Un estudi internacional on ha participat el CREAF ha arribat a aquesta conclusió després d’observar els ocells urbanites d’una vintena de ciutats del món, entre elles Barcelona. Els investigadors han comparat prop de quatre-centes espècies i han analitzat on proliferen més, a l’àrea urbana o al seu hàbitat natural. En definitiva, les espècies que canten més agut se senten millora través dels sorolls greus de la ciutat. Tot i així, hi ha altres capacitats que són més importants a l’hora d’adaptar-se a la urbanització del territori, com la de trobar aliment o la d’evitar perills urbans.
A la ciutat hi ha més ocells tenors que barítons. L’ambient urbà afavoreix les espècies que canten més agut perquè destaquen més per sobre la remor urbana, on predominen els sorolls greus. Com si fossin emissores de ràdio, molts ocells canten en les freqüències que queden lliures (les d’alta freqüència) per comunicar-se amb els seus col·legues, la qual cosa facilita que trobin parella i facin fora els competidors. Fins ara, aquest fet suggeria que cantar més agut ajudava als ocells a sobreviure a la ciutat. En canvi, un estudi publicat recentment en la revista Behavioral Ecology indica que la freqüència en que canten els ocells no és un factor decisiu per a viure a les ciutats, potser perquè hi ha altres factors més importants com ara trobar aliment apropiat o evitar les pertorbacions humanes.
Per arribar a aquesta conclusió, científics de Xile, Espanya i Holanda han estudiat si els ocells que canten en tons aguts proliferen més a la ciutat que al seu hàbitat natural.
Els investigadors han observat 384 espècies d’ocells cantaires que viuen a 21 ciutats i als seus voltants, entre elles Barcelona.
“Sabíem que hi ha espècies que eviten les zones urbanes, mentre que hi ha altres espècies que se n’aprofiten i les envaeixen amb èxit. Volíem comprovar si cantar més agut condicionava aquest comportament”, explica María Moirón, investigadora de l’institut Max-Planck a Alemania i autora principal de l’article.
Pujar a un to més agut també té un risc
Quan els ocells es troben en un lloc molt sorollós, adopten diferents estratègies per fer-se sentir. En aquests casos el cant es modifica per aprenentatge. “S’han trobat dialectes dins d’una mateixa espècie”, comenta Daniel Sol, investigador del CSIC al CREAF i coautor de l’article. Alguns imiten els sons que llueixen millor allà on es troben, mentre d’altres canten més fort, durant més temps o en les franges horàries més silencioses. En general, ser més plàstic, més innovador, més creatiu i tenir més capacitat d’aprenentatge afavoreix l’èxit a les ciutats. Aquestes habilitats permeten ajustar-se als ambients nous a un ritme molt més ràpid que el de la pròpia evolució de les espècies.
Tot i així, la innovació no és sempre favorable en el cas del cant. Modificar massa la melodia pot fer-la irreconeixible o poc atractiva pels altres membres de la mateixa espècie. “Una merla pot pujar el to per fer-se sentir millor, però ha de seguir sonant com una merla, o no tindrà èxit a l’hora de comunicar-se amb altres merles”, ens explica Daniel Sol.
Afortunadament, el component hereditari del cant té molt de pes i és necessari perquè els ocells puguin reconèixer els seus congèneres.
El cant no només ha de ser distintiu per evitar confusions amb altres espècies, sinó que s’ha de transmetre eficientment en l’ambient on viu l’espècie. Per exemple, en zones on la vegetació és molt atapeïda la selecció natural ha fet que els ocells emetin sons més greus (de baixa freqüència) perquè travessen millor els obstacles i arriben menys distorsionats als seus interlocutors.
Referència de l’article:
Maria Moiron, Cesar González-Lagos, Hans Slabbekoorn & Daniel Sol,Singing in the city: high song frequencies are no guarantee for urban success in birds, Behavioral Ecology (2015), 26(3), 843–850.
