Dos llibres i un article

Aquest article està dedicat a la memòria del nostre estimat Marc Estiarte i Garrofé, mort el 22 de setembre de 2022 als 55 anys, després d’una llarga malaltia, investigador del CSIC a la Unitat d’Ecologia Global CSIC-CREAF-UAB. En Marc és el primer company de l’entorn del CREAF que mor estant en actiu, i ho ha fet a una edat en que encara hauria pogut viure molt. Enyorarem la seva intel·ligència, la seva bonhomia i el seu sentit de l’humor.  

Sempre he cregut que la divulgació és necessària. La ciència avança molt de pressa i la gran majoria de la humanitat és cada cop més ignorant sobre els nous coneixements, les seves implicacions per a la comprensió del món i quines possibilitats tenim de que el comportament humà es vagi fent adient amb el que sabem que fora convenient per a tots. El progrés tecnològic continua desbocat, desenvolupant-se en innovacions que potser milloren aspectes concrets però que no tenen en compte efectes col·laterals, que necessitarien una visió més ampla. Per tant, la desconnexió entre la ciència i la població és un problema greu i creixent. I encara que es llegeixen menys llibres del que caldria i es creu massa fàcilment en els missatges breus, el més sovint falsos, de les xarxes socials, trobo engrescador veure que es publiquen bons llibres que volen lluitar contra la al·ludida desconnexió i que la feina de recerca no s’atura, tot i la migradesa de recursos que tant Catalunya com l’Estat hi dediquen (comparats amb els de països del nostre entorn). Ja sabem que les urgències imposades pels sistemes d’avaluació de l’activitat científica no ajuden a que els investigadors dediquin massa temps a la divulgació. Les seves carreres depenen del nombre d’articles i dels índexs d’impacte de les revistes on es publiquen. Escriure un llibre científic llarg té menys valor de currículum que escriure un article breu amb vint coautors en una revista important. No diguem si el llibre és de divulgació, llavors pràcticament no suma res als mèrits de l’autor, de cara a concursos o obtenció de finançament. Per aquest motiu, fer llibres de divulgació comporta un cert component d’altruisme, i encara més si ho fan investigadors que estan lluny de la jubilació. He pensat que era notícia digna de ser comentada i celebrada que, en poc temps, dues persones del nostre àmbit científic i geogràfic hagin publicat dos llibres excel·lents. Us en diré alguna cosa. I després us parlaré d’un article i faré una reflexió final.

L’expansió global dels humans i el seu impacte

Per ordre cronològic, el primer d’aquests llibres és El primate que cambió el mundo, d’Àlex Richter-Boix, editat per geoPlaneta el 2022, amb el subtítol Nuestra relación con la naturaleza desde las cavernas hasta hoy, que abasta 308 planes ben aprofitades. L’Àlex va estudiar biologia a la UAB i es va fer ecòleg evolutiu a la UB, amb un màster en el que va treballar a la muntanya d’Alinyà, on hi ha el més extens (6000 ha) dels espais que va adquirir, per protegir-los, la Fundació Territori i Paisatge de Caixa de Catalunya quan la presidia Antoni Serra Ramoneda, la gestionava Jordi Sargatal amb l’ajut de Miquel Rafa i jo formava part d’un Patronat força nombrós en el que, tanmateix, els naturalistes érem escassos. Alinyà no és un territori fàcil de prospectar. L’Àlex va fer després una tesi sobre amfibis i va passar deu anys a Uppsala, on es familiaritzà amb tècniques moleculars útils per la recerca evolutiva. Uppsala era la ciutat de Linné, el savi que pintava les parets de casa seva amb taquetes  vermelles i negres per tal que no s’hi veiessin els rastres dels mosquits esclafats. Realment, de mosquits n’hi ha molts, hi fa molt fred i els bars tanquen abans de les quatre de la tarda, així que la gent compra la beguda i se l’enduu a casa. Vull dir que Uppsala tampoc és un lloc fàcil per viure. L’Àlex també ha fet treballs de recerca a l’Argentina, des del tròpic a la Patagònia, i això ja son paraules majors. Té el seu propi blog, Evoikos, sobre temes d’ecologia evolutiva, fa deu anys que és editor adjunt de Cuadernos de Herpetología i ha sigut tècnic de comunicació del CREAF i del programa Mosquito Alert. És, a més, un magnífic il·lustrador. La seva implicació en la divulgació, dons, no és nova, ni molt menys. Així, no resulta estrany que hagi escrit un llibre que es llegeix amb facilitat i que captiva com una novel·la de “suspense”.

