,

Va haver-hi un temps en què no es creia que les orenetes migressin

11 de maig 2020

Des de temps remots la humanitat ha celebrat el retorn de les orenetes. Llavors el ritme de la natura marcava el pas de les estacions, les grues que migraven marcaven el moment de la sembra i les orenetes indicaven que havia arribat la primavera.

orenetes580

En una de les joies de la civilització minoica, el jaciment d’Acrotini, a l’illa de Santorini, es troba el “fresc de la primavera”, representant un paisatge rocós de vius colors, esquitxat de mates de lliris en flor, sobrevolat per una parella d’orenetes. Una representació de l’esclat de la primavera. Des del CREAF l’hem animat per gaudir-lo en el Dia Internacional de les Aus Migradores.

Les anades i vingudes dels ocells van inspirar a poetes, naturalistes i oracles, que en els seus vols veien avisos d'invasions o l'arribada d'epidèmies.

Són molts els textos antics que esmenten la benvinguda que se’ls donava a aquests ocells i com s’observava la seva partida a la tardor. Ja en l’antiguitat, el fenomen de la migració causava fascinació i despertava la imaginació de la gent. Les anades i vingudes dels ocells van inspirar a poetes, naturalistes i oracles, que en els seus vols veien avisos d’invasions o l’arribada d’epidèmies. Com no podia ser d’una altra manera, el fenomen va cridar l’atenció d’Aristòtil, qui va descriure que amb l’arribada del fred algunes espècies es desplaçaven a terres més càlides o descendien de les muntanyes a les terres baixes. Així ho va ressenyar en el cas de les grues i els pelicans.

Figura de fusta d'una oreneta.

Ampolla de perfum de terracota de Kameiros, a la illa de Rodas (610-550 AC).

No obstant això, en el que a les orenetes concerneix, Aristòtil considerava que aquestes no migraven, sinó que es refugiaven en forats i entraven en un llarg i profunda letargia durant el qual mudaven les seves plomes. Plini, per part seva, va observar que no totes les orenetes migraven, algunes d’elles marxaven mentre unes altres es quedaven. Marc Terenci Varró va anotar que les orenetes migraven creuant la mar Mediterrània saltant d’illa en illa. Heròdot assegurava que en les terres banyades pel Nil les orenetes vivien tot l’any. Allí, a Egipte, no migraven. Altres autors clàssics van acudir al fenomen de la transmutació per a explicar l’aparició i desaparició de les espècies migradores. Argumentaven que les orenetes es transformaven en un altre ocell que sí que passava allí l’hivern, per a tornar a adoptar la seva forma d’oreneta amb la primavera. Concebien que algunes espècies tenien la facultat de transformar-se en una altra diferent amb les estacions de l’any.

No és d'estranyar que quan Odisseu aconsegueix tornar del seu llarg viatge a Ítaca, en tibar l'arc, la corda ressonés com el bell trinat d'una oreneta.

Per inversemblant que sembli avui la idea, aquesta presumpció va persistir durant l’Edat mitjana. Però la idea general era acceptar que les orenetes marxaven a algun lloc, per aquest motiu l’animal de seguida quedés associat amb els viatgers i els mariners. Es perdien en l’horitzó, desapareixien, però sempre tornaven a la seva llar. No és d’estranyar que quan Odisseu aconsegueix tornar del seu llarg viatge a Ítaca, en tibar l’arc, la corda ressonés com el bell trinat d’una oreneta. L’heroi havia tornat al costat de Penèlope. Homer va usar aquesta imatge perquè en l’imaginari popular les orenetes representaven el retorn, la fidelitat. Fins i tot segles després, els mariners van recuperar la tradició tatuant-se orenetes en el pit per a exhibir la seva experiència marina. Una oreneta per cada 6.000 milles nàutiques. Era la marca dels Odisseus moderns.

Els mariners i els seus tatuatges de viatgers.

Els mariners i els seus tatuatges de viatgers.

Durant segles la migració de les orenetes va ser tema de discussió entre els científics. El suec Olaus Magnus va anotar en el segle XVI que les orenetes se submergien en les aigües dels canals europeus. Aquí, sota l’aigua, suportaven l’hivern amuntegades en grans grups. Fins i tot va arribar a aconsellar als pescadors, que si en tirar les xarxes treien orenetes, les alliberessin i retornessin a l’aigua. En el mateix segle, l‘ornitòleg francès Pierre Belon, va comentar que al mateix temps que les orenetes desapareixien a França apareixien en el nord d’Àfrica, suggerint que els animals migraven. Una hipòtesi que va rebre moltes crítiques en el seu temps. Continuava prevalent la idea aristotèlica de la hibernació. El mateix Linneu, segles més tard, encara continuava assegurant que les orenetes que habitaven les cases europees se submergien en algun lloc durant l’hivern per a tornar a emergir a la primavera.

