El pi roig (Pinus sylvestris) és una espècie d’importància crítica a Europa, tant ecològica com econòmica, i és la pedra angular dels boscos d’Escòcia. Des del CREAF hem intervingut en una recerca pionera sobre com es recupera de sequeres extremes, liderada per la Universitat de Stirling.
La principal conclusió i novetat essencial d’aquesta recerca és que el pi roig pot recuperar al llarg de la dècada següent la fusta que perd en anys de sequera extrema. I aquesta és la primera vegada que s’analitza aquest fenomen provocat pel canvi climàtic en un període tan llarg. A l’estudi hi ha intervingut el Forest Research, l’Scottish Forestry Trust i el CREAF, mitjançant la participació de l’investigador ICREA al CREAF Maurizio Mencuccini.
Actualment s’està estudiant si les conclusions obtingudes amb els boscos de pi roig escocesos són extrapolables al sud d’Europa, on el clima és clarament més sec. “Estem investigant a partir de dades dels inventaris forestals espanyols i catalans i utilitzant models desenvolupats en col·laboració amb els investigadors del CREAF Jordi Martinez-Vilalta i amb Miquel de Cáceres”, apunta Maurizio Mencuccini. Ara bé, Mencuccini afirma que “els resultats obtinguts són rellevants també per a Catalunya i Espanya, on el pi roig és una espècie dominant a molts boscos”. Martínez-Vilalta és també professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i Miquel de Cáceres està vinculat al Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC).
El treball es publica avui al British Ecological Society’s Journal of Ecology i porta per títol ‘Life after recovery: increased resolution of forest resilience assessment sheds new light on post-drought compensatory growth and recovery dynamics’.
Una dècada després
La novetat d’aquesta recerca és que, a diferència dels estudis existents, “analitzem l’impacte de la sequera extrema sobre el creixement dels arbres fins gairebé una dècada després de l’esdeveniment, cosa que no s’havia fet fins ara”, apunta Maurizio Mencuccini. Aquesta pràctica ha permès entendre de manera completa i amb una visió anual com creixen els arbres i els boscos després d’un període de clima extremadament sec.
Per tant, és un dels primers estudis que documenta el patró de creixement compensatori de la biomassa perduda per part dels arbres madurs, en un període de 9 anys post-sequera. El resultat és que, després de la recuperació, alguns arbres creixen molt més ràpidament del que seria esperable si no haguessin experimentat una sequera. “Això vol dir que el bosc també recupera part de la seva biomassa perduda”, segons explica el director del projecte, Tom Ovenden, de la Universiat de Stirling. “Si aquest mecanisme s’estengués a d’altres espècies i ubicacions, podria tenir profundes implicacions en la pèrdua estimada de carboni i fusta que actualment s’atribueix a esdeveniments extrems de sequera a abast mundial”.
Impacte al sud d’Europa
Els resultats obtinguts són rellevants al sud d’Europa, on el pi roig ocupa una part important dels boscos. A Espanya l’àrea natural del pi roig és el centre i el quadrant nord-oriental. Podem trobar-ho a Sierra de Baza i Sierra Nevada (Andalusia), si bé les seves masses més grans s’ubiquen als Pirineus, al Sistema Ibèric, al Maestrat i al Sistema Central. A Catalunya les pinedes del pi roig predominen a bona part del Prepireneu, des del Ripollès fins a la Vall d’Aran, a les parts altes del massís dels Ports de Tortosa-Beseit i de les muntanyes de Prades i a les comarques del Pallars Sobirà i el Moianès.
La regeneració del pi roig en un context de sequera pot ser limitada i la principal conseqüència que pateix és la pèrdua de fulles, a banda de la vulnerabilitat per resistir nous episodis de clima sec. Aquestes situacions poden provocar que el bosc de pi roig se substitueixi per altres espècies arbòries més resistents, com ara alzines, roures o altres pins.
La majoria d’espècies que conviuen a les pinedes de pi roig són generalistes, si bé a les pinedes prepirinenques, en contacte amb els boscos subalpins d’avet o de pi negre, poden aparèixer espècies com ara el gall fer (Tetrao urogallus), el mussol pirenaic (Aegolius funereus), el picot negre (Dryocopus martius), el reietó (Regulus regulus), la marta (Martes martes) i la granota roja (Rana tempporaria).
