És feina dels ecòlegs no assistir indiferents al món d’intrigants i arriscades possibilitats que s’obre amb la combinació de biologia i tecnologia, d’evolució i cultura, una combinació que planteja també seriosos problemes ecològics.
Darrerament es parla força dels posthumans. Michel Houellebecq, a la novel·la Les Particules élémentaires, imaginava la substitució (assumida voluntàriament), el 2040, dels humans per humanoides asexuals, genèticament modificats per eliminar el “problema” del sexe i els seus perills. Al CCCB hi ha aquests dies una exposició força impactant, +Humans, a ran de la qual s’ha muntat un cicle d’activitats. Segons el web del CCCB, el terme ‘posthumà’ es refereix a la nostra segona vida digital; els aliments genèticament modificats; les pròtesis de nova generació; o les tecnologies reproductives entre altres coses, que inclouen també, afegeixo, la síntesi artificial de teixits i òrgans humans, les teràpies genètiques, biogenètiques o associades al microbioma, els implants, les nannotecnologies i les neurociències aplicades.
El posthumanisme té implicacions filosòfiques: podeu veure una mica per on van els trets a la definició que en fa wikipèdia en anglès (posthumanism). David Simpson ha publicat una novel·la de ciència ficció d’èxit, Post-human, sobre el tema (diria que ja hi ha alguna traducció, almenys en castellà). La Societat Catalana de Biologia ha dedicat la sessió inaugural de curs al tema Humans o posthumans: què ens pot fer ser la biotecnologia?, amb la intervenció de Ramon Maria Nogués i Daniel Turbón (antropòlegs) i Ricard Solé (biòleg de sistemes). Un xic abans, l’espai cívic Golferichs va oferir un cicle de xerrades sobre Humans o posthumans? (octubre-novembre).
Seran els posthumans més capaços que nosaltres de viure en harmonia amb la resta de la biosfera, o, al contrari, més destructius encara?
Per un biòleg, la primera cosa que ens ve al cap és que la cultura pot agafar el volant de l’evolució. Segurament direm que la manipulació i aprofitament de l’espai i dels materials (inclosos altres organismes) i de l’espai externs per millorar les possibilitats de supervivència constitueix una tendència evolutiva que ha aparegut reiteradament al llarg de l’evolució en la cursa per millorar les possibilitats de supervivència i reproducció, i parlarem dels tèrmits, les abelles, els castors o els nius dels ocells. Del significat d’algunes innovacions culturals en biologia, com les pròtesis, me’n vaig ocupar una mica a Biografia del Món i a Notícies sobre evolució. La cultura va obrir una petita porta cap a una nova dimensió amb els primers animals que van començar a emprar eines i s’ha disparat amb les espècies humanes a la conquesta del planeta sencer i a la implementació de tecnologies d’una varietat immensa que poden produir màquines que pensen i un canvi dràstic pels humans. Quan encara no hem estat capaços de definir en què consisteix ser humans estem prop de deixar de ser-ho.
I aquí neixen moltes preguntes de cara al futur. Seran els posthumans més capaços que nosaltres de viure en harmonia amb la resta de la biosfera, o, al contrari, més destructius encara? El darrer número, del 5 de gener, del millor setmanari en català, el valencià El Temps, duu un article sobre els drets dels alienígenes que inclou un requadre que ens recorda la paradoxa de Fermi (nom posat per Carl Sagan). Enrico Fermi, físic romà nacionalitzat nord-americà, guanyador del Nobel el 1938, membre de l’equip del Projecte Manhattan, pare del primer reactor nuclear i distingit impulsor de la teoria quàntica, autor d’un llibre de ciència amb el mateix títol adoptat per Houellebecq, Elementary particles, va formular la seva famosa paradoxa (exclamant Where is everybody?), consistent en que, tot i que hi ha tants móns a l’Univers (de 30 a 300 milions de planetes només a la nostra galàxia) en els que, potencialment, hi podria haver civilitzacions tecnològicament avançades, de fet no coneixem més que la nostra (és el que Stanislaw Lem en deia El Silenci Còsmic).
Quan encara no hem estat capaços de definir en què consisteix ser humans estem prop de deixar de ser-ho.
Possibles explicacions: o la vida intel·ligent és molt més escassa del que hom podria imaginar (segons l’equació de Drake), o bé és massa lluny, o bé no busquem els indicadors adients. Fermi, que va morir als 53 anys, de càncer per l’excés d’exposició a la radioactivitat quan treballava a Los Álamos, va suggerir que tota civilització avançada acaba per desenvolupar una tecnologia capaç de destruir-la, i això explicaria la paradoxa… És indubtable que Fermi tenia raons personals per arribar a aquesta conclusió i que hi ha una considerable literatura que prova de trobar alternatives que expliquin la paradoxa. No és la feina dels ecòlegs. Tanmateix, sí que ho és no assistir indiferents al món d’intrigants i arriscades possibilitats que s’obre amb la combinació de biologia i tecnologia, d’evolució i cultura, una combinació que planteja també seriosos problemes ecològics.
