Search

Energia o ecologia, un fals dilema

Instal·lació de plaques solars en un camp. Foto: Andrés Simón (Unsplash)
Instal·lació de plaques solars en un camp. Foto: Andrés Simón (Unsplash)

La situació que ens trobem a Catalunya pel que fa a la transició energètica ha estat comentada als mitjans. Només als volts del 17% de l’energia elèctrica que consumim l’obtenim del sol o del vent. Som a la cua de l’Estat i d’Europa en això. Mentrestant, l’escalfament del clima a casa nostra segueix una tendència que ens duria a un increment de 2.8 °C a finals del s. XXI. Hi ha doncs pressa en reaccionar, però aquesta pressa no es tradueix en grans actuacions. Hi ha una forta oposició a les instal·lacions de nivell industrial d’aerogeneradors i panells fotovoltaics, encara que es vegin millor les iniciatives a petita escala. Quasi tothom s’adona que no podem continuar cremant combustibles fòssils i accelerant l’escalfament, però llavors què origina aquesta oposició?

Els que pensen que, si deixem fer la natura, aquesta tornarà a “com hauria de ser” s’equivoquen perquè no existeix aquest “com hauria de ser”. 

Un primer argument dels oponents seria que el que s’ha de fer no és mantenir el ritme del consum d’energia, ni fòssil ni de cap mena, sinó reduir-lo. La desacceleració en el consum de recursos és certament un aspecte clau en la transició cap a la sostenibilitat, així que aquest és un argument poderós a primera vista, però em temo que en això simplifica excessivament, com miraré d’explicar. Un segon argument és que, en lloc de frenar l’escalfament, és millor que l’accelerem per tal de fer-ne més evidents les conseqüències i provocar una reacció social. És a dir, com pitjor, millor, un tipus d’argument que al llarg de la història ha portat molts cops al desastre, però que al nostre país sempre ha tingut, estranyament, un cert prestigi, potser perquè la societat catalana ha patit un sentiment de fatiga crònica, nascut de la impotència de canviar les coses segons la seva manera de veure el món, que no és la predominant a l’Estat. Però de tota manera, no són només catalans els qui creuen en això de “com pitjor, millor”. El company Sergi Nuss, de la Universitat de Girona, m’ha passat l’article Apóstoles de la destrucción, de Pedro Fresco, que fa una bona descripció d’aquesta tendència. Els que pensen que, si deixem fer la natura, aquesta tornarà a “com hauria de ser” s’equivoquen perquè no existeix aquest “com hauria de ser”. Els canvis climàtics alteren les regles: bona part d’Europa i Amèrica del Nord van estar sota 3000 m de glaç durant la darrera glaciació; llocs que avui són deserts havien tingut selves i viceversa; i, ull, els col·lapses d’antigues civilitzacions han tingut de vegades causes climàtiques. Sí, alguns dels grans canvis van necessitar molt de temps, però el canvi actual va molt de pressa i l’acceleració del procés sembla que pot depassar les previsions. Acabo de llegir que la principal glacera de Groenlàndia ara es calcula que es fondrà cinc cops més ràpid del que es pensava fins a un estudi molt recent.

Altres arguments es basen en l’estètica i la preservació dels paisatges estimats (certament, les torres dels aerogeneradors a les crestes de les muntanyes o tancant l’horitzó del golf de Roses no il·lusionen) i als efectes sobre la biodiversitat, sigui per l’ocupació del sòl pels panells solars, pel risc que els aerogeneradors suposen per animals voladors com ocells o rat-penats, o per l’alteració dels fons marins en els parcs eòlics (com el de la Tramuntana, proposat a Roses, vegeu Lloret et al, 2022). Per tant, els arguments són diversos. Encara és més complicat el tema si hi afegim algunes incerteses sobre els problemes d’abastament en matèries primeres, sobretot elements químics relativament escassos que, amb les tecnologies actuals, són indispensables per la producció tant dels aerogeneradors com dels panells fotovoltaics (o dels telèfons mòbils).  Aquesta qüestió l’hem tractat en un article recent (Peñuelas et al 2022).

