Cal desaccelerar

Un arbre és bell, però encara més: té dret a la vida; com l’aigua, el sol i les estrelles, és essencial. La vida a la terra és inconcebible sense els arbres. Els boscos creen clima, el clima influeix en el caràcter de la gent, i així successivament. No hi ha civilització ni felicitat si els boscos cauen sota la destral, si el clima és aspre i sever, si la gent és aspre i severa… Quin futur tan terrible!

Anton Pavlovich Txejov, Oncle Vània.

Els temps actuals son de gran acceleració en els canvis a escala global i local. D’una banda, hi ha canvis en l’activitat i la demografia humanes, que afecten a l’ús de recursos, les emissions de gasos i líquids contaminants, la producció de residus, la destrucció dels ecosistemes, la distribució de les espècies, l’erosió dels sòls, la fusió del glaç, l’augment del nivell del mar, etc. Només l’enunciat parcial de la llista ja mareja i molts dels canvis son exponencials. D’altra banda, les darreres quatre dècades han suposat un procés de globalització econòmica amb una gran acumulació de riquesa en un nombre cada cop menor de persones i corporacions, una reducció de les classes mitjanes a Europa i Estats Units, i del paper dels sectors públics en gran nombre de països, i un augment enorme dels fluxos de capital més lligat a l’especulació que a la producció de bens i serveis. A nivell geopolític, creix una confrontació entre els països “occidentals”, sota el comandament de vegades forçós dels Estat Units, amb una cultura associada a la Il·lustració i al colonialisme, que creu en la superioritat de l’home blanc, i bona part de la resta del mon, que s’oposa a aquest colonialisme i està creant poders nacionals forts sobre bases ideològiques diverses però, en tot cas, diferents de les occidentals.

Caldrà un decreixement en el consum i en el transport de persones i mercaderies,  i també caldrà un procés de desglobalització i redistribució de la producció

En la tecnologia, els canvis principals es donen en dues direccions diferents: d’una banda, la disponibilitat d’energia barata i d’ús fàcil s’acaba, perquè els combustibles fòssils i l’urani s’exhaureixen i els primers son incompatibles amb la lluita contra el canvi climàtic, i això implica que, si no hi ha alternatives a l’energia barata, caldrà un decreixement en el consum i en el transport de persones i mercaderies,  i també caldrà un procés de desglobalització i redistribució de la producció (d’ací que es parli de la transició energètica); i, d’altra banda, els progressos en camps com la IA, la bioenginyeria o la impressió 3D tenen potencials enormes (i riscos), però encara son difícils de calibrar. Pel què fa tant a les alternatives al petroli i l’urani com als desenvolupaments informàtics, tots estan amenaçats per la creixent dificultat de trobar recursos de coure, liti, cobalt, terres rares, etc., l’extracció i reciclatge dels quals és ambientalment (i tècnicament, en el cas del reciclatge) problemàtica. Això podria dur també a una desacceleració en aquests sectors en una dècada o menys, si no hi ha nous canvis tecnològics que cal esperar que hi siguin.

La “revolució” neo-liberal: Friedman i la doctrina del shock

Gestionar tots aquests canvis requereix polítiques diferents de les que han dominat el segle passat i el que portem d’aquest. Ni el capitalisme ni el comunisme han funcionat bé pel què fa a la relació amb l’entorn natural. Tots dos han practicat l’extracció sense miraments dels recursos i un igualment desconsiderat abocament dels residus. Tots dos han actuat com si no hi hagués límits, ni al creixement de la població, ni al del consum de recursos, ni a la destrucció de l’entorn natural.

En tres articles recents, l’economista Alfred Pastor (2023) tracta el tema de la transició energètica i la transformació social i ens recorda els avisos que van suposar l’informe Meadows de 1970 (les prediccions del qual entre 1970 i 2000 per la trajectòria dita estàndard, que porta al col·lapse, s’han complert amb molta aproximació, vegeu Turner, 2008) i el llibre de Schumpeter  (1973) que explicava l’error que suposa creure que la prosperitat universal, mesurada pel creixement del PIB, ens durà la pau, sense tenir en compte que els recursos naturals son finits. Pastor explica bé les dificultats enormes (de fet, la impossibilitat) de la transició energètica si es pretén viure com ara, sense decréixer, i s’interroga sobre com és possible que això no s’hagi ja reconegut en les esferes política, empresarial i  mediàtica. En el segon article ens explica que el problema principal és que no s’ha considerat l’oposició que hi ha a les mesures cap a la transició, de manera que les propostes son poc realistes. L’oposició es presenta, diu, en forma d’interessos, arguments “científics” i actituds ciutadanes. I es que hi ha molts possibles perdedors en la transició: particulars, lobbies (alimentació, gas, etc.) i també poblacions de països ara rics que haurien de fer sacrificis que cap polític que aspiri al govern gosa anunciar. Entre els arguments, cal entendre que la descarbonització no resoldrà els problemes de la distribució de la riquesa i això permet arguments econòmics sobre els costos de la transició en front dels hipotètics costos del canvi climàtic en termes de PIB (que qui sap com calculen per al 2100), per defensar que cal seguir creixent. El temor a la desacceleració també afecta a l’actitud de molts ciutadans davant la transició. Pastor dedica el tercer article a considerar que la transició encarirà els preus, reduirà comoditats a les que estem acostumats als països desenvolupats i el nivell de vida de gran part de les seves poblacions. Els governs hauran d’evitar endeutar-se excessivament amb les subvencions i millorar l’administració per donar-les només on més calguin, però això els posarà constantment, diu, a la corda fluixa davant l’opinió pública. Els sacrificis dels països rics per deixar millorar les condicions dels pobres hauran de ser voluntaris, ja que no hi  ha una autoritat que els obligui. I, en les actuals condicions de lluita per l’hegemonia mundial, no és imaginable que s’arribi a acords globals de governació. La solució que proposa Pastor passa per inventar una economia de mercat diferent, considerant que l’actual és patològica i moralment corruptora. Però llegiu-lo a ell, perquè jo he de seguir el meu discurs, també sobre la manera com ha evolucionat perversament l’actual economia de mercat.

El president Ronald Reagan i Nancy Reagan a la Sala de l'Orient felicitant a Milton Friedman per rebre la Medalla Presidencial de la Llibertat. Font: White House Photographic Collection.
El president Ronald Reagan i Nancy Reagan a la Sala de l’Orient felicitant a Milton Friedman per rebre la Medalla Presidencial de la Llibertat. Font: White House Photographic Collection.
En contra de les expectatives de Friedman i els seus nois, la recepta neoliberal i rabiosament anti-keynesiana no va dur de propina la democràcia.

Quan, primer Rússia, i tot seguit la Xina, es van decantar per l’economia de mercat, seguiren la línia assajada inicialment per Thatcher i Reagan (però en forma limitada, per les regles democràtiques dels seus països). Aquesta línia fou plenament desenvolupada als primers anys del Xile de Pinochet, i posteriorment a l’Argentina dels generals i altres països del con sud, a Indonèsia, etc.),  segons les recomanacions de Milton Friedman i la seva infausta Escola de Chicago. El capitalisme es va quedar quasi sol i s’inicià l’enorme creixement de la desigualtat que caracteritza el mon d’avui. En contra de les expectatives de Friedman i els seus nois, la recepta neoliberal i rabiosament anti-keynesiana, que consisteix en obertura de mercats, acompanyada de desregulació de preus i retallada de prestacions socials, no va dur de propina la democràcia.  La riquesa no va baixar escolant-se dels cims rics de la piràmide cap a les classes mitjanes i baixes. Ben al contrari, la riquesa s’acumula al cim, i minva per a masses ingents de població, així que, en quasi tots els casos, les mesures “neocon” de Friedman es van haver d’imposar per la força i amb no poques matances. I, finalment, van anar fracassant, perquè generen misèria i atur i, naturalment, malestar social. Els Pinochet, Videla i, recentment, Trump i Bolsonaro, han caigut.

Aquesta història està molt ben explicada en el llibre de Naomi Klein La doctrina del shock (2012) on, a més, es desenvolupa l’anàlisi del que diu el títol: sobretot durant la presidència de George W. Bush, economistes i polítics “neocons”, com Donald Rumfeld i Dick Cheney, van descobrir meravellats el que Friedman resumí en una frase: tota catàstrofe és una oportunitat. Aquesta idea terrible va ser en l’origen de la segona guerra d’Irak. Destruir el país, les seves institucions, la seva cultura era, en efecte, una oportunitat, no per fer el país nou i millor com deien pretendre aquests senyors, sinó per tal que algunes corporacions americanes i una munió d’empreses subcontractades es repartissin el pastís, sense restablir les indústries locals, ni refer les cases, ni donar feina a la gent del país, la major part de la qual es va quedar sense res.

La doctrina del shock implica que, quan hi ha una catàstrofe, sigui per una guerra, un gran accident, una epidèmia o un desastre natural, la gent que la pateix queda en shock i perd capacitat de reacció. Llavors es pot tractar el país com una taula rasa, eliminar les traves a la compra o robatori dels seus recursos, i del propi territori si convé, per les grans corporacions. L’Irak, Síria o Líbia son exemples de països sencers que, anys després de la catàstrofe, encara no funcionen. Quasi tots els seus habitants enyoren els temps de les tiranies de les que han sigut “salvats”. A l’Irak de Sadam Hussein el nivell d’alfabetització voltava el 87%, ara ha caigut ben per sota del 50%. Per no parlar de les guerres permanents, la fam, la manca de serveis, etc., i el tracte, no menys despòtic que el dels vells tirans propis per part dels nous amos.

Naomi Klein contesta una pregunta del públic en un debat sobre el seu llibre "La doctrina del xoc - L'ascens del capitalisme de desastre" a Berlín, Alemanya. Font: Ministry of Truth (Wikimedia Commons).
Naomi Klein contesta una pregunta del públic en un debat sobre el seu llibre “La doctrina del xoc – L’ascens del capitalisme de desastre” a Berlín, Alemanya. Font: Ministry of Truth (Wikimedia Commons).

La mateixa doctrina es va aplicar després del Katrina a Nova Orleans o, després del tsunami de 2004, a Sri Lanka i Indonèsia. En aquest darrer cas, els pescadors van ser foragitats i a les seves terres hi creixen ara zones turístiques residencials de capital sobretot estranger. Klein creu que la doctrina del shock s’inspira en el que es practica amb els presoners a llocs com Guantánamo, de cara als interrogatoris: es comença per fer que perdin el seu sentiment d’identitat i tota connexió sensorial amb la resta del mon. Després, s’apliquen tortures més o menys severes. El terror i la pèrdua de tota connexió duen el presoner a no trobar la força de resistir (això, en teoria, i sembla que sovint, però no sempre, funciona). Però llegiu els llibres de Klein, si voleu conèixer fets que els mitjans no han explicat massa o gens bé. Afegeixo que hom es pot preguntar si, amb una joventut que creix sense expectatives, amb un refús de la política, buscant l’anestèsia de les drogues i addicta a xarxes socials on imperen els missatges curts i les mentides interessades, no s’està assolint un model d’estaborniment social per tal que el corporativisme oligopolístic trobi cada cop menys obstacles per aplicar les receptes que li convenen (les de Friedman), prometent que tot canviarà quan s’imposin governs autoritaris capaços de frenar els immigrants pobres, eliminar traves burocràtiques i les que posen els molestos ecologistes, tornar les dones a les seves funcions de mares i alliberar llocs de treball pels homes, i protegir la identitat nacional. En definitiva, el retorn del feixisme.

Els efectes de l’escalfament climàtic i les grans corporacions

Les catàstrofes climàtiques que ja estan passant, a la majoria dels poderosos del mon, només els interessen perquè amb aquests desastres, s’obren oportunitats.

Si jo he parlat aquí de la doctrina del shock no és perquè Naomi Klein m’agraeixi la propaganda. És per alertar que les catàstrofes climàtiques que ja estan passant (a Moçambic, al corn d’Àfrica i al Sudan i a altres països pobres), i que comencen a anunciar-se a altres llocs més rics, no preocupen gens a la majoria dels poderosos del mon: el què a ells els interessa és que, amb aquests desastres, s’obren oportunitats. I si algunes catàstrofes, o aquest estaborniment de tota força moral i tot sentiment de col·lectivitat solidària acaben afectant a països desenvolupats (Europa, Estats Units, el Japó, la mateixa Xina), potser encara es pot fer més negoci. D’acord, alguns rics tenen mala consciència i fan donacions filantròpiques, però les corporacions mai tenen la mateixa sensibilitat i empatia que les persones i ho dissimulen amb el greenwashing. No sols això, les grans petrolieres i fabricants d’autos han mentit, negant que les emissions antropògenes de gasos hivernacle afectessin al clima i desacreditant els models climàtics. I dic que han mentit (i menteixen) perquè els propis científics d’aquestes corporacions tenien estudis, des dels anys 1970-80, que donaven els mateixos resultats que la ciència independent i que elles menystenien (vegeu Supran et al, 2023, pel cas d’Exxon i ExxonMobil Corp. Els mateixos autors esmenten que hi ha documents de que el mateix passava amb altres empreses, com Total, GM i Ford).

Una plataforma petrolífera a la costa de Vungtau. Font: Genghiskhanviet (Wikimedia Commons).
Una plataforma petrolífera a la costa de Vungtau. Font: Genghiskhanviet (Wikimedia Commons).
S’està veient que la mentalitat neocon no porta a societats més lliures, ans al contrari; la societat corporativista no pot ser democrática.

Ara bé, hem repassat breument, en començar, els problemes que té el creixement en sectors on fins ara semblava imparable (pel què fa als límits tecnològics, podeu veure Peñuelas et al, 2022, o Terradas, 2023). Llavors, quines son les oportunitats de negoci que resulten de les catàstrofes? Klein explica que, a banda del més evident, que és el robatori de recursos, el sector que creix amb més vigor és el de les corporacions dedicades a la seguretat. I no parla només de les tecnologies de reconeixement facial i altres d’aquest tipus, sinó d’armes i, fins i tot d’exèrcits privats. Com ara els mercenaris de Wagner demostren a Ucraïna, és menys conflictiu enviar a la guerra soldats professionals que tropes reclutades amb pressa i sense preparació, i a més l’Estat paga el què les corporacions privades volen per tal d’estalviar-se protestes com les que hi hagué a Estats Units quan la guerra del Vietnam. Per la mentalitat neocon o friedmaniana, la societat serà més lliure si l’Estat es desfà de totes les seves obligacions encomanant la defensa, la sanitat, l’educació, tots els serveis públics a les corporacions. El missatge és: l’Estat gestiona malament els diners públics, és millor que aquests passin a mans privades. Però el que s’està veient no son societats més lliures, ans al contrari, ja que les poblacions no es resignen a perdre els drets que haguessin assolit perquè unes corporacions “anònimes” tinguin les mans lliures i acomiadin mestres, metges i fins i tot militars, per substituir-los per pocs i mal pagats estrangers subcontractats. I per imposar la nova política de “laissez-faire” cal reprimir amb duresa qualsevol indici de protesta. La societat corporativista no pot ser democràtica perquè es basa en l’apropiació dels recursos de tots per uns pocs.

Davant de la doctrina del shock, ens hauríem de preguntar si es pot esperar, realment, una resposta positiva dels poders polítics i econòmics a la vista dels repetits pronòstics de les greus conseqüències del canvi climàtic. Potser el que passa és que molts d’aquests poders es freguen les mans i tenen somnis humits pensant en les oportunitats que s’obriran. Klein ens adverteix: “A l’hora que hem d’anomenar l’emergència pel seu nom, hem d’estar amatents sempre per tal que aquest estat d’emergència no esdevingui un estat d’excepció en el que els interessos poderosos forcin falses solucions per amassar beneficis, i explotin la por i el pànic de la població per restringir uns drets que tants esforços costà d’assolir” (Klein, 2019). Però, ai, els sicaris polítics dels grans interessos corporativistes s’adrecen amb èxit creixent al jovent i les classes mitjanes i al proletariat, atemorits per les crisis financera, econòmica i ambiental que enfosqueixen el panorama, i els fan creure en la culpabilitat de les víctimes que fugen dels països ja colonitzats per aquests interessos i dels que defensen que hem de canviar la nostra manera de viure.

Els primers que cal assenyalar son les granscorporacionsque es beneficien de causar la destrucció ambiental, així com als polítics, economistes i militars que han treballat, treballen o esperen treballar per aquestes corporacions.

Klein, Greta Thurnberg i molts altres han assenyalat amb el dit als qui cada dia calen foc a algun recó del nostre únic mon. Això és una cosa que als científics ens costa de fer, potser perquè creiem que no podem deixar de fer la nostra feina per dedicar-nos a la denúncia,  i potser perquè assenyalar no és que sigui lleig, és que és perillós, en el sentit econòmic, institucional i fins i tot físic en casos extrems (però no infreqüents). Però alguns científics comencen a fer-ho. Els primers que cal assenyalar son les grans corporacions que es beneficien de causar la destrucció ambiental (i, de pas, milions de morts i desplaçats en guerres pels recursos i en repressions contra els opositors, vegeu els meus articles en aquest blog sobre les guerres del petroli). I també cal assenyalar els polítics, economistes i militars que han treballat, treballen o esperen treballar per aquestes corporacions, amb sous astronòmics o com a socis d’empreses subcontractades per elles,  per saquejar amb les mans lliures.

El cel de l'Anoia, Castellfollit del Boix. Font: Angela Llop (via Wikimedia Commons)
El cel de l’Anoia, Castellfollit del Boix. Font: Angela Llop (via Wikimedia Commons).

Sobre la transició energètica

En un article previ recent (Energia o ecologia, un fals dilema) vaig defensar que era urgent produir energies renovables i que, ens agradés o no, ens caldrien instal·lacions industrials. Era conscient que això té els seus perills. Però està en mans de les administracions controlar que les coses es facin bé, si volen i saben fer-ho. Ara, hem de tenir al cap amb qui ens juguem els calers i el futur. I quan hi ha molts diners en joc el risc sempre és alt.

A Catalunya, l’energia eòlica no pot jugar un paper tan important com als països del nord, cal refiar-se més de l’energia solar. La hidroelèctrica sembla que anirà de baixa si cada cop plou menys.

D’altra banda, reconec que no sé res de com funcionen les centrals i xarxes elèctriques. Estic convençut que l’electricitat és essencial per la civilització i que no podrem adaptar-nos a estius gaire més càlids (i anem de pressa: 2022 ha estat l’any més càlid de tot el registre a Catalunya, superant el record anterior en un grau, que és moltíssim, una enormitat) sense aire condicionat, ni eixuts sense aigua regenerada, dessalada, etc. Alguns, més experts que jo en temes energètics, creuen que les energies sostenibles no ens trauran de l’atzucac (vegeu els llibres d’Antoni Turiel (2020, 2022)  per entendre aquest punt de vista), degut a les limitacions de recursos indispensables i a les dificultats que suposen les intermitències en la generació d’electricitat eòlica o solar (aquesta dona corrent contínua i no alterna), que requereixen complexos sistemes estabilitzadors, i als riscos de que les mega-instal·lacions amb excedents ocasionals d’energia provoquin grans avaries en les xarxes. A banda que és essencial que el sistema energètic tingui magatzems reguladors ben distribuïts i que es resolguin els problemes de la producció d’hidrogen verd i de bateries amb menys materials rars i més reciclables. No puc entrar en aquest debat. Hi ha grans instal·lacions ja funcionant en molts llocs, especialment al Bàltic, i funcionen sense caigudes sobtades molt greus (potser perquè encara la major part de l’electricitat es fa en centrals nuclears o de gas, o sigui que em queden dubtes sobre el què es pot o no fer). A Catalunya, l’energia eòlica no pot jugar un paper tan important com als països del nord, cal refiar-se més de l’energia solar. La hidroelèctrica sembla que anirà de baixa si cada cop plou menys. Simpatitzo totalment amb que es s’incrementin el màxim possible les actuacions en cooperatives de veïns, a nivell municipal en “terrains vagues” com marges d’autopistes o vies fèrries, etc. Simplement, em temo que no sigui suficient. A les grans ciutats no hi ha lloc per alimentar el consum domèstic amb petites instal·lacions. I veig difícil que la gent, acostumada a la llibertat de moviment que donen els vehicles particulars, es resignin als trens i bicicletes (aquestes òbviament inapropiades per una part creixent de la població, que envelleix, i els trens no arriben arreu), si no hi ha prou bateries pels autos elèctrics. El que es pot o no es pot fer, en tot cas, ho han de dir veus més expertes que la meva. Només Furró (2016, 2019) ha mirat de fer un projecte executiu per la transició energètica a Catalunya, la Generalitat s’ha limitat a fer llistes d’objectius, alguns dels quals no semblen del tot realistes, i això sí, ha començat a impulsar accions que poden ser importants.

Gary Gertsle, un prestigiós historiador americà, ha publicat un llibre que sortirà en castellà aviat (editat per Planeta), Auge y caída del orden neoliberal, que parteix de la idea que, després del rescat públic dels mercats financers a rel de la crisi de Lehman Brothers el 2008, s’inicià un canvi per abandonar l’ordre neoliberal, desprestigiat, no se sap massa cap a on (reforçament de l’Estat en països democràtics, autoritarisme o una època de desordre sense hegemonia). Ell mateix reconeix que el resultat d’aquella intervenció dels Estats per salvar els bancs acabà enriquint molt més els causants de la crisi i empobrint els que no inverteixen en borsa. I potser ara els que abans volien buidar l’Estat troben que surt més a compte controlar-lo, per tal que impulsi la indústria en la confrontació econòmica amb la Xina, encara que això suposi la reintroducció d’algunes regulacions del mercat en contra dels monopolis. Segons Gertsle, a E.E.U.U., demòcrates i republicans estarien per polítiques estatals d’industrialització. Potser sí, però el que importa és, finalment, a quines butxaques acaben els diners públics i si es pot revertir el creixement de la desigualtat. De moment, la inflació afecta als preus però pràcticament gens als sous i, mentre, l’augment dels interessos que pretén frenar els preus pesa cada cop més en les espatlles dels hipotecats. Segurament, del que ve no en direm neo-liberalisme, però s’aturarà el procés de corporativisme capitalista? Dubto que ho faci si el control dels Estats segueix en mans dels poders econòmics, més forts que mai.

Conclusió

No han de manar els que especulen amb (o roben) el que tots necessitem, i ho embruten o ho destrueixen, els responsables principals d’ecocidis.

En mig dels dubtes i les incerteses que, inevitablement, acompanyen els processos accelerats en els que ens trobem, hi ha una cosa que és el motiu d’aquest escrit. Ho he dit abans, i vull que quedi ben clar. Hi ha una interconnexió molt gran entre problemes dels sistemes ambientals i comportaments dels sistemes socio-econòmics. Aquests dos blocs de fenòmens s’afecten mútuament. Les crisis ambientals, les econòmiques i socials, les financeres, no son independents. Per desgràcia, en les crisis proliferen (i sovint tenen èxit) els oportunistes que proposen falses solucions als desesperats i que fan el joc als qui esperen les despulles del desastre i als especuladors. No resoldrem els problemes ambientals sense modificar els sistemes socio-econòmics cap a la cura de l’entorn i de les persones, el que implica un canvi en el sistema educatiu que afavoreixi l’interès pel coneixement i els valors del treball en comú per resoldre els problemes col·lectius. Potser, tot lluitant per salvar el nostre entorn, ens podrem ajuntar per canviar el funcionament de la societat. Deia el Humpty Dumpty de Lewis Carrol (a Alícia a través de l’espill), La qüestió és qui ha de manar, això és tot. Però potser encara més urgent és qui no ha de manar. No han de manar els que especulen amb (o roben) el que tots necessitem, i ho embruten o ho destrueixen, els responsables principals d’ecocidis (Whyte, 2021). En això, tots hi hauríem d’estar d’acord. Els recursos “infinits” no han existit mai, per més que es feia com si sí. Cal treure el peu de l’accelerador i frenar una mica, amb prudència i generositat. En aquest mon ningú és indispensable segurament, però ningú hauria de ser considerat prescindible, com s’han considerat prescindibles els iraquians, els pescadors indonesis o el negres dels barris inundats pel Katrina. No son prescindibles ni cap persona, ni cap país. Els qui pensin el contrari no haurien de tenir el poder. I ara el tenen, son les grans corporacions, que ja compten amb un escenari molt per damunt dels 2ºC d’augment a finals de segle, que suposarà que multituds d’humans es trobin dins el foc. Ells no les salvaran de les flames aquestes multituds. No son bombers, sinó piròmans. Fan com aquells contrabandistes de Moonfleet, del film de Fritz Lang, o els de La Posada de Jamaica, del film de Hitchcock, que enganyaven amb llums els vaixells per tal que s’estavellessin contra les roques i després matar els mariners i aprofitar les restes del naufragi. Es posen uniformes de vigilants per robar impunement. A aquests, no els hauríem de deixar manar.

Referències

  • Furró, E. 2019. La transformació del sistema energètic. Recursos, raons i eines. E.d. Octaedro/CMES. 256 pp.
  • Furró, E. 2016. Catalunya, una aproximació a un model energètic sostenible. E.d. Octaedro/CMES. 152 pp.
  • Klein, N. 2012.  La doctrina del shock. El auge del capitalismo del desastre. Planeta, Barcelona.
  • Klein, N. 2019. En llamas. Paidós, Barcelona, 383 pp.
  • Pastor, A. 2023. Transición energética y transformación social (1). Alternativas económicas. Febrero. https://alternativaseconomicas.coop/articulo/analisis/transicion-energetica-y-transformacion-social
  • Pastor, A. 2023. Transición energética y transformación social (2). Alternativas económicas. núm 111, marzo.https://alternativaseconomicas.coop/articulo/analisis/transicion-energetica-y-transformacion-social-II.
  • Pastor, A. 2023. Transición energética y transformación social (3). Alternativas económicas. (en premsa).
  • Peñuelas, J., J. Sardans, J. Terradas. 2022. Increasing divergence between human and biological elementomes. Trends in Ecology & Evolution, 3046: 37, 11.
  • Schumpeter, E.F. 1973. Small Is Beautiful. Trad. española, Lo pequeño es hermoso, Ed. Orbis, Barcelona (1983).
  • Supran, G., S. Rahmstorf, N. Oreskes. 2023. Assessing ExxonMobil’s global warming projections, Science, 3 79, pp. 153.
  • Terradas, J. 2023.   Els límits de les noves tecnologies. Sostenible, 11/4/2023. https://www.sostenible.cat/print/opinio/els-limits-de-les-noves-tecnologies
  • Turiel, A. 2020. Petrocalipsis. Crisis energética global y cómo (no) la solucionaremos. Alfabeto Editorial, Madrid.
  • Turiel, A. 2022. Sense energia. Alfabeto. Editorial, Madrid, 105 pp.
  • Turner, G.H.2008. A comparison of The Limits to Growth with 30 years of reality, Global Environmental Change 18(2008): 397-411
  • Whyte, D. 2021. Ecocidio. Bellaterra edicions. 168 pp.
  • Naomi Klein va publicar un vídeo documental que repassa els punts essencials de La doctrina del shock amb imatges molt crues. Pots consultar-ho en aquest enllaç.

Comparteix l'article!

Articles relacionats

Foto: Pablo García (Unsplash)
Notícies
Jaume Terradas

Creixement o decreixement: de què parlem?

Les discussions sobre l’actitud a prendre en front del canvi global sovint es redueixen a la confrontació entre els partidaris del creixement (econòmic, se suposa) i els del decreixement. Anem pas a pas.

El botànic, gravat de Marià Fortuny. Font: Museu Nacional d'Art de Catalunya (https://www.museunacional.cat/es).
Notícies
Jaume Terradas

Els naturalistes també s’extingeixen

Vivim la sisena gran extinció d’espècies. És un procés molt ràpid de disminució de la biodiversitat. Juntament amb aquests processos d’extinció accelerada hi ha un altre procés d’extinció que resulta paradoxal: la dels naturalistes.

Instal·lació de plaques solars en un camp. Foto: Andrés Simón (Unsplash)
Notícies
Jaume Terradas

Energia o ecologia, un fals dilema

Només als volts del 17% de l’energia que consumim l’obtenim del sol o del vent, però hi ha una forta oposició a les instal·lacions de nivell industrial d’aerogeneradors i panells fotovoltaics. Quasi tothom s’adona que no podem continuar cremant combustibles fòssils i accelerant l’escalfament, però llavors què origina aquesta oposició?

Hem canviat la versió del Wordpress. Per llegir entrades anteriors al 2020 en els diferents idiomes (català, castellà o anglès), ves a la portada del blog, escull l'idioma amb el selector del menú superior i cerca l’entrada a la barra de la lupa.

Dona’t d’alta al Newsletter per rebre totes les novetats del CREAF al teu e-mail.

Ajuda'ns a moure

l'ecologia