,

La infraestructura verda urbana: una Natura en test petit

29 de juny 2021

La natura de les ciutats és una natura en test petit: fràgil i particular. El seu manteniment i naturalització planteja reptes molt importants, però la seva proximitat als ciutadans ofereix moltes oportunitats per a educar i conscienciar sobre la importància del verd urbà per a la salut ambiental i de les persones, i per a repensar el verd que volem.

3.Natura confinada entre grans infraestructures a la C32, a Gavà. Font: ICGC.

Natura confinada entre grans infraestructures a la C32, a Gavà. Font: ICGC.

La primera setmana de juny celebrem el Dia del Medi Ambient i la Setmana de la Natura, dates assenyalades per recordar que la natura que ens envolta no és només important per a la conservació de les espècies i dels hàbitats més amenaçats, sinó també per nosaltres mateixos. La Unió Europea fa uns anys que va fixar-se en aquestes necessitats i va definir la infraestructura verda com “una xarxa estratègicament planificada d’àrees naturals i seminaturals dissenyades i gestionades per proveir un ample espectre de serveis ecosistèmics”. Aquests serveis que ofereixen els ecosistemes naturals són, per exemple, la purificació de l’aigua, la qualitat de l’aire, els espais per al lleure i la mitigació del canvi climàtic. Podríem parlar d’una xarxa verda i blava, perquè està formada per espais terrestres i aquàtics, que poden millorar substancialment les condicions ambientals i, en conseqüència, la qualitat de vida de les persones. Tot i això, a vegades ens oblidem que més de la meitat de la població mundial actual viu en ciutats i que la natura que tenim més a prop no és la d’espais naturals molt ben conservats, sinó la dels carrers, places i parcs metropolitans. Hem de donar-li la importància que es mereixen. Per tant, tot i que la columna vertebral de la infraestructura verda europea és la Xarxa Natura 2000, cal també posar de relleu la importància de la infraestructura verda urbana.

La infraestructura verda urbana té el repte de proveir de funcions i serveis ecosistèmics una població molt nombrosa, que a més te necessitats molt diverses, alhora que ha de vetllar per conservar i recuperar una biodiversitat força malmesa.

Segons les Nacions Unides, el 2050 més de dues terceres parts de la població mundial es concentrarà en les ciutats. Sense anar més lluny, Barcelona i la seva àrea metropolitana apleguen més d’un 40% de la població en menys d’un 2%  de Catalunya. En aquest escenari, la infraestructura verda urbana té el repte de proveir de funcions i serveis ecosistèmics una població molt nombrosa, que a més te necessitats molt diverses, alhora que ha de vetllar per conservar i recuperar una biodiversitat força malmesa. l mateix temps, i combinada amb l’ús de les anomenades solucions basades en la natura, estratègies que responen als reptes de les ciutats d’una manera més sostenible i natural, la infraestructura verda és especialment útil per a preservar i restaurar els serveis ambientals en àrees especialment mancades dels mateixos, contribuint així a desplegar el pla d’Infraestructura Verda de la UE.

2.Detall de la canòpia urbana de la Plaça de les Glòries de Barcelona (foto: Ajuntament de Barcelona)

Detall de la canòpia urbana de la Plaça de les Glòries de Barcelona. Foto: Ajuntament de Barcelona.

Dels escocells als parcs naturals que envolten les ciutats

El concepte d’infraestructura verda urbana és darrere d’iniciatives com el Pla de Natura de Barcelona 2012-2030, que va ser presentat al Saló de Cent de l’Ajuntament i que pren el relleu d’un Pla del Verd i la Biodiversitat finalitzat el 2020 a la ciutat. Entre els diversos participants (la Mireia GascónEloi JuvillàMarc Talavera i jo mateix) va sorgir un concepte interessant: la infraestructura verda urbana entesa com a natura en test petit. I aquest concepte es pot aplicar a moltes escales: des de les jardineres i els escocells dels arbres del carrer fins a parcs naturals com Collserola, passant per jardins petits, com qualsevol rotonda, i grans, com Montjuïc. I alhora té diverses implicacions.

Els parcs naturals metropolitans, com el de Collserola, s’enfronten a grans problemes de connectivitat ecològica i de freqüentació humana.