 Aerogeneradors instalats sobre el mar. Foto: Jesse de Meulenaere (Unsplash)
Aerogeneradors instalats sobre el mar. Foto: Jesse de Meulenaere (Unsplash)

Els arguments que es poden donar per defensar la necessitat i urgència de disposar d’energia que no ens vingui dels combustibles fòssils són també seriosos i, des del meu punt de vista, més potents. Recentment, s’han creat un parell de plataformes d’experts (Renovem-nos, Oikia) que manifesten la seva postura en favor d’impulsar la transició energètica, alhora que la preservació de la biodiversitat. Per començar, l’escalfament del clima no depèn només del que fem els catalans, que som una mil·lèsima part de la humanitat, i això vol dir que en aquest tema no ens podem mirar el melic, cosa que tendim a fer massa en tota mena de qüestions. Que nosaltres reduïm el consum no alterarà el canvi climàtic. Això no és excusa. Ho hem de fer, com ho hauria de fer tot el món, de la mateixa manera que tots hem de tendir a una economia circular. Tot això hauria de ser entès i assumit  fa temps.

Els canvis que vindran

A més de mitigar les emissions i reciclar, estem forçats a adaptar-nos a viure, ja inevitablement, sota un clima més càlid i més sec.

Però, a més de mitigar les emissions i reciclar, estem forçats a adaptar-nos a viure, ja inevitablement, sota un clima més càlid i més sec, almenys si no és que es produeixin un seguit d’erupcions volcàniques o una guerra amb armes nuclears que modifiquin l’atmosfera (coses gens desitjables). Les solucions tecnològiques de geo-enginyeria, hidrogen verd o energia de fusió son solucions poc versemblants a curt termini, vull dir en els propers 5-10 anys, però els problemes greus per l’escalfament ja han començat (grans incendis a Austràlia, canvi més ràpid del previst en les temperatures dels oceans, etc.). Per tant, hem d’acceptar que tindrem més calor i aridesa. La disminució de les precipitacions és una amenaça real per a la societat: pràcticament tot depèn de l’aigua. També els ecosistemes menys alterats (tots ho estan, a Catalunya) patiran canvis importants per la combinació de temperatures més altes, que impliquen més evaporació i transpiració, amb la reducció de pluges i la concentració d’aquestes en episodis violents.

A banda que hi ha altres fenòmens més o menys relacionats, com les invasions per espècies foranies i virus, la contaminació d’aire i aigua, l’acidificació marina, etc. És molt important preservar la biodiversitat, però el canvi climàtic trasbalsarà molt més la biodiversitat del que ho hem fet els humans fins ara, per l’alteració general de les condicions de vida: ja hem vist els avisos amb molts canvis d’àrees de distribució d’espècies, invasions, epidèmies… Les nacres moren en tota la Mediterrània, algues i peixos tropicals l’envaeixen, moltes plantes avancen les floracions, les estacions vegetatives s’allarguen i amb elles creix la demanda d’aigua i el risc de fallides en la fructificació que poden afectar a poblacions d’ocells, es dessincronitzen les fenologies de plantes i insectes pol·linitzadors, les poblacions d’abelles minven amb perill per als conreus, el risc de grans focs augmenta….

La floración de los rosales se ha avanzado también en las comarcas interiores y en regiones montañosas de Cataluña. En la imagen, un rosal florecido en Olot el 1 de enero. Fuente: Josep Maria Mallarach.
La floració dels rosers s’ha avançat també a les comarques interiors i en regions muntanyoses de Catalunya. A la imatge, un roser florit a Olot l’1 de gener. Font: Josep Maria Mallarach.

Si mirem les tendències actuals del clima, ens cal admetre que l’augment de la intensitat i durada dels eixuts i els episodis de clima extrem  duran a canvis dràstics en els conreus, la reducció dels regadius i el progressiu deteriorament d’algunes espècies forestals. En les zones més seques del territori, hi haurà un deteriorament dels boscos que, amb l’augment dels incendis forestals i l’expansió de plagues en les poblacions d’arbres debilitades, convertiran a la llarga les pinedes de pi blanc i part de les de pinassa en matollars, mentre en altres tipus de bosc la composició pot veure’s alterada considerablement. Això si no hi ha incendis devastadors com els d’Austràlia sobre gran part de la massa forestal, cosa perfectament possible perquè, encara que hem pogut reduir molt el nombre d’incendis, ara en tenim menys, però poden ser més grans.

En l’agricultura els efectes també són molt importants. Em remeto al recent document publicat pel Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural “Canvi climàtic i la seva incidència en el sector primari” (Dossier Tècnic núm. 120). Comença amb una presentació del Pacte Verd Europeu escrita pels amics Robert Savé i Javier Martín-Vide i que s’ocupa de l’agricultura, la ramaderia, la pesca i l’aqüicultura, el paisatge (aspecte tractat pels nostres companys del CREAF Joan Pino i Josep Maria Espelta i per l’Eduard Plana del CTFC), del futur de les proteïnes per l’alimentació, i del de la pagesia. En canviar el clima, el que hem d’entendre és que el nostre paisatge, tant el més antropogen (ciutats, conreus) com el que ho és menys, no estarà adaptat a les noves condicions, i ens caldrà una gestió activa i energèticament costosa per minimitzar els efectes d’aquestes noves condicions; una gestió que millori la resiliència dels nostres socio-ecosistemes.

