Barris sota les aigües: lliçons del Katrina

28 de novembre 2018

La mala gestió dels espais naturals, sumat als efectes del canvi climàtic, ja han provocat que fenòmens com huracans, tifons i terratrèmols siguin més destructius del que haurien estat sense una intervenció humana tan intensa. Què ens espera en el futur?

NovaOrleansInundada

Vista de Nova Orleans inundada després del Katrina, el 11 de setembre de 2005. Autors: Mark Moran, Phil Eastman, Dave Demers. NOAA.  Crèdits: Domini Públic

L’huracà Katrina va provocar un gran desastre a Nova Orleans el 2005, quan la maregassa (el què es coneix com a ona de tempesta), va provocar el trencament dels dics i la inundació del 80% de la ciutat, la qual s’estén a ambdues bandes del Mississipí. Què és una ona de tempesta? No és realment una ona. Es tracta d’un fenomen lligat a la baixa pressió en el centre de l’huracà que produeix un alçament (el que es coneix com a dom) de fins 1 m sobre el nivell mitjà del mar. Quan l’huracà o tempesta arriba a la costa i troba menys fondària d’aigua, aquest dom creix i es presenta com una marea molt forta. En el cas del Katrina, l’ona de tempesta va superar els 8 m d’alçada a la costa.

Però abans de parlar del Katrina, per entendre els aspectes socials del desastre que són molt importants, farem una mica d’història. La ciutat la va fundar el 1718 la Compagnie Française du Mississipi i duu el nom en homenatge al Regent de França Felip II, que era duc d’Orléans. El tractat de París de 1763 la cedí a Espanya i va ser colònia espanyola fins 1803 en que va tornar als francesos. Finalment, Louisiana fou venuda per Napoleó als Estats Units. L’any següent, hi arribaren milers de refugiats de la revolució d’Haití (1791-1804), l’única revolta d’esclaus guanyadora al món. Els immigrants eren blancs, negres lliures i esclaus, i parlaven créole. Mentre, a Haití, Jean-Jacques Dessalines es proclamà emperador i els blancs hi foren totalment exterminats. Van seguir un bloqueig econòmic, guerres, una república, la divisió de l’illa entre Haití i la República Dominicana, etc. Els Estats Units no van reconèixer Haití fins 1867. Si us interessa la literatura sobre la revolució haitiana, llegiu El reino de este mundo, d’Alejo Carpentier (1949, publicada el 2004 per Alianza Editorial), que mereix una breu digressió. En ella, un dels líders de la revolta, el jamaicà Boukman, diu:

Nuestros dioses nos piden venganza. Ellos conducirán nuestros brazos y nos darán la asistencia. ¡Rompan la imagen del Dios de los blancos, que tiene sed de nuestras lágrimas; escuchemos en nosotros mismos la llamada de la libertad!

Els francesos estan en molta inferioritat numèrica. Alguns reaccionen com un altre personatge, Blanchelande:

La anarquía se entronizaba en el mundo. La colonia iba a la ruina. Los negros habían violado a casi todas las señoritas distinguidas de la Llanura. Después de haber destrozado tantos encajes, de haberse refocilado entre tantas sábanas de hilo, de haber degollado a tantos mayorales, ya no habría modo de contenerlos. Monsieur Blanchelande estaba por el exterminio total y absoluto de los esclavos, así como de los negros y mulatos libres. Todo el que tuviera sangre africana en las venas, así fuese cuarterón, tercerón, mameluco, grifo o marabú, debía ser pasado por las armas.

Battle_for_Palm_Tree_Hill

Bitawa na San Domingo o, el títol en anglès, The Battle of Palm Tree Hill. Pintura de 1845 de January Suchodolski il·lustrant la batalla durant la Revolució d’Haití. Actualment es pot veure al Museu de l’Exèrcit de Polònia. Crèdits: Domini Públic

