Search

Què és la desertificació i com prevenir-la?

Paisatge de la Vall d'Òdena després de l'incendi del 2015. Imatge: Galdric Mossoll
Paisatge de la Vall d'Òdena després de l'incendi del 2015. Imatge: Galdric Mossoll

Sabies que a Catalunya dues terceres parts del territori són vulnerables a la desertificació? Aquest fenomen es dona en zones de clima àrid o semiàrid i aboca a un cicle viciós on el sòl acaba degradant-se totalment i costa molt de sortir-ne. Les comarques de la conca de l’Ebre i les comarques centrals de Tarragona i Lleida serien les zones potser més vulnerables de Catalunya. Són zones que presenten un clima subhumit sec i semiàrid mediterrani, on el canvi climàtic està provocant  sequeres més freqüents i de més durada i on es dona una gestió de la terra poc sostenible que comporta més risc d’erosió.

Mapa de la mitjana de l’Índex d’aridesa entre 1991-2020. Colors ataronjats indiquen increment de l’aridesa i colors blaus el contrari. Font: S. Beguería (EAD-CSIC). Estrategia Nacional de Lucha contra la Desertificación del Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico (MITECO).

La prevenció és clau per no arribar a aquest punt i en aquest post del blog, en el Dia Mundial Contra la Desertificació, volem explicar-vos-ho. Anem a pams!

És en els primers 10 centímetres de terra que tenim sota els peus on es concentra la major part de la vida terrestre del nostre planeta.

Els primers 10 centímetres de terra que tenim sota els peus són on es concentra la vida terrestre al nostre planeta. D’aquesta primera capa n’hi diem horitzó A o organomineral, i sovint està cobert per la virosta (l’horitzó O), unes capes primes, però molt riques en matèria orgànica que són claus per emmagatzemar els nutrients i l’aigua que després absorbiran les plantes.

En un sòl després hi trobem altres capes, els horitzons minerals (B) seguida d’un horitzó de roca mare ja força alterat (C) just a sobre de la roca mare. I és que el sòl no és res més que el resultat de la fragmentació i alteració dels minerals primaris de la roca mare a secundaris que en barrejar-se amb residus vegetals va creant aquesta barreja fèrtil que dona lloc a la vida, les plantes, els fongs, els microorganismes i la resta d’éssers vius que en depenen.

Imatge dels diferents horitzon en un sòl de Galícia. Autora: Anna Ramon, CREAF

Com es forma el sòl?

Com és el sòl d’un lloc depèn de 5 factors diferents.

  1. Per començar, partim d’un material parental com n’hi diuen els edafòlegs, que pot ser des d’una roca mare a altres materials com al·luvions o col·luvions. Materials que es van trencant i desfent, sent l’inici del cicle de formació del sòl. Aquesta formació de sòl es dona més o menys ràpid segons la qualitat de la roca mare, que pot ser més dura o tova depenent del material.
  2. A més, cal tenir en compte el clima, en un clima molt plujós i amb temperatures altes la degradació de la roca mare es pot dur de manera més ràpida.
  3. Un altre element important és la matèria orgànica, així que com més vegetació hi hagi sobre el sòl, o a prop, més probabilitat que es vagi creant o engruixint el sòl. Aquesta matèria orgànica fa el sòl més capaç de retenir i d’infiltrar prou aigua, ajudant que es faci el sòl i augmentat l’activitat biològica.
  4. Un altre component clau per formar el sòl és la topografia, a més pendent més difícil serà que es creï un sòl, perquè la gravetat i l’erosió contraresten la formació de sòl.  En canvi, en fondalades, aquests processos hi acumulen materials i el sòl allà és més gruixut.

Quant tarda a formar-se el sòl?

Com que el sòl es forma més o menys ràpid segons aquests 5 factors, no hi ha una velocitat única. Tot i això, com que cal entendre que el sòl no és un recurs renovable, i que costa molts anys a fer-se des de l’escala de temps humana, se sol dir que per cada centímetre de sòl creat es necessiten 100 anys. Una aproximació pedagògica que no està molt lluny de la realitat i que ajuda a entendre que quan perdem sòl en un lloc, no el recuperarem en segles. Així, el temps concret s’ha d’estudiar cas a cas, però aquesta dada és una referència per tothom.

“Diem que per cada centímetre de sòl creat es necessiten 100 anys. Una aproximació pedagògica que no està molt lluny de la realitat.”

XAVIER DOMENE, investigador del grup d’edafologia del CREAF.

Conseqüències de la degradació del sòl

Perdre sòl implica perdre funcions vital com el reciclatge de restes vegetals i animals en matèria orgpanica estable que aporta nutrients per les plantes, o la capacitat de filtrar l'aigua. 

El sòl és un sistema viu que fa unes funcions molt rellevants pel funcionament de la vida a la Terra, per exemple, recicla les restes vegetals que rep (fusta morta, fulles, branques, animals, etc.), en un procés de descomposició i mineralització que permet que es creï matèria orgànica estable a llarg termini i que aporta nutrients que després són claus per les plantes. Gràcies a aquest procés, el sòl és un magatzem de carboni increïble, capaç de segrestar diòxid de carboni de l’atmosfera per segles. A més, gràcies al sòl, l’aigua es filtra i es neteja, i funciona com una gran esponja que reté l’aigua per les plantes i els animals. 

Quan perdem sòl perdem aquestes funcions, i per això la seva pèrdua és una preocupació molt gran en la que el CREAF treballa des de fa anys.

Causes de la degradació dels sòls?

Sabem que un sòl encara no s’ha degradat permanentment quan fent accions suaus el sòl millora. Una acció suau per exemple seria deixar de cultivar un sòl que s’està començant a erosionar i destinar-lo a activitats forestals. Una altra acció seria aportar-hi compost per millorar la seva estructura i reduir l’erosió. Quan un sol ja no millora ni amb les accions més dures diem que la seva degradació és irreversible, com la situació que es dona en les mines a cel obert. En aquests casos cal refer el sòl des de zero, mitjançant la construcció de sòls artificials o tecnosols.

Els processos que degraden els sòls són molt variats. Per posar-ne alguns exemples trobem:

  • La contaminació provocada per productes o residus d’activitats industrials, abocaments incontrolats de residus, runa, abocaments incontrolats d’aigües residuals, ús incorrecte de pesticides i/o adobs, clavegueram antic en mal estat, deposició de contaminants atmosfèrics, etc.
  • La salinització, provocada per l’alta concentració de sals per la reducció de la precipitació o pel reg amb aigües de mala qualitat.
  • La compactació per culpa de l’ús de maquinària pesant o per altres elements que compacten (animals de pastura, aparcaments de cotxes, freqüentació humana, etc.).
  • La mala gestió agrícola, si els sòls han estat cultivats de manera intensiva, amb llaurades profundes i constants, ús de pesticides i altres químics, reg constant, el sòl perd vida interna i fertilitat.
  • L’erosió, quan un sòl perd material, sobretot de la capa més superficial, la més rica, perd també funcions i es degrada.
  • La desertificació, un procés que es dona en zones àrides on plou poc i on es dona un cercle viciós d’erosió unida a pèrdua de matèria orgànica del sòl.
Bioconstrucció en forma d’entremat i malla compostable per evitar l’erosió d’un talús al Parc Natural de l’Alt Pirineu. Imatge: Marta Josa, CustForest

Què és l’erosió?

L’erosió és la pèrdua de sòl d’un lloc cap a un altre. Normalment, es perd per culpa del vent (erosió eòlica, poc freqüent a Catalunya), o per l’aigua (la més freqüent a casa nostra). Perquè es doni erosió el material ha de ser arrossegat per un fluid, sigui aire o aigua.

El pendent, la vegetació i la porositat del sòl son les característiques que marquen el risc d'erosió d'un sòl.

L’aigua erosiona a mesura que llisca superficialment per un terreny (escorrentia), així hi haurà més erosió com més aigua caigui, però també segons el pendent que tingui un lloc, ja que accelera aquest lliscament. D’altra banda, la capacitat del sòl per absorbir aigua (infiltració) també serà important per saber si serà fàcilment erosionable o no. Un sòl que té una bona estructura, és a dir porós i poc compactat, tindrà més capacitat d’absorbir més aigua i també retenir-la, fent més difícil l’erosió. Per últim, la quantitat de vegetació també és molt important. Un terreny amb moltes plantes serà capaç de frenar més l’aigua i serà una protecció per evitar perdre terra quan plou, però també esponja el terreny amb l’aportació de matèria orgànica i els canals que deixen les seves arrels en morir.

Així doncs, com que no podem fer que plogui menys, per evitar perdre sòl, sobretot les capes superficials més riques en matèria orgànica, cal evitar que corri aigua per sobre aquest sol fixant-se en aquests tres components: el pendent, la vegetació i la porositat del sòl.

Erosió i canvi climàtic, un peix que es mossega la cua

Per culpa del canvi climàtic, a Catalunya també estem vivint un augment de l’erosió provocada per l’increment en la quantitat i intensitat de les pluges torrencials.

Tot i això, a Catalunya cal tenir present que per culpa del canvi climàtic també estem vivint un augment de l’erosió provocada per l’increment en la quantitat i intensitat de les pluges torrencials. A més, amb l’augment de temperatures també s’espera menys creixement vegetal a la zona mediterrània, el que fa disminuir la matèria orgànica del sòl i que aquest sigui menys porós. Un fet col·lateral que també cal tenir en compte és el dels incendis, el canvi climàtic pot provocar més incendis en determinades zones que deixarien un sòl despullat i més vulnerable a l’erosió.

Font: Direcció General de Conseración de la Naturaleza, any 2000.

Com podem prevenir l’erosió?

En aquest sentit, la lluita contra el canvi climàtic és clau per revertir els processos d’erosió, sobretot a la conca mediterrània.

Tot i això, per prevenir l’erosió des d’avui el millor que podem fer és pedagogia sobre les millors maneres de gestió del sòl i del paisatge, prevenir és la clau per evitar que una terra s’erosioni. Per exemple:

  • No segar els talussos i deixar que creixi la vegetació per reduir l’escorrentiu superficial. Això vol dir mantenir cobertes verdes en terrenys vulnerables a l’erosió (zones amb pendents, cultius, etc)
  • Promoure l’agricultura regenerativa, una manera de cultivar sense llaurar i que promou l’augment de la matèria orgànica. Això comporta una menor compactació ja que s’utilitza menys maquinària, ni contaminació, perquè no s’utilitzen químics.
  • Fent una silvopastura (pastures dins del bosc) sostenible, regenerativa o holística, perquè els animals s’alimentin, però no eliminin tota la coberta verda, ni compactin tant el terra excessivament.
  • Gestionant la sobrefrequentació i actuacions al medi natural en zones amb pendents vulnerables. Dissenyar correctament els camins i sobretot el seu drenatge per minimitzar que generin punts d’erosió.
L’agricultura regenerativa promou l’augment de matèria orgànica al sòl, fet que li confereix una major estructura i potencia la biodiversitat. Imatge: Galdric Mossoll

Què és la desertificació?

La desertificació és un procés de degradació total del sòl que es dona exclusivament en zones àrides (amb poca pluja) i que té implicacions per la biodiversitat.

La desertificació és un procés de degradació total del sòl que es dona exclusivament en zones àrides (amb poca pluja) i que té implicacions per la biodiversitat. En aquest procés el sòl hi té un paper clau i parlem d’un fenomen que es retroalimenta. Us ho expliquem:

Quan no plou en un territori hi ha menys vegetació, o creix menys, i per tant entra menys matèria orgànica al sòl, sense tanta matèria orgànica el sòl es compacta perquè perd estructura (els típics conglomerats de terra que fan que quedi porosa), això provoca que es perdi capacitat d’infiltrar aigua i que l’aigua que cau al final acabi provocant erosió i la pèrdua de la matèria orgànica de la capa superficial. La poca aigua que cau no s’infiltra i per tant no la pot aprofitar ni la poca vegetació que queda, reduint-se per tant les aportacions de matèria orgànica al sòl.

Font: Institut Geogràfic Nacional d’Espanya

Tot i que és un procés que s’ha donat de manera natural davant canvis climàtics del passat, la desertificació s’està accelerant arreu del món (o donant-se en llocs on no tocaria) per l’activitat humana i el canvi climàtic actual. Alguns dels motors de la desertificació a la península Ibèrica són:

  • Increment de l’aridesa i dels fenòmens meteorològics adversos (sequeres i pluges torrencials) a causa del canvi climàtic.
  • Disminució generalitzada de la rendibilitat de gran part de les activitats agropecuàries i silvícoles.
  • Intensificació dels sistemes agrícoles: expansió de regadius i conreus llenyosos en zones marginals o de cultiu anual sense una estratègia clara de maneig sostenible segons les condicions locals.
  • Augment de la demanda d’aigua per a ús agrícola, tant subterrània com superficial, a moltes conques d’Espanya.
  • Abandonament de l’agricultura de secà i dels sistemes agrosilvopastorals.
  • Abandonament de pràctiques de conservació de sòls i aigua, especialment en els sistemes agraris intensius.
  • Absència de gestió en masses forestals.
  • Increment del risc d’incendis per expansió de biomassa vegetal.
  • Ocupació de sòls productius per expansió urbana, ús industrial i desenvolupament d’infraestructures.
  • Despoblament en zones rurals i pèrdua de capital humà i social: majors dificultats en implementar mesures de gestió sostenible del territori i pèrdua de coneixement local en la conservació de sòls i aigua.
  • Creixent desvinculació dels sistemes de producció primària amb els recursos del territori, inclosa la seva dimensió cultural i emocional.

La desertificació és irreversible?

La desertificació es pot revertir amb plans de llarga durada que posin el focus en augmentar la vegetació del lloc. Els exemples que han funcionat han començat la restauració del lloc desertificat plantant espècies resistents a aquestes condicions àrides. Amb aquestes plantacions es busca activar de nou el cicle de la matèria orgànica, la resistència a l’erosió i una major retenció d’aigua en els sòls de quan hi ha precipitacions, que permet el retorn d’espècies menys resistents.

A banda d’això, a escala local també es pot intervenir en l’àmbit topogràfic, intentant reduir el pendent amb abancalaments o implementant el keyline, una tècnica orientada a recuperar el màxim d’aigua que cau en un espai concret, mitjançant canals, basses o incisions al sòl.

Vicenç Carabassa, investigador del grup de restauració de sòls del CREAF visitant un projecte de restauració a una pedrera. Imatge: Galdric Mossoll

Comparteix l'article!

Articles relacionats

Hem canviat la versió del Wordpress. Per llegir entrades anteriors al 2020 en els diferents idiomes (català, castellà o anglès), ves a la portada del blog, escull l'idioma amb el selector del menú superior i cerca l’entrada a la barra de la lupa.

Dona’t d’alta al Newsletter per rebre totes les novetats del CREAF al teu e-mail.

Ajuda'ns a moure

l'ecologia