No hi ha defensa possible sense garantir la disponibilitat d’energia, de molta energia.

També hi haurà problemes importants en les zones costaneres degut a la pujada del nivell del mar i a la progressiva salinització d’aqüífers i corrosió d’infraestructures. Els costos socials poden ser incalculables, pensem només en la pèrdua de les platges (que estan retrocedint a un ritme desigual, però molt ràpid en algunes zones, no sols per la pujada del mar sinó per la manca dels sediments que duien els rius i queden retinguts en els embassaments -es poden mobilitzar altre cop però amb un cost energètic- i per l’alteració de la línia de costa amb espigons, urbanitzacions i ports nàutics) i la major hostilitat del clima estiuenc en un país que depèn fortament del turisme: la pèrdua de llocs de treball pot ser molt gran i els problemes de salut creixeran molt. Si a l’Aràbia Saudita i als Emirats viuen bé, tot i les temperatures molt elevades és perquè disposen de moltíssima energia a baix preu i molts diners, a més de sorra, però no és el nostre cas. No hi ha defensa possible sense garantir la disponibilitat d’energia, de molta energia. Això no costa d’entendre. El govern alemany, en el que participen els Verds, ha decidit reobrir alguna antiga mina de carbó, tot i l’oposició de molts ambientalistes, perquè el conflicte a Ucraïna posa en perill l’abastament elèctric i no hi ha solucions màgiques.

Mineria del lignit en Garzweiler (Alemanya). Al costat de les centrals elèctriques de carbó i d’algunes turbines eòliques. Foto: Dominik Lückmann (Unsplash).
Mineria del lignit en Garzweiler (Alemanya). Al costat de les centrals elèctriques de carbó i d’algunes turbines eòliques. Foto: Dominik Lückmann (Unsplash).

Riscos i beneficis

Davant de tot això, el malestar pel risc que suposen els aerogeneradors per aus i rat-penats (risc que es pot reduir en un 90%, amb una reducció de producció d’entre  l’1 i l’1,5%, parant el funcionament gràcies a l’ús de  mètodes de videovigilància, seguiment i aturament dels molins, ja provats en parcs eòlics terrestres, segons Xavier Puig (vegeu aquest vídeo) sembla força menor. Això no vol dir que no s’hagin d’implementar totes les mesures preventives per minimitzar-lo. Pel que fa als parcs eòlics marins, aquí no tenim experiència, però tot i admetre els riscos assenyalats en l’article esmentat de Lloret et al, recomano també veure Bennun et al (2021) i els informes de la UE i els de la IUCN. El que cal és treballar per minimitzar els riscos.Al cap i a la fi, tenim carreteres, autopistes, autos, patinets i bicicletes i tota mena d’estris que suposen un considerable risc per a les persones i no per això prohibim viatjar ni deixem de fer noves carreteres i nous estris per a desplaçar-nos. Reduir els accidents d’ocells i rat-penats o els danys en la fauna bentònica han de ser criteris a l’hora de en planejar una instal·lació aero-generadora i a l’hora de seleccionar el lloc i les mesures preventives i fins i tot les que puguin contribuir a generar refugis de biodiversitat, però no han de ser raons “a priori” per deixar de fer-la.

L’estratègia prudent és augmentar al màxim la producció pròpia i no sols substituir l’energia que ara traiem de combustibles fòssils sinó augmentar la quantitat disponible.

Per defensar-nos de l’emergència climàtica ens caldran més dessaladores i per fer anar les dessaladores o recuperar les platges ens caldrà molta energia. Molta. La podem importar, com fem ara amb el petroli i el gas? Pot ser, però ja veiem les vulnerabilitats que això pot suposar (la crisi actual ens ho demostra, especialment a Europa, i els alemanys s’adonen de l’error que van fer en renunciar a l’autosuficiència i dependre del gas rus). D’altra banda, per dur tanta energia a Catalunya, d’Aragó o de França, s’haurien de posar més MAT que no fan gaire més goig que els aerogeneradors. I el preu ens el marcarien des de fora. L’estratègia prudent és augmentar al màxim la producció pròpia i no sols substituir l’energia que ara traiem de combustibles fòssils sinó augmentar la quantitat disponible. Això implica que és prioritari incrementar la xarxa elèctrica per distribuir aquesta energia.

