“Curar els nostres aqüífers i reduir el consum són les opcions més intel·ligents per garantir les reserves d’aigua davant les futures sequeres”

Pantà de Sau (Osona) amb un baix nivell d'aigua. Imatge: Toni Carbajo a Flicker.
Pantà de Sau (Osona) amb un baix nivell d'aigua. Imatge: Toni Carbajo a Flicker.

Estem impactades davant aquest estiu. Les sequeres són freqüents en el clima mediterrani, però enguany han estat molt més llargues que de costum i hem patit múltiples onades de calor. Cultius com el blat de moro estan al límit per la falta d’aigua i alguns embassaments clàssics com el pantà de Sau a Catalunya gairebé s’han buidat. Un dels motors d’aquesta situació és el canvi climàtic, però no és l’únic; el nostre model d’ús de l’aigua genera una demanda molt per sobre de la que ens podem permetre. Posar remei a aquesta situació passa per repensar el consum que fem d’aquest recurs, protegir els cursos naturals d’aigua, implicar-nos en la presa de decisions i evitar centrar-nos només en mesures a curt termini, com és la construcció d’embassaments. En parlem amb l’Annelies Broekman, investigadora del CREAF experta en gestió de l’aigua. 

Mapa de seguiment dels indicadors d'escassetat de l'aigua de Juliol de 2022. Font: Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico.
Mapa de seguiment dels indicadors d’escassetat de l’aigua de Juliol de 2022. Font: Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico.

Menys consum, més aqüífers 

Durant la dècada dels 60 van construir-se un gran nombre de pantans a Espanya amb l’objectiu principal d’emmagatzemar i transportar l’aigua sobrant de l’hivern per utilitzar-la a l’estiu, però les dades d’aquest agost ens indiquen que alguna cosa no està funcionant. Per posar alguns exemples, l’embassament més gran de l’estat, La Serena, ha declarat l’emergència per falta d’aigua juntament a altres catorze pantans d’Extremadura, l’aigua que queda embassada a Andalusia està només a un 26,33% de la seva capacitat i a Catalunya a un 39%. Com hem arribat fins aquí?  

“El problema és la demanada enorme d’aigua que té Espanya ara mateix. Els embassaments es van construir pensant en uns determinats usos, com l’agricultura, el consum domèstic i la indústria, però tots ells han augmentat massa i s’esgoten les reserves molt aviat. Encara més ràpid si hi afegim la sequera i les onades de calor. Per aquest motiu, hem de deixar de pensar en noves infraestructures per explotar l’aigua i canviar el xip. Cal implementar sistemes agrícoles amb menor petjada hídrica, com és el cas de l’agricultura regenerativa, i que no perjudiquin la vegetació i la pagesia. Alhora, hem de calibrar fins a on pot arribar el desenvolupament econòmic i urbanístic en base a l’aigua que tenim disponible i sense afectar el funcionament normal del cicle hídric”, explica Broekman

Annelies Broekman

“Hem de deixar de pensar en noves infraestructures per explotar l’aigua i canviar el xip”. 

ANNELIES BROEKMAN, investigadora del CREAF

D’altra banda, cal reivindicar el paper de les aigües subterrànies. Els aqüífers no es veuen a cop d’ull des de la superfície, però funcionen com pantans naturals; són més estables que els rius en quant a volum, emmagatzemem l’aigua de les inundacions i abasteixen a les ciutats i pobles. Segons defensa la nostra investigadora, “la millor opció per tenir reserves estratègiques pels períodes de sequera és revertir la sobre-explotació, descontaminar i recuperar els aqüífers per fomentar un abastiment sostenible en el temps”.  

