Els humans hauríem provocat l’extinció d’unes 1430 espècies d’ocells 

Reconstrucció de l'espècie Carduelis aurelioi. Imatge CC BY 2.4. Autoria: A. Bonner.
Reconstrucció de l'espècie Carduelis aurelioi. Imatge CC BY 2.4. Autoria: A. Bonner.

Els humans hauríem eliminat més del doble d’espècies d’aus del que es pensava anteriorment, concretament unes 1430 espècies. Aquesta dada, calculada amb models matemàtics i publicada s’ha publicat en un article a la revista Nature Communications, descobreix la magnitud real de les extincions globals provocades pels humans, amb les implicacions que això comporta per la crisi de biodiversitat que estem vivint. Fins ara, les observacions i els fòssils mostraven que des del final del Pleistocè (quan els humans van començar a expandir-se pel món), s’han extingit unes 600 espècies d’aus, el 90 per cent en illes habitades per persones. Aquestes espècies van des de l’icònic Dodo de Maurici fins al Gavot gegant de l’Atlàntic Nord, però també hi ha exemples més propers, com ocells de les Canàries com la garsa de mar negra (Haematopus meadewaldoi) o el verderol de trias (Carduelis triasi), i de les Balears, com el rascló d’Eivissa (Rallus eivissensis). Amb aquest article i els models estadístics elaborats, els investigadors estimen que la xifra real és una mica més del doble: 1.430 espècies perdudes, aproximadament l’11 per cent de totes les espècies d’aus que existeixen actualment. 

Aquestes espècies van des de l'icònic Dodo de Maurici fins al Gavot gegant de l'Atlàntic Nord, però també hi ha exemples més propers, com ocells de les Canàries com la garsa de mar negra (Haematopus meadewaldoi) o el verderol de trias (Carduelis triasi), i de les Balears, com el rascló d'Eivissa (Rallus eivissensis).

Fa uns anys, moltes de les illes del món eren oasis de natura prístina, però l’arribada de persones a llocs remots com Hawaii, Tonga, i les Açores, i a illes com les de les Canàries o Balears, va provocar impactes de gran abast que s’han allargat molts anys. Entre ells, la desforestació de les illes, la caça excessiva i la introducció d’espècies invasores. En conseqüència, es van eliminar moltíssimes espècies d’aus en aquests espais insulars. Aquesta desaparició de les aus està documentada des dels anys 1500 en endavant, perquè abans d’aquest moment, el nostre coneixement sobre el destí de les espècies només es basa en les restes fòssils, però encara queden molts jaciments per descobrir. Sense fòssils, la veritable magnitud de les extincions ha quedat inexplorable i el coneixement que en tenim és molt desigual en diferents parts del món. 

Ara, un equip de recerca liderat pel Centre per a l’Ecologia i la Hidrologia del Regne Unit (UKCEH), en el que ha participat el CREAF, ha utilitzat models estadístics per estimar quantes extincions d’aus sense descobrir podrien haver-hi hagut al llarg de la història humana moderna (des del Pleistocè Tardà fa uns 130.000 anys). L’equip de recerca ha utilitzat les dades de les extincions que sí que coneixem, i ha extrapolat quantes espècies més es podrien haver extingit si l’esforç de recerca fos tant gran com el que s’ha fet a Nova Zelanda. Aquest país és l’únic racó del món on es creu que la fauna d’aus anterior a l’arribada de l’ésser humà està plenament documentada, amb restes ben conservades de totes les aus que hi habitaven.

“Aquestes extincions històriques poden tenir grans conseqüències pel funcionament dels ecosistemes. El món no només ha perdut un gran nombre d’espècies d’aus úniques, sinó que també s’hauran perdut les funcions clau que feien aquests ocells. Per exemple, la pèrdua en la dispersió de llavors o la pol·linització té efectes nocius en cadena sobre altres espècies i els conjunt de l’ecosistema”

FERRAN SANYOL, investigador del CREAF i coautor de l’estudi.

Rob Cookemodelitzador de UKCEH, constata “Les persones han devastat ràpidament les poblacions d’aus mitjançant la degradació dels hàbitats, la sobreexplotació i la introducció de rates, porcs i gossos que depredaven els nius d’aus, en illes on mai abans hi havia hagut depredadors. Moltes espècies es van extingir abans dels registres escrits i no van deixar cap rastre”. 

