Search

Un passeig per la resiliència

Mortalitat de roures causada per l’onada de calor de 2003 al centre de França. Autor: Francisco Lloret
Mortalitat de roures causada per l’onada de calor de 2003 al centre de França. Autor: Francisco Lloret

A Maria Àngels,

Les complexitats de la resiliència ecològica

La resiliència és la capacitat d’un sistema per mantenir les seves propietats davant alteracions importants del seu entorn, ja sigui una pertorbació o un estrès intens i continuat. L’alternativa a aquest manteniment és que el sistema canviï d’estat, i en el cas dels ecosistemes, per exemple, es perdi la coberta vegetal, amb la consegüent pèrdua de sòl i impossibilitat de que la vegetació es restableixi, o que es passi sobtadament d’un llac oligotròfic, ben oxigenat, a un altre eutròfic, anòxic. Diríem que el sistema ha perdut la seva resistència. Aquestes transicions poden ser ràpides, fins a cert punt inesperades i ens remeten a la idea de les catàstrofes i col·lapses ecològics. Els factors que han acostat al sistema a un llindar de canvi d’estat (“tipping point”) ha estat operant des de fa temps, encara que sovint de manera imperceptible. Alguns poden atribuir-se a algunes característiques del sistema, com un empobriment dels seus components o un debilitament dels mecanismes interns de regulació. Altres corresponen a modificacions del medi que s’han perllongat i s’han fet més intenses en el temps. El canvi climàtic n’és un bon exemple. Al principi, el sistema era resilient i podia esmorteir els efectes d’aquestes modificacions, però amb el temps aquesta capacitat ha anat desapareixent. No és estrany que determinats episodis extrems, com ara les pertorbacions, acabin sent el detonant que porti al llindar de canvi d’estat, que considerem irreversible a curt o mitjà termini. L’ecologia estudia els processos que regulen el funcionament dels ecosistemes i que permeten la seva permanència en un determinat estat, és a dir, que en determinen l’estabilitat i, per tant, la resiliència.

De fet, en ecologia, el concepte de resiliència s’utilitza sovint per analitzar com es recupera un ecosistema afectat per una pertorbació, com ara un incendi. És una idea clarament relacionada amb el manteniment d’un estat determinat, explicada anteriorment. Aquesta idea aparentment senzilla comporta importants dificultats a l’hora de ser analitzada. Primer, cal establir les propietats de l’ecosistema que volem considerar, per exemple, la biodiversitat o la capacitat d’emmagatzemar carboni. També hem d’identificar un estat de referència per comparar l’ecosistema afectat per veure si es recupera. De fet, un sistema ecològic es caracteritza de moltes maneres: per la seva composició en espècies o per la seva capacitat d’assimilar energia i reutilitzar la matèria, entre les més destacades. La manera més fàcil d’aplicar el concepte de resiliència és mesurar aquestes propietats al llarg del temps després de la pertorbació i comparar els valors amb l’estat de referència seleccionat. El comportament de les diferents propietats de l’ecosistema, però, no és idèntic. La composició d’espècies pot ser molt resilient després d’un incendi, mentre que el terra s’erosiona i en disminueix la productivitat. O es pot recuperar la productivitat d’un bosc després d’un huracà gràcies a l’activitat d’espècies que no es trobaven abans de la pertorbació. Per tant, la resiliència és també un terme relatiu pel que fa a una propietat determinada del sistema i no és fàcil tenir una única mesura integrada de totes les propietats del sistema.

Bosc dels Estats Units després d'un incendi. Autor: Francisco Lloret
Bosc dels Estats Units després d’un incendi. Autor: Francisco Lloret

La selecció de l’estat de referència amb què volem mesurar l’ecosistema alterat és fonamental per analitzar la resiliència. Una possibilitat en principi evident és comparar-ho amb la situació prèvia a la pertorbació. Però aquesta opció comporta dificultats perquè sovint és difícil caracteritzar aquest estat, i perquè les condicions prèvies a la pertorbació no es tornen a donar. El medi físic canvia constantment. El clima n’és un bon exemple. També canvia la biota, ja que molts organismes es desplacen i els seus llinatges evolucionen. Una alternativa és escollir com a estat de referència un ecosistema no pertorbat. Però en aquest cas ens hem d’assegurar que les condicions físiques (clima, sòl) i biològiques que el determinen són similars a les de l’ecosistema pertorbat. També pot passar que aquest ecosistema no pertorbat no ens convingui com a referència, per exemple, perquè estigui degradat. En aquest cas, podem definir un estat de referència ideal, amb unes propietats a les quals comparem l’evolució de l’ecosistema pertorbat.

A més, la definició de ‘pertorbació‘ pot tenir una certa arbitrarietat. De forma intuïtiva diríem que correspon a una situació en què es destrueix ràpidament una part significativa de la biomassa d’un ecosistema, modificant per tant el medi. Aquesta alteració sol implicar més disponibilitat d’algun recurs, per exemple, la llum després d’una ventada que obre clars al bosc. Els incendis són un exemple típic de pertorbació, i la vegetació mediterrània es considera resilient per la seva capacitat de restablir-se posteriorment. Tot i això, no totes les pertorbacions tenen un gran impacte. Algunes poden tenir efectes beneficiosos per a certes propietats de l’ecosistema.

No totes les pertorbacions suposen un gran impacte per l'ecosistema. Algunes poden tenir efectes beneficiosos per a certes propietats de l'ecosistema afectat. 

Per exemple, una clariana oberta al bosc augmenta la diversitat d’hàbitats i per tant d’espècies. També hi pot haver situacions en què la variabilitat temporal del medi condueixi a mortalitats importants sense que puguem dir clarament que es tracti d’una pertorbació, com és el cas de períodes prolongats de sequera. El canvi climàtic apareix com a gradual quan l’observem any a any, però és clarament acusat quan el considerem a escales de decennis o quan experimentem episodis extrems que es fan més freqüents i intensos. A més, la seqüència de les pertorbacions és important. La resiliència a una pertorbació pot dependre de la intensitat i de la freqüència de pertorbacions anteriors, el que anomenem el règim de pertorbacions. Per tant, analitzar la resiliència implica determinar l’escala temporal a què ens referim, tant durant el moment de l’impacte de la pertorbació com a la fase posterior de recuperació, tot emmarcat en un context temporal més ampli en què es donen les pertorbacions.

Clariana al bosc causada pel decaïment de l’avet al Pirineu d’Osca. Autor: Francisco Lloret
Clariana al bosc causada pel decaïment de l’avet al Pirineu d’Osca. Autor: Francisco Lloret

La resiliència des d’altres perspectives: un principi de síntesis

A les dificultats de l’ecologia amb la resiliència, s’hi afegeix la utilització d’aquest concepte en altres àmbits. S’utilitza en enginyeria i ciències físiques quan s’estudia el comportament de sistemes o materials quan es desplacen d’un estat d’equilibri, com ara la recuperació de la xarxa de distribució d’electricitat després d’un esdeveniment que en causa la interrupció, o la de materials subjectes a deformació. El concepte de resiliència també es fa servir en psicologia o en àmbits socials. A la dècada de 1970, els psicòlegs el van introduir per descriure la capacitat d’un individu per adaptar-se amb èxit a unes condicions socials adverses, sovint traumàtiques (com a pares alcohòlics o amb malalties mentals). És interessant que en aquest àmbit la resiliència es considera un procés, no pas una propietat, reforçant la idea de l’adaptació dels individus, davant de la de predisposició. El terme aviat es va fer servir des d’una perspectiva epidemiològica i es va estendre a les ciències socials i polítiques. Així apareix la idea de ‘resiliència comunitària’, que considera els mecanismes que té la societat humana per enfrontar-se a adversitats, com ara els conflictes bèl·lics o la pandèmia recent, i reorganitzar-se, per així continuar funcionant.

No és estrany que el concepte de resiliència hagi trobat acollida i s’hagi desenvolupat àmpliament en una disciplina que beu de totes les perspectives esmentades. És el cas de la socioecologia i de les disciplines dedicades a la sostenibilitat ambiental. Han sorgit grups d’experts en resiliència, com ara Stockohlm Resilience Centre, o revistes especialitzades. En aquest àmbit la resiliència descriu la capacitat d’un sistema socioecològic, és a dir, que integra els components ecològics, socials, econòmics, culturals i polítics, d’enfrontar-se al canvi i adaptar-s’hi per continuar desenvolupant-se. Lògicament, en aquest àmbit els canvis van associats a transformacions ambientals provocades per les societats humanes, com ara el canvi climàtic, encara que és evident la gran transversalitat del concepte.

Si després d’aquest recorregut comparem la resiliència utilitzada en ecologia amb la resiliència psicològica o comunitària i amb la resiliència socioecològica podem fer algunes consideracions interessants. En primer lloc, l’estat previ del sistema ha anat perdent la seva rellevància, cosa que probablement presenta més avantatges que inconvenients, fins i tot per als ecòlegs. En segon lloc, la idea de pertorbació es veu ampliada, des d’un canvi traumàtic a qualsevol factor advers o fins i tot a qualsevol canvi ambiental. Considerar els canvis de manera més general permet abordar situacions, com el canvi climàtic, en què el concepte de pertorbació pot ser confús o relatiu. A més, la idea d’adaptació, en sentit social, no és tan llunyana de l’estudi dels mecanismes que expliquen la resposta més o menys resilient dels sistemes ecològics. En tercer lloc, la resiliència dels serveis que proporcionen els ecosistemes a la societat, considerats com a propietats clau, s’ha convertit en un objecte importantíssim d’anàlisi.

Resum gràfic dels passos per estudiar la resiliència ecològica. Font: RESONATE
Resum gràfic dels passos per avaluar la resiliència. Font: RESONATE, Resilience Forests for Society

La raó última d’aquest interès per la resiliència és trobar maneres d’actuar que afavoreixin la resiliència dels sistemes, de manera que segueixin mantenint unes propietats fonamentals. Però, com podem traduir conceptes força sofisticats, i amb matisos importants entre disciplines, a una manera comuna i operativa d’abordar aquest repte? Per això podem establir una sèrie de passos. El primer és identificar les propietats que defineixen el sistema, les quals és important es poden mesurar d’alguna manera. A continuació, hem de reconèixer els agents de les alteracions, causants de pertorbacions o de modificacions continuades i intenses, i l’escala temporal i l’espai on operen. El pas següent és seleccionar l’estat de referència al qual volem comparar el sistema alterat, d’alguna manera més o menys quantitativa; aquesta comparació serà pròpiament la mesura de la resiliència. Tot seguit, és important analitzar quins factors determinen una major o menor resiliència. Alguns d’aquests factors corresponen al context en què es produeix l’alteració del sistema, per exemple, el tipus d’ecosistema o la història cultural que determina el funcionament d’una societat. Altres factors són susceptibles de ser modificats per la nostra acció, com ara la composició d’espècies d’un bosc o les normatives que regulen la societat. Aquests factors la gestió dels quals prediu la resiliència del sistema són la peça clau per implementar mesures que la promoguin, fins i tot abans que l’alteració sigui molt severa. Finalment, caldrà establir criteris per decidir quines d’aquestes accions són més o menys prioritàries en funció de les diferents propietats del sistema on vulguem promoure la resiliència.

La resiliència és un concepte complex, utilitzat en múltiples contextos i sovint poc definit.

La resiliència és un concepte relatiu, que no només obeeix a les propietats de l’ecosistema a què ens referim, sinó també a la pròpia naturalesa de l’alteració i a l’estat que considerem ha de persistir en el temps. És un concepte complex, utilitzat en múltiples contextos i sovint poc definit. Es pot pensar que una àmplia accepció del terme és un avantatge per establir marcs narratius, però aquesta indefinició fa que es pugui emprar a conveniència de l’usuari, sense criteri pe

Comparteix l'article!

Articles relacionats

Estany d'alta muntanya a Andorra. Imatge: Galdric Mossoll
Notícies
CREAF

Arrenca una expedició per cartografiar la biodiversitat invisible dels llacs pirinencs

La regió dels Pirineus està experimentant un índex d’escalfament superior a la mitjana mundial, fet que la converteix en un observatori crític per als impactes del canvi climàtic. Un equip científic ha iniciat esforços conjunts per cartografiar la biodiversitat dels microorganismes que viuen sota la superfície de 300 llacs diferents dels Pirineus.

Hem canviat la versió del Wordpress. Per llegir entrades anteriors al 2020 en els diferents idiomes (català, castellà o anglès), ves a la portada del blog, escull l'idioma amb el selector del menú superior i cerca l’entrada a la barra de la lupa.

Dona’t d’alta al Newsletter per rebre totes les novetats del CREAF al teu e-mail.

Ajuda'ns a moure

l'ecologia