Es va calcular que el viatge d'anada i tornada  de les orenetes a la lluna els portaria uns quatre mesos, 60 dies d'anada i altres 60 de tornada.

Charles Morton, en 1686, va publicar el primer tractat sobre la migració dels ocells a Gran Bretanya, tractant el tema de les orenetes. Va exposar el raonament científic darrere de la migració, però, desafortunadament, en lloc d’assenyalar a Àfrica o l’Índia, o qualsevol altre lloc càlid del planeta, va deduir que les orenetes havien de volar cap a la lluna a l’hivern. Va calcular que el viatge d’anada i tornada a la lluna els portaria uns quatre mesos, 60 dies d’anada i altres 60 de tornada. La inspiració per a tal idea ha de buscar-se en la fantasia que Godwin va publicar en 1638: “L’home en la lluna”. En el seu relat, el protagonista es troba orenetes i altres ocells de primavera en la lluna. Fins i tot vola fins ella tirat per un esbart d’ells. L’interès en els cels després dels descobriments de Copèrnic, Galileu i Kepler va disparar les fantasies de la gent del segle XVII i la possibilitat de viatjar a la lluna. La idea poètica del seu viatge a la lluna va perdurar entre els poetes com Pablo Neruda:

Es verdad que las golondrinas
van a establecerse en la luna?
se llevarán la primavera
sacándola de las cornisas?
se alejarán en el otoño
las golondrinas de la luna?
buscarán muestras de bismuto
a picotazos en el cielo?
y a los balcones volverán
espolvoreadas de ceniza?
 

La idea que les orenetes emprenien la seva migració cap a la lluna va sobreviure durant poc temps, però va servir d’inspiració a poetes de l’època. I encara que alguns van intentar veure que era més raonable que migressin cap a terres qualitat que cap a la lluna, la idea de la hibernació va acabar gaudint de major prestigi entre els naturalistes durant temps. A Anglaterra, el remeier i naturalista Gilbert White va construir observatoris en la costa sud d’Anglaterra per a resoldre el misteri de la desaparició estacional de les orenetes, però en lloc d’atalaiar el cel i estudiar les seves rutes de pas, va dedicar el temps a excavar els vessants i entrar en els edificis abandonats a la recerca d’orenetes hivernants. No trobar-les no li va dissuadir de la seva idea.

Orenetes al niu.

Orenetes al niu.

Aquesta visió no va canviar fins que el naturalista francès del segle XVIII, comte de Buffon, rebatria la idea de la hibernació amb un experiment. Va tancar a diverses orenetes en una caixa i la va sotmetre a fred amb gel per a esbrinar si els animals eren capaços d’entrar en letargia, hibernar i tornar a activar-se. Quan va obrir la caixa la majoria de les orenetes havien mort, la resta el farien poc després. Cap d’elles va aconseguir recuperar-se en exposar-se al sol. Era clar que les orenetes no podien hibernar, havien d’anar-se a algun lloc. Migrar. Un altre naturalista, Adanson, va informar el mateix Buffon que durant les seves exploracions al Senegal va apreciar que les orenetes desapareixien poc abans de començar a arribar a Europa.

A poc a poc, s’anava entenent el viatge de les orenetes, i amb el temps, la migració de les orenetes, i dels ocells en general, es va acceptar científicament. Les orenetes han creat un vincle molt estret amb els humans en recórrer el món en les seves llargues migracions, encuriosint de les persones preguntant-se a on van. D’on vénen. No hi ha nen, que des de la terrassa no s’hagi fet aquestes preguntes. Una pregunta que va intrigar a artistes i científics durant segles.

 

Article de referència:

Green A. 2019. Cultural response to the migration of the bar swallow in Europe. ANUHJ Historical Journal II, 1: 87-107 https://pdfs.semanticscholar.org/6765/067365a5dbe4781467f42d0b99dbfe15198c.pdf

, , , , ,

Tècnic de Comunicació del CREAF i Mosquito Alert. Llicenciat en Biologia per la UAB, Doctor per la UB (2006), Màster en Comunicació Científica, Mèdica i Ambiental (BSM-UPF, 2019).
Articles relacionats
, ,
Un sòl sa és imprescindible per a aconseguir la sobirania alimentària
29 de maig 2020Ángela Justamante
Sis tècniques imprescindibles per a conèixer l’agricultura regenerativa!
26 de maig 2020Ángela Justamante
L’agricultura podria retornar el 50% de les terres de cultiu a la natura i mantenir la seva producció
24 de maig 2020Anna Ramon Revilla
,
Les plantes nouvingudes actuen com un imant per als pol·linitzadors
22 de maig 2020Verónica Couto Antelo
,
El canvi passa per l’ecologia
21 de maig 2020Carles Castell Puig

Follow CREAF on: