
Hi ha diferents processos que poden explicar perquè això és així. Per exemple, la mitigació de la mortalitat, ja sigui per la qualitat del lloc -com són les propietats del sòl-, per factors com la tolerància, plasticitat i variabilitat fenotípica de les espècies vegetals presents, o bé per les interaccions de facilitació entre plantes .
També pot ocórrer una compensació de la mortalitat com a conseqüència d’un increment de la supervivència en el futur, o per la millora del reclutament pel fet que es produeixin noves condicions climàtiques que resultin més favorables. Igualment, l’alliberament de recursos després de la mort d’alguns individus, o l’augment de les interaccions entre espècies, pot contribuir a compensar la pèrdua de plantes.
Els canvis en la vegetació podrien ocórrer quan els processos estabilitzadors siguin interromputs o no s'ajustin bé a les noves condicions.
La vegetació pot, per tant, persistir amb lleugeres alteracions després de canvis climàtics extrems. De fet, les comunitats de plantes dominades per espècies longeves sovint experimenten una gran inèrcia a la substitució d’espècies i es recuperen relativament bé després de les pertorbacions.
Referència bibliogràfica:
Lloret, F., Escudero, A., Iriondo, J. M., Martínez-Vilalta, J., Valladares, F. 2012. Extreme climatic events and vegetation: the role of stabilizing processes. Global Change Biology, 18: 797–805. doi: 10.1111/j.1365-2486.2011.02624.x.
