Amb el títol “Vint anys després del foc” els investigadors del CREAF Jaume Terradas i Josep Maria Espelta han publicat una crònica a la Revista Mètode sobre la jornada dedicada als incendis forestals del 94 que va tenir lloc el passat 11 de novembre a l’IEC.
«Què hem après dels grans incendis del 1994» és el títol d’una jornada organitzada pel CREAF, la Societat Catalana de Biologia i la Institució Catalana d’Història Natural, i celebrada el novembre passat a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. El fil conductor de les ponències, un total de deu, van ser els incendis forestals vistos des de les perspectives d’investigadors, de tècnics i de les administracions que tenen competències en la prevenció i extinció d’incendis i en la gestió del territori cremat. Al llarg de la jornada diversos ponents van posar de manifest els canvis produïts, durant els vint anys transcorreguts des de 1994, en el pensament dominant dels nostres científics i tècnics sobre els incendis forestals. Abans la idea hegemònica era que després d’un incendi s’inicia un lent procés de nova successió secundària; els ecòlegs no feien massa cas al llegat que deixa tot ecosistema després d’una pertorbació. Durant els anys setanta, autors com Ted L. Hanes i Louis Trabaud van insistir en la idea que en els ecosistemes mediterranis la regeneració es pot fer per autosuccessió: les nostres plantes estan adaptades al foc i responen rebrotant o mitjançant una gran producció de plàntules que germinen precisament després del foc gràcies a «bancs de llavors» protegits en estructures com les pinyes serotines o soterrats. En aquest context, el foc passava a ser considerat un tipus de pertorbació naturalment present en els nostres ecosistemes, que n’havia condicionat l’evolució fent-los molt resilients. Per tant, la millor gestió després del foc consistia en la «no gestió», ja que el bosc es podia regenerar per si mateix. [continua llegint a la Revista Mètode]
