Josep Peñuelas publica un Nature Ecology and Evolution que conclou que la mida d’aquests animals va ser la clau per la seva supervivència en un entorn fred, sec i extremadament poc productiu. Les dades s’han obtingut gràcies a uns models matemàtics innovadors que ara són capaços de predir l’evolució del paisatge tenint en compte l’efecte importantíssim dels herbívors.
Un estudi publicat avui a Nature Ecology and Evolution conclou que els mamuts i altres grans herbívors que vivien a les tundres i estepes del centre d’Europa van sobreviure gràcies a la seva mida gegantina. “No és que ser grans fos només un avantatge, era una obligació. Necessitaven ser enormes per poder sobreviure a les dures condicions”, explica l’autor Josep Peñuelas, investigador del Consejo Superior de Investigaciones Científicas al CREAF.
Les matemàtiques han revelat que aquesta característica va ser la clau del seu èxit abans que els humans els extingissin: com més grans eren més baixava el seu ritme metabòlic i millor aprofitaven l’energia, o més aliment eren capaços d’ingerir i digerir, entre altres coses perquè tenien un intestí més llarg.
Durant la cerca d’aliment, les potes enormes d’aquests animals remenaven més la neu i destrossaven les catifes de molses. Gràcies a aquest fet, el terra s’omplia d’herba fresca més aviat i en molta més quantitat.
Durant la darrera glaciació (de 110.000 a 10.000 anys a.C) les tundres i estepes que hi havia arreu d’Europa estaven poblades per una gran quantitat d’animals herbívors. Molts eren d’unes dimensions que mai més s’han repetit en els seus ‘cosins’ de l’actualitat. Per exemple existia el cavall gegant, el rinoceront llanut o el mamut, que en el cas de l’espècie Mammuthus trogontherii podia arribar a pesar deu tones i fer fins a cinc metres d’alçada (l’elefant africà arriba a les 6 tones i als 3,5 m).
Tot i això, en aquests hàbitats, només hi creixien molses, herbes i poca vegetació més. Com podia ser doncs que un hàbitat tan pobre, fred i sec fos capaç de mantenir una població d’herbívors tan important i amb individus tan grans? “Gràcies a aquest estudi hem donat resposta a aquesta paradoxa: els animals herbívors de la darrera glaciació havien arribat a una mida idònia que els permetia menjar gran quantitats d’herba i consumir el mínim d’energia”, comenta Peñuelas. “Tanmateix la vegetació era en part resultat de l’impacte dels grans herbívors que disminuïen la coberta arbòria i augmentaven la superfície de pastures”, afegeix.
Per arribar a aquesta conclusió els investigadors de l’estudi han utilitzat els models matemàtics clàssics que es fan servir per mesurar el reverdiment de la terra però ara hi han afegit el paper clau que tenen els grans herbívors, una variable utilitzada molt poques vegades fins ara.
Els grans herbívors que ja hem perdut
El mateix model matemàtic que han utilitzat per conèixer els secrets del passat s’ha testat amb els grans herbívors del present. Els resultats mostren que si els humans no haguéssim modificat l’ús de la terra com ho hem fet fins ara, eliminant pastures per fer-hi conreus, o destruint molts hàbitats amb la urbanització, haguéssim pogut mantenir gairebé el doble de grans herbívors dels que tenim actualment. Això és especialment rellevant si tenim en compte que gairebé el 60% d’aquests grans herbívors es troba en perill d’extinció (elefants, rinoceronts, goril·les, etc).
Article de referència:
Dan Zhu, Philippe Ciais, Jinfeng Chang, Gerhard Krinner, Shushi Peng, Nicolas Viovy, Josep Peñuelas and Sergey Zimov. The large mean body size of mammalian herbívores explanis the productivity paradox during the last glacial màximum. Ecology and Evolutions. DOI http://dx.doi.org/10.1038/s41559-018-0481-y