Portada del llibre “El primate que cambió el mundo” i foto del seu autor, Àlex Richter-Boix.

Comença el llibre remuntant-se al temps en que Cuvier va demostrar, amb gran sorpresa de la gent culta del seu temps, que havien existit moltes espècies que ja s’havien extingit i que la història de la vida era plena de canvis extraordinaris. Després, introdueix el mon en que els humans convivien amb grans mamífers, molts dels quals han desaparegut, com el mamut, i parla dels canvis en el clima que els humans han suportat. La recreació de les històries les il·lustra l’Àlex amb referències literàries i mitològiques que van des d’Homer al nazisme i a l’actualitat. Explica com els inicis de l’agricultura, la ramaderia i l’explotació de la fusta marcaren els primers passos de la nostra espècie per a conquerir pràcticament tots els ambients de la superfície dels continents. I també com l’expansió dels humans ha ajudat a la d’altres espècies, com les rates i ratolins, els coloms, els pardals, etc., i per cadascuna hi ha històries interessants i que lliguen amb temes d’alimentació i salut dels humans. Parla també dels carnívors que representaven perills i, alhora, esdevenien oportunitats de demostrar el valor dels guerrers. I dels animals que es podien caçar per obtenir recursos, com el vori i el greix de les morses, el greix de les balenes, etc., i de tot el que suposa l’explotació excessiva de la natura i la creixent pèrdua de biodiversitat, sigui al mar o a la terra. L’Àlex cita naturalment Moby Dick, les matances de bisons a l’Oest americà o la salvatge explotació belga del Congo, però també altres casos molt menys coneguts. I, lògicament, entra després en el tema de les malalties infeccioses, afavorides per tots aquests canvis lligats a l’expansió humana i la desestabilització dels ecosistemes, i conclou el retrat del nou període geològic que coneixem com Antropocè. La reflexió final no és romàntica ni apocalíptica sinó assenyada i serenament enamorada de la vida, de la que, a fi de comptes nosaltres i la nostra cultura procedim, i per la que reivindica una mirada menys comercial i més ètica, per bé d’ella i de nosaltres mateixos. És un llibre amè i intel·ligent, i no us l’hauríeu de perdre.

Durant la gran matança de búfals ocorreguda a l’oest dels Estats Units es van arribar a organitzar caceres d’aquests animals des de trens en marxa, per exemple a la línia Kansas-Pacífic com mostra aquesta il·lustració. Imatge: Edició del 3 de juny de 1871 del periòdic il·lustrat de Frank Leslie.

Declivi dels boscos

El segon llibre que comentaré, és de Francisco Lloret, catedràtic d’Ecologia de la UAB i investigador del CREAF, ha estat editat per Arpa & Alfil Editores i té 228 planes. Lloret, força més veterà que l’Álex, és una autoritat destacada en l’estudi de les respostes dels boscos a les pertorbacions, siguin focs, tales, plagues, invasions d’espècies exòtiques, eixuts o altres. Va estudiar a la UAB i va fer la tesi sobre briòfits dins la Unitat de Botànica, per passar després a la d’Ecologia i al CREAF. Ha dirigit i participat en nombrosos projectes de recerca estatals i internacionals i ha estat president de l’Asociación Española de Ecología Terrestre (AEET). També ell ha mostrat de fa temps una inquietud per divulgar i trobareu una secció al blog del CREAF, Festina lente, de la que és autor. Com l’Àlex, és home d’una ampla cultura i variats interessos.


Portada del llibre “La muerte de los bosques” i foto del seu autor, Francisco Lloret.