El tema de l’aigua és crucial, però l’augment de temperatures fins a tenir pics propers als 50ºC a l’estiu, un estiu que cada any és més llarg, es podrà veure potser en la propera dècada o no gaire més tard i, per evitar una hecatombe, caldrà refrigeració, que també vol molta energia (recordem que en l’episodi estiuenc extraordinari de 2003 a París hi hagué 30.000 morts per la calor). Només aquestes consideracions crec que tomben pràcticament tots els arguments que es donen per no fer res i que abans he resumit.

La figura mostra els resultats d’una enquesta de percepció de gravetat dels riscos a 2 i 10 anys vista. Les respostes puntuen 32 riscos en una escala de 1 a 7, considerant els impactes sobre la població, el PIB o els recursos ambientals a escala global. Els resultats es basen en 1200 respostes de líders en gestió del sector privat del risc, polítics, acadèmics i industrials. Font: https://www.weforum.org/reports/global-risks-report-2023/digest. 

Naturalment, els partidaris del caos i altres ambientalistes, davant les propostes d’instal·lacions industrials per generar electricitat a Catalunya ja argumenten que hi ha un lobby d’empreses “sostenibilistes” que es pensen fer d’or amb la transició energètica. Sí, ja emprenya que els més rics treguin sempre benefici de tot. No obstant, la resposta no és tallar el pas a aquestes empreses, perquè no veig que es plantegin altres maneres de resoldre aquests problemes, i així ho reconegué al novembre la Consellera Jordà. I cal impulsar empreses d’aquí, perquè no en tenim cap, per exemple, que produeixi plaques solars, i la formació d’instal·ladors de plaques i altres dispositius. S’ha proposat (Ramon Sans, en una conferència a l’Institut d’Estudis Catalans, la podeu recuperar en vídeo) la creació d’una banca pública per finançar la transició. Certament, es poden seguir fomentant cooperatives, ja s’estan fent iniciatives en col·lectius de veïns i similars en zones urbanes, però per aquest camí no assolirem els objectius de la transició (arribar als volts del 50% d’electricitats en renovables el 2030), i per tant caldran grans instal·lacions que només poden fer grans empreses. De fet, la transició no és només (i ja és prou difícil) canviar de combustibles fòssils a energies renovables i anar millorant les tecnologies per tal que no tinguem problemes de manca de recursos en diversos elements químics, avui necessaris pels aerogeneradors i les plaques solars però rars i difícils d’obtenir i reciclar (hi ha notícies esperançadores molt recents, com el descobriment d’un important jaciment de terres rares al nord de Suècia, que pot allargar el temps de vida de les actuals tecnologies). És que, a més, necessitarem augmentar l’energia que ara gastem per lluitar en favor de la resiliència, per adaptar-nos. Pot semblar paradoxal, però no ho és. Podem estalviar i decréixer en el consum, ser més eficients i reciclar més en general, però en front del canvi de clima i de la manca d’aigua no ens enganyem, haurem de gastar força més energia.

Sortir de la paràlisi

Així dons, què hem de fer? En primer lloc, hem de sortir d’immediat de la paràlisi en la transició energètica. Els pressupostos de la Generalitat que s’han aprovat finalment per enguany poden suposar un salt endavant. La urgència és també per raons econòmiques: les tecnologies actuals són les que són i la demanda dels elements crítics creixerà al món i els preus s’encariran. Si esperem, potser no podrem ja posar en marxa els equipaments necessaris, per causa de l’esgotament de certs recursos o pel seu cost. A més, hem de crear institucions adients pel finançament i per la supervisió dels projectes pel què fa a la minimització dels efectes adversos sobre la biodiversitat i els valors paisatgístics, escollint els emplaçaments més adients, que no podran mai satisfer del tot tothom, i explicar molt clarament les necessitats, fer pedagogia alhora que pactar compensacions: el pagament de lloguers per terrenys ocupats per les noves instal·lacions pot salvar l’economia de zones deprimides.

Hem de sortir d’immediat de la paràlisi en la transició energètica. 

El desplegament d’aquests projectes s’ha de realitzar amb una planificació prèvia, participada per la ciutadania i construïda sobre les premisses del mínim impacte ambiental i el màxim benefici social i econòmic per al territori. És interessant l’actual projecte de nou aerogeneradors a la Jonquera per la manera com s’està endegant, però hem de actuar a escales molt més grans. Catalunya haurà de multiplicar per 20 la seva capacitat de generació d’energia solar i almenys per cinc l’eòlica d’aquí a l’any 2030 per complir amb els seus objectius. Malgrat l’èxit de l’autoconsum solar fotovoltaic, cal ser conscients que aporta una petita part de la generació elèctrica renovable que ens cal. La Prospectiva Energètica de Catalunya 2050 (PROENCAT 2050) adverteix que només arribarem a fer el 16,4% de la producció d’energia elèctrica renovable amb instal·lacions fotovoltaiques sobre teulades o espais ja urbanitzats. Hi ha una esperança de millorar aquesta previsió si arriben aviat a ser d’ús comercial les plaques solars flexibles i transparents que ja s’estan desenvolupant als laboratoris, ja que augmentarien molt els espais urbans i industrials on es podria generar electricitat, però això, com l’hidrogen verd, encara pot trigar un temps difícil de calcular.

Contribució de les fonts energètiques en la producció d'energia elèctrica renovable. Font: Informe PROENCAT 2050.
Contribució de les fonts energètiques en la producció d’energia elèctrica renovable. Font: Informe PROENCAT 2050.
No podem aturar-nos i esperar el xàfec, perquè ens atraparia la riuada.

La transició energètica cap a la sostenibilitat i la resiliència i l’adaptació del país al canvi que s’està produint no es poden resoldre com qui obra un interruptor. És un camí difícil i complex, no dret i planer. Hi haurà avenços i algun retrocés. No pararem de cop d’usar gasolina o gas natural, però hem d’anar reduint aquest consum. Per gestionar els boscos caldran aclarides i per aprofitar les restes haurem de fer biometà, però minimitzant els impactes. Com la pròpia vida, haurem de partir del que tenim a l’abast, encara que no siguin solucions ideals, escollint sempre aquella que guanyi més resiliència en cada pas i sabent que cap serà definitiva i que les haurem d’anar millorant. Però no podem aturar-nos i esperar el xàfec, perquè ens atraparia la riuada. Una metàfora que pot fer riure en temps de sequera fortíssima, però no ens enganyem, tindrem més eixuts i també episodis violents de riuades. Adaptem-nos.

Més informació:

  • Bennun, L., J. van Bochove, C. Ng, C. Fletcher, D. Wilson, N. Phair, G. Carbone. 2021. Mitigating biodiversity impacts associated with solar and wind energy development. Guidelines for project developers. Gland, Switzerland: IUCN and Cambridge, UK: The Biodiversity Consultancy.
  • Inger, R. J. M. Attrill, S. Bearhop, A. C. Broderick, W. J. Grecian, D. J. Hodgson, C. Mills, E. Sheehan, S. C. Votier, M. J. Witt, B. J. Godley. 2009.Journal of Applied Ecology 46: 1145–1153. Marine renewable energy: Potential benefits to biodiversity? An urgent call for research.
  • Lloret, J., A. Turiel, J. Solé, E. Berdalet, A. Sabatés, A. Olivares, J.-M. Gili, J. Vila-Subirós, R. Sardá. 2022. Unravelling the ecological impacts of large-scale offshore wind farms in the Mediterranean Sea, Science of The Total Environment: 824, 153803, ISSN 0048-9697,
  • Peñuelas, J., J. Sardans, J. Terradas. 2022. Increasing divergence between human and biological elementomes. Trends in Ecology & Evolution, 3046: 37, 11.

Comparteix l'article!

Articles relacionats

Notícies
Jaume Terradas

Cal desaccelerar

Els temps actuals son de gran acceleració en els canvis a escala global i local. ¿Podrem continuar amb aquest ritme o ens caldrà desaccelerar? Reflexió d’en Jaume Terrades.

TursimeBCN_CCBYSA_Otto_Normalverbraucher
Coneixement
Jaume Terradas

El canvi obligat

Ara que alguns mitjans comencen a parlar del final de la pandèmia, sembla que la majoria de la gent està desitjant tornar al model de

Coneixement
CREAF

I tot això, com ho expliquem?

És indubtable que bona part de la batalla per canviar radicalment i  dur a terme una veritable transició ecològica es lliurarà en el camp de

Photo by Kelly Sikkema on Unsplash
Coneixement
CREAF

2020, l’any de… de què?

Aquest 2020 que acabem de deixar serà molt recordat, sens dubte, i de manera no gaire positiva. Més enllà de les persones que han perdut

Hem canviat la versió del Wordpress. Per llegir entrades anteriors al 2020 en els diferents idiomes (català, castellà o anglès), ves a la portada del blog, escull l'idioma amb el selector del menú superior i cerca l’entrada a la barra de la lupa.

Dona’t d’alta al Newsletter per rebre totes les novetats del CREAF al teu e-mail.

Ajuda'ns a moure

l'ecologia