Els desitjos de Blanchelande, de fortes ressonàncies actuals, no es van complir, la cosa anà més aviat a l’inrevés. Però en lloc de llibertat vingueren dictadures cruels i, per desgràcia, Haití no ha vist gaire res més que misèries. Ara, els que van establir-se a Nova Orleans van fer més sort? És clar que alguns sí, però… Fem un altre flaix d’història. El 1815 hi hagué la batalla decisiva per Nova Orleans entre anglesos i nord-americans, que guanyaren aquests. La ciutat esdevingué el major mercat d’esclaus d’Estats Units, sobretot després de la prohibició, i la ciutat més rica del país durant unes dècades. El 1862, durant la Guerra Civil, els ianquis van ocupar la ciutat i s’acabà l’ensenyament en francès, encara que hi hagué diaris en aquesta llengua fins 1955. Poc després del triomf dels ianquis s’alliberaren els esclaus i s’introduí el dret a vot per a tots els homes (les dones, no), fet que causà disturbis. El vot dels negres fou retirat el 1889 i s’establí la segregació a les escoles i altres llocs públics. No, no es pot dir que els descendents dels refugiats d’Haití tinguessin tots molta sort. Hi hagué linxaments en massa de negres i també d’alguns d’italians. La demografia va baixar perquè hi havia força gent que marxava, tendència que va tenir el seu moment àlgid durant la Segona Guerra Mundial. La ciutat perdé molta empenta. A la segona meitat del segle XX, el turisme va esdevenir el motor econòmic principal, però els problemes de pobresa, criminalitat i fracàs escolar van augmentar en comparació amb altres llocs del país.

Al llarg del segle XX, es van drenar aiguamolls per permetre el creixement urbà, però la subsidència, en part natural i en part induïda per l’activitat humana, feia que s’inundessin els nous barris. En les dècades de 1980 i 1990, ja es va veure que l’erosió ràpida de les zones d’aiguamolls generava una situació de risc. El 1995 s’incrementà l’esforç de bombeig, que es mostrà insuficient en diverses ocasions, però el Katrina (agost de 2005) va destrossar el sistema de prevenció amb murs i rescloses, sobretot dues que eren essencials per a la protecció dels barris més baixos, on bàsicament hi vivien negres pobres. Van morir 1.800 persones, moltes van haver de marxar, i els danys materials es calculen en 108.000 milions de dòlars. Dos anys després, la població de la ciutat era poc més de la meitat de l’anterior a l’huracà, però s’ha anat recuperant. Tanmateix, el nivell mig de la ciutat està entre 30 i 60 cm sota el nivell del mar (que va pujant, com a resultat del desglaç degut a l’escalfament) i la subsidència continua, en part per compactació natural però també pel bombeig d’aigua freàtica i perquè els sediments han deixat d’arribar.

terratremolHaiti

Un barri pobre de Port-au-Prince mostra els danys ocasionats pel terratrèmol d’Haití de gener de 2010. Crèdits: UN Photo/Logan Abassi, United Nations Development Programme (CC BY 2.0)

Cal admetre que el terratrèmol d’Haití (12 de gener de 2010), de 7,2 en l’escala de Richter, que causà més de 250.000 morts, fou pitjor que el Katrina. Però la vulnerabilitat de les poblacions afectades en ambdós casos no són el mer resultat de desastres naturals. La vulnerabilitat davant dels desastres naturals es pot reduir amb mesures adaptatives. Terratrèmols més forts han provocat menys morts en països amb construccions sòlides. Haití era un dels països més pobres del món, però Nova Orleans és a Estats Units! Com va passar? Si no teniu ganes de buscar les abundants fonts d’informació tècnica sobre l’huracà Katrina, en una interessant novel·la negra, El huracán, James Lee Burke (2009) dona una molt bona descripció de la devastació (i les seves causes). Burke diu que les illes de la costa de Louisiana que la protegien es van erosionar o van ser convertides en pissarra i venudes per a fer pàrquings, i que les petroquímiques havien dragat 15.000 km2 de canals en els bayou (zones pantanoses), deixant penetrar l’aigua salada en les maresmes d’aigua dolça. Els dics de contenció paral·lels al Mississipí impedien l’acumulació de sediments a l’oest, prop de la costa i les maresmes desapareixien a un ritme de 122 km2 cada any. És a dir que no tot va ser el Katrina: hi hagué una gestió desastrosa del territori i una pèssima gestió durant la catàstrofe que, per descomptat, afectà especialment els barris pobres. La novel·la descriu la complexa realitat social d’aquests barris, amb un predomini de població negra, elevats índexs de criminalitat, i la persistència del racisme, així com les terribles  escenes durant la inundació, amb la gent que veia pujar l’aigua i no tenia manera de fugir, atrapats a les cases, i el pillatge

Spike Lee va rodar un impressionant documental de 4 hores, When the levees broke, a rèquiem in four acts (2006), que podeu buscar a la web, amb entrevistes a persones que van viure el desastre i que es queixen de la pèssima organització del salvament i de la manca d’aliments i aigua potable (el títol del film fa referència a un tema de blues de Kansas Joe McKoy i Memphis Minnie sobre la gran inundació del Mississipí de 1927: a primers del segle XX, la ciutat, i sobretot els barris criolls com el de Marigny, van tenir un paper rellevant en el desenvolupament del jazz). S’hi poden veure els campaments de tendes, la gent caminant amb l’aigua a la cintura o demanant ajuda des de les teulades, envoltades d’aigua, de les cases destrossades, la indignació i el problema racial: els dics que es van trencar eren més febles i, ves quina mala sort, eren just els que protegien els barris pobres i negres. La crítica més greu fou per l’alcalde, per haver retardat excessivament l’ordre d’evacuació d’emergència, fet que va costar centenars de vides. La FEMA (Federal Emergency Management Agency) també hi és objecte de moltes crítiques. I, és clar, el president Bush. Entre els entrevistats hi ha el cantant Harry Belafonte, el músic de jazz Winston Marsalis o l’actor Sean Penn, polítics, activistes socials, etc. Spike Lee va dir del film:

Nova Orleans està lluitant per la seva vida. Aquesta no és gent que desapareixerà calladament, estan habituats a una vida dura i als maltractaments, i lluitaran per Nova Orleans. Aquest film vol mostrar la lluita per Nova Orleans posant el focus en la pèrdua profunda tant com en l’esperit indomable dels Nova Orleandesos.

illes louisiana

Comparació de l’extensió de les illes Dernieres el 1853 i el 1978, situades al sud de Nova Orleans. Es pot veure clarament l’erosió i la pèrdua de terra que han patit les illes, prova d’això és el canvi de nom ‘illa Darniere’, en singular, a ‘illes Darnieres’, en plural. L’erosió ha exposat les zones humides de Louisiana als corrents marins i a les ones de tempesta. Font: Wikipedia, US Geological Survey.

El Katrina em serveix de punt de partida, ja que el problema de les inundacions sembla destinat a agreujar-se en el futur. Millor dit, ja s’està agreujant. Hi ha tres raons que fan témer que aquesta serà una causa de catàstrofes més sovintejada: 1) el canvi climàtic, que dona lloc a una major freqüència de fenòmens extrems; 2) un urbanisme que massa sovint ocupa, amb habitatges i infraestructures, zones de risc; 3) l’alteració del risc d’inundació associada a obres d’enginyeria en els rius. A nivell mundial, hi ha evidències prou clares que els fenòmens extrems s’agreugen. Un treball de Pendergrass i Knutti (2018) amb estacions meteorològiques d’arreu del món troba que el total de precipitació augmentarà una mica fins a finals de segle però, mentre la meitat de la pluja total caurà en 11 dies, aquest augment ho farà en només 6 dies.

En el cas dels huracans i tifons tropicals, s’ha vist que tendeixen a alentir-se (un 10% entre 1949 i 2016), amb vents més forts (30 km/h més per cada grau d’increment tèrmic) i a donar precipitacions més intenses (amb l’aigua de mar més calenta, se n’evapora més: les simulacions donen un 24% més de precipitació en les hipotètiques condicions de finals de segle XXI (vegeu aquest enllaç sobre l’evolució dels huracans en el futur)), i els estudis sobre el Katrina, l’Irma i el Maria indiquen que ja van provocar un 9% més de pluja degut al canvi climàtic (Patricola i Wehner, 2018). En aquest mateix treball, els models han permès veure què passaria amb 15 ciclons tropicals recents si s’haguessin produït a finals del s. XXI, en tres escenaris diferents, i per 11 d’ells s’ha trobat una intensificació substancial i significativa en la velocitat del vent i en les precipitacions, més concentrades en el centre del cicló. Tot això podria exacerbar les ones de tempesta, inundacions i danys als ecosistemes i poblacions. L’huracà Harvey, entre el 25 i el 30 de l’agost del 2017, va deixar 1.300 mm de pluja en zones densament poblades de l’àrea de Houston (Zhang et al 2018), un esdeveniment amb una recurrència de 2.000 anys que baixarà a 100 anys a finals de segle. El treball de Zhang et al. posa de manifest, mitjançant models, la contribució important i significativa de la urbanització, tant a la precipitació (ascens anòmal de l’aire sobre la ciutat degut a la major rugositat i velocitat de fricció i més altes temperatures superficials de les zones urbanes) com a la inundació.

