Sandra Nogué, una científica en constant expansió

La principal lliçó que ha après després de 12 anys d’impulsar recerca, impartir docència i col·laborar amb equips internacionals i multidisciplinars és que les protagonistes de la ciència comparteixen una radical voluntat de contribuir.

“Al món estem envoltades de persones molt motivades i amb molt interès per fer avançar la ciència cap a coses bones”, exclama amb una suau rotunditat i una expansió riallera que li són característiques. “Les idees compartides en ciència esdevenen molt grans”. I recorda –sempre amb una encomanadissa brillantor als ulls– que una de les millors idees per aconseguir captar pol·len a les illes sub Antàrtiques es va gestar en una conversa informal, tot baixant una escala amb Tom Hart, un col·lega de la Universitat d’Oxford.

Trepitjar laboratoris i aules diverses fa que defensi sens dubte els equips heterogenis. “Un dels valors d’un grup heterogeni és que formula preguntes des d’enfocaments complementaris. I això és rellevant per afrontar la crisi ambiental que vivim, que no només afecta el canvi climàtic sinó també la pèrdua de biodiversitat”, reflexiona. Crisi ambiental i els seus antecedents per explicar quins escenaris ens esperen són dues constants al seu relat.

“Un dels valors d’un equip heterogeni és que formula preguntes des d’enfocaments complementaris. I això és rellevant per encarar la crisi ambiental que vivim, que no només afecta el canvi climàtic, sinó també la pèrdua de biodiversitat”

El coratge i la confiança van dur la Sandra Nogué a canviar de país per iniciar una carrera, primer com a postdoctoranda a la Universitat d’Oxford i, a continuació, professora a la Universitat de Southampton. Avui, 12 anys després, manté la determinació de tornar a Catalunya per fer créixer una tasca científica en constant evolució, gràcies a una posició al CREAF vinculada a la distinció Severo Ochoa Excellence. “Mantinc una relació fluida amb els equips de recerca amb els que he treballat i segueixo sent tutora d’estudiants de doctorat. He marxat molt contenta: per haver-hi pogut treballar i també per poder tornar ara al meu país”.

Dones científiques, una visibilitat necessària

El seu recorregut està esquitxat de científiques a les que reconeix com a referents directes. I explica que el fet de ser-ne conscient i explicar-ho reforça la necessària visibilitat de les científiques. Si se li pregunta si es veu com un possible referent afirma: “és part de la nostra responsabilitat com a investigadores i professores d’universitat. Sovint sorgeix sense planificar-ho i ens hi hem de posar sense mandra”.

A la Universitat de Southampton el seu referent és Mary Edwards, “una líder en Paleoecologia i una de les millors professores a les que he vist donar classe”, recorda apassionada. “La meva experiència és que haver tingut mentores o haver estat influenciada per científiques és excepcional”.

“Esdevenir referents com a científiques és part de la nostra responsabilitat com a investigadores i professores d’universitat. Sovint sorgeix sense planificar-ho i ens hi hem de posar sense mandra”

La investigadora Kathy Willis va ser la seva gran influència a la Universitat d’Oxford i a qui considera realment la seva mentora. “Ha trencat tots els sostres de vidre… o s’ha desprès dels terres llefiscosos o sticky floor’, com es diu ara… És una de les científiques que més m’ha influenciat: a banda de ser una investigadora brillant, és una referent espectacular”. El vincle entre elles va ser espontani, arran d’haver col·laborat en el seu grup de recerca durant el període postdoctoral. 

I un dels pioners de la Paleoecologia, John Birks, és la raó per la qual la Sandra Nogué col·labora encara sovint amb la Universitat de Bergen. “A Noruega també vaig treballar amb Vigdis Vandvik en aspectes de serveis ecosistèmics”, recalca.

Paleoecòloga o biogeògrafa segons el dia

“Jo sóc paleoecòloga o biogeògrafa, depèn del dia. Però sóc ecòloga”, aclareix. “M’interessa molt identificar patrons i tendències del passat, per entendre què està passant actualment amb la crisi ambiental. I així poder projectar les tendències d’alguns ecosistemes. La informació que n’obtenim és important per restaurar ecosistemes, per exemple”.  

L’impacte dels assentaments presents a la majoria d’illes del món és l’objecte d’un dels treballs recents de la investigadora Sandra Nogué, publicat a la revista Science. Foto: Sandra Nogué.

El seu dia a dia suposa treballar amb fòssils no gaire antics: són micro fòssils com ara pol·len de plantes, o fitòlits, o alguns marcatges moleculars que tenen permanència als sediments fossilitzats. “Ens permeten obtenir una cronologia dels darrers 2.000 anys per exemple, que ens ajuda a entendre l’impacte dels primers pobladors sobre la vegetació cap a direccions encara desconegudes”.

L’impacte de les onades d’assentaments que han experimentat la majoria d’illes de tot el món és l’objecte d’un dels seus treballs recents, publicat a la revista Science. A l’article ‘The human dimension of biodiversity changes on islands’ del que és primera autora conclou que la colonització humana provoca canvis en la vegetació d’illes d’arreu del món 11 vegades més intensos que el clima. En aquest cas va treballar amb dades de 27 illes de tot el món i va col·laborar amb l’ecòleg del CSIC i del CREAF Josep Peñuelas, entre molts d’altres. “Al CREAF ja s’han produït moltes sinergies amb l’equip de la Global Ecology Unit i se’n podran concretar moltes més. A banda de noves col·laboracions, per descomptat”, reflexiona.

Laursilva Canarias Diario de Avisos
A algunes illes de l’arxipèlag de les Canàries (Atlàntic) la població europea hi va arribar fa entre 1.800 i 2.000 anys. Això ha permès mantenir la vegetació de la laurisilva. Foto: Diario de avisos.

Un laboratori a l’aire lliure

Qualsevol illa del món pot ser el seu laboratori, ja que un territori aïllat funciona com un sensor per detectar canvis ambientals. “Sempre s’han considerat entorns idonis per fer-nos preguntes evolutives, ecològiques… però van més enllà, perquè són sistemes que poden ser molt simples i permeten entendre problemes des de les bases”, explica. Estudiar les cronologies dels canvis en d‘altres espais és molt més complex: li suposaria remuntar-se molt en el passat i les dades són més difícils d’obtenir. “Potser una persona especialista en paleoecologia o arqueologia discreparà de que estic dient, clar…”, exclama.

La Sandra Nogué viu les situacions des de l’expansió més franca i des de la cara amable de les coses. Fins al punt que una es demana com devia conviure la flegma britànica amb la multiplicació d’expressions d’alegria que caracteritza aquesta investigadora de carrera intensa, treball constant i en expansió internacional.

Aquesta acció és part del Severo Ochoa “ULandscape” finançat l’any 2019 per l’Agència Estatal d’Investigació del Ministeri de Ciència i Innovació espanyol per donar suport als Centres de Recerca d’Excel·lència.

Articles relacionats

Drago de la illa de Socotra (Iemen). Foto: Rod Waddington CC BY-SA 2.0.
Coneixement
Jaume Terradas

Paradisos perduts

Ja és un tòpic que no hi ha més paradisos que els perduts, però crec que respon força a la veritat, així que el títol

Hem canviat la versió del Wordpress. Per llegir entrades anteriors al 2020 en els diferents idiomes (català, castellà o anglès), ves a la portada del blog, escull l'idioma amb el selector del menú superior i cerca l’entrada a la barra de la lupa.

Dona’t d’alta al Newsletter per rebre totes les novetats del CREAF al teu e-mail.

Ajuda'ns a moure

l'ecologia