El llibre del Paco Lloret també és de bona lectura i, tot i tractar un tema molt més específic, és d’enorme interès ecològic i social. Durant anys, ell ha voltat pel nostre país i pel món per estudiar episodis, sota climes molt variats, de declivi de boscos. El tema té unes dimensions realment greus i el llibre aprofundeix, amb molt de coneixement, en les causes, sempre complexes, d’aquests processos. Complexes, perquè el risc de focs, la salut dels arbres o els atacs de plagues i les invasions d’espècies forasteres s’interrelacionen entre elles i amb els factors climàtics i la seva evolució i, per descomptat, amb els efectes de l’activitat humana. Aquests efectes poden anar des de l’abandonament d’activitats que potser han durat segles fins a l’explotació intensiva. Poden suposar l’alteració de la composició d’espècies i, de vegades, del sòl amb els seus components biològics (insectes, nematodes, fongs formadors de micorrizes, etc.); la introducció de ramats; l’ús merament recreatiu del bosc; la contaminació de l’aire per diferents agents (des de l’ozó troposfèric, format per reaccions entre contaminants emesos a les ciutats o zones industrials, als microplàstics, avui omnipresents en ecosistemes marins i terrestres); la caça; la collita de bolets; la modificació del clima; el transport d’organismes vectors de malalties i de patògens, etc. Ser capaç de donar una visió clara de tota aquesta complexitat no és gens fàcil, però l’autor ha fet una obra molt reeixida. Parteix en cada capítol de casos concrets, i després va ascendint a qüestions més generals. Els diferents capítols ens expliquen qüestions bàsiques sobre: a) el funcionament dels arbres pel què fa a l’obtenció d’aigua i aliments i al seu cicle vital (creixement, reproducció); b) L’evolució natural dels boscos al llarg del temps i la seva relació amb els eixuts o la gestió; c) El paper de la biodiversitat; d) Els diversos enemics biològics (patògens que poden matar l’arbre, menjadors de fulles, barrinadors de la fusta i la seva relació amb el clima); e) La distribució dels boscos; f) La relació d’aquesta distribució amb el clima i com la distribució canvia al llarg de la història; g) Els beneficis que produeixen els boscos en diversos aspectes (des de l’obtenció de recursos als efectes dels boscos sobre el clima) i com aquests “serveis” es veuen minvats pel canvi climàtic. Finalment, ens parla de com “acompanyar” els boscos en l’incert camí cap el futur. L’organització del llibre està perfectament pensada, i és això el que més ajuda a entendre que, si anem més enllà dels tòpics que massa sovint omplen els discursos sobre els boscos, descobrirem que hi ha sens dubte molta complexitat però que també hi ha molts coneixements, i que aquests augmenten cada dia i poden ajudar a resoldre els problemes. Els estudis sobre la resposta dels boscos com embornals de carboni estan aportant moltíssima informació rellevant en relació als efectes del canvi climàtic. La ciència forestal avança, i el llibre ens ajuda a veure els boscos, la seva vida i els seus problemes d’una manera més lúcida i diversa.

Imatge de microscòpia de les hifes del fong  Aspergillus niger. Imatge: Wikipedia Commons.
Imatge de microscòpia de les hifes del fong  Aspergillus niger. Imatge: Wikipedia Commons.

Sobre aquests avenços, deixeu-me afegir que, fa ben poc, s’ha posat en marxa una iniciativa internacional, la Society for the Protection of Underground Networks (SPUN), que pretén estudiar la distribució mundial i composició de les xarxes d’hifes de fongs que representen més de la meitat de la biomassa dels sòls forestals i que tenen un paper molt important però encara no prou ben entès en el funcionament dels boscos. Fa molts anys, Ramon Margalef ja insistia molt sovint en la transcendència d’aquestes xarxes per l’abastament d’aigua i nutrients dels arbres i en la connexió que estableixen entre els diferents individus que formen el bosc. També les microbiotes que es troben a les fulles i al sòl estan donant lloc a interessants canvis de perspectiva cap a la comprensió del bosc com un sistema molt més complex que un mer lloc on es produeix fusta o on es caça i es cullen bolets (Peñuelas i Terradas, 2014). És la complexitat que cal tenir present per entendre els efectes del canvi climàtic i que el llibre del Dr. Lloret posa tan bé de manifest.