wiki board

Mapes d’una secció del sud de Louisiana que mostren la pèrdua d’aiguamolls i zones humides des de 1900 a 2010. Les imatges per satèl·lit representen la urbanització del territori. El gràfic mostra en línia contínua la biodiversitat; en línia discontínua amb quadradets, la cobertura vegetal; i en línia discontínua amb rodonetes, l’acumulació de sediments; aquestes tres clarament a la baixa. La línia discontínua de segments indica l’augment de la subsidència a la zona. Autor: Yuting Jiang, a Wikipedia. (CC BY-SA 3.0)

El super-tifó Mangkhut ha estat la tempesta més gran del 2018, de dos a quatre cops més que l’huracà Florence, quasi simultani, amb puntes (sostingudes 10 minuts) de vents de quasi 260 km/h, causant un desastre aquest setembre a Filipines i danys a Hong Kong i sud de la Xina. Una d’aquestes tempestes pot arribar a tenir 1.500 km de diàmetre. La mida de la tempesta és molt important, més que la intensitat dels vents, en determinar l’alçada de l’ona de tempesta, sobretot en litorals quasi plans (Irish, 2008), i el canvi climàtic farà que els huracans puguin créixer més en extensió…

La vulnerabilitat està molt lligada als processos d’urbanització que massa sovint no respecten les zones de risc sinó que les ocupen, provocant efectes barrera que incrementen la força de l’aigua en concentrar-ne els fluxos i situen persones i béns en zones de gran risc durant episodis violents de pluja..

Un estudi realitzat precisament al Mississipí, però els resultats del qual són segurament extrapolables a molts altres grans rius del món, mostra (Munoz et a.l, 2018) que les modificacions fetes per mitigar les inundacions, generar energia i permetre la navegació comercial han alterat els nivells de sediments i la morfologia del canal. L’estudi ha vist que al baix Mississipí les tendències de les inundacions al llarg de moltes dècades estan modulades pels fenòmens d’El Niño i l’Oscil·lació Atlàntica, però que la canalització artificial ha augmentat molt les magnituds de les inundacions en el darrer segle. La seva freqüència i magnitud, per episodis amb una probabilitat d’un per segle (1%), han augmentat un 20% en els darrers 500 anys i del 75% d’aquest increment l’enginyeria n’és la causa.

 

BIBLIOGRAFIA CITADA

Burke, J. L. 2009. El huracán. RBA, Barcelona, 445 pp.

Carpentier, A.1969. El Reino de este Mundo. Seix Barral, Barcelona, 145 pp.

Irish, J.L. 2008. The influence of storm size on hurricane surge.

Munoz, S.E., L. Giosan, M.D. Therrell, J.W.F. Remo, Z. Shen, R.M. Sullivan, C. Wiman, M. O’Donnell, J; J.P. Donnelly. 2018. Climatic control of Mississipi river flood hazard amplified by river engineering. Nature, 556: 95-98.

Patricola, C.M., M.F. Wehner. 2108. Anthropogenic influences on major tropical cyclone events. Nature: 563, 339-346.

Pendergrass, A., R. Knutti. 2018. The uneven nature of daily precipitation and its change. Geophysical Research Letters, DOI: 10.1029/2018GL080298

Witze, A. 2018. Why extreme rains are gaining strength as the climate warms. Nature 563, 458-460 (2018)

Zhang, W., G. Villarini, G.A. Vecchi, J.A. Smith. 2018. Urbanization exacerbated the rainfall and flooding caused by hurricane Harvey in Houston. Nature, 563: 384-388.

 

, , , , , , ,

Jaume Terradas
Professor emèrit d’Ecologia de la UAB. Investigador del CREAF en temes d’ecologia de la vegetació. També ha treballat en educació ambiental. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Articles relacionats
,
LiquenCity organitza la primera marató per trobar líquens a Barcelona
10 de desembre 2018Pau Guzmán
El CREAF formarà gent de Burkina Faso en convocatòries internacionals de recerca
27 de novembre 2018Albert Naya i Díaz
En Constantí Stefanescu rep el premi ’2018 Marsh Lepidoptera Award’
26 de novembre 2018CREAF
,
La formigueta de foc arriba a la península Ibèrica
26 de novembre 2018Albert Naya i Díaz
L’ecologia ens mou! El nou lema del CREAF
23 de novembre 2018CREAF

Follow CREAF on: