De la mateixa manera que Michelangelo només va pintar una Capella Sixtina i la va localitzar al Vaticà, la natura ha promogut espècies de flora i fauna úniques, especials, que només habiten en un lloc de tot el món. Se les coneix com endemismes i el tritó del Montseny, la sargantana de les Pitiüses o la Sèseli del Cap de Creus en són exemples. Parlem d’una espècie endèmica quan tots els membres d’aquesta espècie d’animal, planta o fong viuen en un indret únic de tota una regió. I en aquest cas, l’escala juga un paper important: podem parlar d’endemismes catalans respecte la resta de la península o d’un endemisme empordanès respecte tot el territori català. Fins i tot, algunes espècies d’àmplia distribució són en realitat un endemisme si ho analitzem en comparació amb tota Europa, com és el cas del conegut linx ibèric, una espècie endèmica peninsular.
Les espècies endèmiques corren risc davant el canvi global, perquè el clima, els sòls i l’entorn d’aquesta fauna i flora està canviant massa ràpid per a que puguin seguir adaptant-s'hi i evolucionant de la mà de la seva regió.
Les espècies endèmiques són alhora molt interessants en l’evolució, ja que algunes van aparèixer fa milions d’anys (els paleoendemismes) i s’han anat adaptant a l’ecosistema on viuen. En el context actual de canvi climàtic això és un problema, perquè el clima, els sòls i l’entorn d’aquesta fauna i flora està canviant massa ràpid per a que puguin seguir adaptant-s’hi i evolucionant de la mà de la seva regió. “Si perdem una espècie endèmica perdem tota una línia genètica i també perdem la seva estratègia evolutiva, que l’ha fet adaptar-se tan bé a un determinat ambient. Als investigadors i investigadores això ens és de molta utilitat, perquè ens serveix per estudiar d’on poden venir les futures innovacions de la natura per adaptar-se al canvi global. A més, en molts casos una espècie endèmica és clau pel seu hàbitat i si desapareix pot desaparèixer l’ecosistema sencer. Tot està enllaçat. Imagina’t que desapareix un rosegador que dispersa les llavors d’un arbre específic del bosc. La reproducció de l’arbre quedarà afectada i a la llarga també la seva viabilitat, perquè si l’espècie de rosegador és endèmica no podrà reemplaçar-se”, diu la investigadora del CREAF Sandra Nogué.
“Si perdem una espècie endèmica perdem tota una línia genètica i també perdem la seva estratègia evolutiva, que l’ha fet adaptar-se tan bé. Això ens és de molta utilitat per estudiar d’on poden venir les futures innovacions de la natura per adaptar-se al canvi global.”
SANDRA NOGUÉ, investigadora del CREAF
Les illes, la “gran fàbrica” dels endemismes
Les illes, tot i que no tenen un gran nombre d’espècies si ho comparem amb les terres continentals, són un punt calent d’espècies endèmiques. Quan una illa emergeix les espècies que hi arriben ocupen tots els hàbitats on poden encaixar i al llarg del temps van adaptant-se i transformant-se per viure exclusivament allà (no poden escapar-ne!). A més, és interessant que algunes illes presenten unes característiques molt especials i, per tant, també la fauna i flora endèmica que hi viu és molt diferent de la resta del món. Sense anar més lluny, el pic del Teide a Tenerife amb una alçada al voltant dels 3.700 km és com un museu de relictes perquè hi sobreviuen espècies que ja s’han extingit a menor altitud i a la resta del continent fa milers d’anys!
Els trets distintius de les espècies insulars variaran en funció de si les espècies van aparèixer en el moment de formar-se l’illa (neoendèmiques) o si vivien ja al continent més proper, però per canvis ambientals del passat s’hi van extingir i van mantenir-se només a les illes (paleoendèmiques), com és el cas que esmentàvem del Teide o la laurisilva canària. “Les illes oceàniques i les grans illes tropicals contribueixen de manera important a la biodiversitat global, perquè funcionen com a ponts entre les masses terrestres i són un punt important de formació d’espècies neoendèmiques. Ecològicament es coneix aquest fenomen com a radiació explosiva i podem trobar-ho per exemple a Galápagos i Borneo”, explica Nogué.
Les espècies endèmiques ja són en general molt vulnerables davant els canvis, però en les illes s’accentua encara més, ja que la distribució és encara més reduïda i les poblacions més properes estan separades per mars i oceans.
Si bé les espècies endèmiques ja són en general molt vulnerables davant els canvis, en les illes s’accentua, ja que la distribució és encara més reduïda i les poblacions més properes estan separades per mars i oceans. A les illes augmenta exponencialment la probabilitat d’extinció i d’aquí neixen les polítiques restrictives en el transport de plantes i animals d’alguns països-illa com Austràlia i Nova Zelanda. Per il·lustrar-ho és conegut el cas de l’illa de Sant Georgia, a l’atlàntic sud. AlsAl egle XVIII a l’illa van arribar diversos baleners per caçar i van introduir r rates i plantes (e.g. Poa annua). Les rates es menjaven els ous i els pollets dels ocells endèmics de l’illa i les poblacions d’aquests van començar a disminuir greument, fins el punt que a la dècada dels 2000 s’havien perdut gairebé el 99% d’ocells autòctons. Després d’intenses campanyes d’erradicació i molts anys de seguiment, al 2018 Sant Gorgia del Sud es va declarar com el primer territori del món lliure de rates.
Els endemismes prop de casa
Catalunya és terra d’endemismes. De la mateixa manera que podem trobar diversos microclimes i espècies que s’hi han anat adaptant progressivament, abunden les espècies úniques i pròpies com una obra de Michelangelo. Des del CREAF se n’han estudiat diverses els últims anys, com per exemple la planta orella d’os (que és distribueix pel nord de la península), el tritó del Montseny, la sèseli del Cap de Creus o, fins i tot, la flora siriana Iris nusairiensis. Us les descobrim.
La sargantana de les Pitiüses
La Podarcis pityusensis és una sargantana endèmica de les illes Pitiüses (Eivissa, Formentera i els illots del voltant d’aquestes dues illes). Es tracta d’un rèptil que habita les parets de pedra seca tan típiques de la Mediterrània, abundant en aquestes localitats, però molt amenaçada per algunes espècies invasores que han arribat a les illes com és la serp de ferradura que ha arribat a Eivissa a través de la importació d’oliveres per jardineria, i pels fenòmens meteorològics extrems.
L’Oriol Lapiedra, investigador del CREAF que estudia el comportament d’aquesta espècie, ens explica que “la sargantana de les Pitiüses forma una part important de la cultura d’aquestes illes, són part protagonista del paisatge d’aquestes illes i, fins i tot, existeix molt marxandatge al seu voltant. “Personalment penso que aquesta connexió entre cultura i biodiversitat és important per què connecta les persones amb la natura en un entorn mediterrani particularment amenaçat pel desenvolupament i la destrucció d’hàbitat. Així mateix, aquesta espècie és el que coneixem com a “keystone species” una espècie clau per l’ecosistema. Si aquesta peça clau es perd, el sistema biològic del que forma part canvia de forma substancial i pot arribar a col·lapsar. En el seu cas, per exemple s’alimenta d’insectes que poden convertir-se en plaga”.
“La connexió entre cultura i biodiversitat és important perquè connecta les persones amb la natura en un entorn mediterrani particularment amenaçat pel desenvolupament i la destrucció d’hàbitat”
ORIOL LAPIEDRA, investigador del CREAF.
El tritó del Montseny
El tritó del Montseny és una espècie d’amfibi que només habita els petits torrents de les parts més altes del massís que li dona nom (una àrea de menys de 25 km2). Per aquest motiu, actualment està classificada com a espècie en perill greu d’extinció per la UICN. És pràcticament aquàtic, se’l troba en les aigües fredes, netes i oxigenades dels torrents de les fagedes i alzinars on es reprodueix i s’alimenta. Tot i que encara es desconeix molt la seva biologia, els estudis indiquen que es mouen molt poc. Aquesta poca capacitat de dispersió i l’existència de pocs torrents adequats per l’espècie podria donar lloc amb el temps a la pèrdua d’individus i, a llarg termini, podria conduir a la seva extinció.
L’augment de bosc al Montseny pot provocar que els torrents on viuen els tritons no portin suficient aigua durant períodes llargs de temps i que això posi en perill el projecte de reintroducció de l’espècie que s’està duent a terme a Catalunya. “Si creix el bosc, els arbres necessiten més aigua i el cabal dels rierols baixa. De fet, aquest efecte és la principal amenaça per l’espècie, més que l’augment de temperatura o la manca e pluges que ja està provocant el canvi climàtic”, revela un estudi de l’Anna Àvila, investigadora del CREAF.
“Si creix el bosc, els arbres necessiten més aigua i el cabal dels rierols baixa i aquesta és la principal amenaça pel tritó del Montseny, més que l’augment de temperatura que ja està provocant el canvi climàtic”.
ANNA ÀVILA, investigadora del CREAF.
La sèseli del Cap de Creus
La Seseli farrenyi és una planta endèmica del Parc Natural del Cap de Creus. Creix en forma d’umbel·la, amb unes flors blanques d’aproximadament 20×20 cm i entre roques i penya-segats. “Aquesta espècie és important perquè a més de ser única al món, només es troba en una localitat molt petita del Cap de Creus i això la fa molt vulnerable. Si volem aturar la pèrdua de biodiversitat, s’han d’evitar les extincions de totes les espècies, no només aquelles que donen una utilitat directa als humans”, defensa Sandra Saura Mas, investigadora del CREAF i professora de la UAB que fa8 anys que l’estudia i participa en la seva recuperació.
Recentment es van trobar noves localitats d’aquesta planta, després de 10 anys presenciant la seva davallada i camí a l’extinció. Ara la població es multiplica per quatre i la biòloga es mostren esperançada per la conservació de l’espècie.
“Si volem aturar la pèrdua de biodiversitat s’han d’evitar les extincions de totes les espècies, no només aquelles que ens donen una utilitat als humans.”
SANDRA SAURA MAS, investigadora del CREAF
L’orella d’os
Coneguda també com herba peluda, borratja de roca o borraina, la Ramonda myconi és una espècie que habita al Pirineu fa milions d’anys. Va començar a viure-hi quan aquest tenia encara característiques tropicals durant el Terciari i s’ha anat adaptant als canvis ambientals al llarg del temps fins l’actualitat, on hi està ben acostumada i amb un risc mínim d’extinció.
Aquesta planta de flors violetes, que pot arribar als 20 cm d’alçada i que torna a brotar un any rere l’altre, tot i que sembli assecar-se cada estiu amb la calor, va ser estudiada pels nostres investigadors Maria Mayol i Miquel Riba. A més de Catalunya, podem trobar-la a Navarra, l’Aragó, França i Andorra entre roques calcàries i conglomerats.
Més enllà de Catalunya
A més dels endemismes més nostrats, des del CREAF participem en la recerca d’altres espècies úniques arreu del món. Una d’elles és la Iris nusairiensis, a la qual està dedicant la tesis l’Angham Daiyoub, estudiant de doctorat del CREAF i la UAB. Aquesta espècie de lliri viu només a les muntanyes costaneres de Síria, entre 1.000 i 1.600 metres per sobre del nivell del mar.
Es tracta d’una planta amb flors blavenques o blanques que creix en bulb amb llargues arrels d’emmagatzematge carnoses. Generalment té al voltant de 6 fulles brillants de color verd mitjà i lanceolades que s’eleven des de la base de la tija i poden assolir 7-10 cm d’alçada en els mascles. Totes les flors tenen una cresta groga o groga pàl·lida a les cascades. “Ara mateix estem estudiant-la per descobrir més sobre la seva biologia, ja que està classificada com una espècie d’especial interès per la IUCN al Mediterrani i és vulnerable per la seva distribució tan restringida”, explica Daiyoub.