Els canvis tecnològics i l´ús de cada cop més elements químics i més rars

La tercera part d’aquest comentari es refereix a un article que acabem de publicar (Peñuelas et al, 2022). El tema és l’elementoma humà (és a dir, la composició d’elements químics -en nombre i quantitat- que intervenen no sols en el nostre cos sinó en el conjunt d’artefactes que hem generat culturalment), comparat amb els elementomes que mostren altres components de la biosfera (plantes, animals, microbis…). Constatem que la vida en general sol emprar un conjunt limitat dels elements de la taula periòdica, mentre que nosaltres, divergint dels altres organismes, hem eixamplat molt la llista al llarg de la història, fins a incloure pràcticament tots els elements de la taula que es troben en la natura, un fet d’enormes conseqüències ecològiques, evolutives, ambientals i també geopolítiques.

La vida empra només alguns elements, com mostra la figura,  però les tecnologies estan fent servir gairebé tots els elements de la taula periòdica que es troben en la natura. Imatge: CREAF.
La vida empra només alguns elements, com mostra la figura,  però les tecnologies estan fent servir gairebé tots els elements de la taula periòdica que es troben en la natura. Imatge: CREAF.

Això no és una novetat, ja que els períodes de l’evolució cultural estan marcats de fa molt pels historiadors perquè, a més dels recursos trets de la biomassa, l’argila, el fang o la pedra, com passava a l’Edat de la Pedra, ells parlen de les posteriors Edats del Bronze i del Ferro. Amb la Revolució Industrial, l’ús de combustibles fòssils, materials metàl·lics/industrials i materials de construcció s’alterà molt de pressa la situació. El 1900, la biomassa suposava el 79% dels materials emprats pels humans, el 2005 només el 32% i es preveu que el 2050 serà sols el 22%. El punt més rellevant d’això és que els elements de la biomassa es reciclen fàcilment per processos d’abast biosfèric, mentre que molts dels elements metàl·lics, elements traça i terres rares que fem servir els humans i que son crucials en les noves tecnologies, els ordinadors, l’instrumental sanitari, el transport, els sistemes de producció d’electricitat, etc., son rars i no gens fàcils ni d’obtenir ni de reciclar, de manera que estan en risc d’extinció dins del present segle, alguns potser en la propera dècada. A més, les reserves d’alguns d’aquests elements es concentren en pocs països, les més importants a la Xina i també a Vietnam, Brasil, Rússia, EEUU i República Democràtica del Congo, fet que pot condicionar els preus i generar conflictes. És indispensable trobar solucions tecnològiques, que ara no tenim, per substituir aquests elements o per recuperar-los. En alguns casos, el reciclatge es podria beneficiar de l’activitat de micro-organismes que han mostrat la capacitat d’acumular selectivament alguns elements, però cal molta recerca en aquest camp.

Acumulació d'escombraries en una plata: Imatge: Pxhere
Acumulació d’escombraries en una platja: Imatge: Pxhere.

Entre els dos llibres (benvinguts siguin) i l’article hi ha molts punts de contacte. El primer llibre ens situa en el que significa l’Antropocè, l’expansió dels humans a tot el planeta amb efectes globals. El segon ens parla dels efectes complexos de les nostres accions sobre els boscos, com a paradigma dels efectes sobre la natura. L’article es refereix a un aspecte crucial de l’evolució tecnològica i els problemes de la sostenibilitat associats.

Reflexió final d’estar per casa

I mentre, què passa a casa nostra? Com entra Catalunya en l’Antropocè? He aplaudit la publicació d’aquests dos llibres de divulgació ben entesa i feta, perquè els centres de recerca i les universitats han de reforçar la tercera pota dels seus objectius, que son recerca, formació i transferència. Aquest camí segueixen els doctors Richter-Boix i Lloret i també l’esforç de blogs com aquest del CREAF i altres. I ho ha de fer la participació d’investigadors en els mitjans i en la part informativa almenys dels processos de presa de decisions, que no sempre és la que caldria (que aquesta informació sigui degudament ponderada per polítics i gestors tampoc està garantit). Un camí que cal seguir eixamplant perquè ens hi va molt. No cal dir que la recerca publicada en revistes de primera fila internacional també expressa l’esforç que es fa des de Catalunya per participar en la comprensió dels processos que donen lloc a canvis molt accelerats en el nostre petit i per a nosaltres únic planeta habitable. L’article esmentat aquí no és més que un de molts que els diversos centres i universitats del país estan publicant sobre temàtica ambiental. Però no tot és tan positiu.

