Els eriçons de mar o garotes són animals herbívors, claus en la xarxa tròfica del fons marí. Van pasturant intensivament i mantenen aquests ecosistemes en estadis de successió primària, com si fos un bosc submarí obert i baix. De fet, podrien recordar-nos les vaques o ovelles als sistemes terrestres. En general, aquests desplaçaments que van fent són lents i impredictibles. S’ho prenen amb calma. En canvi, són capaços d’olorar un depredador i activar una fugida precipitada, segons un estudi recent publicat a la revista BMC Movement Ecology. La trajectòria que fan és com la d’una bala: recta, ràpida i sempre dirigida!
Els resultats són rellevants per a la gestió i planificació d'algunes zones marines on habita l'eriçó, com ara les illes Medes a Catalunya.
«Fins ara sabíem que les garotes podien reaccionar a diferents estímuls químics i també lumínics al medi marí. Per exemple, quan les garotes perceben l’olor d’un depredador o d’una altra garota ferida, redueixen la seva activitat i pràcticament no es mouen dels seus refugis. Ara bé, encara no se sabia la rapidesa amb què reaccionen a l’estímul químic, ni com es traduïa en els seus moviments en cas de no poder-se amagar», explica Jordi Pagès, primer autor de l’article i investigador de la Universitat de Barcelona. Aquests resultats, explica l’autor, són rellevants per gestionar i planificar algunes zones marines on habita l’eriçó: «Per exemple, en zones protegides com les illes Medes, on hi ha més depredadors, les garotes pràcticament no s’atreveixen a abandonar els seus refugis, la qual cosa provoca que les poblacions d’algues siguin molt abundants. En canvi, un quilòmetre més enllà, a la costa del Montgrí, on les poblacions de depredadors són molt menys abundants, les garotes s’aventuren més fora dels seus refugis i poden consumir totalment les poblacions d’algues».
Però… els eriçons caminen?
L’equip de recerca, al qual s’hi troba Frederic Bartumeus del CREAF i el CEAB-CSIC, ha estudiat al laboratori tots els moviments d’una espècie concreta de garota, Paracentrotus lividus. Per entendre com oloren els seus depredadors i es mouen en resposta —durant minuts o, fins i tot, hores!—, es van exposar alguns individus al seu depredador Hexaplex trunculus, el cargol de mar. Segons els resultats obtinguts, sense l’olor del cargol, l’eriçó continua movent-se de manera aleatòria, sense una direcció definida. En canvi, la por davant el cargol activa una resposta única per fugir, el moviment balístic. Encara més concretament, poden arribar gairebé al doble de velocitat que quan estan tranquils!
Moltes persones no esperen que una garota faci res d’interessant més enllà de moure’s pel fons marí, però aquest estudi desvetlla que realment anticipen els depredadors, senten por i això pot fer variar les dinàmiques depredador-presa de l’ecosistema bentònic.
FREDERIC BARTUMEUS, investigador del CREAF i el CEAB-CSIC.
Els eriçons de mar estan recoberts per espines, però enmig d’aquestes pues, a la part inferior del cos, presenten unes ventoses que els permeten anar-se adherint al terra i “caminar”. Són els peus ambulacrals. Malgrat tot, no es tracta d’extremitats similars a les dels animals terrestres, sinó que formen part de tot un sistema de tubs i cambres (el sistema ambulacral) que recorre l’interior del cos de l’eriçó. Aquest aparell ambulacral està format per aigua marina en circulació, que es mou gràcies a la musculatura, i facilita que hi entri aigua amb aliment i en surti aigua amb les substàncies de rebuig. I, sobretot, quan la situació ho requereix, els permet omplir ben turgents els peus ambulacrals i transformar-se en un eriçó a la fuga!
Article de referència:
Pagès, J.; Bartumeus, F.; Romero, J.; Alcoverro, T.«The scent of fear makes sea urchins go ballistic». BMC Movement Ecology, octubre de 2021. Doi: 10.1186/s40462-021-00287-1