A Espanya, en total, coneixem 3 extincions de Balears (totes a Eivissa) i 10 de Canàries, mentre que el model presentat a l’article estima que hi podria haver hagut 3 extincions més a Balears i unes 8 més a Canàries que no coneixem

Tres grans extincions massives 

Els científics afirmen que el seu estudi ha revelat alguns dels esdeveniments d’extinció de vertebrats més massius de la història impulsats per humans. En primer lloc, el que es va donar durant el segle XIV al Pacífic Oriental (incloent les illes Hawaii), on s’ha estimat que es van perdre 570 espècies d’aus després que les persones hi arribessin per primer cop, gairebé 100 vegades la taxa d’extinció natural. 

a Mitjana de la taxa d’extinció d’ocells en els últims ~7000 anys. b-d Distribució espacial de les tres principals ones d’extinció. S’han etiquetat tres grans ones d’extinció, que es mostren espacialment en (b-d). La grandària dels punts representa les extincions d’ocells i s’escala a través de les ones d’extinció. Les cinc regions més importants estan etiquetades per a cada ona. Els mapes estan centrats en 145°E de longitud. Autoria: Birgit Lang, FJDegrange, Ferran Sayol, Francesco “Architetto” Rollandin, Juan Carlos Jerí, Mattia Menchetti, Peileppe, Rob Cooke, Sean McCann, Sharon Wegner-Larsen, and Steven Traver.

En segon lloc, al segle IX aC, principalment impulsat per l’arribada de persones al Pacífic Occidental (incloent les illes Fiji). Per últim, destaquen l’esdeveniment d’extinció que vivim actualment, que va començar a mitjans del segle XVIII. Des de llavors, a més de l’augment de la desforestació i la propagació d’espècies invasores, les aus han hagut de fer front a amenaces addicionals impulsades per humans, com són el canvi climàtic, l’agricultura intensiva i la contaminació. Es preveu que aquesta crisi en curs superi l’esdeveniment d’extinció del segle XIV, ja que hi ha el risc de perdre fins a 700 espècies addicionals d’aus en els pròxims centenars d’anys. 

Ferran Sayol conclou: “Malgrat la tragèdia que representa la pèrdua d’espècies, encara hi ha esperança. Les darreres accions de conservació han donat els seus fruits, i han salvat algunes espècies com el xoriguer de Maurici, el còndor de Califòrnia, i tenim l’oportunitat d’intensificar els esforços per salvaguardar els hàbitats de moltes aus i evitar extincions futures per aconseguir mantenir el correcte funcionament dels ecosistemes.” 

Article i autors: 

Cooke, R., Sayol, F., Andermann, T. et al. Undiscovered bird extinctions obscure the true magnitude of human-driven extinction waves. Nat Commun 14, 8116 (2023). https://doi.org/10.1038/s41467-023-43445-2

L’estudi compta amb la participació de la Universitat de Gothenburg (Suècia), el Gothenburg Global Biodiversity Centre, el CREAF (Espanya), la Universitat d’Uppsala (Suècia), la Universitat College London (Regne Unit), la Zoological Society of London (ZSL, Regne Unit), la Universitat de Bayreuth (Alemanya), el Royal Botanic Gardens Kew (Regne Unit) i la Universitat d’Oxford (Regne Unit). 

Comparteix l'article!

Articles relacionats

Font del Sot, Dosrius. Autoria: Galdric Mosoll, CREAF.
Notícies
Angela Justamante

Les fonts del Mediterrani s’assequen i moltes deixen de rajar aigua a Catalunya

Un estudi publicat a Global Change Biology, que ha liderat el CREAF, alerta que les fonts del Mediterrani estan en risc de desaparèixer a causa de l’augment de temperatura i l’abandó. Això, afegit a la contaminació de l’aigua, suposa una amenaça per a la biodiversitat que hi alberguen, que inclou espècies úniques.

Espècie Pinus Uncinata, una de les espècies d'arbres que inclou l'estudi. Lloc: Pedraforca, Catalunya. Autoria: Laia andreu-Hayles.
Notícies
Angela Justamante

L’aire a Europa és el més sec dels últims 400 anys

Una recerca publicada a Nature Geoscience, en la qual ha participat la Universitat de Barcelona i el CREAF, demostra que des de principis del segle XXI, l’aire de gran part d’Europa s’ha tornat més sec que en qualsevol període anterior, i que aquesta tendència continua. Les regions més afectades es troben a la regió occidental.

Rosa canina. Autoria: Joanna_Boisse.
Notícies
Anna Ramon

Els boscos europeus perden orquídies, però guanyen roses 

Un estudi internacional liderat pel CREAF determina que la biodiversitat del sotabosc europeu s’ha mantingut estable en els darrers 40 anys, encara que hi ha hagut extincions i noves aportacions a escala local.

Hem canviat la versió del Wordpress. Per llegir entrades anteriors al 2020 en els diferents idiomes (català, castellà o anglès), ves a la portada del blog, escull l'idioma amb el selector del menú superior i cerca l’entrada a la barra de la lupa.

Dona’t d’alta al Newsletter per rebre totes les novetats del CREAF al teu e-mail.

Ajuda'ns a moure

l'ecologia