Un equip internacional d’investigadors adverteix que podríem estar subestimant la quantitat de d’espècies que la civilització moderna ha extingit. Els programes de recollida de dades sobre biodiversitat no van començar fins fa poques dècades i per tant es pot haver perdut molta informació anterior.
Durant molt de temps, entusiastes de la naturalesa han contribuït a l’inventari de la diversitat biològica. De la mateixa manera, universitats, instituts de recerca i autoritats han participat en programes de seguiment per tal d’avaluar l’estat de la fauna i flora. Hi ha un objectiu clar en tot aquest esforç: documentar els canvis i, en la mesura del possible, aturar la pèrdua de biodiversitat. Ara un estudi, publicat recentment a Nature Scientific Reports i realitzat entre investigadors espanyols, alemanys, britànics i francesos, planteja la qüestió de si els programes de seguiment, que es van iniciar fa poc temps en la majoria dels casos, poden proporcionar informació suficient.
Els éssers humans van començar a exercir una gran pressió sobre la fauna i la flora fa segles. El creixement de la població, l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, la contaminació o la fertilització excessiva, tenen el seu origen molt abans del boom en el seguiment i monitorització de la biodiversitat.
“Les dades de registres antics només poden proporcionar una imatge incompleta del passat de la biodiversitat del continent. Vam trobar estudis sobre aus i plantes que daten de 1634, i d’altres sobre mamífers que es remunten més lluny encara. Tot i així, la informació era bastant arbitrària i majoritàriament es limitava a àrees relativament petites i regions específiques”, explica Lluís Brotons, investigador del CSIC al CREAF i el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC). “Per tant, és probable que s’estigui subestimant enormement l’impacte humà. Quan definim els objectius de conservació partim d’informacions inevitablement incompletes”, afegeix per la seva banda Nicolas Titeux, investigador del CTFC.
Cal aprofitar la informació oculta en museus i sota els sediments dels llacs
L’estudi aconsella aprofitar altres fonts d’informació per tal de ser capaços de mirar més enrere en el passat. “En primer lloc, es podrien avaluar les extenses col·leccions que reuneixen els museus, i altres fonts d’informació com arxius històrics, arreu del món i, en segon lloc, cal considerar la paleobiologia com a font d’informació molt útil. Aquesta disciplina intenta reconstruir els paisatges i ecosistemes que van desaparèixer temps enrere”, explica el Dr. Brotons.
A tall d’exemple, mitjançant la perforació del fons dels llacs, els investigadors obtenen sediments amb restes antigues de pol·len, llavors i microorganismes. En els fòssils i en l’ADN antic també poden trobar més informació sobre la diversitat biològica del passat. “Ens conformaríem amb dades d’un mínim de 250 anys d’antiguitat per tal de ser capaços d’entendre la fauna i flora modernes. Però aquests mètodes tan útils ens permeten mirar cap enrere milers d’anys!”, conclou l’investigador alemany Dirk Schmeller.
La investigació ha examinat diverses bases de dades dels programes europeus de seguiment i altres registres sobre biodiversitat. Al voltant del 88% d’aquests programes no es va iniciar fins després de 1950, i menys de la meitat no van ser operatius fins a principis de la dècada de 1990, quan la Directiva d’Hàbitats de la UE va establir obligacions als seus estats membres per recopilar aquestes dades.
ARTICLE DE REFERÈNCIA:
Jean-Baptiste Mihoub, Klaus Henle, Nicolas Titeux, Lluís Brotons, Neil A. Brummitt, Dirk S. Schmeller (2017): Setting temporal baselines for biodiversity: the limits of available monitoring data for capturing the full impact of anthropogenic pressures. Scientific Reports. DOI: 10.1038/srep41591