En primer lloc, és una natura fràgil per la duresa de les condicions en les què creix i per això caldrà cuidar-la especialment. Ho saben molt bé els tècnics municipals que porten tants anys cuidant el nostre verd urbà i seleccionant les plantes que poden resistir millor la manca de sòl i aigua, la deposició de partícules contaminants i el maltractament ocasional de vianants. Però també ho saben els gestors de parcs naturals metropolitans com el de Collserola, que s’enfronta a grans problemes de connectivitat ecològica i de freqüentació humana. Aquesta massificació es deriva en gran part pel confinament gairebé total del propi parc per àrees urbanes i infraestructures i pels més de dos milions de persones que l’envolten. Unes condicions extremadament dures que determinen, per exemple, que la fauna de papallones dels parcs de la ciutat i de la seva àrea metropolitana estigui formada per relativament poques espècies que són més adaptables a condicions molt diverses, mentre que les més exigents hi són absents. També són responsables de les dificultats que tenen alguns animals com el cabirol (Capreolus capreolus) per col·lonitzar el Parc de Collserola, quan a la resta de la regió metropolitana és ja força freqüent, o per mantenir poblacions precàries de carnívors com la geneta (Genetta genetta) o el teixó (Meles meles) i ocells rapinyaires com l’astor (Accipiter gentilis).

4.Natura confinada a escala regional: Collserola ( a dalt), els Tres Turons (al mig) i Montjuic (a baix). (Font: ICGC)

Natura confinada a escala regional: Collserola (a dalt), els Tres Turons (al mig) i Montjuic (a baix). Font: ICGC.

En la planificació del verd urbà caldrà revisar alguns referents del món natural, ja que probablement són inassolibles en un context metropolità.

En segon lloc, sempre serà una natura particular, no del tot natural. Tot i que l’objectiu sempre hauria de ser aconseguir el verd més natural possible, la selecció de les espècies més ben adaptades a les dures condicions de la ciutat de vegades ens decantarà per espècies o varietats de plantes no autòctones, que poden aportar serveis ecosistèmics semblants als de la vegetació autòctona. A més a més, en aquest procés de (re)naturalització caldrà revisar alguns referents del món natural -com el de la comunitat més sostenible a llarg termini o clímax-, ja que probablement són inassolibles en un context metropolità tret d’algunes situacions molt particulars (petits boscos particulars o tancats al públic, mantinguts així durant dècades) com les que s’han trobat en boscos urbans japonesos recentment. Sovint, haurem de ser pragmàtics i conformar-nos amb ecosistemes relativament simplificats i amb unes normes de funcionament específiques, lligades a les aportacions d’aigua i nutrients que reben i a la manca de grans depredadors entre d’altres. Hi dominaran, a més, les espècies d’animals més adaptables i generalistes, majoritàriament amb una distribució força cosmopolita. I això inclou moltes espècies no natives que qualifiquem d’invasores i que habitualment acaben essent cabdals en el manteniment de les relacions tròfiques de la ciutat (penseu en la carpa Cyprinus carpio o el cranc americà Procambarus clarkii als rius metropolitans). És el que es coneix com a homogeneïtzació biòtica, un procés especialment propi -per bé que no exclusiu- dels territoris metropolitans i semblant al que es dóna en l’àmbit sociocultural: les ciutats del planeta s’assemblen cada cop més entre elles, també pel que fa a la seva biodiversitat.

En qualsevol cas, aquesta natura és la més propera per a una proporció creixent de nosaltres i val la pena repensar-la i incloure a les estratègies i planificació del territori. Un gran repte, però també una gran oportunitat. La seva proximitat li dóna un potencial educatiu enorme, en totes les dimensions del terme. És idònia per a assajar-hi noves formes de co-creació de ciència i de consciència ambientals, amb d’iniciatives de ciència ciutadana o de líving-labs amb els quals discutir noves formes de gestió i de governança d’aquest verd. En un moment en que la ciència i la gestió ambientals viuen una democratització sense precedents, la natura en test petit es converteix en un magnífic banc de proves per saber si els models de vida urbans s’adapten (o no) als reptes ambientals actuals.

Escocell plantat amb plantes arvenses a Castelldefels. Foto: Joan Pino.

Escocell plantat amb plantes arvenses a Castelldefels. Foto: Joan Pino.

, , , ,

Director del CREAF.
Articles relacionats
,
La Ricarda, l’última peça del delta del Llobregat?
19 de setembre 2021Verónica Couto Antelo
, ,
Any complicat per als boscos de Catalunya
16 de setembre 2021Pau Guzmán
,
Alba Anadon Rosell: una mirada amable amb un discurs contundent
14 de setembre 2021Adriana Clivillé
,
Supervisar el NO₂ atmosfèric permet predir si el confinament és eficaç contra una pandèmia
16 d'agost 2021Adriana Clivillé
Les espècies d’abelles amb cervells més grans aprenen millor
16 d'agost 2021Anna Ramon Revilla

Follow CREAF on: