El misteri del tritó verd que permetrà elaborar un atles d’amfibis

Triturus marmoratus. Foto: siga via WKM.
Triturus marmoratus. Foto: siga via WKM.

A l’inici d’aquest segle, diversos estudis ja advertien que cada vegada era més difícil trobar tritó verd al al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, i de fet no hi ha hagut cites d’aquest amfibi durant més de 20 anys. El tritó verd és el més abundant de Catalunya i es troba en diferents punts de l’Empordà. Com era possible que no es trobés en l’espai inundat protegit més emblemàtic d’aquesta comarca?

Són les sis de la tarda de l’últim dimecres d’abril a l’aparcament del Mas del Matà, als Aiguamolls de l’Empordà. Acaben d’arribar la Sandra Saura Mas, investigadora del CREAF, i l’Enric Capalleras, tècnic biòleg de camp de l’associació IAEDEN. “Portes botes? – és gairebé el primer que em pregunten després de la salutació – I impermeable? Avui ens mullarem per dalt o per baix.”

La Sandra i l’Enric porten anys estudiant les poblacions d’amfibis d’aquest parc natural, des de que el 2015 l’associació va aconseguir finançament per part de la Fundació Zoo de Barcelona per iniciar els mostrejos. Avui m’han convidat a acompanyar-los en un mostreig d’aquests animals que acabarà de nit.

Mentre ens endinsem al parc, la Sandra m’explica que van començar aquests mostrejos amb el propòsit de tornar a trobar alguna població de tritó verd (Triturus marmoratus), però que ara estan ja mostrejant les fases adultes i larvàries de tots els amfibis del parc.

“No t’esperis un muntatge espectacular, que aquí és tot molt casolà”, m’adverteix l’Enric quan passem amb dificultats un pont sobre un canal de rec i arribem al primer estany, on una sèrie d’ampolles de plàstic retallades i enfilades amb una vara permet capturar les larves que diferents amfibis han dipositat a l’aigua, i també invertebrats que són presses habituals dels amfibis. ‘Funnel traps’, trampes de captura sense mort, casolanes i de materials reciclats, però efectives.

Un misteri no resolt, però amb hipòtesis 

Les trampes han recollit uns pocs capgrossos i alguns petits invertebrats. Ni rastre dels tritons, però aquí ja era d’esperar. “En els primers mostrejos, el tritó no el vam trobar enlloc – em comenta la Sandra –, fins que l’any passat vam detectar un mascle i unes quantes femelles al límit del parc natural.” A més dels adults, l’equip hi va trobar nombroses larves, indispensables per renovar i fer créixer la població. “El fet que els haguem trobat al límit del parc indica que possiblement han arribat des de l’exterior”, indica l’Enric.

Parc Natural dels Aigüamolls de l’Empordà. Foto: Mikipons CC BY-SA via Wikimedia Commons.

Encara no està clar perquè l’espècie no s’havia citat durant tants anys, tot i que tant ell com la Sandra tenen algunes sospites. D’entrada, cal dir que malgrat que som en un parc natural, la propietat dels terrenys és privada, i les zones d’aiguamolls reben sovint una pressió agrícola i ramadera més intensa que altres zones de l’Empordà, amb més bestiar trepitjant el fang, pesticides i més moviments d’aigua (per l’ús de canals de rec), que fora dels aiguamolls.

Tritó verd (Triturus marmoratus). Foto: Eduard Solà CC BY-SA via Wikimedia Commons.
Tritó verd (Triturus marmoratus). Foto: Eduard Solà CC BY-SA via Wikimedia Commons.

“Això dificulta molt l’establiment dels tritons, que necessiten aigües transparents i tranquil·les per pondre els ous i s’amaguen sota el fang per suportar els estius ”, apunta l’Enric. “I a més, què t’hi jugues a que hi trobem crancs aquesta nit?” em desafia la Sandra. I és que tant els peixos com els crancs s’alimenten amb les larves dels tritons i d’altres amfibis, i el cranc americà (Procambarus clarkii, una espècie invasora) és molt present al parc. Però, aquest no és l’únic risc per al tritó i per la resta d’amfibis.

El risc de quitridiomocosi als aiguamolls

L’encàrrec inicial de la Fundació Zoo de Barcelona incloïa detectar la possible presència de Batrichochytrium dendrobatis, el fong que provoca la quitridiomicosi en els amfibis. Aquest fong és una espècie invasora que afecta la pell de moltes espècies d’amfibis i les dificulta greument la respiració. Arreu del món ja ha causat el declivi o l’extinció de més de 200 espècies d’amfibis.

Cicle de vida del fong Batrachochytrium dendrobatidis. Infografia: Brian Gratwicke (Bd images cc Roseblum et. al. 2010) CC BY-SA via Flickr.
Cicle de vida del fong Batrachochytrium dendrobatidis. Infografia: Brian Gratwicke (Bd images cc Roseblum et. al. 2010) CC BY-SA via Flickr.

“El  vam detectar només en una de les vint-i-cinc mostres de pell de diferents individus que vam agafar” – m’explica la Sandra. Concretament es va trobar en una granota pintada (Discoglossus pictus), tot i que aquesta no va presentar cap símptoma de la malaltia.

Granota pintada (Discoglossus pictus). Foto: kogia CC BY via Wikimedia Commons.

Amb tan poques mostres ningú no pot aventurar si això implica que el risc d’expansió del fong pel parc és alt o baix. Però “cal tenir en compte que sovint és més difícil capturar els individus malalts (perquè canvien de comportament) i que la granota pintada és una espècie al·lòctona que ja ha estat capaç d’establir-se en el territori”, adverteix la Sandra.

Del misteri al projecte 

Acabem el mostreig dels estanys i cal esperar que es faci fosc per sortir amb les llanternes a la cerca de granotes, que amb els seus cants posen banda sonora a la nit i resulten més fàcils de localitzar.

I mentre esperem en un aguait per observar ocells, l’Enric confessa la importància de les espècies bandera: “Segurament no hauríem trobat aquest finançament sense l’objectiu de cercar el tritó verd al parc, però el cert és que això ens ha permès dues coses: que haguem estat capaços de posar en marxa l’observatori Amfíbic, l’observatori d’amfibis del parc, i que estiguem a punt de completar el primer atles de distribució dels amfibis que hi ha al parc.”

Imatge del web d'Amfíbic.
Imatge del web d’Amfíbic.

“I això també ens ha permès trobar, per exemple, el gripau d’esperons – afegeix la Sandra –, una espècie que no desperta tant d’interès al gran públic, però que està catalogada com a vulnerable segons la llista vermella de la IUCN.” El gripau d’esperons (Pelobates cultipes) es pot trobar en molts indrets de la península Ibèrica, però les seves poblacions s’han reduït moltíssim en les darreres dècades, “sobretot perquè s’han perdut moltes basses on pondre els ous i perquè les que hi ha són cada cop més estacionals, s’assequen massa aviat perquè el gripau pugui completar el seu cicle reproductiu”, explica l’Enric.

Gripau d'esperons (Pelobates cultipes). Foto: Amfíbic.
Gripau d’esperons (Pelobates cultipes). Foto: Amfíbic.

Llums, càmera, paciència i premi

Comença a ploure amb més intensitat quan arriba el moment de sortir. Amb una bossa de plàstic miro de protegir la càmera i fem l’itinerari de tornada cap als cotxes. Resulta sorprenent com és de difícil localitzar visualment una granota que estàs sentint a mig metre, si no ets la Sandra o, especialment, l’Enric. Amb la seva ajuda i la complicitat de la natura, que sovint premia la paciència, finalment aconseguim filmar reinetes, granotes verdes, un coipú! i, per descomptat, el cranc americà. Sort que no m’hi vaig jugar res. Me’n vaig a casa xop com un pollet i content com un gínjol, i amb moltes ganes de veure aquest atles que ha de sortir l’any vinent.

Articles relacionats

Pinyó de Pi blanc germinant Foto: Judit Lecina
Notícies
CREAF

Un any després del foc de l’Alt Empordà

Un any després dels incendis que van cremar 14.000 hectàrees de bosc a l’Alt Empordà, persones afectades i els investigadors experts en incendis del CREAF

Hem canviat la versió del Wordpress. Per llegir entrades anteriors al 2020 en els diferents idiomes (català, castellà o anglès), ves a la portada del blog, escull l'idioma amb el selector del menú superior i cerca l’entrada a la barra de la lupa.

Dona’t d’alta al Newsletter per rebre totes les novetats del CREAF al teu e-mail.

Ajuda'ns a moure

l'ecologia