Poder de decisió sobre els usos de l’aigua 

Un altre dels problemes que ens trobem a l’hora de gestionar l’aigua és com es prenen les decisions, el que tècnicament es coneix com la governança de l’aigua. Per exemple, continuant amb la línia dels aqüífers, Broekman ens explica que “estan patint una sobreexplotació continua per part dels cultius intensius de l’industria agrícola, que a sobre és propietària de moltes terres de cultiu espanyoles amb alta demanda d’aigua. Conservar les aigües subterrànies passa per crear més comunitats d’usuaris i usuàries que puguin negociar els volums explotats cada any per evitar malmetre aquesta font compartida i revisar l’actual sistema de drets de concessions per evitar l’especulació”. 

El mateix passa amb l’aigua que contenen els pantans. Espanya ha estat pionera històricament en aquestes construccions: és l’estat europeu amb més embassaments per km2 i un dels primers en tot el món. Reunim ni més ni menys que unes 1.200 grans preses i el Ministerio de Fomento apunta que les ribes dels embassaments espanyols tenen, en conjunt, una longitud cinc cops mes gran que tota la costa de l’Estat. El destí de tota aquesta quantitat enorme d’aigua quan s’obren les comportes variarà en cada moment de l’any i segons els usos, però per exemple “quan la decisió per fer el desembassament depèn de l’empresa energètica que té la concessió, ho fa segons el seu criteri i interessos i no amb l’objectiu de mantenir la salut del riu. Els plans de gestió de l’aigua de cada conca és cert que estableixen uns cabals ecològics que obligatòriament s’han de deixar anar, però són encara molt deficients i gairebé sempre són insuficients per mantenir la salut dels ecosistemes ”, declara l’experta del CREAF. 

Mapa dels embassaments amb capacitat superior a hm³. Font: Instituto Geográfico Nacional.
Mapa dels embassaments amb capacitat superior a 50 hm³. Font: Instituto Geográfico Nacional. (Fes clic en la imatge per a veure-la en major qualitat)

Impactes ambientals dels embassaments 

Més enllà de la governança que hauríem de guanyar sobre els embassaments en pro de la sostenibilitat, cal també valorar si aquestes infraestructures han quedat obsoletes per la transició ecològica. Si bé és evident que ens proporcionen aigua “a demanda”, també tenen molta repercussió sobre les conques dels rius i la fauna i flora que hi viu. “Podríem dir que les preses alteren el batec natural dels rius, perquè canvien el seu cabal natural, del que depenen els hàbitats de ribera, i tenen conseqüències sobre el propi funcionament del cicle hídric. No només en la zona on s’ha construït el pantà, sinó també aigües avall”, apunta Broekman. Un desequilibri que acaba debilitant tota la biodiversitat per on passa el curs d’aigua i afavoreix l’arribada d’espècies invasores que se n’aprofiten, com els silurs i les canyes. 

Annelies Broekman

“Les preses alteren el batec natural dels rius, no només on s’han construït, sinó també aigües avall”

ANNELIES BROEKMAN, investigadora del CREAF

Un altre punt crític és la geologia. I és que el transport de sediments típic dels rius i rieres també es veu afectat davant aquestes construccions, ja que no circulen amb normalitat després de l’embassament i van acumulant-se en el fons. Aquest fenomen es coneix com ‘aterrament’ i implica, per exemple, que els sediments no arribin correctament als deltes ni les platges on desemboca el riu. A més, amb el temps acaben limitant l’espai que queda disponible per emmagatzemar l’aigua al pantà i “poden disminuir l’energia hidroelèctrica que s’hi produeix, perquè l’augment de partícules desgasta per abrasió les pales de les turbines”, explica l’investigador de la Universitat de Barcelona José Luis Casamor al mitjà The Conversation.  

Finalment, no podem obviar que els embassaments mediterranis poden contribuir al canvi climàtic. Es tracta de masses d’aigua que quan es van construir van inundar boscos i pobles que segueixen descomponent-se encara ara i on es concentren els fertilitzants i altres nutrients dels conreus i les àrees urbanes dels voltants i s’evaporen a l’atmosfera en forma de gasos hivernacle. El més freqüent d’aquests gasos és el metà, però ara un estudi recent de la Universitat de Granada recalca que els embassaments de la Península també poden ser emissors de diòxid de carboni i òxid nitrós quan s’han construït en conques calcàries i hi ha poca cobertura vegetal en les rodalies. I l’augment de temperatures associat al canvi climàtic no fa més que accelerar aquesta evaporació contaminant, sobretot en el pantans poc profunds —com són els que pateixen aterrament. En definitiva, estem davant d’unes dades que adverteixen que s’hauria de fer un balanç entre l’energia hidroelèctrica que s’obtindrà i els gasos d’efecte hivernacle que s’emetran si s’apostés per noves construccions, incloent al mateix temps la pèrdua dels sistemes ecològics que absorbeixen CO2 i fan d’embornal (com podrien ser les zones humides als deltes). 

Aigua eutrofitzada en el sector palanca de l’embassament de Camarasa (Lleida). Imatge: Isidre Blanc a Wikipedia Commons.

Si fem un cop d’ull a l’Observatori Europeu de la Sequera veiem que al mapa apareixen diverses zones de l’estat espanyol amb dèficit de pluja i d’aigua al sòl i uns pocs punts en alerta extrema de sequera. Com hem vist, la component social de la sequera és molt rellevant i ens hem d’involucrar totes per evitar un predomini dels punts vermells que indiquen alarma. Hem d’apostar per nous models de governança que impliquin tots els sectors de la societat per promoure urgentment les mesures de recuperació dels aqüífers, canviar el model agrícola imperant i ajustar els usos de l’aigua a la realitat del canvi climàtic. Només així evitarem que s’assequi la font de la qual tots bevem. Ara més que mai cal trencar els obstacles del rius i obrir/tancar l’aixeta, i les comportes, amb total consciència. 

Articles relacionats

Un món sense aigua (Font: anònim, 2021)
Agenda
Florencia Florido

Una exposició de pintures mostra un món sense aigua des de la mirada dels més petits

Del 21 de setembre fins al 21 d’octubre l’Espai Nord de la Facultat de Biociències de la UAB acollirà l’exposició “Pinta’m un món sense aigua… per a que no es faci realitat”, una mostra de pintures fetes per nens i nenes que busca sensibilitzar la ciutadania sobre la protecció dels ecosistemes aquàtics.

Alzinar afectat per sequera en un vessant sencer al Berguedà aquest estiu de 2022. Autor: Pau Guzmán.
Coneixement
Pau Guzmán

Per què tenim els boscos marrons si no estem a la tardor? Estratègies dels arbres per afrontar la sequera

Catalunya ha viscut l’estiu més càlid des que es disposa de registres i durant el juny i juliol ha patit una sequera excepcional en algunes zones del territori. Seguidament, molts boscos d’Osona, el Berguedà, la Garrotxa i el Ripollès han aparegut amb les fulles de color marró. Estan morts per sequera aquests arbres? Es poden recuperar? O com podem diferenciar si un arbre està marró per sequera, per un atac d’insecte o fong, o per l’arribada de la tardor?

Arnaud Mesureur a Unsplash.
Notícies
Anna Ramon

Les onades de calor apaguen el batec dels arbres centreeuropeus

Tanca els ulls i pensa en l’ésser viu més sòlid que coneixes. Has pensat en un arbre? Sòlid, immòbil i impassible al pas del temps. Res més lluny de la realitat i és que els troncs dels arbres bateguen, es contrauen de dia quan es buiden d’aigua i es dilaten de nit al reomplir-se per les arrels.

Hem canviat la versió del Wordpress. Per llegir entrades anteriors al 2020 en els diferents idiomes (català, castellà o anglès), ves a la portada del blog, escull l'idioma amb el selector del menú superior i cerca l’entrada a la barra de la lupa.

Dona’t d’alta al Newsletter per rebre totes les novetats del CREAF al teu e-mail.

Ajuda'ns a moure

l'ecologia