Les femelles de marmota són infidels amb altres mascles

30 de maig 2016

La infidelitat en les marmotes és una manera que tenen les femelles dominants d’evitar la consanguinitat i augmentar les possibilitats de supervivència dels fills. Quan la parella dominant és molt semblant genèticament, la femella opta per reproduir-se amb altres mascles. Aquest comportament podria generar una descendència més diversa genèticament i més capaç de respondre favorablement als paràsits.

La investigadora del CREAF i la UAB, Mariona Ferrandiz Rovira, prenent mostres d’una marmota. Autors: Carole i Denis Favre-Bonvin

La investigadora del CREAF i la UAB, Mariona Ferrandiz Rovira, prenent mostres d’una marmota. Autors: Carole i Denis Favre-Bonvin

Un estudi, publicat a Ecology and Evolution i liderat per la investigadora del CREAF i la UAB Mariona Ferrandiz Rovira, revela que la femella dominant d’un grup de marmotes escull tant el mascle dominant com l’opció de ser-li infidel segons diferents aspectes genètics d’aquest. Les dades s’han obtingut d’una població de marmotes (Marmota marmota) dels Alps francesos amb dades des de 1990 a 2010. La major taxa de fills il·legítims es dóna quan els dos membres de la parella dominant són o molt semblants genèticament o molt diferents. “Al voltant del 10% de les ventrades tenen almenys un fill il·legítim fruit de la copulació  amb un mascle no dominant. Es creu que les femelles tenen aquest comportament perquè pot ajudar a tenir una descendència més variable genèticament”, explica Mariona Ferrandiz.

El mascle dominant, una tria de mínims

Les marmotes són uns mamífers que viuen en petits grups de fins a 20 individus, on a priori només es reprodueix la parella dominant. Tant els mascles com les femelles del grup tenen una necessitat molt forta d’esdevenir dominants, ja que del contrari han d’abandonar el grup i les possibilitats de sobreviure soles l’hivern alpí són remotes.

La femella escull un mascle que tingui un grup de gens relacionats amb la resposta immunològica (el Complex d’Histocompatibilitat Principal, MHC, per les seves sigles en anglès) prou diferent i compatible al d’ella. Això produirà una descendència més variable, i amb més possibilitat de resposta davant els paràsits. Aquesta és la millor carta que té el mascle dominant per evitar que la femella copuli amb altres individus. “A més, aquesta primera selecció no té en compte un segon aspecte genètic, la consanguinitat”, apunta Ferrandiz.

Zona dels Alps on s’ha fet el seguiment de la població de marmotes. Autors: Carole i Denis Favre-Bonvin

Zona dels Alps on s’ha fet el seguiment de la població de marmotes. Autors: Carole i Denis Favre-Bonvin

La infidelitat com a opció per a augmentar la variabilitat genètica

Quan la parella dominant té un elevat grau de consanguinitat o quan té un MHC molt similar, la femella opta per corregir-ho sent infidel i reproduint-se amb altres mascles probablement més compatibles amb ella a nivell genètic. Se suposa que aquests seran mascles amb un genoma ni molt ni poc semblant, i amb un MHC prou diferent al de la femella. En cas contrari, els fills produïts per una parella amb elevada consanguinitat i amb MHC similar tendeixen a tenir menys variabilitat genètica, cosa que probablement els portaria a ser menys aptes per a la supervivència i a tenir pitjor resposta immunològica.

Exemplar de marmota (Marmota marmota). Autors: Carole i Denis Favre-Bonvin

Exemplar de marmota (Marmota marmota). Autors: Carole i Denis Favre-Bonvin

El MHC també sol estar relacionat amb les olors corporals

La manera com les femelles detecten aquestes diferències a nivell genètic encara no es coneix bé. Per a altres vertebrats, com els humans o altres primats, s’ha vist que el MHC participa també en certes olors corporals i en la tria de parella. Si això també succeeix amb les marmotes podria ser una pista que les femelles segueixen a l’hora d’aparellar-se. “Aquesta és la línia d’investigació que volem seguir a partir d’ara, veure si hi ha relació entre les olors de cada individu i la seva genètica, concretament del Complex Principal d’Histocompatibilitat”, comenta la investigadora del CREAF. I afegeix que “el MHC és el gen de moda en investigació pel que fa a la resposta immunològica en els vertebrats. Aquest complex influeix en la selecció natural, ja que participa directament en la defensa de l’organisme quan han de fer front a paràsits”.

Tot i que el mascle dominant és qui més es reprodueix, les ventrades de les femelles poden tenir cadells de diferents pares alhora i no s’ha observat que hi hagi diferències en la cria dels petits. De fet, Mariona Ferrandiz explica que “en un estudi anterior es va veure que els fills il·legítims sobreviuen més que els legítims, probablement gràcies a que tenen una genètica més diversa”.

ARTICLE

Ferrandiz-Rovira, M., Allainé, D., Callait-Cardinal, M.P., Cohas, A. Mate choice for neutral MHC genètic characteristics in Alpine marmots: diferent targets in different contexts? (2016). Ecology and Evolution. DOI: 10.1002/ece3.2189

, , , , , , , ,

Fascinat per la singularitat de la nostra Terra, he estat recentment viatger per necessitat, i abans aprenent de professor de Ciències d’institut per vocació. I encara abans, quatre anys de Biologia Ambiental (2010-14) i quatre més de Periodisme (2006-10), sempre a la UAB, que m’han servit per ser tècnic en comunicació al CREAF des del 2 de desembre de 2015.
Articles relacionats
Enguany el Màster Oficial en Teledetecció i SIG s’impartirà en doble modalitat, presencial i en línia
23 de setembre 2020CREAF
,
Polyfarming, referent de Harvard per a dissenyar un nou model de ciutat
17 de setembre 2020Ángela Justamante
Publiquem el nostre primer butlletí internacional
8 de setembre 2020Adriana Clivillé
Les marmotes es comuniquen mitjançant dialectes
4 de setembre 2020Verónica Couto Antelo
La coincidència d’incendis amb pluges extremes multiplica el risc de perdre sòl forestal al Mediterrani
2 de setembre 2020CREAF

Follow CREAF on: