Les investigadores predoctorals del CREAF Olga Boet, Angham Daiyoub i els investigadors Oriol Lapiedra i Daniel Sol recorden el gran llegat del biòleg i entomòleg Edward Osborne Wilson, font d’inspiració pel nostre àmbit d’estudi.
Els humans tenim una connexió innata amb la natura: la biofília. És el que ens fa apreciar l’extraordinària diversitat de la vida i la urgència de preservar-la. Per a alguns de nosaltres, la biofília també va ser la raó per fer una carrera científica en botànica, zoologia o ecologia. E. O. Wilson –científic, escriptor i apassionat naturalista– va dedicar tota la seva vida a estudiar les formigues. Tot i que una vida entre formigues pot semblar poc ambiciosa, Wilson no ho veia així. Considerava que les formigues i els tèrmits són “les petites coses que regeixen el món”, si més no en l’àmbit terrestre. Una sola hectàrea de bosc tropical pot contenir més de 500 espècies de formigues. Encara més impressionant és la vida social d’aquests insectes. Les formigues viuen en societats complexes on milions d’individus treballen coordinadament per recollir aliments i cuidar les cries, com si fossin un “superorganisme”.
No només es va convertir en la principal autoritat mundial sobre formigues, sinó que va produir una sèrie de descobriments innovadors en biogeografia i sociobiologia que canviarien la manera d'entendre la biodiversitat.
A través de l’observació i l’estudi acurat d’aquests petits animals, Wilson no només es va convertir en la principal autoritat mundial sobre formigues, sinó que va produir una sèrie de descobriments innovadors en biogeografia i sociobiologia que canviarien la manera d’entendre la biodiversitat (terme del qual n’és l’autor). L’amor per la natura, quan es combina amb curiositat, creativitat i coneixement, pot convertir petites observacions en grans teories. Wilson ens va deixar el 26 de desembre de 2021 a l’edat de 92 anys. Però el seu llegat serà sempre amb nosaltres.
Nascut a Birmingham, Alabama (EUA), la biofília de Wilson es va desenvolupar a una edat molt jove. Vivint al camp, li agradava observar tota mena d’esser vius, ja fossin papallones, colibrís o flors, però certament tenia preferència pels insectes, com s’aprecia en la seva obra autobiogràfica ‘Naturalist’ (1994).
“Si bé la majoria de nens tenen una etapa d’interès pels ‘bitxos’, jo mai no vaig abandonar la meva”
E. O. Wilson
Endinsat en els seus llibres i teories
La seva passió per les formigues, tant pel que fa al comportament com a l’evolució i la taxonomia del grup, es plasma en tres grans obres. ‘The Ants’ (1990) és la seva obra més tècnica. Escrit conjuntament amb Bert Hölldobler i dirigit a una comunitat científica professional, el llibre va ser considerat durant molt temps el millor tractat mai escrit sobre aquests insectes. A ‘Journey to the ants. A story of Scientific Exploration’ (1994), Wilson i Hölldobler es tornen a unir per fer una ofrena a les naturalistes. A partir de les seves experiències personals, descriuen detalls fascinants de com viuen i s’organitzen les formigues. Dins de les seves pàgines podem aprendre com utilitzen la comunicació química, com controlen la temperatura interior del niu, o com cohabiten amb altres espècies, entre molts altres aspectes fascinants. La seva darrera obra, ‘Tales from the Ant World’, la va escriure als 90 anys. El llibre és una magnifica combinació d’autobiografia i literatura d’aventures. Descriu amb una admirable habilitat literària les seves vivències a països exòtics, des de Mozambic a Nova Guinea, sense oblidar les experiències més casolanes al jardí de casa dels seus pares quan vivia a Alabama.
La col·lecció d’insectes del Museu de Zoologia Comparada de la Universitat de Harvard, on Wilson va treballar, conté la col·lecció de formícids més gran del món.
Com a bon naturalista i científic, sempre va defensar la importància del coneixement taxonòmic de les espècies, considerant-lo bàsic per determinar i valorar la pèrdua de biodiversitat. Durant la seva carrera, Wilson va observar, recol·lectar i descriure una gran quantitat de formigues d’arreu del món. Actualment, la col·lecció d’insectes del Museu de Zoologia Comparada de la Universitat de Harvard, on Wilson va treballar de conservador i com a catedràtic, conté espècimens de més de 14.000 espècies de formigues, la col·lecció de formícids més gran del món.
Al llarg de la seva vida, Wilson va recollir un munt de dades d’espècies i distribució de les formigues que li van oferir l’oportunitat d’observar el funcionament de la natura, fer-se preguntes i buscar respostes més enllà del món dels insectes socials. El 1959 va conèixer Robert H. MacArthur, ecòleg teòric amb el qual va compartir les seves idees sobre la biogeografia de les illes. Wilson pensava que eren laboratoris naturals de la biogeografia i l’evolució, un lloc ideal per posar a prova les seves teories.
Wilson pensava que les illes eren laboratoris naturals de la biogeografia i l'evolució, un lloc ideal per posar a prova les seves teories.
En els darrers anys havia recol·lectat dades de les formigues de les illes de Melanèsia i les va compartir amb MacArthur, que les va representar en gràfica de corbes creuades de taxes d’immigració i d’extinció d’espècies, assenyalant un punt d’equilibri del sistema just on les corbes es creuen. Ells dos havíen creat una teoria per explicar què fa que algunes illes continguin més espècies que altres. Després dels habituals debats que sorgeixen en aquestes ocasions dins de la comunitat científica, MacArthur i Wilson van refinar alguns aspectes de la seva teoria i l’any 1967 van presentar-la en el seu famós llibre ‘Theory of Island Biogeography’. Posteriorment Wilson confirmaria la teoria en un experiment en petits illots de manglars als Cayos de Florida. Tot i que avui sabem que la teoria de la biogeografia d’illes és una representació simplificada de la realitat, la teoria es considera una de les aportacions més rellevants d’aquest segle a la biogeografia i l’ecologia de la conservació.
“Mai no hagués imaginat que, en termes generals, el que vam suggerir el 1960 era cert; això és el millor que qualsevol científic pot esperar” deia Wilson sorprès dels seus resultats.
Un polèmic interès per la sociobiologia
Com molts intel·lectuals importants, Wilson també ha tingut els seus detractors. Entre les seves idees més controvertides hi ha l’intent d’utilitzar la teoria de l’evolució per explicar el comportament humà. En el seu llibre ‘Sociobiology: The New Synthesis’ (1975), Wilson suggereix que els humans no som totalment lliures quan prenem decisions; com passa amb el color dels ulls o l’alçada, el nostre comportament social està fortament influït pels gens. Per a alguns detractors, els arguments de Wilson sobre les arrels genètiques dels comportaments socials humans estan plens d’especulacions radicals i reflecteixen una ambició desmesurada. Per a altres, els arguments poden ser, fins i tot, perillosos perquè poden servir per justificar certes ideologies, com el racisme o el sexisme. La llibertat acadèmica legitima als investigadors i investigadores per estudiar qualsevol tema, encara que socialment pugui ser de caire sensible; però la integritat científica hi posa els límits. I no hem d’ignorar la relació de Wilson amb J. Philippe Rushton, un dels principals exponents del racisme científic. Tanmateix, no es pot acusar obertament a Wilson d’utilitzar la ciència per propagar idees racistes. Ell mai no va argumentar que la sociobiologia pogués explicar les diferències de comportament entre races o sexes, fins i tot va deixar clar en diverses ocasions que, segons la seva opinió, només el 10% del comportament humà és genètic i el 90% ambiental, és a dir, marcat per la societat i el seu entorn. L’interès de Wilson per la sociobiologia humana probablement tenia més a veure amb un posicionament personal contra els dogmatismes. El mateix Wilson sempre va dir que la seva autèntica motivació per fer ciència mai no van ser els humans: la seva motivació era la seva passió i admiració per les formigues i la seva organització social. Però Wilson sostenia que els humans no hauríem d’imitar-les en res.
Un dels pares de l’ecologisme modern
Els darrers anys de la seva vida va dedicar molts esforços a conscienciar a l’opinió pública i als governants sobre la necessitat de protegir la biodiversitat i els serveis ecosistèmics.
Més enllà de les seves contribucions i controvèrsies, una característica definitòria del llegat de Wilson és la seva iniciativa en la conservació de la biodiversitat, un concepte que ell mateix va ajudar a definir. Quan li preguntaven sobre el tema, acostumava a descriure’s a si mateix com un naturalista “prudentment optimista” sobre el futur de la biodiversitat. Tenia la convicció que la ciència havia de marcar la diferència en la conservació de la biodiversitat. Els llibres de Wilson sovint es refereixen a la conservació de la biodiversitat com la nostra “obligació moral transcendental” amb la resta de formes de vida, així com amb les generacions futures. De fet, els darrers anys de la seva vida va dedicar molts esforços a conscienciar a l’opinió pública i als governants sobre la necessitat de protegir la biodiversitat i els serveis ecosistèmics dels quals totes depenem. Això el va portar a crear l’any 2016 el projecte ‘Half-Earth’ –presentat per primera vegada al seu llibre ‘Half-Earth: Our Planet’s Fight for Life’– un esforç ambiciós que té com a objectiu dedicar la meitat de la superfície de la Terra a la preservació de la natura. I així és com Wilson es pot considerar un dels pares del moviment ecologista modern.
Reconegut a Catalunya i arreu del món
Gràcies a la seva celebrada carrera com a entomòleg, naturalista i sociobiòleg, Wilson va rebre molts reconeixements i premis al llarg de la seva vida, entre ells el XIX Premi Internacional Catalunya 2007 que atorga la Generalitat de Catalunya. Aprofitant la seva estada a Barcelona, l’Asociación Iberica de Mirmecología (AIM) va lliurar-li el seu major reconeixement, La hormiga de plata, a mans del seu llavors president, en Xavier Roig. Tot i ser un premi menor, venia del col·lectiu del qual Wilson es sentia més identificat.
Més enllà del seu llegat científic i conservacionista, Wilson és reconegut per la seva carrera extremadament prolífica com a divulgador científic, per la qual va rebre dos premis Pulitzer per ‘On Human Nature’ (1979) i ‘The Ants’ (1991). La seva manera personal de comunicar el seu amor per la natura i el seu reconeixement de la ciència com a base per apreciar i protegir la biodiversitat, ha inspirat generacions. En el seu best-seller ‘Letters to a young scientist’ (2013), Wilson descriu la seva fórmula per a l’èxit acadèmic: “posar la passió abans que la formació. La resta ja vindrà”.