Vistes de Barcelona sota els núvols de contaminació. Imatge: Paola de Grenet.

En efecte, lamentablement el país no està preparat pels canvis tecnològics, ambientals, socials i geopolítics que ja han començat. Durant anys, no hem estat capaços de retenir la millor gent que es formava a les nostres universitats. Tenim un important fracàs escolar i l’educació en matèria de noves tecnologies al llarg de tot el cicle escolar és molt pobra (com ho és l’aprenentatge de l’anglès). Tenim dificultats greus en l’assimilació de la població immigrant.  Com la resta d’Europa, ens hem refiat de la mà d’obra barata de països com la Índia o la Xina i hem perdut capacitat industrial. Això i l’automatització amenacen els llocs de treball i augmenten la desigualtat, en perjudici de la classe mitjana. Som dels darrers de l’Estat en la producció d’energia eòlica i solar, quan no tenim recursos propis de combustibles fòssils i quan la tendència del clima no és pas precisament cap a l’increment d’aigua disponible per a produir energia hidroelèctrica. Seguim depenent molt del turisme de sol i platja, quan el futur de les nostres platges està en risc per l’augment del nivell del mar i de la freqüència d’episodis de clima violent. Poques de les nostres empreses son realment competitives a nivell internacional i el nostre sistema financer s’ha transformat en un sentit de concentració que s’allunya del que han fet països com Alemanya i que és dubtós que sigui el que ens convé en un país en que les PIME´S son tan importants. El català s’ensenya a l’escola però cada cop es parla menys al carrer i a les famílies. No vull seguir amb una llista que podria ser molt llarga. En conjunt, costa veure el panorama amb optimisme, però això només vol dir que hi ha molt per a fer. S’han donat alguns passos, però cal un programa que engresqui societat civil i administracions, explicant els problemes i les vies que hem d’emprendre entre tots per a resoldre´ls amb una visió coherent de les constriccions que tenim per raons ambientals i geopolítiques i de les oportunitats considerables que podem aprofitar per estalviar-nos mals majors i avançar cap a una societat més preparada davant els reptes que s’obren.

Referències

  • Peñuelas, J., J. Terradas. 2014. The foliar microbiome. Trends in Plant Science, 19: 278-280. DOI information:10.1016/j.tplants.2013.12.007.
  • Peñuelas, J., J. Sardans, J. Terradas. 2022. Increasing divergence between human and biological elementomes. Trends in Ecology & Evolution, 3046:

Articles relacionats

Wall·e (Fuente: Jason Leung para Unsplash, 2020)
Coneixement
Jaume Terradas

Mirades filosòfiques sobre l’Antropocè

Peter Sloterdijk és un conegut filòsof alemany que ha tractat, amb punts de vista originals i força provocatius, temes relacionats amb la qüestió ambiental. En

Notícies
Veronica Couto Antelo

Cinc claus per fer fils a Twitter

Una de les eines que més fem servir al Twitter del CREAF per divulgar la ciència són els fils o enfilalls. Piulades que es responen

D'esquerra a dreta, Anna Ticó, Emma Watson, Alba Bellostas i Sandra Moreno, les 4 estudiants de grau que han acceptat el repte d’integrar-se en un grup de recerca del CREAF durant 2 mesos. Imatge: CREAF.
Notícies
Adriana Clivillé

Quan una beca esdevé el repte d’integrar-se en un grup de recerca

Són 4 estudiants del grau en Biologia o en Ciències Ambientals a la universitat i provenen de ciutats i realitats ben diferents. Les uneix la curiositat i la determinació per acceptar el repte d’integrar-se en un grup de recerca del CREAF durant 2 mesos, gràcies al programa de beques Summer Fellowships.

Hem canviat la versió del Wordpress. Per llegir entrades anteriors al 2020 en els diferents idiomes (català, castellà o anglès), ves a la portada del blog, escull l'idioma amb el selector del menú superior i cerca l’entrada a la barra de la lupa.

Dona’t d’alta al Newsletter per rebre totes les novetats del CREAF al teu e-mail.

Ajuda'ns a moure

l'ecologia